Economia

A Alemanya:

L’economia alemanya no es va veure afectada de manera important després de la Primera Guerra Mundial, excepte per les conseqüències lògiques de la guerra, però a partir de 1921 ja es podien copsar signes d’inflació preocupants. Els preus dels aliments varen pujar, arribant-se a multiplicar per sis inclús. A partir de mitjans de 1923, la inflació va multiplicar els preus 100 vegades i els aliments es varen multiplicar per 135. A partir de novembre de 1923, els preus varen augmentar entre un milió i mil milions de vegades.

L’economia, amb la crisi del crac del 29, va ser una de les causes del per què els nazis pugessin al poder el gener de 1933. La reducció de l’atur, imputable a una recuperació del creixement mundial, es va atribuir als nazis. A Alemanya, la recuperació s’explica també pel programa d’obres públiques i, especialment, per l’economia de guerra finançada gràcies a la enginyeria financera del ministre Hjalmar Schacht. A partir de juliol de 1933, una llei autoritzava al Ministeri d’Economia fer-se amb el control de la producció i als industrials. Els marges industrials varen passar del 2% el 1926 al 6,5% el 1938, i els beneficis varen passar de 6.600 milions a 15.000 milions el 1938. El pla quadriennal del ministre Hermann Göering anunciat a la tardor de 1936 va representar l’inici d’una economia de guerra. Dues direccions del Ministeri d’Economia varen passar a control militar: el general Fritz Loeb es va convertir en responsable de les matèries primes i el general Hermann von Hanneken es va encarregar de l’energia, del ferro i del carbó. L’orientació autàrquica i inflacionista de l’economia va provocar la sortida d’en Schacht com a ministre el novembre de 1937. Tot i els resultats positius, abans de la Segona Guerra Mundial l’economia alemanya ja presentava problemes. La indústria de consum, que va passar de 80 el 1933 a 116 el 1938, va progressar, però molt més lentament que les altres economies. Els resultats varen ser especialment espectaculars en el camp de les matèries primes, de l’energia i dels bens d’equip. Tampoc estava equilibrada la distribució de la producció, que ràpidament va patir una concentració.

Però la guerra va canviar la situació. La direcció de l’economia de guerra de la Wehrmacht i el Ministeri d’Estat per Armament i Municions es va col·locar sota la direcció del ministre Fritz Todt, que va voler posar la producció de guerra a mans dels tècnics de la indústria. Amb la mort d’en Todt, aquest va ser substituït per l’arquitecte Albert Speer, que va organitzar l’economia però es va trobar amb obstacles; En Fritz Sauckel volia dur a Alemanya la mà d’obra estrangera enlloc de deixar que treballessin en els seus respectius països. En Göering no va voler renunciar a la construcció de bombarders quan la Batalla d’Anglaterra estava ja perduda des de feia temps. Els gauleiters es negaven a col·laborar amb Speer… A més, a Alemanya li faltava carburant, va allistar uns 9 milions d’estrangers i a partir de l’abril de 1942 va mobilitzar tots els presoners dels camps de concentració. El comerç exterior estava estancat i la falta de matèries primes es va fer obvi gràcies a les mesures autàrquiques iniciades abans de la guerra. El 18 de febrer de 1943, el ministre Joseph Goebbels va proclamar l’estat de guerra total. La producció va ser màxima d’agost a desembre de 1944.

La guerra li va costar a Alemanya 68 mil milions de dòlars. Després de la guerra, Alemanya va patir un procés regressiu amb una hiperinflació semblant a la patida després de la Gran Guerra pels efectes que li va causar el Tractat de Versalles de 1919. El 1945, les llibretes de racionament i els permisos necessaris per totes les activitats normals d’un ciutadà varen arribar a valer més que la moneda, i en el mercat negre les cigarretes, el sabó, la carn envasada i la xocolata es varen utilitzar com diner.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply