El crac del 29

El crac del 29 va començar el 24 d’octubre de 1929 quan es varen desplomar les borses nord-americanes en el dijous negre de Wall Street. Després de petites caigudes del principi del dia, es va produir la primera gran caiguda, arribant a baixar la borsa fins un 9%, Ja des de feia setmanes i mesos es venia observant en la borsa brusques caigudes de l’índex per vendes desmesurades. En seguit, les caigudes de la borsa varen fer venir una greu crisi econòmica que va afectar i portar greus conseqüències a tot el món. La baixa dels preus de les accions va dur a la ruïna a milers d’inversors. Rellevants homes de negocis i petits accionistes es varen veure afectats per igual. Les empreses i els bancs es varen enfonsar amb un tres i no res i el pànic va ser tant gegant que la policia va tenir que tancar la borsa. S’arribaven a oferir paquets d’accions a un terç del seu valor i, tot i així, no trobaven cap comprador. El dimarts 20 d’octubre, el dimarts negre, la borsa va tornar a caure bruscament i el mercat econòmic va entrar en fallida i els seus inversors varen perdre milers de milions de dòlars. Aquest fet va fer que milers d’inversors comencessin amb l’especulació econòmica per retirar i altres per vendre els seus bons i accions, cosa que va provocar que la fuga massiva del diners dels grans multimilionaris donés inici a la Gran Depressió que acabaria afectant a tot el món. Es diu que el propi dimarts negre, desenes d’empresaris multimilionaris es varen tirar dels rasca-cels.

De seguida el govern va sol·licitar en els grans banquers que mantinguessin el seu diner perquè els varen prometre que els ajudarien a passar la crisi, però el pànic es va escampar entre la classe mitjana, on molts havien posat els seus diners en els bancs per la prosperitat econòmica dels anys 20. La producció industrial va caure un 55% en qüestió de dies. En primera instància, el món industrial va entrar en una espiral en la que l’atur, la fam i el malestar social varen durar uns quants anys. En els països no industrials la crisi es va sentir a finals de 1930. Un dels països que es va veure més afectat per aquesta crisi, a part dels Estats Units, va ser Alemanya, un país que havia crescut a partir de 1925 gràcies a la inversió nord-americana i els deutes que obtenien els nord-americans. A part d’Alemanya, la crisi es va escampar per tots els països de Sud-Amèrica i Europa, a més d’alguns asiàtics. L’únic país que no va ser colpejat per aquesta crisi va ser la Unió Soviètica amb la seva economia tancada i planificada en plena fase de plans quinquennals, que va créixer a ritmes històrics enormes. El govern nord-americà i molts govern europeus varen tenir por que la massa obrera es mirés amb ulls d’admiració el sistema soviètic. Part d’Europa també es va mirar amb bons ulls el feixisme italià amb la seva economia planificada.

La crisi va durar fins al final de la Segona Guerra Mundial i serà el keynesianisme la gran doctrina que sorgirà per intentar regular el sistema en un Estat del Benestar, on l’Estat assumirà un rol protagonista per regular certs sectors de l’economia.

El perquè?

Una de les causes de perquè hi va haver aquesta crisi va ser la sobreproducció dels anys 20, que havia fet baixar la borsa de valors i va provocar que els empresaris i bancs no poguessin vendre com esperaven per vendre com esperaven per la pèrdua de poder adquisitiu. Al fet de que hi hagués sobreproducció sense demanda va fer que moltes empreses comencessin a quedar en fallida. L’enorme sobreproducció va crear una bombolla econòmica que portaria conseqüències inèdites pel mercat mundial. A més, hi havia una especulació salvatge unida a la proliferació del deute, a més d’un excés de préstec de grans bancs que no varen poder liquidar.

A Alemanya:

El crac del 29 no va ser vist de bon principi a Alemanya. Els dirigents nazis, que estaven a l’oposició, no varen reconèixer d’immediat els efectes d’aquella crisi i el Völkischer Beobachter ni tant sols va mencionar el dijous negre. Tot i no saber-la preveure, els seus afectes varen afectar greument a Alemanya pels seus préstecs nord-americans a curt plaç. La producció industrial, els preus i els salaris varen caure en picat, arribant en el seu punt més baix l’any 1932. La crisis agrícola, que com en els Estats Units ja estava en decadència abans del crac, es va agreujar dràsticament i els pagesos es varen radicalitzar encara més. El gener de 1930 les borses de treball varen comptar a 3.218.000 aturats, aproximadament un 14% de la població en edat per treballar, tot i que segons diversos estudis si es compta els que treballaven en jornades reduïdes la xifra superaria als 4,5 milions. La crisi es va aguditzar amb el crac bancari del juliol de 1931 quan varen tancar dos dels principals bancs d’Alemanya, el Darmstädter i el Dresdner.

En seguit varen aparèixer protestes entre les classes més vulnerables a la crisi i molts opinaven que la democràcia els havia fallat i molts creien que s’havia d’eliminar el sistema que els havia portat l’estat del benestar més important del món. Els nazis varen aprofitar la crisi per obtenir-ne guanys polítics i varen passar de ser un partit marginat, en les eleccions parlamentàries del 20 de maig de 1928 només varen obtenir el 2,8% dels vots, a ser la segona força política en les eleccions del 17 de setembre de 1930 obtenint el 18,3% dels vots. Abans de les eleccions parlamentàries, els nazis varen obtenir bons resultats en les eleccions regionals. No només el crac del 29 va portar l’Adolf Hitler al poder, però estar clar que el va ajudar molt i segurament sense aquesta crisi amb les seves greus conseqüències mai hagués arribat al poder legalment.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply