Economia

L’economia, amb la crisi, va ser una de les causes de perquè els nazis pugessin al poder el gener de 1933. La reducció de l’atur, imputable a una recuperació del creixement mundial, es va atribuir als nazis. A Alemanya, la recuperació s’explica també pel programa d’obres públiques i, especialment, per l’economia de guerra finançada gràcies a la enginyeria financera de Hjalmar Schacht. El pla quadriennal de Hermann Göering anunciat a la tardor de 1936 va representar l’inici d’una economia de guerra. Dues direccions del Ministeri d’Economia varen passar a control militar: el general Fritz Loeb es va convertir en responsable de les matèries primes, i el general Hermann von Hanneken es va encarregar de l’energia, del ferro i del carbó. L’orientació autàrquica i inflacionista de l’economia va provocar la sortida de Schacht el novembre de 1937. Abans de la Segona Guerra Mundial, l’economia alemanya ja presentava problemes. La indústria de consum, que va passar de 80 el 1933 a 116 el 1938, va progressar, però molt més lentament que les altres. Els resultats varen ser especialment espectaculars en el camp de les matèries primes, de l’energia i dels bens d’equip. Tampoc estava equilibrada la distribució de la producció, que ràpidament va patir una concentració.

A partir de juliol de 1933, una llei autoritzava al Ministeri d’Economia es va fer amb el control de la producció i als industrials. Els marges industrials varen passar del 2% el 1926 al 6,5% el 1938, i els beneficis varen passar de 6.600 milions a 15.000 milions el 1938. Però la guerra va canviar la situació. La direcció de l’economia de guerra de la Wehrmacht i el Ministeri d’Estat per Armament i Municions es va col·locar sota la direcció de Fritz Todt, que va voler posar la producció de guerra a mans dels tècnics de la indústria. A la mort de Todt, el va substituir Albert Speer, que va organitzar l’economia però es va trobar amb obstacles; Fritz Sauckel volia dur a Alemanya la mà d’obra estrangera enlloc de deixar que treballessin en els seus respectius països. Göering no va voler renunciar a la construcció de bombardejos quan la Batalla d’Anglaterra estava ja perduda des de feia temps. Els gauleiters es negaven a col·laborar amb Speer…

El 18 de febrer de 1943, Joseph Goebbels va proclamar l’estat de guerra total, la producció va ser màxima d’agost a desembre de 1944. La falta de matèries primes es va fer obvi gràcies a les mesures autàrquiques iniciades abans de la guerra. A Alemanya li faltava carburant, va allistar uns 9 milions d’estrangers i a partir de l’abril de 1942 va mobilitzar tots els presoners dels camps de concentració. El comerç exterior estava estancat.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply