El règim nazi

Quan l’Adolf Hitler es va fer amb el poder el 30 de gener de 1933 tenia uns objectius molt més clars dels que va tenir en Benito Mussolini a l’octubre de 1922. L’Estat de partit únic i dictadura política es varen aconseguir a Alemanya en cinc mesos i mig, en lloc dels tres anys que es varen necessitar a Itàlia. El nou règim s’anomenava tot sovint Estat total i un Estat del Führer. En Hitler entenia que el nacionalsocialisme era un concepte revolucionari, però volia una revolució única: una revolució racial. En aquest procés va sentir un menyspreu absolut cap a l’aristocràcia, els homes de negocis i les demés elits, a les que havia de substituir per noves elits racials del Volk alemany. Això exigia també una revolution der Gesinnung, revolució del sentiment, en la qual els alemanys no es limitarien a fomentar una raça purificada, sinó també un nou esperit i una nova ment. La revolució del nazisme no es tractava d’una immediata revolució totalitària social i econòmica, com a la Unió Soviètica.

El nacionalsocialisme havia arribat al poder en una societat avançada que patia una descomposició política, però en la qual seguien intactes altres institucions i estructures. Sent plenament conscient d’aquest avantatge respecte a altres països, en Hitler va desenvolupar una dictadura que sigués ràpidament funcional per poder-se concentrar en l’expansió militar. Això requeria la completa subordinació de totes les altres elits al seu seu sistema però no la seva eliminació completa. No es tractava de revolucionar tota l’estructura de l’Estat, ja que en Hitler confiava en l’eficient burocràcia estatal i els cossos d’oficials de l’Exèrcit. En conseqüència, el NSDAP no podia apoderar-se de l’Estat. Així, es va desenvolupar una espècie d’Estat dual, en la qual va continuar funcionant el sistema estatal normal, dins de la seva estructura especialitzada però amb la sempre creixents burocràcies i funcions del partit nazi. El resultat va ser un sistema dual, amb un creixent número de comissions del Reich, que eventualment varen formar 60 comissions, oficines i comitès especialitzats de l’Estat. Això va produir tal complexitat administrativa que es va acabar convertint en un caos administratiu dirigit únicament per un sol home, en Hitler. Només ell ostentava l’autoritat superior d’aquest sistema i ningú més podia acumular un poder equivalent. Tots els administradors havien de recórrer a en Hitler per resoldre les disputes, fet que provocava lentitud i caos.

El 1935, després de nombrar dos nazis més com a ministres, el govern alemany només tenia cinc ministres nazis dels dotze ministre que hi havia. A nivell regional, els ministres-presidents dels Estats conservaven la seva autoritat nominal, encara que cada cop més el poder real l’exercien els governadors del Reich locals, càrrecs habitualment ocupats pels gauleiters regionals del partit nazi, que tenien per missió fer aplicar els decrets del govern. Al cap dels anys, al voltant del 60% dels alcaldes estaven també ocupats per caps del Partit. Els nazis no es varen fer amb tots els càrrecs de l’Estat, però els dirigien i els vigilaven perquè complissin les ordres d’en Hitler.

El sistema judicial:

El règim d’en Hitler va mantenir l’estructura existent dels tribunals i del sistema judicial, però va promulgar noves lleis contra els enemics polítics i els jueus, i va augmentar el rigor amb què funcionava el sistema. Tot i això, el març de 1933 es va iniciar un nou sistema de Tribunals Especials amb jutges nazis per ocupar-se dels delictes polítics, excepte els d’alta traïció. Per aquests delictes el règim va establir el 1934 uns nous Tribunals del Poble, que varen arribar a condemnar a mort a més de 12.000 civils.

La política econòmica del règim nazi:

Mentre el moviment nazi creixia i es feia fort dins de l’Estat, es va plantejar la qüestió del socialisme en el nacionalsocialisme. Des dels inicis del Partit, i en especial al final dels anys vint, els dirigents havien deixat clar que no s’oposaven a la propietat privada o al capitalisme com a tal, sinó que només rebutjaven als seus excessos i al domini del capitalisme estranger. En aquest punt hi va haver moltes diferencies entre els dirigents i alts càrrecs nazis. L’ala esquerra, la dels partidaris d’en Gregor i l’Otto Strasser, havien definit una extensa intervenció de l’Estat en l’economia. Els elements conservadors völkisch, en especials els que representava O. W. Wagener, que va ser el cap de la secció econòmica del Partit, defensaven un programa de corporativisme. Consideraven l’estat actual de l’economia massa restrictiva per les grans empreses i, en el seu lloc, proposaven una economia amb planificació autoritària limitada o Planwitschaft, com la millor solució per l’expansió industrial.

Amb aquelles disputes i la poca clara línia que seguien els nazis en aquest punt, va provocar freqüents queixes, tant abans com després de la pujada al poder, per la falta d’una teoria econòmica coherent. De fet, a l’Alemanya nazi mai es va introduir un model completament coherent de política econòmica. Però els alts jerarques nazis tenien un objectiu ben clar, el reflex de la llarga tradició alemanya d’economia estadista autoritària del segle XIX. La posició fonamental d’en Hitler era que el nacionalsocialisme significava la subordinació de l’economia a l’interès nacional: Gemeinnutz geht vor Eigennutz, el bé comú abans que l’interès nacional. En Hitler deia molts cops que no necessitava nacionalitzar l’economia perquè ja havia nacionalitzat a tota la població. Degut a la freqüent intervenció del govern els anys 1931 i 1932 per salvar als bancs que feien fallida, gran part del capital bancari alemany era ja propietat de l’Estat. En Hitler no s’interessava pel col·lectivisme en si mateix i utilitzava el terme socialista de manera política o demagògica. Creia que la competència era necessària per aconseguir el seu objectiu, encara que no va sentir cap consideració per l’elit financera i industrial. Aviat va descartar qualsevol perspectiva de corporativisme conservador a l’estil d’en Wagener o de la varietat catòlica. No volia un sistema nou, sinó la imposició pragmàtica de nombroses formes de reglamentació i intervenció estatal. L’economia liberal de la primera fase del govern d’en Heinrich Brüning havia sigut descartada per en Franz von Papen i en Kurt von Schleicher, i ell no tenia cap intenció de voler-la seguir. L’Estat nazi va adoptar una política deflacionista, que no confiava únicament en l’estratègia monetària.

Els nazis varen dur a terme una política clarament intervencionista pel que fa a la vida de la gent. El 1933 només mil milions de Reichsmarks es varen poder gastar en rearmament, i es va dedicar el triple d’aquesta suma a obres públiques, a subsidis per la construcció de noves vivendes i a la creació de llocs de treball a la indústria privada, tot això acompanyat de la congelació dels salaris per contenir la pujada de preus. Si bé es varen reduir alguns impostos als negocis, es va pujar els impostos en general per augmentar la despesa pública. El govern va organitzar una gran campanya sota el lema de Tornem a treballar i això, combinat a una política pràctica i un pronunciat restabliment de la confiança, va reduir en 11 mesos el número d’aturats de 6 milions a 4,5 milions, i després a només 2,6 milions a finals de 1934. En termes pràctics, l’atur s’havia eliminat ja el 1938. La producció de bens de consum va tornar el 1936 al nivell per capita de 1928, i el 1939 era del 8% per sobre de la d’11 anys abans, abans de caure al nivell de 1936 el 1942, quan es varen sentir les pressions de la guerra.

El primer augment notable en despesa d’armament va tenir lloc el 1934, però només va ser de 3.400 milions de Reichsmarks. Això, combinat amb l’augment general de l’activitat econòmica i l’acceleració de les importacions de matèries primes, va conduir a una crisis del tipus de canvio del Reichsmarks, a l’agost de 1934. Va ser llavors quan l’Hjalmar Schacht va anunciar un nou pla per restablir estrictes quotes d’importacions, acompanyat per nous acords comercials bilaterals. El 1938 hi havia ja acord amb 25 països diferents, especialment en els Balcans i Amèrica Llatina, que varen fer possible l’augment del preu mitjà de les exportacions alemanyes del 10 al 15%. A més, el 1935 el volum de les exportacions va augmentar el 19%, i va fer reduir una mica la pressió sobre els tipus de canvi.

Especialment a partir de 1936, la tendència va ser d’una més gran reglamentació i control estatal, amb una xarxa de Zwangswirtschaft, controls econòmics, governamentals. Aquest control no va adoptar la forma de propietat directe de l’Estat, sinó la d’una subordinació sistemàtica de tots els sectors econòmics mitjançant controls, reglamentacions, fiscalitat estricte, contractes i assignacions. Durant la primera fase del règim es varen dissoldre els grups de pressió nacionals de les associacions d’empreses i indústries, i es varen substituir aquests grups per grups administratius territorials i funcionals reglamentats per l’Estat. La guerra va accentuar aquestes tendències, i la propaganda nazi a vegades presentava Alemanya com l’Estat socialista més modern del món.

Sota la frenètica acceleració del rearmament, es varen respectar tant la propietat privada com els beneficis privats. La taxa de beneficis es varen incrementar encara que el règim restringia cada cop més els beneficis privats. Durant la guerra, nazis més radicals varen suggerir la idea d’una economia socialista parcialment estatal sota una revolució, però aquesta mesura només s’havia de dur a terme un cop s’hagués aconseguit la victòria. Durant l’última fase de la guerra, en Hitler va intentar tranquil·litzar als industrials assegurant-los que el nacionalsocialisme triomfant no nacionalitzaria la indústria alemanya.

La coordinació de les institucions socials:

La Gleichschaltung, coordinació, de les institucions socials exigia en el Tercer Reich la dissolució de la majoria de les associacions socials i econòmiques existents, amb l’objectiu de substituir-les per noves institucions dominades per l’Estat. Així es varen fer amb totes les associacions importants d’interessos econòmics, des de la federació nacional d’industrials per avall. Es va anar introduint gradualment el principi del lideratge de les institucions socials de la mateixa manera que es va fer en l’economia, i els propietaris de fàbriques es varen convertir en Führers de fàbrica. Per les principals professions es varen establir organitzacions especials. Una de les organitzacions socials més importants va ser el Front Alemany del Treball, el DAF, el sindicat del Partit que havia de substituir tots els altres sindicats i on tots els treballadors s’hi havien d’afilar.

En quan als treballadors de camp, en Hitler va promulgar el 1933 la Erbhofgests, la Llei d’Herència d’Explotacions Agrícoles, que garantia com propietat individual a perpetuïtat les explotacions agràries de menys de 12 hectàrees. Hi havia restriccions, com la transmissió obligada a un sol hereu i la prohibició d’aportar la propietat com a garantia d’un préstec. Com que aquestes propietats varen quedar retirades del mercat, el seu valor va disminuir, mentre que augmentava el de les propietats més extenses no protegides. Amb el crèdit reduït, les famílies dels petits propietaris poques vegades podien permetre’s comprar una propietat més gran. Sense gaire crèdit, el règim va fracassar en el seu pla de conservar la vida al camp i el 1939 havia descendit a mig milió el número de persones que treballaven al camp. Els intents d’augmentar la producció d’aliments només varen aconseguir resultats limitats.

La mobilització i l’adoctrinament dels joves va ser un dels objectius principals del nou règim. Les Joventuts Hitlerianes varen organitzar els joves de 14 a 18 anys d’edat, i el 1939 posseïen ja al 82% de tots els nois alemanys d’aquesta edat, i al voltant del 90% en els primers anys de la guerra. El Jungvolk per nois més joves era menys nombrós, mentre que el Bund Deutscher Mäden, Lliga de les Noies Alemanyes, contava amb tres milions de noies el 1937.

El règim nazi també va introduir canvis fonamentals en els programes educatius, i el 1937 l’Associació Nacionalsocialista de Mestres tenia el 97% de tot el personal docent. Aviat el 15% del temps de totes les escoles es varen consagrar a l’educació física, amb la boxa com a obligatori en totes les escoles secundàries. Els estudiants que no aprovaven els cursos d’educació física no obtenien el diploma. Es va declinar la qualitat de l’educació en empitjorar la relació entre el número de mestres i el d’escolars, i en dedicar més temps a activitats no educatives. A les universitats, al principi es va acomiadar al voltant del 15% dels professors, i els canvies en els programes varen debilitar l’ensenyança de la física i d’algunes altres ciències. La població universitària va descendir de 128.000 el 1933 a 58.000 el 1939.

La Volksgemeinschaft nazi o comunitat del poble:

El nacionalsocialisme, com la majoria dels grups nacionalistes alemanys que el varen precedir, proclamava per la societat alemanya una Volksgemeinschaft o comunitat del poble que uniria a tots els verdaders alemanys i transcendiria les velles divisions socials. L’objectiu no era una igualtat social absoluta, sinó un sistema d’unitat organitzada en la qual els diferents sectors de la societat col·laboraven en harmonia per satisfer les necessitats de tots. Això va permetre també una mobilització social sense precedents i una més gran igualtat relativa d’accessos a noves oportunitats. Amb el Führerprinzip delegat a la manera feudal en tots els nivells, l’Alemanya nazi es va convertir en una nació de caps. Els aspectes més visibles serien la plena ocupació, i en segon lloc una espècie de revolució psicològica en la posició social. La consigna necessitats comuns abans que necessitats individuals apel·lava l’idealisme i l’esperit de sacrifici al mateix temps que es confiava en que es reforçaria la disciplina i la solidaritat. Però a la pràctica el pla dels nazis no va funcionar, i els caps seguien sent caps, els obrers seguien sent obrers, i els rics continuaven sent rics. Però cap classe o sector conservava la seva autonomia de classe, ja que tots estaven reduïts a dependre de l’Estat. Les velles relacions socials i econòmiques van ser substituïdes per noves relacions amb el Führer, el Volk, l’Exèrcit o la raça, i això va tenir cert afecte en la reducció de les velles barreres de classe.

Les dones gaudien d’una situació protegida però plenament subordinada. L’augment de la taxa de natalitat va ser un dels principals objectius del règim, i els naixements varen passar de 971.000 el 1933 a 1.400.000 el 1939. Amb la recuperació econòmica i l’expansió de la producció d’armes es va estimular tant l’urbanització com la industrialització, en contra de l’objectiu nazi a llarg plaç d’una població més sana i més rural. Aquestes tendències varen fer també augmentar el treball de les dones de 11,5 milions a 1933 a 12,7 el 1939. Encara que va descendir lleugerament el número de noies a les escoles secundàries, la proporció de dones a les universitats va augmentar en casi el 50%, a la vegada que descendia el número d’estudiants masculins. El percentatge de professores va pujar lleugerament i el de metgesses va passar del 5,6% el 1930 al 7,6% el 1939.

L’Estat racial:

L’objectiu nazi final de la Volksgemeinschaft no era només previst per la comunitat d’alemanys tal i com existia, sinó que estava previst per una comunitat racial purificada que només podia aconseguir-se mitjançant una revolució biològica racial. Això exigia l’extensa purificació de l’existent reserva genètica alemanya. El principi, la purificació racial va començar amb la segregació dels jueus i després es va procedir a l’eliminació dels deficients físics o mentals. Les mesures d’exclusió conta la minoria jueva es varen iniciar immediatament després de la pujada al poder dels nazis, encara que les primeres fases la violència física es va manifestar més a l’atzar que per sistema. Després, les reglamentacions es varen fer cada cop més restrictives i quan va començar la guerra, més de la meitat de la població jueva havia fugit d’Alemanya. En Hitler va limitar al principi l’abast de la persecució ja que les persecucions dels jueus varen provocar malestar en certs sectors de l’estranger i de l’interior del país, i va mantenir ocult la seva ambició per soluciona l’anomenat problema jueu. En els 12 anys que va durar el règim nazi varen morir al voltant de 6 milions de jueus en els camps de concentració, on varen ser internats més de 7,5 milions de deportats.

A part, el règim nazi va sotmetre la població a una intensa campanya d’eugenèsia en ajudar a criar una nova raça de senyors. Al principi es va començar amb una campanya d’esterilització pels caracteritzats com físicament degenerats o desequilibrats, dels quals el 1937 ja havien sigut esterilitzats 200.000.  Un segon pas va ser la campanya d’eutanàsia per eliminar als malalts incurables i als deficients. Durant la primavera de 1939 es varen sacrificar a uns 5.000 nens amb defectes mentals o físics, i a la tardor, una segona fase va eliminar a uns 100.000 malalts incurables. En una espècie d’assaig per la Solució Final, es varen construir sis instal·lacions especials per l’eutanàsia, amb sales d’exposició amb gas verinós. Part del personal que s’ocupava d’elles es va utilitzar més tard per matar als jueus. Aviat el poble va conèixer el programa d’eutanàsia, i després de les creixents protestes, especialment de dirigents religiosos, en Hitler va cancel·lar l’operació.

Cultura i propaganda:

L’Alemanya nazi va intentar persuadir i mobilitzar el poble mitjançant elaborades cerimònies i arts visuals de tota classe. Una de les característiques més impressionants de la mobilització cultural nazi va ser l’explotació dels mitjans de comunicació de masses. La propaganda directe, escrita o parlada, era només un aspecte d’un assalt a fons a la ment i els sentits, per crear una nova psicologia. La cultura pública, l’art i la propaganda s’utilitzaven tant per amagar com per persuadir. El Tercer Reich va intentar fixar normes pel seu propi estil d’art racial, encara que mai se li va donar un títol oficial. L’art nazi tendia a crear versions romàntiques del realisme, acompanyades de freqüents tocs neoclàssics en arquitectura. L’estil nazi era romàntic i heroic, amb una forta inclinació cap a certa brutalitat d’expressió. Reflectia els temes habituals de l’art totalitari: líders, herois, batalles, escenes històriques, el treball com a lluita i goig, i el Volk comú, especialment pagesos. L’art nazi insistia també en el nu, com el revelador de la raça. Amb la finalitat d’ensenyar només un art, els moviments avantguardistes en l’art com el dadaisme, el cubisme i el surrealisme varen ser prohibits a Alemanya a partir de 1933. Alguns d’aquests artistes identificats amb aquestes corrents varen ser perseguits pel regim. La majoria varen poder escapar del país i uns altres varen ser empresonats. L’art nazi i l’art soviètic es varen enfrontar directament en els grans pavellons respectius de l’Exposició Internacional de París, de 1937, amb el projecte de l’Albert Speer com a representant d’Alemanya, i més tard, després del pacte nazi-soviètic, en Iosif Stalin va demostrar un interès puntual per l’art nazi, que es va manifestar en una exposició privada que es va fer organitzar a Moscou.

El setembre de 1933 es va nombrar a en Joseph Goebbels, ja ministre d’Informació i Propaganda, cap de la nova Cambra de Cultura del Reich, que estava organitzada en set departaments: premsa, ràdio, literatura, música, teatre, arts visuals i cinema. Encara que la majoria dels intel·lectuals i artistes varen donar suport al règim, aproximadament 2.500 escriptors es varen exiliar. La premsa va ser concentrada i sotmesa a una estricte censura: durant l’època nazi la majoria dels diaris alemanys es varen deixar de publicar. En Goebbels estava especialment interessat en el cinema, però no va intentar convertir tota la indústria en instrument de propaganda. De 1933 a 1944, es varen produir a Alemanya unes 1.100 pel·lícules, de les quals la meitat eren històries d’amor o comèdies. Només 96 es varen rodar per ordre directe del ministre de Propaganda, encara que la majoria d’aquestes varen ser produïdes a gran cost. Les pel·lícules nazi de més gran qualitat varen ser els documentals de la cineasta i actriu Leni Riefenstahl, Triumph des Willens, el 1934, i Olympiad, el 1936. El règim també va prestar gran atenció a la cultura física i l’esport. Les grans cerimònies esportives es varen convertir en part dels espectacles públics i de la litúrgia civil del règim.

L’art i la cultura alemanya varen tenir també força d’atracció perquè exaltaven els valors més estimats de la vida alemanya: treball dur, disciplina, neteja i integritat familiar. Havien de reflectir una nova síntesis de l’individu i la comunitat, encara que el significat d’aquests valors va agafar un nou rumb amb l’agressiva política racial del nacionalsocialisme.

El nazisme i el cristianisme:

Teològicament el nacionalisme es pot qualificar de moviment purament pagà. En Hitler es proposava que la ideologia racial ària complís una espècie de funció religiosa, com ho indica el caràcter tant pronunciadament litúrgic dels rituals públics nazis. Quan el nacionalsocialisme es va convertir en un moviment de masses, els nazis varen cuidar, tot i que no sempre, de parlar amb respecte del cristianisme i de l’Església, així com de condemnar el caràcter antireligiós del marxisme. La ideologia nazi tenia parcialment el seu orígen en l’ocultisme, i en Hitler i la majoria dels caps nazis creien que la doctrina nazi era moderna, objectiva i basada en fets.

El 1932 es va crear una organització nazi especial, els Cristians Alemanys. Poc després d’accedir al poder, en Hitler va negociar un concordat oficial amb el Vaticà, però pels protestants alemanys es va formar una nova Església de Cristians Alemanys del Reich. A l’abril de 1934, després de que es veiés que els nazis donaven més suport i més facilitats als catòlics, els protestants varen provocar una rebel·lió formal a través d’una minoria de pastors protestants antinazis, que varen formar una Església Confessional independent, amb el suport de 4.000 dels 17.000 líders protestants. Al cap de poc, la pressió va augmentar quan els representants de l’Església Confessional varen protestar per les diferents decisions estatals. A mitjans de la dècada el Papa no estava gens d’acord amb les decisions del règim. A l’abril de 1937, es va llegir en els temples catòlics l’encíclica papal Mit brennender Sorge, en què es denunciava el racisme i les persecucions dels nazis. Entre el 1936 i 1937, uns 700 pastors i sacerdots varen ser enviats al camp de concentració de Buchenwald, encara que només uns 50 varen complir sentències llagues. Molts elements del clergue catòlic, incloses les monges, varen ser detinguts sota falses acusacions morals. Gran part de la població cristiana estava atemorida pel règim. Després del començament de la guerra es va suavitzar la persecució religiosa en nom de la unitat patriòtica, i el 1941 la campanya cristiana contra l’eutanàsia va induir a que es cancel·lés aquesta mesura.

L’oposició política:

L’oposició política va continuar existint a Alemanya fins al final del règim, però va ser reprimida completament. La dissolució dels partits socialista i comunista era una prioritat del règim, i els dos varen tenir que actuar a la clandestinitat. Tot i que els comunistes varen crear un sistema d’espionatge eficaç, cap dels dos partits va poder funcionar directament com a força d’oposició. També va passar el mateix amb els opositors més liberals. La petita oposició de dreta, que va augmentar a partir de 1938, estava potencialment en condicions de causar més dany al règim per la posició i càrrecs d’elit dels seus membres i gràcies als seus contactes a l’estranger. Va ser l’oposició de dreta la que va organitzar casi totes les conspiracions contra en Hitler, així com els fracassats intents d’assassinar-lo de 1943-1944.

Nazisme i modernitat:

L’actitud nazi respecte a la modernització era ambivalent. El racisme nazi era fortament ecologista, s’oposava als efectes tòxics i psicopàtics de les grans ciutat. El règim aspirava a una ambient més net, amb millor vida a l’aire lliure, i parlava de mantenir com es pogués la població en petites ciutats i granges. Al mateix temps, el nacionalsocialisme va sentir un immens orgull per les realitzacions de l’Alemanya moderna i presumia de la tecnologia nacional. En Hitler estava obsessionat per la velocitat i l’establiment de noves marques mecàniques. Per sobre de tot, hi havia una poderosa identificació amb l’aviació i el poder aeri. Els dirigents nazis utilitzaven freqüentment les noves tecnologies que disposaven i s’interessaven molt per la planificació urbana, amb dissenys preliminars de grans ciutats del futur plenes d’abundants espais verds. A més, el Tercer Reich va aprovar la primera llei antitabac de la Història. La llei eren un conjunt de normes legals que pretenien limitar o prohibir el consum de tabac en les zones públiques. També es va limitar la publicitat de les marques de cigarretes.

Les idees d’en Hitler procedien en part del cientisme modern alemany, sobre biologia i zoologia, de finals del segle XIX. L’interès de l’ocult d’en Hitler no s’orientava cap a les supersticions populars tradicionals, sinó cap als nous mites racials i moderns del sobrenatural. De fet, rebutjava casi totes les idees formals de la cultura europea de l’època medieval i, per sobre de tot, les del cristianisme, i era un crític de la superstició. Totes les idees d’en Hitler tenien el seu orígen en la Il·lustració, en el concepte de la nació com la força històrica més elevada, en les nocions d’una sobirania suprema derivada de la voluntat general del poble i les inherents diferències racials en la cultura humana. Es tractava de clares derivacions de l’antropologia de la Il·lustració, que rebutjava la teologia premoderna i la idea d’arrels comuns i d’interès transcendents de la humanitat. En Hitler va portar a un punt sense precedents l’objectiu modern de trencar els límits i d’establir noves marques. El Gleichschaltung nazi i l’esforç per una revolució de la posició social tendien a unir a la societat i a superar les distincions de classe per primer cop a la història alemanya.

El genocidi a gran escala o l’assassinat en massa va ser un fet prototípic del segle XX, a Turquia, Rússia, Alemanya, Cambodja o a l’Àfrica es varen produir assassinats en massa. Però la tàctica nazi va consistir en modernitzar el procés, en dur a terme l’assassinat en massa més eficient que els grans assassinats de Turquia, Rússia i Cambodja. El programa de genocidi d’en Hitler es feia per qüestions polítiques, ideològiques o religioses i no per qüestions econòmiques.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply