Els jueus

Els jueus són un poble que provenen d’Àsia i són anomenats també amb els noms d’hebreus o israelites. Aquest poble primerament va habitar durant molts anys a Palestina i la seva història es explicada en la Sagrada Escriptura. Va ser un poble en continua fermentació durant l’antiguitat tant material com espiritual. Des de l’ocupació i destrucció de Jerusalem pel general romà Tito Anio Rubo, que més tard va ser emperador, el poble jueu va viure dispersat pel món, esperant sempre al seu Rei segons les seves creences. Des del 15 de maig de 1948 el poble jueu torna a tenir un Estat, Israel, per decisió de l’ONU després de la Segona Guerra Mundial.

Els jueus tenien i tenen un idioma, l’hebreu, que era utilitzat a Palestina durant l’època del regne d’Israel, però quan varen ser capturats el poble va passar a utilitzar altres idiomes, quedant l’hebreu com una llengua de la cultura i, així, en el segle I d. C. l’idioma popular era l’arameu, utilitzant a partir de llavors l’hebreu de forma excepcional. Després de que es dispersessin, els jueus varen anar aprenent les llengües que utilitzaven els territoris a on anaven; els sefardites parlaven castellà, els jueus del nord de l’Àfrica l’àrab, els centre-europeus l’alemany…. Amb l’emigració cap a Palestina en el segle XIX va sorgir la necessitat de tenir una llengua comuna entre tots els jueus i va aparèixer de nou l’hebreu gràcies a la difusor d’en Ben Yehuda. Com a conseqüència, l’hebreu va ser imposat en l’ensenyança a tots els nivells, aconseguint que el parlessin un 40% de la població el 1916 i un 60% el 1950. Aquest procés va ser possible gràcies, en part, a l’exaltació nacionalista.

La seva presència cultural a Europa era ben viva abans de la guerra. Es publicaven 43 diaris jueus (38 d’ells en hebreu), 171 setmanaris (130 d’ells en hebreu) i 164 revistes mensuals o quinzenals (105 d’elles en hebreu). Gran part d’aquestes publicacions apareixien a Polònia, on predominava l’hebreu. El segon lloc l’ocupava Alemanya, però en aquest país les publicacions en alemany eren més. La tradició, característicament jueva, de solidaritat, educació i beneficència havia dotat, en el curs de moltes generacions, amb molts béns materials a les institucions jueves. Segons alguns càlculs, les sinagogues, biblioteques, escoles i museus, més els hospitals, residències i orfenats, representaven un valor de 250 milions de dòlars. Aquesta xifra no inclou les nombroses societats i corporacions benèfiques. D’elles n’hi havia 1.120 al voltant de 1931 amb un total de 300.000 associats. El capital d’aquestes institucions puja a més de 5 milions de dòlars, els seus dipòsits en més de 15 milions i les seves pertinences es valoren en més de 20 milions. A més s’ha d’afegir encara les Caixes d’Estalvi i de préstec, que el seu número el 1938 era de 862 només a Polònia amb un capital de més de 2 milions de dòlars.


Els jueus a Alemanya:

El 1871, la minoria jueva alemanya ascendia al 1,25% de la població total, i havia descendit al 0,95% el 1910 degut a una baixa taxa de natalitat. Les xifres per Berlín eren de 5,1% el 1895 i de 4,4% el 1910. Comparat-ho amb el país veí, en algunes parts de l’imperi austro-hongarès la minoria jueva era més nombrosa; a Viena ascendia al 12% el 1890 i al 8,6% el 1910. La població jueva de parla alemanya era majoritàriament de classe mitjana, dedicada sobretot al comerç i a les finances, però no a la indústria. Més tard es varen dedicar a les professions liberals i a les arts i els espectacles. El percentatge d’homes de negocis i professionals jueus eren molt més grans que el de la petita minoria jueva de la població total.

L’antisemitisme a Alemanya:

L’antisemitisme no va ser un fenomen exclusivament d’Alemanya, però va ser en aquest país on es va produir amb més violència. Dins del nacionalisme alemany existia un sentiment anti-jueu, però no s’expressava en el nacionalisme més liberal de principis i mitjans del segle. Els nacionalistes més extremistes atacaven als jueus per la seva identitat religiosa ben definida i perquè eren l’únic grup ètnic a Alemanya que tenia una identitat diferent i una posició d’elit en les finances, el comerç, les finances, les professions i la cultura. L’antisemitisme religiós tradicional identificava als jueus com a perversos perquè rebutjaven el cristianisme. El nou antisemitisme del segle XIX estigmatitzava als jueus en termes seculars moderns amb els mateixos qualificatius pel seu suposat materialisme extrem i el seu suposat rebuig a barrejar-se amb el poble, així com pel seu teòric rebuig de la fraternitat i l’amor. Aquestes diferències es definien cada cop més en termes racials, de manera que al final del segle la majoria de l’antisemitisme en el món de parla alemanya era racial per la seva doctrina. L’esquerra treballadora organitzada no va ser particularment antisemita durant l’Alemanya del canceller Otto von Bismarck, però amb la derrota de la Primera Guerra Mundial i l’instauració de la República de Weimar bona part de la població va anar agafant un caràcter antisemita.

Prèviament, el 1879 es va fundar la Lliga Antisemita, i en la dècada de 1880 el líder d’aquesta Lliga, en Hermann Ahlwardt, va ser elegit al Reichstag amb un programa clarament antisemita. Tot i que la Lliga Antisemita no va arribar mai a tenir més d’un 1% del suport de la població, durant aquella època dins la cultura alemanya era molt viu aquest sentiment. L’escriptor Julius Langbehn va descriure els jueus com a plaga, bitxos i verí. La viuda del compositor Richard Wagner, la Cosima, va reunir grups antisemites a Bayreuth. L’escriptor britànic Houston Stewart Chamberlain va contribuir a encendre aquest odi explicant que la història alemanya era la lluita d’aris contra jueus. Tot i els primers fracassos polítics d’atreure l’antisemitisme a la política, el Partit Obrer Social Cristià de l’Adolf Stöcker també va fracassar en la seva postura antisemita, a començament dels anys 90 s’havien format tres nous petits partits nacionalistes socialistes i antisemites; el Partit Social Antisemita Alemany, el Partit Popular Antisemita i la Lliga Pagesa de Hesse. Va ser llavors quan aquestes doctrines varen començar a atreure el suport del Bund der Landwirt, i en les eleccions al Reichstag de 1893 els candidats oficialment antisemites varen obtenir el 3% dels vots, formant aliances, encara que breument, i obtenint una minoria d’onze diputats. La Lliga Pagesa va poder organitzar cert número de cooperatives sota la bandera nacionalista antisemita, però es va enfonsar virtualment el 1894. El sector principal dels antisemites racials, nacionals i socialistes es varen unir aquell any per formar el Partit Alemany de Reforma Social, però no varen aconseguir el modest èxit de 1883. Bàsicament no obtenien els resultats desitjats perquè els obrers rebutjaven les seves doctrines. L’únic èxit de l’antisemitisme racial el va obtenir certs sectors del Partit Conservador. Durant a principis del segle XX, i sobretot després de la Primera Guerra Mundial, l’antisemitisme era comú entre els petits empresaris, comerciants, artesans i pagesos.

L’Adolf Hitler i l’odi contra els jueus:

És difícil pensar que durant la infància l’Adolf Hitler fos un antisemita perquè allà on viva, a Linz, la influència jueva era menor o casi inexistent. Fins i tot se sap que va tenir amics jueus quan era molt jove i, a més, la seva mare malalta de càncer va ser atesa per un metge jueu. No va ser fins que va anar a viure a Viena per convertir-se en pintor que es va anar tornant un antisemita. En les residències on malvivia va llegir escrits antisemites que el varen influir en la seva forma de pensar. En la Residència d’Homes, l’alberg on s’allotjava per la falta de recursos, sempre hi havia diaris i pamflets antisemites. Un dels diaris que llegia era el Deutsche Volksbalatt, que descrivia als jueus com agents de descomposició i corrupció, i els vinculava en escàndols sexuals, la perversió i la prostitució. A més, Hitler admirava al compositor Wagner i segur que no li va passar per alt l’odi del compositor alemany cap als jueus. Però el seu antisemitisme no es va tornar violent o assassí fins la derrota d’Alemanya en la Gran Guerra el novembre de 1918, quan els va culpar de negociar la rendició. Llavors, va començar a somiar amb un món Judenfrei (lliure de jueus). Curiosament, Hitler es va tornar un antisemita perillós quan sabia que els jueus alemanys havien combatut pel kàiser en la Gran Guerra, guanyant moltes Creus de Ferro. Sorprèn a més que gràcies a l’oficial jueu del seu propi regiment, el tinent Hugo Gutman, va poder ser condecorat amb la Creu de Ferro de primera classe, amb la qual tant somiava i que sempre portava al damunt amb orgull.

Els jueus al Tercer Reich:

Quan els nazis van arribar al poder, el sector més radical del NSDAP volia eliminar d’immediat a la població jueva. Durant la dècada de 1930 a 1940 les polítiques antisemites del Reich es varen centrar en aconseguir que els jueus alemanys emigressin a Palestina o a països occidentals. Però els jueus que volien abandonar voluntàriament Alemanya tenien que deixar en el govern nazi el 90% del seu patrimoni. El 1939, més de la meitat dels jueus d’Alemanya havien abandonat el país. Abans d’atacar-los físicament, els nazis varen intentar destruir l’economia jueva. A principis de 1933 hi havia a Alemanya uns 50.000 negocis jueus i en el juliol de 1938 només en quedaven 9.000. La gran ofensiva per expulsar els jueus de la vida econòmica es va produir entre la primavera i la tardor de 1938. Per exemple, dels 1.690 negocis que estaven en mans dels jueus a Munic el febrer de 1938 varen quedar reduïts a 666 en pocs mesos.

Tot hi que el règim nazi va fer tots els possibles perquè marxessin del país, casi tres quartes parts de la població jueva registrada el 1933 seguia vivint a Alemanya a l’octubre de 1938. A finals de 1937, l’Adolf Eichmann va tornar a promoure la vella idea d’enviar els jueus a Palestina, però la idea es va refredar ràpidament ja que el Ministeri d’Afers Exteriors alemany es va oposar a la idea de crear un Estat jueu a Palestina, tot i que se sap que a en Hitler no li va semblar malament la idea. A principis de 1938, Hitler va ratificar la política encaminada a promoure per tots els mitjans possibles l’emigració dels jueus a qualsevol país, sobretot es continuava pensant en Palestina. A més de Palestina es va parlar d’enviar-los a Equador, Colòmbia i Veneçuela. El SD havia proposat el 1937 enviar els jueus a zones més inhòspites com Madagascar per desfer-se d’ells. Després de la Nit dels Vidres Trencats fins a principis de la guerra varen fugir uns 80.000 jueus en uns circumstàncies molt traumàtiques.


Els jueus durant la Segona Guerra Mundial:

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el règim nazi va aplicar els plans per destruir la raça jueva d’Europa, però la meitat de la població jueva ja havia emigrat: 102.200 a Estats Units, 63.500 a Argentina, 52.000 a la Gran Bretanya, 33.400 a Palestina, 26.000, tot i les prohibicions britàniques, a Sudàfrica i 8.600 a Austràlia. Però molts jueus alemanys no van tenir la mateixa sort perquè van emigrar a països com Polònia, França i els Països Baixos, on els nazis els van capturar i deportar en els camps de concentració després d’ocupar aquests països.

Amb l’esclat de la guerra el setembre de 1939, i després de la victòria alemanya en la campanya polonesa, els nazis primer van adoptar mesures per tancar els jueus en els guetos; petites àrees urbanes on els esperaven les malalties, la malnutrició i la fam. Més d’un terç de la població de Varsòvia, uns 338.000 habitants, van ser obligats a ocupar el gueto, que era un 2,5% de la superfície de la ciutat. A l’agost de 1941, en el gueto de Varsòvia van morir més de 5.500 jueus. El càstig per abandonar els 300 guetos i els 437 camps de concentració era la mort. A l’estiu de 1940, Hitler va pensar amb la idea d’enviar els jueus a l’illa de Madagascar, que era controlada en aquells moments pel govern de Vichy, però l’illa es veia afectada per la febre groga. També va pensar en la idea d’enviar-los a Uganda, que era controlada pels britànics, i a Sibèria després de guanyar la guerra en el front oriental. El febrer de 1941, Martin Bormann li va explicar que era inviable enviar els jueus a Madagascar pel perill de ser atacats pels submarins Aliats. Hitler també va arribar a pensar en enviar els jueus al sud-est de Polònia, però alguns experts temien que si els deixava morir de gana podrien contagiar als alemanys amb malalties.

A començaments de 1941, amb l’Ordre d’Acció Especial 14f13, Heinrich Himmler va enviar esquadrons de la mort als camps de concentració per matar als jueus que hi havien. A mitjans de 1941, quan varen començar els assassinats en massa en el front oriental, Hitler va decidir eliminar tots els jueus del Reich. A l’octubre d’aquell any els nazis van prohibir l’emigració jueva d’Europa i van començar les deportacions dels jueus alemanys del Reich. A Sèrbia, l‘exèrcit alemany va començar a afusellar els jueus amb l’excusa de que era una represàlia per les activitats partisanes. El novembre, a Lodz i després a Chelmno, els nazis van utilitzar camionetes mòbils de gas per matar els jueus polonesos. Quan el 20 de gener de 1942 els nazis van celebrar la Conferència de Wannsee, on es va aprovar el pla per eliminar a la població jueva, l’Holocaust, el 80% dels jueus que van morir  encara eren vius.

El número de jueus assassinats pels nazis segons el seu país:

Evidentment falten més països on els nazis varen matar els jueus, però aquests són els principals països on es varen cometre més crims contra els jueus. En el Judici de Nuremberg es va arribar a la conclusió de que es varen assassinar a sis milions de jueus. Segons l’historiador britànic Gerald Reitlinger varen morir entre 4.200.000 a 4.600.000 jueus.

Segons càlculs moderats, les pèrdues materials jueves en els territoris ocupats pels nazis arriben a la xifra d’uns 8.500.000 milions de dòlars. Els jueus d’Europa varen perdre totes les seves possessions comunitàries i privades. Segons alguns informes, es pot afirmar que es varen destruir un milió d’establiments comercials, industrials o artesans jueus. A més dels béns materials, milers d’institucions, comunitats i organitzacions, vius símbols de la tradició jueva, varen ser també destruïts i espoliats.


Els jueus a França:

França tenia la comunitat jueva més important de l’Europa Occidental, amb una xifra estimada d’entre 300.000 i 350.000, la meitat dels quals eren estrangers refugiats. Durant la Segona Guerra Mundial, el govern de Vichy va aplicar una sèrie de mesures i decrets per atacar a la comunitat jueva. El principi els obligaven a dur a la roba l’estrella groga, i després els varen deportar als camps de concentració. A prop de París, les autoritats franceses varen instal·lar en un grup de construccions abandonades un camp, que es coneixeria com el camp de Drancy, que va ser reservat a internar als jueus. Entre març de 1942 i agost de 1944, més de 60.000 homes, dones i nens varen sortir de Drancy cap als camps d’extermini, especialment al d’Auschwitz.


Els jueus a Àustria:

A Àustria la principal expressió política de l’antisemitisme no es va trobar com a Alemanya en un grup nacionalsocialista, sinó en el Partit Social Cristià; catòlic, reformista i populista, que es va fundar l’any 1889. En menys d’una dècada es va convertir en la força més popular de Viena sota el carismàtic dirigent i alcalde de Viena Karl Lueger. Catòlics i culturalment conservadors, els social-cristians donaven suport a les reformes econòmiques pràctiques, i varen obtenir el suport de la classe mitjana baixa i de les classes baixes. El seu programa no era racista, però si fortament anti-jueu; demanava restriccions a la immigració i a les activitats dels jueus a Àustria. Tot i això, a part del domini electoral del Partit Social Cristià a Viena, cap de les organitzacions antisemites va obtenir èxits electorals. Però, encara que els grups extremistes varen fracassar, varen provocar una reacció contra als jueus. Si bé es va rebutjar l’antisemitisme extrem, les nocions contra els jueus moderats varen resultar més acceptables que abans.

Una de les corrents més influents d’antisemitisme racista va ser propagat a Viena després de 1900 per en Guido von List i el monge expulsat de la seva ordre Jörgh Lanz von Liebenfels, que va desenvolupar la doctrina ocultista de l’arisofia, la suposada superioritat racial dels aris. Això va constituir la base de l’estrident Societat Ostara, que predicava un racisme nòrdic extremista, l’antisemitisme i la revolució cultural. Abans de 1913, l’Adolf Hitler era un fanàtic lector de les publicacions de la Societat Ostara.


A la Unió Soviètica:

Durant el segle XIX i el segle XX, a la Unió Soviètica va existir una forta corrent antisemita. Sorprèn que després de la guerra, l’antisemitisme encara fos ben viu i acceptat pel govern soviètic. El 1945 es va fer efectiva la prohibició de parlar de l’Holocaust i la Unió Soviètica no va reconèixer els crims de les SS contra els jueus al·legant que les verdaderes víctimes eren els soviètics i no els jueus. Publicacions com el Llibre Negre del poeta jueu Peretz Markish que feien referència a l’Holocaust varen ser prohibides.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply