Les persones de color, els negres

A Alemanya:

Els primers africans a Alemanya varen ser admesos a l’exèrcit de Brandenburg en el segle XVII com a mercenaris guerrers que provenien de l’Imperi de Mali. Era comú veure als seus descendents com a membres de la banda de guerra de l’exèrcit prussià o com a soldats d’elit. El propi rei Frederic Guillem I, el Rei Sergent, tenia 16 soldats afro-prussians en la banda de guerra en el seu Exèrcit i dos en la seva guàrdia personal. El rei Frederic II el Gran tenia 39 soldats afro-prussians en el seu exèrcit, dos d’ells musulmans, i el seu company de la infància Wilhelm Karl va morir en la Guerra dels Set Anys durant l’enfrontament amb els austríacs. Els fills de militars afro-prussians com els seus pares pel fet d’haver servit a l’exèrcit prussià guanyaven la ciutadania i amb ell tots els drets d¡un súbdit del rei de Prússia. Els fills d’aquests afro-prussians varen assistir a les primeres escoles públiques, a les acadèmies d’art i a les universitats alemanyes. Entre els afro-prussians més famosos d’aquella època ressalten l’esmentat Wilhelm Karl, Ludwig Besemann i Gustav Hauss.

En la dècada de 1920 els negres eren considerats éssers inferiors per casi tots els europeus, i els alemanys estaven encara ressentits per haver sigut vençuts per tiradors senegalesos i altra gent de color de l’exèrcit del Rin. Els negres que estaven a Alemanya eren acusats de violadors i pels nacionalistes alemanys eren l’encarnació de la vergonya. Tots els partits, excepte els socialistes, varen llançar una petició per què marxessin les tropes negres d’ocupació. L’Adolf Hitler va denunciar el naixement de nens mestissos com a resultat d’un complot jueu dirigit per degradar Europa. Finalment, els francesos varen retirar els senegalesos el 1929. El 1927, el Ministeri de l’Interior bavarès va fer circular propostes que parlava de l’esterilització dels negres alemanys.

Durant el Tercer Reich:

El Tercer Reich va ser l’hereu del racisme ordinari sortit del colonialisme que va implicar a principis del segle XX la massacre dels negres a l’Àfrica sud-occidental. Quan els nazis varen arribar al poder hi havia pocs negres a Alemanya. Els únics negres que coneixien els alemanys eren alguns vinguts de les seves antigues colònies per estudiar a Alemanya i els negres nord-americans de pas. Però el racisme científic del Tercer Reich tampoc va perdonar a aquesta petita minoria, tot i que el règim no la designava oficialment com un objectiu. Les lleis eugenèsiques i les Lleis de Nuremberg, tot i que no estaven específicament dirigides cap a ells, també els implicava, i Hermann Göering va ordenar que es recollís informació de tots els negres mestissos. Pels nazis els negres eren un perill per la puresa de la raça i per la cultura i varen ser considerats ciutadans de segona. Amb l’objectiu de treure’ls de la vida pública, es varen prendre mesures per atacar la cultura negra dins de la societat alemanya i es va eliminar, per exemple, la música d’estil Jazz. Després, el 1937, es va decidir esterilitzar a molts negres abans de que arribessin a l’edat de procrear. Durant el Tercer Reich al voltant de 4.000 negres alemanys varen ser esterilitzat pel règim, ja que eren considerats com a bastards i impurs. Amb els anys l’exclusió es va radicalitzar i els negres varen ser sovint arrestats, maltractats i enviats als camps de concentració. Un important número d’afro-alemanys va aconseguir guanyar-se la vida durant el Tercer Reich en circs i fires i treballant com a extres en pel·lícules alemanyes ambientades en les colònies africanes.

En els Estats Units:

Quan els blancs varen anar en el nou continent ho varen fer normalment en llibertat, mentre que els negres ho varen fer com a esclaus. Els negres se’ls va negar tots els drets polítics, excepte per uns pocs que varen ser alliberats pels seus amos i varen començar a exercir el seu dret a vot en alguns Estats, inclús en el Sud, com a Carolina i West Virgínia, que els hi va concedir el 1835 i el 1840, respectivament. Però el 1856 es va aprovar la Llei d’Exclusió, que va significar un enduriment en la política de segregació i, en conseqüència, el final del sufragi negre i el començament de la discriminació racial, sent vigent aquesta línia política fins l’arribada del president Abraham Lincoln el 1860 i la Guerra de Secessió (1861-1865).

Quan va acabar la guerra, quatre milions de negres, que el 96% eren analfabets, varen ser emancipats. Immediatament després va començar un procés de democratització política que va permetre als negres apoderar-se del poder dels Estats del Sud, ja que l’esmena número 15, aprovada el 1870, establia el dret a vot de l’home de color. Al mateix temps, un procés d’educació massiu va fer reduir la taxa d’analfabets a un 57% el 1879, any en què es varen retirar les tropes federals dels Estats del Sud. Els negres varen intentar durant la dècada que no hi havia un govern propi en el Sud establir una reforma agrària, però el projecte va fracassar i en retirar-se les tropes del Nord i no tenir poder econòmic varen perdre influència i varen tornar a quedar en mans dels seus antics amos, que com a represàlia els hi varen treure el dret a vot i varen aprovar lleis segregacionistes. Les clàusules segregacionistes varen ser diferents en cada Estat i es varen establir lleis discriminatòries racial, que varen ser vigents fins després de la Segona Guerra Mundial, i concretaven que l’home de color no podia alternar amb els blancs a espectacles, transports, esglésies, escoles, vivendes, hotels, comerços… Aquestes lleis discriminatòries varen endurir la ment dels negres facilitant l’aparició d’un nacionalisme afroamericà.


Durant la Primera Guerra Mundial, els afroamericans varen ser allistats sobre les mateixes bases que els nord-americans blancs i conformaven el 13% dels allistats totals però, tot i això, varen ser segregats a unitats de Només negres, que eren comandades només per oficials blancs. L’Eugene Bullard va ser el primer pilot afroamericà de la història que va lluitar en la Gran Guerra, però no va lluitar al costat de les tropes nord-americanes perquè la segregació racial no li deixava tenir una feina de primer ordre. Per poder pilotar un avió, Bullard va tenir que allistar-se a la Força Aèria de França que sí que permetia l’entrada de negres en feines militars de primer ordre. El 369º Regiment d’Infanteria, conegut com els lluitadors de l’infern de Harlem, va ser un regiment nord-americà que va veure en la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial. Aquest Regiment va ser el primer afroamericà en servir en la Força Expedicionària dels Estats Units durant la Gran Guerra. El Regiment, format a l’àrea de Nova York, es va entrenar amb més intensitat en el Camp Wadsworth, a Spartanburg, Carolina del Sud, on varen experimentar el racisme per part de les comunitats locals, inclús d’altres unitat militars. Durant el seu servei en la Primera Guerra Mundial va patir 1.500 baixes.

Durant la Segona Guerra Mundial, l‘exèrcit nord-americà va ser la primera institució en eliminar la segregació racial, tot i que molts soldats blancs estaven totalment encontra de compartir el seu espai i les armes amb els negres. El 761º Batalló de Tancs va ser la primera unitat cuirassada nord-americana formada majoritàriament per afroamericans que va entrar en combat a Europa. A prop de Camp Hood, Texas, on aquesta unitat s’entrenava, hi havia la ciutat Killeen, on els seus ciutadans no els varen rebre gens bé pel fet de ser negres. Segons el tinent coronel Pop Gatos, els negres corrien el risc de ser linxats, assassinats a trets, cremats vius o colpejats.


Després de la Segona Guerra Mundial, tot i que es varen millorar els seus drets, la discriminació era ben viva; el 1964 un 11% dels aturats eren de color, xifra elevada si es considera que els negres eren l’11% de la població, i, en canvi, a la dona negra li era fàcil trobar feina en el servei domèstic i a la indústria del turisme. Amb aquest problema racial, varen sortir els musulmans negres, amb el líder popular Cassius Clay, que es varen esforçar en augmentar les diferències culturals i ètniques unint les religioses. La segregació racial es va acabar de facto oficialment el 1964 amb una llei aprovada pel president Lyndon B. Johnson i el líder dels drets civils Martin Luther King.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply