Itàlia

El naixement d’Itàlia com a Estat:

La unificació italiana, el 1860, va ser encoratjada pel moviment del Risorgimento inspirat per l’elit italiana. Els seus objectius no es limitaven a eliminar el domini estranger i a unificar les terres de parla italiana, sinó que que aspirava també a crear una societat moderna i progressista. Però per molts el nou sistema es va convertir en un sistema lent, elitista i oligàrquic. Estava liderat per una elit de classe alta i mitjana de la Itàlia septentrional, que sota la monarquia constitucional restringia el sufragi, insistia en la llei i l’ordre, dominava a l’empobrit sud i mantenia un dels sistemes fiscals més onerosos d’Europa, tot i la debilitat de l’economia. Després de 1876 va començar una lenta liberalització del sistema polític, i els anys 90 es va avançar en el desenvolupament industrial modern, tot i que Itàlia seguia sent un país agrari comparat amb l’Europa septentrional. El sufragi masculí universal no es va aprovar fins la vigília de la Primera Guerra Mundial. Itàlia també era un país massa dèbil per ser un gran imperi com el britànic o el francès, i el govern italià va establir petites colònies a Eritrea i Somàlia, però un intent per conquerir Abisinia el 1896 va acabar amb una completa derrota a Adoua, i va ser l’únic cas en el segle XIX de que una força militar europea important va ser derrotada per un exèrcit africà.

En el segle XX:

A començaments del segle XX la modernització d’Itàlia va avançar, tot i que lentament, i va augmentar la urbanització i la diferenciació social. Amb l’expansió de la mà d’obra industrial en el nord urbà va aparèixer un moviment socialista. Any darrere any creixia la pressió per la liberalització política i cap a la reclamació el dret al sufragi. Sota la direcció d’en Giovanni Giolitti, després de 1900 el govern va estimular la modernització avançada al mateix temps que insistia en reformes pragmàtiques. A mesura que el país es modernitzava, sobretot industrialment, una part de l’elit cultural es va inclinar cap a un nacionalisme militant i violent. La crisi cultural del final de segle va tenir a Itàlia un impacte més gran que qualsevol altre país. Els filòsofs italians competien amb els alemanys en la rebel·lió antipositiva i a favor del neoidealisme, mentre que els sociòlegs i teòrics eren figures internacionals de les noves doctrines elitistes i antiparlamentàries. Els més destacats portaveus de la nova tendència eren figures de la avantguarda florentina com en Giovani Papini i en Giuseppe Prezzolini, juntament amb l’escriptor nacionalista radical Enrico Corradini i el poeta neoromàntic Gabriele d’Annunzio. Igualment importants eren les veus dels artistes del moviment futurista liderats per en Filippo Marinetti. El futurisme reflectia la nova Itàlia mecànica i industrial que sorgia en el nord i rebutjava tots els cànons artístics del passat.

El primer partit nacionalista del país va ser l’Associació Nacionalista Italiana, l’ANI, fundat el 1910. El nacionalisme italià desitjava la unificació de tots els italians amb l’objectiu de construir un país fort, modern i florent. La revolució nacional havia d’anteposar-se a la revolució de classe per beneficiar a totes les classes. L’ANI era, al principi, un conjunt de diverses classes de nacionalistes. En el seu segon congrés, el 1912, hi havia una divisió entre democràtics i conservadors, i els autoritaris varen aconseguir fer-se amb el control del partit. El 1914 l’ANI va acceptar la doctrina de l’Estat autoritari corporatiu exposat pel professor de dret Alfredo Rocco. Tot i que els objectius de l’ANI eren moderns, no eren revolucionaris, ja que creien que la sobirania de la corona italiana i l’estructura de classe s’havien de conservar amb mitjans autoritaris, al mateix temps que es transformava la tecnologia i el potencial industrial de la societat en conjunt. Tot i que es pot pensar que el feixisme surt d’aquest partit polític, la realitat es que no va sortir d’aquest partit, sinó que va sortir dels sindicalistes revolucionaris.

El 1911 el govern italià va començar una guerra contra l’imperi otomà per conquerir el territori de Líbia, juntament amb les illes turques del Dodecaneso, a l’Egeu meridional. Aquesta guerra va tenir el suport d’alguns sindicalistes revolucionaris i de casi tots els nacionalistes. El 1912 Turquia es va veure obligada a cedir oficialment aquests territoris a Itàlia.

La Primera Guerra Mundial:

Durant la Primera Guerra Mundial Itàlia va formar part de l’aliança austro-germana-italiana, però va canviar de bàndol i va lluitar al costat de l’Entente. Els dirigents del govern italià varen considerar que l’Entente podia oferir més i, pel tractat secret de Londres, d’abril de 1915, varen comprometre a Itàlia a entrar en el conflicte al costat de l’Entente, a canvi de Trieste, el gran Trentino i territoris a l’Adriàtic, a Turquia i Àfrica. Però l’opinió pública italiana sentia poc entusiasme per la guerra i la majoria parlamentària es va mostrar poc implicada. El primer ministre liberal conservador, l’Antonio Salandra, havia concebut la participació italiana no només com un mitjà per guanyar territori i per estendre l’imperi, sinó també per reforçar la monarquia i el govern per fer retrocedir les recents reformes liberals i democràtiques.

Quan Itàlia va enviar els seus soldat a la batalla, la gran majoria dels italians varen complir amb el seu deure d’anar a lluitar, però el servei militar va recaure desproporcionadament sobre els pagesos del sud. De seguida la guerra va deixar Itàlia en una situació d’estancament, en el difícil terreny muntanyosos no lluny de la frontera original entre Itàlia i Àustria. Les successives ofensives italianes contra als austríacs varen fracassar, i va costar un alt número de vides. Per culpa d’aquell estancament i de les altes baixes, el govern d’en Salandra va caure i el varen succeir coalicions més àmplies, organitzades per mantenir a Itàlia a la guerra. A més, el deute nacional va augmentar eventualment el 500% i en acabar el conflicte la inflació superava el 300%. A mesura que la guerra s’allargava i no es veia la fi del conflicte, algunes deseners de milers de soldats, la majoria pagesos semianalfabets, varen ser sotmesos a consells de guerra per deserció, tot i que només 750 varen ser executats. A mesura que la situació en el conflicte es feia més traumàtica, es varen formar una sèrie de fasci nacionalistes per donar suport la política del govern i mantenir a Itàlia a la guerra. Tot i les greus dificultats, les forces italianes varen aconseguir mantenir el front i varen contribuir en la victòria de l’Entente el novembre de 1918. Durant la Gran Guerra, Itàlia va perdre 650.000 soldats i 450.000 civils, fet que va dur a la fallida del Regne. A més, el Tractat de Versalles no va cedir a Itàlia els territoris que desitjava, fet que va acabar duent al feixisme a Itàlia.

Després de la guerra:

Després de la Gran Guerra, Itàlia va viure un temps convuls per la insatisfacció d’una part dels seus ciutadans perquè es creia que tot i la victòria Itàlia no havia obtingut la recompensa desitjada, que va ser agreujada per una forta recessió. Tot i la victòria de l’Entente, només es va concedir a Itàlia tota la zona del Trentino-Alt Adiege, fins al pas del Brenner, així com la ciutat de Trieste i una frontera amb el recent creat Estat de Iugoslàvia que incloïa a mig milió d’eslovens, però se li va negar les seves aspiracions a l’Adriàtic oriental, Turquia i Àfrica. També es varen excloure els drets sobre la ciutat de Fiume, a la costa adriàtica de Iugoslàvia. Per aquests fets els nacionalistes varen denunciar als dirigents del govern que acceptaven aquests termes i els varen anomenar traïdors i els qualificaven com incompetents. A més, els obrers estaven molt enfadats perquè, com en altres països bel·ligerants, s’havien fet promeses sobre millores socials i econòmiques per quan s’aconseguís la victòria que no es varen complir. Tot i l’increment dels salaris en temps de guerra no compensava l’augment de sou amb la inflació, i en la recessió milers d’obrers varen perdre els seus llocs de treballs. El resultat d’aquest conflicte social va ser una actitud de ressentiment social amb explosions sense precedents a l’Itàlia moderna, tant per part dels obrers urbans del nord com dels pagesos pobres i peons del sud, que se sentien explotats i traïts, cosa que va acabar conduint a una gran onada de vagues en el nord i d’ocupacions de terra en el sud.

Aquestes condicions varen produir dràstics canvis polítics, gràcies també a noves reformes de la llei electoral, que va agregar al sufragi universal dels homes, aprovat el 1912, un nou sistema de representació proporcional i amplis districtes electorals que elegien a diversos representants enlloc de només un com abans. Aquestes reformes intentaven eliminar la corrupció de les eleccions, però varen afavorir també als partits de massa i a les àmplies coalicions. En les eleccions de setembre de 1919 els grans vencedors varen ser els socialistes que varen obtenir 156 escons, casi un terç dels 508 del parlament. Els seguia un nou partit, el Partit Popular Italià, PPI, un grup democratacristià format feia pocs mesos, que va obtenir 100 escons. Els popolori, que és tal i com se’ls va conèixer, estaven dividits entre progressistes i conservadors, i es varen negar a col·laborar amb els socialistes. En conseqüència, el govern va quedar en mans dels liberals de classe mitjana, però a partir de 1919 el Congrés va ser dominat pels socialistes revolucionaris anomenats massimalisit.

A mesura que la crisi s’agreujava, durant l’any 1919 i va haver 1.663 vagues industrials, en les que hi varen participar més d’un milió d’obrers, i 208 vagues agràries, que varen afectar a mig milió de peons. El 1920, i va haver 1.881 vagues industrials, de nou amb un milió d’obres, i 189 vagues agràries, amb més de mig milió de peons. Entre setembre i novembre de 1919 i va haver una onada d’ocupacions de terres en les províncies del sud i del centre del país, amb petits propietaris i peons que ocupaven terres no cultivades. El govern no va tenir respostes davant d’aquestes demandes i, finalment, el juny de 1920, els liberals varen recórrer un altre cop a en Giovanni Giolitti, el dirigent de la política italiana d’abans de la guerra, que era reformista i progressista.

Durant aquella època convulsa, el setembre de 1919 l’heroi de guerra i popular poeta Gabriele d’Annunzio va reunir una força expedicionària amb l’objectiu d’apoderar-se per Itàlia de la ciutat de Fiume, a l’Adriàtic oriental. D’Annunzio va governar a Fiume com a ciutat Estat separada durant quinze mesos amb gran torbació del govern italià, que l’amenaça en actuar militarment si no retirava el seu govern a Fiume. Tot i les amenaces, en D’Annunzio va aconseguir crear un nou estil de la litúrgia política composta d’uniformes complicats, cerimònies i cants especials, amb discursos des del balcó de l’Ajuntament davant audiències agrupades i en forma de diàleg amb el líder. També vestien amb un uniforme amb camises negres de les arditi, saludaven a l’estil de l’antiga Roma aixecant el braç dret, convocaven reunions en massa, varen entonar l’himne Giovineszza, joventut, varen organitzar una milícia en unitats i varen propagar una sèrie de cançons i símbols. Però el projecte d’en d’Annunzio va durar poc perquè un tractat de novembre de 1920 entre Iugoslàvia i Itàlia reconeixia a Fiume com a ciutat lliure, però territorialment afiliada a Itàlia, i el mes següent una força militar italiana va expulsar de la ciutat a la banda d’Annunzio.

A mitjans de 1920 l’ofensiva socialista va arribar al seu punt més àlgid. L’onada de vagues va augmentar de manera sorprenent, acompanyat de manifestacions i a vegades d’actes violents. Hi va haver inclús motins en unitats militars. El setembre, treballadors organitzats, davant l’amenaça del tancament de les fàbriques, varen ocupar les fàbriques del nord del país. El govern d’en Giolitti es va abstenir d’intervenir i, després de dues setmanes, els socialistes es varen adonar que no podien fer funcionar per ells mateixos l’economia industrial i varen abandonar el control de les fàbriques a canvi de millores en els contractes de treball i de la legalització dels consells obrers d’empresa. A la tardor de 1920, a la vall del nord del Po es varen produir vagues agràries i varen intentar establir un sistema en què només els sindicats podien treballar. Varen firmar contractes exclusius i semblava que dominaven l’economia agrària. A més, a l’octubre, el govern va legalitzar la situació dels parcers i peons que en moltes províncies havien ocupat parcel·les de terra privades. Però, després de diversos enfrontaments i amb l’augment del nacionalisme, a l’octubre de 1922 en Benito Mussolini va pujar al poder amb el vist-i-plau del rei Victor Manel III després de la Marxa a Roma d’en Mussolini. A partir de llavors, Itàlia va ser governada per un govern dictatorial.

En Benito Mussolini i el feixisme al poder:

L’expansió econòmica relativament ràpida dels anys 20 va estar acompanyada per una considerable inflació, cosa que va conduir a un descens marcat del valor de canvi de la lira. En Mussolini va imposar el 1927 la Quota Novanta per regular la moneda nacional a 90 lires per lliura esterlina, i va tornar a col·locar a Itàlia entre els països que es regien pel patró or. Això va aturar la inflació, però va perjudicar les exportacions. A part, l’augment de la producció de cereals va portar despeses excessivament elevades dels preus pels consumidors i va perjudicar una producció d’aliments més racional i especialitzada. La marxa de l’economia italiana sota el feixisme va seguir la mitjana de l’europea en vies d’industrialització en aquell període. La producció industrial va créixer ràpidament en els anys 20, però es va aturar degut a la crisis econòmica mundial arrel del crac del 29, que el 1932 va causar un descens de casi el 20% de la producció industrial, i l’atur forçós ascendia de 300.000 aturats el 1929 a un milió el 1933.

La resposta del règim italià a la crisi va ser en augmentar la intervenció directe de l’Estat. Es varen incrementar considerablement les obres públiques i es va reorganitzar la indústria. El primer instrument de la intervenció estatal va ser l’Institut Mobiliar Italià, IMI; creat el 1931 com una empresa estatal per comprar accions de bancs en penúries, i d’aquesta manera va començar el procés pel qual l’Estat va acabar controlant la majoria del capital bancari italià. El 1933 el govern va establir l’Institut per la Reconstrucció Industrial, IRI, una empresa estatal que comprava accions i aportava inversions a les indústries amb problemes. El 1939 havia adquirit el 21,5% del capital de totes les societat anònimes italianes, controlava importants sectors de la indústria i concedia al govern la propietat d’una part de l’economia nacional. Itàlia va ser el l’Estat occidental que més controlava la seva economia. Al mateix ritme creixien altres organismes estatals i es construïen noves reglamentacions. Però la plena recuperació d’Itàlia de la crisis es va deure al considerable augment de la producció d’armes per la guerra d’Etiòpia de 1935. El 1937 la producció excedia els nivells d’abans de la crisis i va augmentar casi un 20% més el 1939. Tot i que les despeses militars varen descendir lleugerament els anys 1937 i 1938, va augmentar la despesa estatal total per les grans quantitats que es varen invertir en la creació d’una nova infraestructura a Etiòpia.

Aprofitant la crisi econòmica, el govern italià va reorganitzar el sistema bancari i es va posar fi al paper d’inversor dominant dels vells bancs mixtes. L’Estat dominava el sistema financer i el 1936 es va nacionalitzar el Banc d’Itàlia. La lira va sortir del patró or només el 1936 i des de llavors varen augmentar molt els impostos, junt amb el control dels preus. El març d’aquell any, en Mussolini va introduir el terme autarquia en l’economia italiana, indicant que estaria sota la creixent tutela de l’Estat. El gener de 1940 es va establir un impost general sobre vendes, IGE, que es va convertir en una peça clau del sistema fiscal de la postguerra.

Els estímuls i la concentració de recursos en la metal·lúrgia, l’enginyeria i la química varen crear una base industrial molt més forta, de manera que els canvis durant la segona meitat dels anys 30 varen ser anomenats el miracle econòmic i va resultar la transformació definitiva d’Itàlia en un país industrialitzat després de la Segona Guerra Mundial. Però l’elit econòmica estava molt preocupada pel creixent control estatal, la nacionalització i una política exterior orientada cap a l’activisme militar. Per acontentar als obrers, l’Estat va augmentar-los les prestacions. Els obrers ingressaven als sindicats i més elements procedents de les joventuts feixistes aprovaven el feixisme amb més èmfasis que la generació anterior.

Per altra banda, la política exterior i interior italiana va canviar del tot a partir de 1932, quan en Mussolini va acomiadar als seus ministres més capaços i es va fer personalment amb el càrrec de ministre d’Afers Exteriors. El dictador italià estava convençut de que la crisi econòmica provocaria alguns canvis en l’equilibri de les potències, i creia que Itàlia havia d’aprofitar aquelles circumstàncies. Així, el novembre de 1932 va ordenar per primer cop que es dibuixessin plans per un possible atac a Etiòpia, a l’Àfrica oriental. A l’octubre de 1935 va envair Etiòpia amb 600.000 soldats, però la Societat de Nacions va qualificar a Itàlia de país agressor i uns dies després va aprovar sancions econòmiques contra Itàlia. El desembre, el govern francès i britànic varen intentar arribar a un acord amb en Mussolini oferint-li un pacte secret que donaria a Itàlia gran part d’Etiòpia, però deixaria un petit Estat independent. En Mussolini en un principi ho va acceptar, però l’opinió pública italiana no ho va veure convenient i no es va firmar l’acord. A més, les forces etíops varen enfrontar-se de cop als italians, i aquests varen intensificar els combats. El maig de 1936 Itàlia va acabar la seva conquesta amb la pèrdua d’un miler de soldats. Després de la guerra el prestigi d’en Mussolini va augmentar perquè Itàlia havia guanyat una campanya militar important i havia desafiat a la Societat de Nacions i a les gran potències.

Amb l’arribada al poder dels nazis, el gener de 1933, el govern d’en Mussolini es va mirar amb recel als nazis perquè desitjava que es conservés la independència d’Àustria, un aliat d’Itàlia, i en Mussolini veia a l’Adolf Hitler com un líder dèbil governant una gran nació. Tot i això, la premsa feixista va aclamar, al principi, el triomf d’en Hitler. Però el principi en Mussolini no va posar interès amb el nou règim nazi i, el maig de 1933 Itàlia va firmar amb la Unió Soviètica un nou acord comercial, seguit, als quatres mesos per un tractat d’amistat, neutralitat i no agressió perquè en Iosif Stalin volia utilitzar a en Mussolini com una palanca contra Alemanya. A més, el dictador italià no va adoptar una posició negativa davant dels Estats Units fins al 1937 perquè en Franklin Delano Roosevelt aprovava les mesures econòmiques d’Itàlia i de seguida els dos caps d’Estat varen establir contacte personal. En Mussolini pensava que el New Deal copiava la política econòmica del feixisme i en Roosevelt lloava l’estratègia econòmica d’Itàlia. A partir de 1934, després del cop d’Estat nazi a Àustria, les publicacions feixistes sempre hi havia algunes crítiques cap al nazisme. Els feixistes acusaven als nazis de ser massa socialistes, massa antiindividualistes i massa anticatòlics. Però amb el temps en Mussolini va canviar d’actitud, sobretot a partir de 1936, durant la Guerra Civil espanyola, cap al nazisme i es va començar a apropar-s’hi. Va donar suport al rearmament alemany i va veure el règim nazi com un contrapès útil contra la Gran Bretanya i França en la seva campanya per modificar la balança del poder a Europa. A l’octubre de 1936 els dos govern varen anunciar la formació d’un Eix BerlínRoma. L’actitud d’en Hitler cap a en Mussolini era totalment positiva  i ja va escriure en el Mein Kampf que considerava el règim feixista com el seu aliat natural. El que en Hitler oferia a en Mussolini era el començament d’una nova organització de l’equilibri europeu i el dictador italià estava decidit a estendre l’imperi italià, tot i que la seva política colonial va ser bastant pobre perquè del 1936 al 1941 només va tenir Etiòpia, Eritrea i Somàlia com a colònies italianes pel nou imperi que havia de recordar el vell Imperi Romà. El novembre de 1937 en Mussolini va visitar per primer cop Alemanya i va quedar impressionat amb la nova Wehramcht, impressió que el faria canviar la seva actitud respecte a en Hitler i el va començar a témer. El següent mes, imitant Alemanya, Itàlia va sortir de la Societat de Nacions.

El 1936, després de la conquesta d’Etiòpia, en Mussolini es va proposar fer que l’Estat fos més autoritari a la pràctica. Sembla ser que va pensar seriosament en eliminar la monarquia i convertir-se en cap d’Estat, tot i que pensava a esperar a que es morís en Victor Manel. Aquell mateix any en Mussolini va transferir el càrrec de ministre d’Afers Exteriors al seu gendre Galeazzo Ciano. A començaments de 1938, en Mussolini es va nombrar a ell mateix primer mariscal de l’imperi, cosa que va indignar al monarca, i va començar a interferir en el sistema judicial. Aquell mateix any el govern italià va aprovar la política de la raça, on els jueus italians varen ser discriminats i perseguits. A partir de llavors es va reforçar la censura i es va estendre la propaganda feixista entre els joves i es va reorganitzar per últim cop el parlament feixista, que es va convertir en la Cambra de Fascis Corporacions.

En esclatar la Guerra Civil espanyola, en Mussolini va tardar menys d’una setmana en col·locar-se al costat de la dreta autoritària espanyola. De tots els dictadors que hi havia a Europa, en Mussolini va ser el que més es va comprometre en el conflicte. A Espanya hi havia més de 70.000 soldats italians, una esquadrilla aèria i un cos d’artillera. A més, Itàlia va ser el país que va enviar més material per l’exèrcit nacional d’en Francisco Franco. Tot i que l’estratègia i la lentitud militar d’en Franco va irritar a molts dirigents italians, com també als dirigents alemanys, en  Mussolini li va donar sempre el seu suport, fins al punt que els submarins italians varen atacar les embarcacions republicanes espanyoles i soviètiques durant l’estiu de 1937.

La Segona Guerra Mundial:

Durant la Segona Guerra Mundial Itàlia va ser un ferm aliat d’Alemanya, tot i que no va ser fins el juny de 1940 quan va declarar la guerra a França i la Gran Bretanya. A l’estiu de 1943, amb les derrotes militars d’Itàlia al nord de l’Àfrica i la invasió a Sicília per part dels Aliats, va créixer la desconfiança i l’oposició a en Mussolini, que com a conseqüència va acabar portant la caiguda del règim feixista al juliol de 1943. Els principals dirigents polítics i militars del país, amb el suport del rei, es varen unir per treure a en Mussolini del poder per evitar que Itàlia quedés destrossada per les tropes aliades. Un cop es va empresonar a en Mussolini, amb el nou cap d’Estat, en Pietro Badoglio, i els partits antifeixistes, els polítics italians es varen organitzar per començar negociacions secretes amb els Aliats. El 5 de setembre de 1943 Itàlia va firmar l’armistici amb la Gran Bretanya i els Estats Units. Però l’armistici no va ser una bona notícia ni per l’exèrcit italià ni per les poblacions del nord d’Itàlia ja que els nazis varen reconquerir la península italiana per por a un avanç Aliat. Amb ànims de revenja, els alemanys varen matar a 60.000 persones i 550.000 varen ser deportats a Alemanya. Alguns soldats italians varen fugir i es varen allistar a les files dels partisans, la Resistència italiana.

El 12 de setembre de 1943 una unitat de les SS, dirigida per l’Otto Skorseny, va alliberar a en Mussolini per traslladar-lo a Alemanya perquè d’es d’allí formés un nou govern a Itàlia, la República de Saló, que seria un país satèl·lit al Reich alemany. Però amb les derrotes alemanyes i la invasió a Itàlia per part dels Aliats, la República de Saló pràcticament només va funcionar al nord d’Itàlia durant 600 dies.

A mesura que Itàlia va ser envaïda per les forces aliades occidentals, el govern militar Aliat va emetre nous bitllets de lires per substituir la moneda nacional, que no tenia valor en aquell moment.

Després de la Segona Guerra Mundial:

Després de la guerra Itàlia va perdre el Dodecanès i la illa de Rodes, que va ser retornada a Grècia. Albània va recuperar la seva independència, la vall d’Aosta va ser ocupada pels francesos, Trieste i la zona fronterera varen ser ocupats pels iugoslaus i en el departament dels Alps Marítims es va efectuar un referèndum a La Brigue i Tende.

Tot i perdre alguns territoris, Itàlia continuava sent un país divers i la nova Constitució del 27 de desembre de 1947 va reconèixer la realitat de les diferents regions, les quals, a diferència de les províncies i els municipis, tindrien funcions legislatives. Perquè les regions es poguessin organitzar políticament es varen votar tres lleis aprovades el febrer de 1953, el novembre de 1967 i el gener de 1970. A més, es va donar un estatut especial a cinc regions: Sardenya el 1948, Sicília el 1946, la Vall d’Aosta el 1945, Trentino-Alt Adigio el 1948 i Friuli-Venècia Julià el 1962.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply