El Banc de Pagaments Internacionals, el BPI

El Banc de Pagaments Internacionals, BPI, va ser fundat el maig de 1930 pels bancs centrals del món per canalitzar les reparacions que Alemanya encara havia de pagar de la Primera Guerra Mundial. Els propietaris del BPI constituïen una aglomeració de les principals institucions financeres internacionals: el Banc d’Anglaterra, el Reichsbank, el Banc d’Itàlia, el Banc de França i el First National Bank de Nova York. Els fundadors del BPI preveien la possibilitat d’un nou conflicte com la Gran Guerra i en la seva carta fundacional varen establir que el banc no podria estar mai tancat, segrestat o sancionat. Sempre havia de funcionar i havia de ser neutral. El BPI, en la seva relació amb la Reserva Federal dels Estats Units i amb el Tresor, tenia el mateix estatus que un banc central i podia comprar i vendre or al Tresor dels Estats Units. Al mateix temps, el BPI també podia realitzar les següents operacions financeres: comprar, vendre, canviar o tenir en dipòsit or per la seva pròpia compta o per les comptes de bancs centrals, avançar diner als bancs centrals o demanar-lo, descomptar, comprar o vendre, amb la seva aprovació o sense, lletres de canvi i altres obligacions a curt termini de líquid immediat. A més a més, el BPI podia acceptar dipòsits dels bancs centrals en comptes corrents o en comptes d’estalvi, i altres dipòsits de caràcter governamental.

En els seus inicis, el capital del BPI es va fixar en 500 milions de francs suïssos garantits per cinc bancs centrals: el Banc Nacional Belga, el Banc d’Anglaterra, el Banc de França, el Banc d’Itàlia i el Reichsbank. El seu principal objectiu era actuar com una administració fiduciària dels governs. Desemborsava un dividend de diversos milions de francs suïssos que després es repartien entre els seus propietaris.

Les inversions del BPI a Alemanya varen ser considerables i polèmiques. Part del crèdit que va demanar Alemanya durant la crisi del crac del 29 el va organitzar el BPI.  Hjalmar Schacht es va interessar de seguida en aquest banc, ja que veia en ell un canal útil per seguir fent negocis amb els seus socis a nivell internacional. Els propis directors del BPI no varen oposar-se a les polítiques racials nazis i varen ajudar als alemanys quan varen enviar les reserves d’or txeques a Berlín, des d’on es varen utilitzar per finançar la futura guerra. Les inversions del BPI a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial es varen mantenir, tot i que varen dir que varen suspendre les reunions amb el govern alemany un cop va esclatar la guerra. La part més polèmica dels seus negocis amb l’Alemanya nazi va ser quan el BPI va dipositar l’or robat dels nazis, tot i que es probable que els directius no sabien que era robat, com a pagament pels interessos que devien els alemanys dels crèdits que s’havien demanat per finançar la guerra. L’or no s’enviava directament al BPI, sinó en una compte associada en el Banc Nacional Suïs, el BNS. En total, el BPI va rebre prop de 12 tones d’or del Reichsbank. Després de la guerra els Aliats varen investigar el BPI per aquell afer i varen analitzar al detall per saber el seu valor en relació amb els seus dipòsits. Els Aliats, que sabien de les relacions del BPI amb el govern alemany, no varen voler aturar les relacions perquè podien tenir a través dels serveis d’intel·ligència valuosa informació sobre les relacions comercials d’Alemanya. A part de que hi havia el perill de que Alemanya s’apoderés de 100 milions de francs suïssos que tenia el BPI a Suïssa. Tot i això, el juliol de 1944 en una Reunió Monetària Internacional a Bretton Woods, New Hampshire, l’economista noruec Wilhelm Keilhau va posar sobre la taula una resolució perquè el BPI fos dissolt. Maynard Keynes va ser un dels defensors del BPI dient que havia de seguir funcionant fins que no es fundés un nou banc mundial, mentre que Henry Morgenthau volia tancar-lo com fos. Finalment, la delegació dels Estats Units va aprovar acabar amb el BPI, però el banc va continuar.

En acabar la guerra, el BPI va intentar fer un rentat de cara i va justificar haver acceptat l’or com a part de les seves obligacions segons el Pla Young per la recaptació de les reparacions alemanyes de la Gran Guerra. El BPI actualment té molts més membres, com els bancs nacionals de Turquia, Espanya o Islàndia. El seu paper, en principi, és el de promoure la cooperació financera entre els bancs centrals per assegurar l’estabilitat bancària i els pagaments. El 1977 el BPI es va traslladar a Basilea.

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply