L’Església catòlica

A Alemanya:

Fins l’any 1932, l’Església catòlica va ser fortament contrària al nazisme, prohibint en els creients de la seva fe afiliar-se al NSDAP o prohibint que els militants nazis assistissin uniformats als oficis. A més, els catòlics tenien el seu propi partit, el Partit de Centre, el Zentrum. Però la seva oposició al comunisme i la seva sensació de ser minoria, tot i que en el nomenament de l’Adolf Hitler com a canceller comptava amb 20 milions de fidels, un terç de la població, especialment en el sud i l’oest d’Alemanya, varen provocar que l’Església s’anés tornant més flexible amb el nazisme. L’Església no va protestar oficialment del boicot de l’1 d’abril de 1933, les Lleis de Nuremberg del setembre de 1935, la nit dels Vidres Trencats, ni tant sols de les deportacions durant la guerra. Però per Hitler no era suficient el silenci de l’Església i, igual que el canceller Otto von Bismarck, considerava que els catòlics estaven lluny de tenir un compromís seriós amb la causa nacional, ja que estaven subjectes del Vaticà i no de l’Estat alemany, però també sabia hi havia d’establir una aliança per no trobar-se una forta oposició. Tenia que tenir el suport dels catòlics si no volia perdre el control del país. A més, alguns dels seus membres del govern, com per exemple el seu vicecanceller, Franz von Papen, eren catòlics. Per aquest fet, el 20 de juliol de 1933 l’Església catòlica i el govern alemany varen firmar un concordat. L’Església conserveria el control en el camp religiós, sacrificant les seus prerrogatives en tots els demés camps. Per exemple, es va prohibir que els diaris es definissin com a catòlics. Però molts jerarques nazis no acceptaven la religióHeinrich Himmler i Alfred Rosenberg desitjaven substituir el cristianisme per un neopaganisme racial, contrari a qualsevol religió, el ministre de l’Interior Wilhelm Frick no dissimulava el seu desig de desconfessionalitzar la vida pública alemanya, el que suposava la supressió dels crucifixos en els llocs públics i de l’ensenyança religiosa, i Reinhard Heydrich va declarar que només tenien dos enemics, els jueus i l’Església catòlica.

Al cap de poc temps de que els nazis haguessin pujat al poder, l’Església es va adonar de la incompatibilitat de la doctrina cristiana i el nazisme, però va continuar acceptant i tolerant el règim. El 1936, les Joventuts Catòliques varen ser absorbides per la força per les Joventuts Hitlerianes. Les poques crítiques que el Vaticà feia contra el règim varen ser mal rebudes pel govern alemany, que llavors es tornava més agressiu amb els catòlics. La més sonada, la del 14 de març de 1937, el Papa Pius XI va intervenir-hi personalment amb una encíclica, Mit brennender Sorge, Amb viva preocupació. Adolf Hitler, que per aquelles dates li havia dit al seu ministre Joseph Goebbels que la lluita contra l’Església catòlica era l’objectiu número u de la seva política interior, va replicar la hostilitat catòlica amb una campanya de calúmnies acusant a cures i monges d’atemptar contra les bones costums. Tot i el conflicte obert entre les dues institucions, molts catòlics varen continuar donant suport al règim . Hitler, que entenia que aquell tema era espinós pels seus interessos, només escoltava a l’oposició catòlica quan venia de les més altes instàncies. Quan els bisbes Von Preysing i Clemen August von Galen varen criticar la política d’eutanàsia, els nazis varen posar fre al programa Aktion T4; però quan un simple rector com en Bernhard Lichtenberg denunciava la persecució dels jueus el 1943, la resposta del govern alemany va ser enviar-lo a Dachau, morint durant la deportació. El 1996, Ulrich von Hehl i els seus col·laboradors varen afirmar que dels 27.000 sacerdots catòlics existents a Alemanya, 12.105 (10.315 seglars i 1.790 regulars) havien sigut víctimes d’una manera o una altra del règim. Els atacs podien anar des d’un simple interrogatori, amb freqüència acompanyat per intimidacions i amenaces, multes, prohibicions de permanència o expulsions directament, empresonament, internament en camps de concentració o la pena capital.


Durant la Segona Guerra Mundial, a Polònia varen ser nombroses les víctimes catòliques de la persecució nazi. 3 bisbes, 52 sacerdots diocesans, 26 sacerdots religiosos, 8 religioses i 9 persones laiques varen ser assassinats pels nazis pel sol fet de ser catòlics. La majoria dels sacerdots varen morir perquè no volien deixar d’exercir el seu ofici. Alguns d’ells també varen morir per defensar als jueus. Les religioses varen acceptar el seu càstig amb esperit de fe. El 13 de juny de 1999, el papa Joan Pau II els va beatificar a Varsòvia i va establir que la seva festa se celebrés el 12 de juny. Joseph Goebbels, que la seva família era catòlica i fins a l’edat adulta va abraçar la fe catòlica, va parlar amb en Hitler d’eliminar la religió catòlica un cop acabés la guerra. Serien el seu següent objectiu, varen definir.

L’Església va tenir un paper controvertit sobre el seu paper durant la guerra i l’Holocaust. Per alguns va salvar milers de vides, per altres no va fer suficient. Es calcula que l’Església va salvar a un milió de jueus de la seva segura mort en els camps d’extermini, tot i que és cert que l’Església no es va pronunciar durant el conflicte sobre el genocidi dels jueus. Tot i això, si es llegia entre línies  es comprenia sense gaires dificultats que les persones que es mencionaven en les homilies i de les quals es deia que eren perseguides eren els jueus. A més, fer una protesta pública podia arribar a ser contraproduent pels propis jueus com va passar a Holanda. Els bisbes de l’Església catòlica holandesa varen condemnar les persecucions. Aquestes protestes varen provocar que el juliol de 1942 els alemanys intensifiquessin les batudes i les detencions contra els jueus, i a més es varen estendre també als jueus convertits al catolicisme.

La persecució catòlica durant aquella època:

Els nazis no varen ser els primers a Alemanya i a Europa a atacar els catòlics. En la dècada de 1870, Von Bismarck ja havia llançat un atac organitzat contra l’Església Catòlica a Alemanya que va acabar amb la detenció i empresonament de centenars de sacerdots catòlics i la imposició d’una àmplia varietat de controls seglars sobre el clergat. En aquella mateixa època, els govern partidaris de la secularització de l’Estat a Itàlia i França varen treure l’educació del clergat i els professors varen ser designats per l’Estat. Durant el principi del segle XX, la persecució de l’Església va produir-se amb més intensitat a Mèxic i a Rússia com a conseqüència de les seves respectives revolucions. Durant la Guerra Civil espanyola, els moviments revolucionaris comunistes varen perseguir i assassinar els eclesiàstics i varen destruir esglésies. Pels moviments nacionalistes, comunistes o feixistes, l’Església era vista com una degradació en la seva manera de pensar, ja que impedia la construcció de la nació o la d’un nou sistema polític.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply