El rearmament d’Alemanya

El rearmament d’Alemanya va començar ràpidament quan els  nazis varen pujar al poder el 30 de gener de 1933, tot i que va augmentar de forma vertiginosa a partir del 1935, i no va començar a gran escala fins a mitjans de 1936. Adolf Hitller va realitzar la recuperació i el desenvolupament del sistema productiu militar i a l’agost de 1936 va declarar que l’exèrcit alemany havia de ser operatiu en un termini de quatre anys. A la tardor de 1936, amb el llançament del pla econòmic quatrienal, amb el proteccionisme, la política autàquica i el control del mercat del treball,  la preparació de la guerra va aparèixer com l’objectiu principal del règim. Amb el nou pla, la Wehrmacht havia de ser l’instrument que havia de servir per conquerir l’espai vital ( Lebensraum ) del poble alemany. L’Estat va assumir el control de l’economia i va posar en marxa una autèntica reestructuració organitzativa de tots els sectors. La gestió del pla quatrienal va ser liderat per Hermann Göering que d’aquesta manera va aconseguir més poder que els ministeris econòmics i va acabar construint un imperi econòmic personal. Aquesta iniciativa va ser la primera orientada especialment cap els productes sintètics, d’aixecar indústries propietat de l’Estat ( com les enormes Hermann Göering Stahlwerke ) amb l’objectiu de completar la indústria privada en la producció d’armes. El primer gran salt en despesa militar va tenir lloc aquell any amb una despesa de 9.300 milions de marcs. El nivell de 1937 va ser una mica superior, però el 1938 es varen gastar 13.600 milions, i el 1939 30.000 milions, de manera que el país era conduït a una crisis econòmica. Gran part d’aquestes sumes varen ser finançades per un programa d’emissions paral·leles de bons de l’Estat que no s’havien de reemborsar en 5 anys, al temps que es reduïa considerablement el papar de la banca privada.

Mentre la propaganda del règim parlava d’una transformació radical en sentit cooperatiu i nacionalsocialista de l’economia del país, la realitat era que les grans empreses privades varen mantenir les seves posicions de força i varen reforçar el seu monopoli. A partir del 1938 i el 1939 l’economia alemanya girava totalment sobre l’economia bèl·lica i es va reactivar l’economia alemanya. El rearmament es va concentrar sobretot per combatre la Gran Bretanya i per fer front a la prestigiosa RAF britànica. Per això es va construir els bombarders Junker-88. A l’estiu de 1939, Alemanya ja disposava d’armament modern i podia mobilitzar amb 12 hores gran part de les seves forces militar que ascendien a 4.500.000 homes. El nucli de les forces terrestres el constituïen 6 divisions cuirassades, 4 motoritzades, 4 cuirassades lleugers i 3 de muntanya. La marina disposava de 2 cuirassats, 3 cuirassats lleugers, 1 creuer pesat, 6 creuers lleugers, 21 destructors, 12 torpedes i 57 submarins. La Luftwaffe estava composta per 302 Staffeln ( esquadrons de 12 avions ), 2.370 tripulacions, 2.564 avions operatius i disposava d’un cos d’elit de paracaigudistes.

L’eficàcia de la maquinària bèl·lica alemanya va ser molt potent gràcies a la perfecte coordinació en les operacions de terra i d’aire.  Hitler volia anar ràpid en rearmar el país per avançar els terminis de guerra. Quan va començar la guerra, gràcies al rearmament de l’aviació, la Luftwaffe de Hermann Göering va ser l’instrument bèl·lic més eficaç dels alemanys.

Xifres del rearmament:

La producció de ferro el 1932  era de 443.000 tones, al 1939 de 3.928.000 tones.

La producció de cautxú sintètic el 1936 era de 1.000 tones, al 1939 era de 22.000 tones.

La producció de gasolina per l’aviació era el 1936 de 43.000 tones, al 1939 era de 302.000 tones.

El 1939, el 22% dels treballadors de la indústria treballaven directament per la Wehrmacht.

La producció d’avions va passar de 1.968 unitats el 1934, a 5.112 al 1936 i a 8.295 al 1939.

Entre els anys 1936 i 1937 la despesa militar ascendia a un terç de la despesa pública. Entre el 1938 i el 1939 va arribar el 58%.

Es calcula en relació a la renta nacional, que el 1939 la despesa per la guerra va representar el 32%. Mai a la història cap altre país havia dedicat tants recursos al sector bèl·lic.

El rearmament alemany després de la guerra:

Després de la segona guerra mundial, els Aliats van estar decidits a mantenir desarmat Alemanya per evitar que es repetís la situació de la dècada de 1930. Molts alemanys també varen rebre amb bons ulls aquella mesura. Però el panorama va canviar de cop amb la guerra freda i l’amenaça que suposava per l’Europa occidental el bloc soviètic. L’Estat de l’Alemanya oriental, controlat pels russos, va començar a rearmar-se en secret a començaments de 1950, mentre que la República Federal també començava plans secrets el 1950, encaminats al restabliment d’un exèrcit alemany. El 1955, la Gran Bretanya, França i els Estats Units varen decidir que per la confrontació amb la Unió Soviètica era important permetre el rearmament alemany. Tot i les protestes populars a Alemanya en contra del militarisme, el 12 de novembre de 1955 es va crear el nou exèrcit alemany, el Bundeswehr. El 1956 es va reinstaurar el servei militar obligatori. A l’Estat alemany occidental també se li va permetre reconstruir les Forces Aèries i una petita Marina de guerra. Tot i que contingents alemanys varen participar en maniobres conjuntes de la OTAN, la Constitució de la RFA impedia la presència de personal militar alemany a l’estranger o la participació en operacions de combat. A partir de 1990, en l’època de la reunificació alemanya, les Forces Armades d’Alemanya van començar a participar en missions de pau fora dels seus territoris.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply