El Front Obrer Alemany, el DAF, Deutsche Arbeitsfront

El Front Alemany del Treball, el DAF, va ser una de les noves organitzacions socials més importants del règim nazi. Amb l’arribada al poder, el maig de 1933 els nazis varen abolir tots els sindicats i varen crear un nou organisme estatal per protegir els treballadors. Sota el seu director, Robert Ley, el DAF va arribar amb poc temps a contar amb més de sis milions de membres i el 1938 tenia un pressupost més gran que el del NSDAP. Va disposar d’importants fons gràcies als bens confiscats en els sindicats i a les quotes, pràcticament obligatòries. La Llei per l’Ordenació del Treball Alemany, de gener de 1934, va crear una estructura de caps i els seus obrers, amb Tribunals d’Honor socials pels dos. Encara que sota un estricte ordre jeràrquic, el DAF no va ignorar els interessos dels treballadors, i sovint actuava per millorar les seves condicions. Robert Ley esperava convertir el Front del Treball en una força autònoma i fins i tot va concebre la idea de substituir al Partit com base del nacionalsocialisme. Es dividia en 14 grups d’obrers manuals i 8 grups de treballadors. Cada un d’aquests grups estava dirigit per un funcionari nombrat per Ley. El 1939, el DAF tenia 44.500 treballadors fixes amb paga i gestionava assegurances socials, cooperatives, bancs, agències de viatges… Va acabar reunint a 25 milions d’afiliats, casi la meitat de la població alemanya, i disposava de més recursos que el Partit. És per això que la festa de l’1 de maig, que el DAF celebrava amb satisfacció, era la cerimònia més important de l’any, junt amb el congrés del Partit.

Després dels primers anys de recuperació econòmica, es varen introduir mètodes més moderns i eficaços per augmentar la productivitat. Es va insistir més en els incentius salarials del grup, junt amb conceptes com la Leistungsgemeinschaft, comunitat de relacions, i el Kameradschaftsund Gemeinschaftsstärkung, enfortiment de la camaraderia i la comunitat, per fer acceptables els nous processos de producció més ràpida i més eficients. Els salaris es varen anar relacionant amb la productivitat i el 1939 hi havia ja un descens del 5 al 10% en els salaris reals, encara que es va compensar en part amb certes prestacions. Els sectors més qualificats i els responsables de productes per la guerra varen rebre pagues extres. Aquestes tendències es varen accentuar després del començament de la Segona Guerra Mundial, quan es va prestar atenció a l’automització i als processos de producció en cadena, amb l’objectiu de modernitzar la indústria.

Dos importants prestacions del DAF varen ser els programes anomenats Kraft durch Freude, força mitjançant l’alegria, i Schönheit der Arbeit, bellesa del treball. El primer, inicialment anomenat Nach der Arbeit, va establir un extens programa d’oci i vacances per ocupar el temps lliure dels treballadors, amb participació en massa dels mateixos; el 1939 era ja 12 dies de vacances pagades anuals. El segon programa es proposava millorar les condicions estètiques del treball en un número considerables de grans fàbriques. Altres prestacions importants consistia en la gran campanya d’inscripcions iniciada el 1938 per produir el nou Volkswagen, un automòbil petit i econòmic pel Volk, els obrers, encara que el projecte es va desviar per l’esforç de la guerra.

En general el DAF va ser eficaç, però tot i això no va aconseguir controlar per complet la mà d’obra alemanya. Fins el 1942, es va tenir que continuar confiant en certa manera en el principi del contracte propi del mercat lliure. Hi havia en ocasions vagues i vagues de gelosia, però sempre es va aconseguir que s’estenguessin.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply