El feixisme

El nucli que eventualment va fundar el feixisme a Itàlia no va sortir ni de l’elit cultural ni dels nacionalistes de dreta, sinó de la transformació de part de l’esquerra revolucionària, en particular del sector conegut com sindicalisme revolucionari. Aquest es va originar a França en els anys 90 del segle XIX com a reacció a la debilitat i moderació del socialisme i del moviment sindical. L’objectiu era realitzar una revolució mitjançant una gran vaga general que fes possible reestructurar la societat al voltant dels sindicats. Els sindicats revolucionaris odiaven el reformisme, els compromisos i el govern parlamentari.

El sindicalisme revolucionari va començar a créixer a Itàlia després de 1900, sobretot en els sectors obrers del nord del país. Tot i que els sindicalistes revolucionaris es consideraven marxistes, les seves doctrines i tàctiques eren heterodoxes i el 1907 varen abandonar el partit socialista. El 1907 i 1908 varen dirigir una onada de vagues molt dures i el 1909 s’havien retirat casi tots els sindicats socialistes de la CGT, i tres anys més tard varen organitzar la seva pròpia central, la Unió Sindical Italiana, USI, amb uns 100.000 afiliats. En aquest temps, les idees dels dirigents sindicalistes revolucionaris es varen radicalitzar i es varen tornar més heterodoxes. Cada cop més, els sindicalistes revolucionaris es consideraven, com a marxistes, que havien d’estimular el ple desenvolupament i maduresa del capitalisme italià per desenvolupar el col·lectivisme revolucionari. El 1910 molts sindicalistes revolucionaris es varen convertir en sindicalistes nacionalistes.

El 1911 alguns sindicalistes revolucionaris varen donar suport a l’expansió colonial d’Itàlia per conquerir el territori de Líbia. En la postguerra de Líbia, la majoria dels dirigents sindicalistes revolucionaris varen creure que el principal problema d’Itàlia non era la burgesia, sinó el sistema oligàrquic i reaccionari. A partir de llavors es va parlar de la necessitat d’una revolució política que obris pas a un sistema polític i econòmic més progressista. Així, el 1914, els sindicalistes revolucionaris varen revisar la teoria marxista, i la varen substituir per noves doctrines per aconseguir una revolució positiva donant importància a l’ètica, les idees i els símbols, com també al voluntarisme enlloc del determinisme econòmic. Alguns dels dirigents sindicalistes revolucionaris ja s’havien convertir en uns apassionats nacionalistes, i un cop Itàlia va entrar a la Primera Guerra Mundial, alguns dels seus portaveus varen donar suport a la guerra revolucionària nacional passant del sindicalisme revolucionari al sindicalisme nacional. Amb aquestes idees es va fundar el moviment feixista el 1919.

Durant la Primera Guerra Mundial, la central Unió Sindical Italiana, dels sindicats revolucionaris, va adoptar a l’agost de 1914 una resolució en suport a la neutralitat, però alguns dirigents la varen rebutjar, especialment els portaveus joves com Alceste d’Ambris, que va convèncer a la Unió Sindical Milanesa, USM, l’organització sindicalista del centre industrial italià més gran, de que es declarar a favor de la intervenció al costat de l’Entente. A octubre, diferents dirigents sindicalistes i diferents grups locals varen formar una nova organització específica, el Fascio Rivoluzionario d’Azione Internazionalista.

Formar un fascio, grup, unió o lliga, havia sigut una pràctica comuna entre els sectors dels radicalisme italià des dels anys 70 del segle XIX. S’havien organitzat fasci per sindicats, radicals de classe mitjana o pagesos reformistes. La paraula fascio deriva del llatí fasces que es referia al fes dels lictors, bastons amb caps de destral sortint entre ells, que portaven els jutges de l’Antiga Roma i que simbolitzava la justícia, la unitat i la sobirania de la república romana.

El 23 de març de 1919, després d’un any amb molts problemes socials, econòmics i polítics, es va celebrar una reunió d’un centenar d’intervencionistes d’esquerre i nacionalistes, entre ells com a mínim hi havia sis dones, en una sala llogada a prop de la Piazza Santo Sepolcro de Milà per formar un nou moviment nacionalista revolucionari que el varen anomenar Fasci Italiani di Combattimento. Els participants procedien exclusivament dels sindicalistes revolucionaris convertits en sindicalistes nacionalistes, uns quants ex socialistes que es varen convertir, com Benito Mussolini, al nacionalisme extremista, Marinetti i alguns dels futuristes i, sobretot, alguns antics membres dels comandos de l’exèrcit italià anomenats arditti. Dels 85 participants identificats, 21 eren escriptors i periodistes, 20 treballadors, 12 obrers, 5 manufacturers i 4 mestres. Dels 104 identificats per edat, la majoria contava entre 20 i 40 anys, amb només 18 de més de 40 anys i 14 de menys de 20.

El principal dirigent era Mussolini, al capdavant d’una comissió executiva de nou membres. Va anunciar que el nou moviment seria un antipartit que rebutjava l’estructura habitual dels partits perquè eren massa rígids i estèrils, i es necessitava una nova elit nacionalista que mobilitzés a les masses per una revolució italiana. L’objectiu era atreure a un gran número de joves procedents del centre i de l’esquerre. El 30 de març, Mussolini va escriure en el seu diari, l’Avanti, el seu programa polític aclarint que el seu objectiu era aconseguir la democràcia i renovar la nació: sufragi universal per homes i dones als 21 anys d’edat; abolició del sentit elitista; elecció democràtica d’una nova assemblea nacional per decidir la forma de l’Estat; jornada de treball de vuit hores; participació obrera en la direcció de les empreses; elecció de consells tècnics nacionals en tots els camps de l’economia i dels serveis públics; enèrgica política anticlerical. En altres ocasions, els dirigents dels Fasci varen parlar de la necessitat de descentralitzar l’executiu i d’una magistratura elegida, de la confiscació del capital no productiu i de la terra dels grans propietaris per repartir-la entre els pagesos, de l’abolició de la diplomàcia secreta i d’una nova diplomàcia basada en la independència i la solidaritat de tots els pobles dins d’una federació general de nacions.

L’episodi de Fiume, en què l’heroi de guerra i poeta Gabriele d’Annunzió va governar la ciutat gràcies a una expedició militar i seguint l’estil de les noves idees del moviment feixista, va servir per posar noves bases al moviment com la salutació romana i l’estil de portar uniformes i entonar himnes. Mussolini, que no creia en l’èxit de l’expedició, va decidir no intervenir-hi per por a ser detingut i pel temor de que el seu moviment fos aixafat pels militars italians ja que el govern italià desaprovava l’acció de Fiume.

En les eleccions generals de novembre de 1919, els feixistes varen treure uns pobres resultats. A la ciutat de Milà, el centre dels Fasci, només varen aconseguir 5.000 dels 275.000 vots, i cap dels seus representants va ser elegit. L’únic representant que va ser elegit va ser a Gènova. Després de les eleccions, els socialistes de Milà varen desfilar davant del domicili de Mussolini duent un taüt en què hi estava escrit el seu nom. A finals d’any, els Fasci només contava amb 31 grups i 870 membres. No els quedaven més que petites seccions a Milà, Turí, Cremona, Venècia i Trieste.

Durant el següent anys el principal estratega dels Fasci va ser l’antic sindicalista revolucionari Cesare Rossi, que dirigia el setmanari oficial, Il Fascio. La tàctica que ell i Mussolini preparaven es basava en un esforç per atreure a l’esquerre moderada i convertir-se en un socialisme nacional, un moviment interclassista que oferís a tots els productors un sistema sindicalista nacional que reduís al mínim el paper de l’Estat. Per les reunions es varen organitzar cerimònies amb banderes, uniformes i dagues al cinto. En el segon congrés nacional, els dies 24 i 25 de maig de 1920, es va acordar moderar el programa per atreure a les classes mitjanes, i el mes següent el futurista Marinetti va abandonar el moviment.

A la primavera de 1920 els Fasci varen començar a organitzar una milícia política de squadre en diverses ciutats del nord, la més forta en la ciutat de Trieste. El 10 de juliol, aprofitant l’assassinat de dos oficials navals italians a Split per part de iugoslaus, la milícia va efectuar una sèrie d’atacs contra organitzacions a vegades socialistes, a vegades eslovenes de la ciutat i de les seves zones rurals. Aviat varen dominar el carrer i varen obligar als socialistes a amagar-se, amb les autoritats militars italianes observaven passivament el què passava. A la tardor de 1920, els Fasci, per primer cop, varen canviar l’escenari de la seva activitat, passant de la ciutat al camp. Davant l’augment de violència per part dels socialistes, les esquadres amb camises negres dels Fasci varen llançar una sèrie d’atacs als socialistes del món rural, i varen contar amb el suport de les classes mitjanes i altes, i fins i tot d’alguns peons. Per primer cop, el número de membres dels Fasci va augmentar ràpidament, multiplicant-se casi per deu en els últims set mesos de l’any. Contra la revolució internacionalista de classe, els Fasci varen declarar la revolució nacional italiana i varen llançar noves expedicions de les esquadres per saquejar les seus socialistes i destruir els seus sindicats del món rural. Després d’un agressiu combat amb els socialistes de Bolònia, el 20 de novembre, la violència es va estendre ràpidament per tota la Itàlia del nord. Durant aquella època els Fasci di Combattimento se’ls anomenava feixistes a seques.

A la primavera de 1921, els Fasci varen augmentar en membres i en els donatius rebuts dels simpatitzants, i varen augmentar de 20.000 membres a finals de 1920 a prop de 100.000 membres a finals d’abril de 1921, i casi varen doblar aquesta xifra el mes següent arribant a 187.588. S’havia convertit ja en un moviment de masses i en l’organització més nombrosa d’Itàlia. Els nous membres procedien en percentatge desproporcionat de la classe mitjana baixa, i en alguns casos de grups locals de pagesos del nord d’Itàlia. Mussolini i altres portaveus varen marcar la distinció entre el que anomenaven burgesia productiva i la burgesia parasitària i declaraven que els Fasci era un moviment per tots els italians productius. Parlaven cada cop més de la necessitat d’un Estat fort, d’una dictadura nacionalista, però que seguís una política econòmica més liberal per reduir molts poders econòmics de l’Estat i permetés a un sindicalisme autònom i descentralitzat per alliberar les forces productives italianes. Tot i això, alguns dirigents feixistes locals proclamaven que la terra havia de ser per qui la treballés, i el febrer de 1921 es va crear el primer sindicat feixista.

En les eleccions nacional de maig de 1921, el primer ministre Giolitti va decidir frenar els feixistes aplicant la tradicional tàctica liberal del transformismo, i els va incloure en la coalició electoral del govern. Els feixistes varen presentar a 74 candidats, que sostenien un programa relativament moderat, tot i que reclamava per ells un monopoli virtual de l’autèntic patriotisme. La candidatura del govern va obtenir casi el 48% dels vots, cosa que va permetre que 38 feixistes, entre ells Mussolini, entressin al parlament, on varen formar una minoria del 7%. Les eleccions també varen ser un triomf personal de Mussolini, que casi va obtenir 200.000 vots a Milà.

Després de les eleccions la violència al carrer es va tornar a repetir, i els funcionaris del govern i els militars simpatitzaven amb l’ofensiva feixista i en algunes regions els varen ajudar a les esquadres a obtenir armes. A Mussolini el pressionaven perquè limités la violència antisocialista, però ell, que es considerava un socialista nacionalista, va començar, el juliol, a negociar amb els dirigents socialistes per un pacte de pacificació interí, desitjat també per ells, que permetés controlar la violència. Però un atac dels socialistes a Sazana, una ciutat propera a Gènova, va acabar amb la vida de 18 camises negres i de seguida es va alçar un gran clamor per una vendetta. En les següents setmanes i va haver un gran número de represàlies feixistes i a la ciutat de Grosseto varen assassinar a nou persones. Mussolini, que no desitjava aquella vendetta, va contestar el 22 de juliol amb l’establiment de la primera comissió depuradora dels Fasci, amb l’objectiu d’eliminar de les seves files als incontrolables i els criminals, i el diari dels Fasci va reconèixer que en algunes zones les esquadrilles estaven fora de control. El 2 d’agost, a Roma, dirigents dels Fasci i dels socialistes varen firmar oficialment un pacte de pacificació. Però aquell pacte no va ser acceptat per alguns dirigents feixistes i varen criticar obertament a Mussolini. El 18 d’agost, Mussolini va dimitir com a cap de la comissió nacional executiva dels Fasci, però la seva dimissió no va ser acceptada.

Poc després del pacte amb els socialistes, a Itàlia va néixer el Partit Comunista italià, cosa que va portar més violència al carrer, El setembre, va tenir lloc una marxa feixista sobre Ravena i en els seixanta dies següents de la firmar del pacte varen morir 21 feixistes i un número indeterminat de progressistes. Veient tots aquells desordres, Mussolini va organitzar un congrés a Roma del 7 al 10 de novembre per transformar els Fasci en un Partit Nazionale Feixista, PNF, dirigit per un comitè centra de 19 membres que representarien les diferents regions, i per un comitè executiu d’11 dirigents, liderats per Mussolini. Es va definir el nou partit com una milícia revolucionària posada al servei de la nació, que seguís una política basada en tres principis: ordre, disciplina i jerarquia. El congrés demanava un Estat italià fort, ajudat pels conselleres, tècnics nacionals i la creació de l’imperialisme italià. En economia, el partit era favorable al productivisme i al liberalisme econòmic en oposició a l’esperit de classe i al col·lectivisme, però es demanava a l’Estat la direcció i la coordinació de l’economia. El partit estava a favor de reduir la despesa estatal, millorar l’estructura fiscal, eliminar la majoria de subsidis de l’Estat, garantir la llibertat de comerç i estimular la formació de capital, tot això acompanyat per la jornada laboral de 8 hores i per una legislació social progressista, i es declaraven agnòstics en la qüestió de monarquia o república. A finals de 1921, estava ja plenament desenvolupats l’estil i la litúrgia feixista, basats especialment en els precedents establerts per D’Annunzio a Fiume. Se celebraven elaborades cerimònies, decorats amb innombrables banderes i nous símbols visuals especials, acompanyats per cants en massa. Eren corrents en marxa a gran escala i resultava especialment espectacular en els enterraments dels caiguts.

Durant el 1922, els afiliats varen augmentar fins uns 250.000, a més, el partit feixista publicava cinc diaris, dos revistes i més de vuitanta publicacions locals diverses. Mussolini va intentar construir a principis de 1922 una superestructura més organitzada i va crear un comandament nacional per les esquadrilles, que es varen col·locar a les ordres de quatre inspectors generals regionals, amb una sèrie de normes nacionals. En aquell any també varen sorgir dos nous mites en el pensament feixista, el mite de l’antiga Roma emergint en una nova Roma i la idea del Stato nuova, un nou Estat nacionalista que tingués un paper central en la revitalització de la nació. La milícia de camises negres es va reorganitzar en unitats basades en l’antiga denominació romana de legions, cohorts i centúries, amb emblemes i títols pels seus líders que es derivaven dels romans.

El maig de 1922, els feixistes es varen fer amb el control dels govern municipals en un creixent número de districtes del nord. Durant l’estiu, es va ocupar políticament de casi tot l’est de la vall del Po. A l’octubre, les úniques ciutats del nord en què encara eren governades pels socialistes era Turí i Parma. Els desordres del govern italià, que havia canviat de primer ministre, i les continues baralles al carrer, varen provocar que la família reial comencés a veure en bons ulls al feixisme. La reina mare ja simpatitzava amb els feixistes, igual que el cosí del rei, el duc d’Aosta. El 7 d’octubre, dos generals varen informar al rei que l’exèrcit, en general, simpatitzava amb el feixisme, mentre que l’intel·lectual liberal Benedetto Croce declarava que el feixisme era compatible amb el liberalisme. El nou Papa, Pius XI, elegit el febrer de 1922, va adoptar una actitud igualment benèvola, mentre l’arquebisbe de Milà feia onejar banderes feixistes a l’exterior de la seva catedral.

Les decisions finals per una marxa sobre Roma es varen prendre entre el 16 i el 24 d’octubre de 1922. Mentre alguns radicals del partit proposaven un cop d’Estat, els feixistes moderats i conservadors, liderats per Dino Grandi, s’oposaven a la nova estratègia de forçar directament la formació d’un govern de coalició dirigit per Mussolini, però no se’ls va fer cas. El 27 d’octubre va començar l’acció, i els feixistes es varen apoderar, sense utilitzar la violència, de molts quarters i seus de la policia, centres municipals i varen conquerir els arsenals del nord i del centre del país. El 28 d’octubre, els camises negres varen començar a avançar a poc a poc cap a Roma en trens, autocars i a peu i varen acabar reunint-se 26.000 d’ells, sota la pluja, a les afores de la capital. La majoria només anaven armats amb manganelli. El rei Victor Manel es va negar a firmar un decret que declarava l’estat de guerra, i el govern va dimitir a l’acte. El rei va intentar resoldre la crisi demanant al conservador Antonio Salandra que formés coalició amb Mussolini i alguns altres feixistes, però Mussolini, que es trobava a prop de Milà, es va negar a acceptar qualsevol càrrec que no sigués el de primer ministre, i el matí del 29 d’octubre Salandra va renunciar a formar govern. A la nit, el rei va convidar a Mussolini a la capital per dirigir una nova coalició parlamentària. El cap feixista va arribar a Roma al dia següent, i els camises negres es varen esperar dos dies més a les afores de la ciutat, i el 31 varen entrar a la ciutat. 13 persones varen morir en els violents successos que varen dur a la victòria dels feixistes. Mussolini va ser nombrat primer ministre i ministre d’Afers Exteriors, però només tres dels altres tretze ministres eren feixistes.

El desembre de 1922, per controlar més el seu partit, Mussolini va crear el Gran Consell Feixista, un executiu sota la seva pròpia direcció. Amb la continuació dels desordres, un decret de gener de 1923 reconstruïa la milícia del partit com Milizia Volontaria per la Sicurezza Nationale, MVSN, que es va convertir d’aquesta manera en institució de l’Estat, amb oficines de l’exèrcit com altra caps. A finals d’any, el número d’afiliats al partit feixista va augmentar considerablement, arribant a 782.979, però Mussolini ja no prestava gaire atenció al partit i varen començar a sortir dins del partit corrents contràries a les directrius del nou primer ministre. A l’abril de 1924 es varen celebrar eleccions en un clima de violència, però els feixistes varen obtenir el 66% dels vots, 403 escons. El 36% dels diputats feixistes elegits eren joves sense cap tipus d’experiència. El 10 de juny, el socialista moderat Giacomo Matteotti, portaveu parlamentari de l’oposició, va ser segrestat davant del seu domicili. Més tard es va saber que qui l’havia segrestat eren membres d’una esquadra especial a les ordres d’un dels ajudants personals de Mussolini. Tot i que es va tardar més de dos mesos en descobrir el cadàver, aquell cas va acabar amb un greu escàndol. La borsa va caure en picat, alguns dels feixistes moderats varen deixar d’anar a les reunions i fins i tot varen tornar els seus carnets com a senyal de protesta. Mussolini només va cessar el seu ajudat implicat en el cas i a alguns dels alts funcionaris. Però les protestes varen continuar, i la minoria d’esquerra i alguns liberals varen abandonar la cambra i es varen instal·lar en un auditori del Aventino. La crisis va durar uns sis mesos i, el 3 de gener de 1925, Mussolini va comparèixer davant el parlament per dir que no havia fet res malament i va anunciar que assumiria plena responsabilitat executiva pel govern i que dissolia el parlament. D’aquesta manera començava la dictadura feixista.

Inicialment no es varen declarar for de la llei els altres partits, però no es va permetre que els diputats de l’oposició tornessin al parlament. Es va establir la censura i es varen tancar les lògies maçòniques, però la monarquia, l’Església, les forces armades i els interessos econòmics varen continuar el seu lloc. Un decret de desembre de 1925 decalava que Mussolini només era responsable davant del rei i va arribar a estar nominalment al capdavant de vuit ministeris. Els canvis varen ser graduals, però varen avançar ràpidament durant el 1926. El setembre es va crear una estructura nacional sindicalista per l’economia. Es varen establir dotze sindicats nacionals per les diferents branques de la producció. A finals de 1926, les files del partit es varen inflar fins a 937.997 membres arribant a ser el partit polític més nombrós del món tenint en compte la població del país. El 1927 es va promulgar una Carta del Treball oficial que teòricament garantia els drets dels treballadors italians. El 1928 el parlament elegit directament es va substituir per una cambra corporativa per la qual diferents grups, organismes i professions privades i públiques elegirien indirectament quatre-cents representants nominals. El setembre es va definir el Gran Consell del partit feixista com l’òrgan suprem que coordinaria totes les activitats del règim, amb el poder d’aprovar tots els membres de la Cambra i totes les decisions del partit, així com el dret de que es consultés a totes les qüestions constitucionals.

Per Mussolini l’èxit definitiva en la creació d’una estructura política va ser la firma d’un concordat amb l’Església, que li va proporcionar les benediccions de la institució més influent d’Itàlia. La firma, el 1929, dels tres pactes de Letran, completava el sistema. Un reconeixia el papat plena sobirania d’Estat independent en una zona al voltant de la catedral de Sant Pere, designada com Ciutat del Vaticà amb el que es posava fi al llarg període del Vaticà com a presoner territorial de l’Estat italià. El segons pacte establia els termes de la compensació financera per la confiscació de les terres de l’Església per l’Estat liberal en el segle XIX, i el tercer pacte era un concordat pel qual l’Estat italià donava a la religió catòlica una posició oficial, prometent llibertat per totes les activitats no polítiques de l’important associació no laica d’Acció Catòlica i d’altres grups catòlics, i establia que el catolicisme s’ensenyaria a totes les escoles primàries i secundàries de l’Estat.

A començaments dels anys 30 hi va haver un altra intent de definir la doctrina feixista. Giovanni Gentile, que havia sigut un teòric del feixisme, va aconseguir la col·laboració de molts intel·lectuals per la publicació en diferents volums, entre 1929 i 1938, d’una Enciclopèdia Italiana. Gentile senyalava que el feixisme representava una nova forma de comunitat i un Estat ètic i autoritari. Però, tot i que es va fundar l’Institut de Cultura Feixista, encara no existia una definició clara i precisa de la ideologia feixista. La posició general era que el feixisme proporcionava els mitjans per resoldre els problemes, tant del liberalisme com del socialisme, amb una nova síntesis que resoldria la crisis espiritual d’Europa i superaria la divisió econòmica entre capitalisme i socialisme.

A principis dels anys 30 el feixisme es va convertir en un culte cívic. Es declarava que la revolució feixista era algú incessant, continuadora de la Revolució Francesa, i s’insistia tant en el mite com en el misticisme produint mites polítics i generaven una política de producció de mites. L’Escola de Mística Feixista, inaugurada el 1930, considerava que el mite era verdader amb l’objectiu que es realitzés en el futur. El 1932, Mussolini va declarar que el feixisme era una concepció religiosa de la vida i els seus membres formaven una comunitat espiritual. Aquesta concepció podria haver portat tensions amb l’Església, però una creixent tendència entre els dirigents feixistes afirmava que el catolicisme mereixia respecte no perquè fos sagrat o verdader, sinó perquè era italià. Mussolini senyalava que el cristianisme només es va convertir en una religió universal fins que es va fer romana, i que la part romana era superior a l’organització catòlica. A més, el feixisme va crear el seu propi culte dels màrtirs i la seva pròpia immortalitat pels caiguts mitjançant rituals públics.

Però a partir de 1931 les desavinences amb la religió catòlica varen anar en augment perquè l’Església considerava que el feixisme era una revolució que seduïa als joves apartant-los de l’Església i de Jesús, i els ensenyava l’odi, la violència i la irreverència. Aquestes diferències varen provocar noves restriccions i el 1932 es va expulsar del partit als feixistes ultracatòlics i es va forçar a més escolars a allistar-se a les organitzacions feixistes. Als dirigents catòlics els va indignar les noves lleis de 1931-1932 sobre tolerància religiosa, que varen donar als protestants i jueus més llibertat de la que gaudien sota el règim liberal. Més greus varen ser els atacs físics a joves i d’obrers catòlics. El 1932 es va dissoldre les joventuts d’Acció Catòlica, amb més d’un milió d’afiliats. Però les diferències amb la religió catòlica es varen acabar amb el suport de l’Església en la política del règim d’expansió a Etiòpia i en la seva aportació militar en la Guerra Civil espanyola per ajudar a les tropes nacionals a guanyar els republicans, a qui l’Església veia com un grup d’esquerre revolucionària anticlerical.

Mentrestant, el culte a Mussolini va anar en augment, en especial després de la mort del seu germà Arnaldo, director del diari Il Popolo d’italia, el 1931. La consigna oficial era el Duce sempre té raó, i el respecte a Mussolini era més estès que el respecte el feixisme. El 1933, Winston Churchill va lloar a Mussolini definint-lo com el millor legislador vivent, i Franklin Delano Roosevelt veia a Mussolini un exemple en la seva política econòmica. La relativa moderació i l’èxit del seu règim va fer que molts creguessin, a principis dels anys 30, que hi hauria una nova corrent més liberal i revisionista. El 1933 i el 1934 alguns socialistes varen intentar arribar a un acord amb Mussolini, mentre que el popular compositor de Broadway, Cole Porter, lloava a Mussolini en una nova cançó, You’re the Top. Però Mussolini en aquella època va començar a desconfiar dels seus companys i va destituir dels seus càrrecs a importants ministres i dirigents feixistes. Mussolini no confiava en els feixistes destacats, i preferia substituir-los per feixistes de segona categoria. El dictador italià controlava d’aquesta manera totes les qüestions importants i temporalment, el 1933, va assumir de nou les funcions del ministre d’Afers Exteriors, al mateix temps que ocupava en el seu càrrec els tres ministeris militars.

El règim utilitzava de manera clara els mitjans de comunicació de masses i de cultura popular, particularment visible en l’esport, per vendre la doctrina feixista. També es varen realitzar considerables inversions en pel·lícules, produïdes en els estudis de les afores de Roma, Cinecittà, resposta italiana de Hollywood. Com en totes les dictadures, en art es va apreciar a la monumentalitat utilitzant tradicions clàssiques i nacionals, però curiosament es varen mantenir relacions estretes amb l’art soviètic.

El 1939, la meitat dels 44 milions de ciutadans italians eren membres d’alguna organització feixista juvenil, econòmica o política. Les dones afiliades sempre estaven en una condició de subordinació per es trobaven presents en totes aquestes associacions.

El feixisme i el racisme:

Les primeres reglamentacions racials del feixisme es varen redactar el 1936 a causa de la guerra a Etiòpia. No se sabia si Mussolini era antisemita en el passat, però va acabar convencent-se de que la reprovació de la conquesta d’Etiòpia era per culpa del judaisme internacions. Així, a començaments de 1938 el dictador italià va explicar que imitaria el model alemany i formaria part d’una política totalitària i més revolucionària. El juliol de 1939 el nou Ministeri de Cultura Popular va publicar un manifest del racisme italià en què definia la raça italiana com un producte de la història, de la cultura i el medi ambient.

Una llei de setembre de 1938 apartava del sistema educatiu als mestres i escolars jueus, pels quals s’establiria escoles jueves separades. El mes següent, una ordre del Gran Consell Feixista va expulsar del partit als jueus i va declarar fora de la llei els matrimonis mixtes dels afiliats al partit. Després, una depuració va apartar als jueus de totes les institucions importants, i un decret del govern prohibia que els jueus siguessin propietaris de terres o d’empreses amb més de 100 treballadors. Una llei posterior de Defensa de la Raça va prohibir tots els matrimonis mixtes, tot i que hi havia algunes excepcions pels veterans de guerra jueus, els jueus fundadors del partit i els fills de matrimonis mixtes que no professessin la religió jueva. Però en general la política antisemita va ser mal rebuda tant per la ciutadania italiana com per membres dels partit.

El feixisme fora d’Itàlia:

La formació del primer govern de Mussolini va cridar l’atenció internacional cap el feixisme, i en els dos següents anys es va imitar en diferents països el model feixista, especialment a l’Europa oriental i meridional. En general, els liberals criticaven el feixisme, però a vegades era aprovat tímidament pels moderats i els conservadors, que el veien com a interessant per mantenir l’ordre i el progrés. Resultava molts cops interessant pels nacionalistes radicals i els autoritats de dreta. Els comunistes russos no varen veure amb mals ulls el govern de Mussolini, i el govern italià va ser un dels primer països de l’Europa occidental en reconèixer, el 1924, a la Unió Soviètica. Les relacions entre el govern italià i el govern soviètic varen ser relativament amistoses fins el 1935.

El feixisme a França:

Tot i que França era dels països amb una cultura democràtica més antiga, compartia també moltes de les característiques de la política de l’Europa meridional en quan a centralització repressiva, canvis revolucionaris més que evolutius, culturals radicals i oposats dels intel·lectuals, antagonismes de classe i política extremista de dissidents. Abans de la Primera Guerra Mundial ja hi havia diversos grups de dretes, autoritaris i nacionalistes com la Ligue des Patriotes, la Ligue Antisémitique de France i la Ligue de l’Action Française. En els anys 20 del segle XX només l’Action Française havia sobreviscut i exercia una certa influència en alguns sectors de l’elit intel·lectual francesa. El seu líder, Charles Maurras, explicava sovint les diferències entre el seu moviment i el feixisme italià, criticant el radicalisme i la demagògia dels italians. Un nacionalisme autoritari de dretes va ser molt més popular a França que el feixisme.

Georges Valois, un militant de l’Action Française va abandonar el moviment per ser massa reaccionari i va intentar de crear un moviment nacionalista revolucionari que mobilitzés a les masses, i va ser el primer en imitar el feixisme a França. El seu Le Faisceau va ser fundat el 1925 aprofitant la victòria de l’esquerra en les eleccions de l’any anterior. Tot i que Le Faisceau donava suport ocasionalment les vagues sindicals i parlava de millorar les condicions de vida dels treballadors, la majoria dels seus militants eren de classe mitjana i la idea de Valois era més nacionalista que socialista. A finals de 1926, Le Faisceau va deixar de rebre finançament d’alguns homes rics de negocis i finalment va desaparèixer a l’abril de 1928. Posteriorment, Valois es va passar a l’extrema esquerra i durant la Segona Guerra Mundial va ser membre de la Resistència francesa i va morir en un camp de concentració alemany.

També va existir un moviment juvenil nacionalista, Les Jeunesses Patriotes de Pierre Taittinger, creat el 1924 com a braç juvenil de la vella Ligue des Patriotes. A l’abril de 1925, en un enfrontament amb comunistes a París, quatre membres de les Jeunesses varen ser assassinats. La publicitat d’aquells assassinats va provocar un fort increment de reclutament, però Taittinger els va prohibir portar pistoles i el moviment es va allunyar del feixisme italià. El 1933, en veure els nazis al poder, Taittinger va canviar d’opinió i va començar a demanar una dictadura per França, però el moviment va perdre tota la seva força i influència.

A mesura que Les Jeunesses s’anava desfent, va sortir una lliga radicalment més de dretes, la Solidarité Française, organitzada el 1933 per François Coty, que havia finançat diversos diaris ultranacionalistes. El nou moviment era antisemita i profeixista, i posteriorment va defensar la idea d’un cop d’Estat per establir un règim autoritari. Després de la mort sobtada dels seu líder el 1934, Solidarité Française va enfonsar-se ràpidament.

Dels moviments de dretes i nacionalistes més nombrós i amb més èxit que va existir a França en aquella època va ser les Croix de Feu, organitzat el 1927 com una associació de veterans que tenia l’objectiu de promoure els valors morals. Les Croix de Feu admiraven bastant el feixisme italià, però no el nazisme i les seves seccions especialsEl 1931 el moviment va ser liderat per un oficial de l’exèrcit acabat de jubilà, el tinent coronel François de la Rocque, que va crear una milícia. A finals de 1934 les Croix de Feu es varen anomenar Moviment Social Francès, i varen aconseguir vint diputats en el parlament. Tot i ser un partit autoritari de dreters, el moviment no proposava eliminar les eleccions i propugnava la concessió de drets polítics a les dones. De la Rocque s’oposava tan als models estrangers com a la xenofòbia, al totalitarisme i a l’estatisme extrem, i simpatitzava més amb Engelbert Dollfuss que amb Mussolini. De la Rocque criticava furiosament a qui volia convertir el moviment en una organització categòricament feixista. Després de la dissolució oficial de totes les lligues, el juny de 1936, les Croix de Feu es va convertir en partit polític normal anomenat Partit Social Francès. De seguida el nou partit va créixer i es va convertir en el primer partit de dretes francès, amb membres de diverses classes socials. Durant la Segona Guerra Mundial De la Rocque va donar al principi suport al règim de Vichy però després es va unir a la Resistència fins que la Gestapo el va detenir i deportar.

En els anys 30, el feixisme va atreure a diversos joves intel·lectuals independents d’esquerra. Molts creien que l’esquerra hauria d’aprendre del feixisme per ser més nacionalistes, tenir millor capacitat de mobilització en diverses classes socials, reforçar els poders de l’Estat, desenvolupar la planificació econòmica i tenir millors relacions amb Alemanya. Aquesta influència feixista l’expressaven alguns dels Joves Turcs del Partit Radical i del Partit Socialista, encapçalats per Marcel Déat. El 1933, Déat va trencar amb el seu partit per formar part d’una esquerra més parlamentària, però durant l’ocupació alemanya es va tornar a apropar al feixisme.

En aquesta dècada només va sortir un partit categòricament feixista a França, els Francistes de Marcel Bucard, una organització fundada el 1933. Bucard va intentar imitar les fórmules italianes i va ser l’únic convidat francès a la conferència universal del feixisme del desembre de 1934 a Montreux, i entre 1934 i 1935 va ser subvencionat regularment pel govern italià. Tot i això, Bucard va rebutjar el nazisme pel seu racisme, i després de la creació de l’Eix Berlín-Roma va canviar ràpidament de posició.

Durant aquella època també varen sortir partits propers els feixisme com el Partit Popular Francès organitzat per Jacques Doriot, un ex comunista, el 1936 després de les eleccions parlamentàries que varen ser guanyades pel Front Popular. El nou partit va gaudir del suport financer de grans empreses que demanaven una força nacionalista anticomunista. A mesura que el partit va créixer va anar adquirint més característiques del feixisme, i el 1938 ja feien molts rituals semblant al dels feixistes. Però el moviment va començar a perdre adeptes després del desmembrament del Front Popular el 1938 i per tant ja no es veia l’amenaça des de l’esquerra i també per la mala imatge de Doriot per la seva vida privada. Després de l’ocupació alemanya el PPF es va tornar categòricament feixista i va mantenir relacions amb el NSDAP el PNF i amb la FET espanyola. El partit proclamava el paper de França en una nova Europa dominada per Alemanya.

El feixisme a Bèlgica:

A Bèlgica, en els anys 20, el nacionalisme extremista va agafar formar en un democràtic Partit de Front a Flandes, composta de veterans flamencs i altres activistes que exigien l’autonomia flamenca. En la regió de parla francesa varen néixer alguns grups nacionalistes autoritaris com l’Action Nationale, fundada el 1924, i que va agafar el model de l’Action Française, i la Legió Nationale fundada per veterans belgues. Si bé la Legió no va ser gaire nombrosa va comptar amb una milícia uniformada de tipus feixista anomenada Jeuenes Gardes. Durant la Segona Guerra Mundial la Legió va lluitar contra l’ocupació nazi i el seu líder, Paul Hoornaert va morir en un camp de concentració nazi.

El moviment més de tipus feixista a Bèlgica va ser la Verdinaso fundada el 1931 per Joris van Severen després de separar-se del Partit de Front Flamenc. El seu objectiu era unir els dos Països Baixos i els altres territoris en el nord-est de França i va adoptar un estil i una forma propera el feixisme italià, però contrària cap a Alemanya. Però en aquesta època la principal força del nacionalisme flamenc va ser la VNV, Federació Nacional Flamenca, del mestre d’escola Staf de Declerc, fundada el 1933. A diferència de la Verdinaso no era ni antisemita ni antiparlamentària, però a partir de 1937 el partit va ser subvencionat pel govern alemany i a partir de llavors els dirigents de la VNV varen agafar un camí feixista, tot i que els seus representants varen continuar democràtics.

El principal dirigent feixista de Bèlgica va ser Leon Degrelle, que va fundar el 1935 el Chrisus Rex. El rexisme era era catòlic i autoritari amb tendència militar. En les eleccions parlamentàries de 1936 va obtenir el 11,49% dels vots. El següent any, Degrelle va desafiar personalment el primer ministre en unes eleccions parcials, en les quals va resultar humiliat en aconseguir només el 20% dels vots. Des de llavors, el moviment es va apropar al feixisme i varen donar suport a l’ocupació nazi. Degrelle va lluitar amb els alemanys durant l’ocupació nazi en l‘operació Barbarroja i va ser un ferm defensor dels nazis fins i tot després de la caiguda del règim nazi.

El feixisme a Holanda:

A Holanda i va haver diversos moviments feixistes influenciats pel feixisme italià que pel nazisme. El Partit Nacional Socialista Obrer d’Holanda, el NSNAP, es va crear el 1931, i va constituir una imitació dels feixismes estrangers. La Unió General Feixista es va crear un any més tard però no es varen definir amb claredat. Va crear una minúscula milícia, però casi no va treure vots en les eleccions de 1932, i el 1935 es va veure’s superat per una nova formació, el Front Negre, que afirmava ser un moviment feixista radical i popular. El principal moviment feixista holandès va ser el Moviment Nacional Socialista, el NSB, fundat el 1931 pel funcionari Anton Mussert. El NSB es va influenciar en el feixisme italià, incloent els rituals i una milícia del partit, però rebutjava el racisme. Propugnava un sistema econòmic corporativista i defensava la llibertat religiosa. En les eleccions provincials de 1935 varen obtenir el 8% del vot, però després de que Mussert establis contactes personals amb Hitler i alguns sectors ostentessin idees racistes i antisemites varen començar a perdre suports. En els comicis de 1937 varen rebre el 4,2% dels vots, i va perdre casi tots els vots en les eleccions provincials que es varen celebrar el cap de dos anys.

El feixisme a la Gran Bretanya:

El 1932 Oswald Mosley va fundar la Unió Britànica de Feixistes per superar la decadència social, econòmica i cultural, i creia que només el nacionalisme disciplinat d’un feixisme basat en el model italià ho aconseguiria. Al principi no era antisemita, però el 1936 ja varen abraçar-lo. El govern britànic i sobretot Winston Churchill els varen apartar de la vida pública britànica. Churchill quan era primer ministre va fer empresonar a Mosley perquè no ocasionés cap revolta a la Gran Bretanya. Després d’anys de modest creixement, la BUF va començar a decaure ràpidament. Quan va començar la Segona Guerra Mundial el partit va ser dissolt i Mosley va ser empresonat durant tot el conflicte.

El feixisme a Àustria:

L’1 de maig de 1934 es va fundar una corrent pel règim feixista conegut sota el nom de Ständestaat, Estat corporatiu, un Estat fort. L’oposició creixent entre els partits burgesos i el partit socialdemòcrata a la dècada de 1920 va preparar aquesta corrent. Cada camp va reforçar la seva força amb una organització paramilitar: els Heimwehren a la burgesia, la Republikanische Schutzbund en els socialdemòcrates, finançats per la Itàlia feixista que desconfiava de l’apropament entre Àustria i Alemanya. A partir de 1933, aquestes lligues legals i les idees feixistes varen arribar al camp catòlic. La nit del 11 i 12 de febrer de 1934, la policia de Linz va registrar la seu del partit socialdemòcrata. Els Schutzbünde varen respondre immediatament a la provocació i va cridar a la vaga. El 17 de febrer, el governador va aprofitar-ho per reprimir severament l’alçament obrer, amb el que va debilitar el camp socialdemòcrata sense treure’n cap profit. Els nazis austríacs varen assassinar a Engelbert Dollfuss el 25 de juliol de 1934, i el juliol de 1936 el moviment obrer va estar sota la tutela alemanya.

El feixisme a Irlanda:

En la nova república irlandesa no hi va haver cap moviment realment feixista. L’únic moviment que va sortir amb unes certes connotacions feixistes va ser l’Associació de Camarades de l’Exèrcit format el 1932 amb l’objectiu d’oposar-se a les mesures del primer ministre, Eamon de Valera. L’ex cap de la policia, el general Eoin O’Duffy, va assumir la seva direcció l’any següent. Els seus suports provenien de grangers i botiguers de classe mitjana. Després varen canviar el seu nom pel de Guàrdia Nacional i varen adoptar una camisa blava com uniforme, i d’aquesta manera el grup va ser conegut com les camises blaves. Al cap de poc les camises blaves es varen fusionar amb el nou partit Fine Gael, compost per catòlics conservadors i nacionalistes. O’Duffy, frustrat, va crear el 1935 un petit Partit Corporatiu Nacional que esperava convertir-lo en un partit autènticament feixista. Va establir contactes amb els feixistes del continent, i va enviar un batallo a lluitar per poc temps amb els nacionalistes en la Guerra Civil espanyola. Però l’intent de portar el feixisme a Irlanda va ser un complet fracàs i el 1937 O’Duffy es va retirar de la vida política i, al mateix temps, les camises blaves varen deixar d’existir.

El feixisme a Txecoslovàquia:

 

El feixisme a Suècia:

A Suècia varen existir diversos grups de dreta autoritària o imitadors del feixisme, i el més important, organitzat el 1924, va ser el Partit Nacional Socialista Suec, SNP. En els comicis de 1932 va treure un discret 0,6% del vot nacional. Per llavors hi havia una tendència creixent a imitar el nazisme, tot i que va provocar tensions internes, que varen provocar la formació, el 1933, del Partit Obrer Nacional Socialista, NSAP, que tenia una ideologia fortament anticapitalista. Una coalició entre les dues formacions només va obtenir un 0,7% dels vots en les eleccions de 1936. Més populars que els grups feixistes varen ser les milícies de Rescat Nacional, de tendència de dreta autoritària.

El feixisme a Dinamarca:

A Dinamarca la principal força feixista era el Partit Obrer Nacional Socialista Danès, DNSAP, liderat per Fritz Clausen, organitzat el 1930 i agafava el model del nazisme. El 1939 només varen obtenir el 1,8% del vot nacional i tres escons en el parlament.

El feixisme a Islàndia:

A Islàndia el moviment més important va ser el Moviment Nacionalista Islandès format el 1933 i estava inspirat en el nazisme; predicava el racisme, l’antisemitisme i una dictadura corporativa. En les eleccions de 1934 va obtenir un 0,7% dels vots i en les eleccions de 1937 no es va presentar a les eleccions.

El feixisme a Noruega: 

A Noruega el moviment més important va ser el Nasjonal Samlin de Vidkun Quisling, un teòric abstracte que va adoptar un racisme nòrdic, creient en la unitat d’Europa, i durant un temps va ser probritànic. Propugnava un sistema corporatiu per Noruega i va organitzar una milícia anomenada hird. Quisling tenia un petit grup de seguidors de diversos sectors socials i de diverses regions, però era la figura pública noruega menys popular. El moviment es va apropar cada cop més a Alemanya, que el va subvencionar. En les eleccions de 1933 varen obtenir el 2,2% dels vots, però el 1936 va descendir al 1,84%. Amb l’ocupació alemanya de Noruega els nazis varen col·locar al govern a Quisling perquè fos afí als seus interessos.

El feixisme a Suïssa:

A Suïssa i va haver partits filofeixistes per cadascun dels tres grups lingüístics: el Front Nacional pels de parla alemanya, la Unió Nationale pel de parla francesa i la Lega Nacionale Ticinese pels de parla italiana. Però només es podria catalogar de partit feixista el Front Nacional que va tenir molt poca influència. En el seu punt culminant, en les eleccions municipals de 1933, va aconseguir un 27% dels vots en el districte de Schaffhausen i el 7,7% a Zuric. A part d’alguns escons locals, el seu únic èxit electoral, el 1935, quan varen aconseguir el 12,2% del vot del districte de Schaffhausen i varen aconseguir treure un diputat al Consell Nacional Suïs.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply