La línia Maginot

Entre 1930 i 1937 els francesos varen construir un enorme sistema fortificat a la frontera oriental amb Alemanya per protegir les importants regions industrials i mineres. Aquesta construcció va agafar el nom de línia Maginot en honor al seu ideòleg, el ministre de Guerra entre els anys 1929 i 1931 André Maginot, que havia sigut soldat ras durant la Primera Guerra Mundial, i que volia evitar un nou intent d’agressió per part dels alemanys i evitar les penalitats patides en les trinxeres en cas d’una nova guerra. El sistema de fortificació es va projectar durant els anys 20 responent a les idees militars basades en les lliçons que varen aprendre els francesos durant la Primera Guerra Mundial. L’objectiu principal era eliminar la mobilitat de les noves unitats mecanitzades, els tancs. La construcció de les fortificacions va provocar una gran mobilització de treballadors i d’enormes recursos econòmics. Un cop es va acabar la Línia Maginot, la línia de defensa tenia 400 quilòmetres a la frontera entre França i Alemanya. Tenia una profunditat de 100 metres i era com una enorme ciutat de ciment i acer en el subsol amb un sistema de galeries, ascensors, ventilació i ferrocarrils que permetia la comunicació entre els quarters cap als allotjaments, els hospitals, els menjadors, els dipòsits d’armes i municions, els magatzems i els dipòsits d’aigua. En alguns punts aquesta estructura tenia fins a sis nivells sota terra. A més, el sistema tenia centrals d’energia elèctrica per les comunicacions telefòniques i telegràfiques, i equips de control de pressió atmosfèrica per defensar-se de possibles atacs amb gasos. A la superfície hi havia una cadena de casamates amb moderns sistemes d’artillertia dirigida cap a la frontera oriental. L’entrada estava situada lluny del front i acuradament amagada.

El 1934, l’oficial Charles de Gaulle va veure i va denunciar que les noves màquines de guerra amb la seva nova potencialitat convertia la Línia Maginot en una construcció inútil. Per De Gaulle els esforços s’havien de centrar en la creació d’unitats blindades que tinguessin el suport de l’aviació. Però el futur president francès no va ser l’únic que va criticar la Línia, també el general britànic John Fredrick Charles Fuller va definir la Línia Maginot com el sepulcre de França. L’opinió pública francesa es va fer moltes il·lusions amb la Línia Maginot, ja que creien que els donava una seguretat absoluta. Fins i tot quan la Batalla de França estava perduda els francesos varen confiar amb les construccions defensives desplaçades a territori belga, considerades com una prolongació de la Línia Maginot.


Durant la guerra, els caps militars francesos varen prioritzar erròniament la defensa de la Línia Maginot. Gran part dels efectius de l’exèrcit francès es varen concentrar darrere de la línia de defensa, privant de forces importants als sectors més crítics del conflicte i permetent l’avanç alemany. El juny de 1940 els alemanys varen rodejar la Línia Maginot a prop de Sedan i varen agafar la carretera que els conduïa a París sense que els francesos es resistissin. Els defensors francesos varen rebutjar al principi els intents d’assalt a la Línia Maginot utilitzant canons sobre rails i bombes d’una tona, però finalment varen tenir que rendir-se. El 22 de juny de 1940, en el moment de la firma de l’armistici, les fortificacions de la Línia Maginot encara seguien intactes.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply