El camp de concentració de Dachau

La petita localitat de Dachau està situada a 18 quilòmetres al nord-oest de Munic, prop d’una planta pantanosa d’on s’extreia turba. Al voltant d’un gran castell amb amplies cases, molts pintors i escriptors hi anaven a passar les vacances buscant la inspiració en els pantans del nord i a l’est del poble hi varen crear l’escola de Dachau. El camp de Dachau va ser el primer camp de concentració nazi i va servir com a model i prototip pels següents camps.

Només arribar al poder, els nazis varen escollir aquest lloc perdut per establir-hi un camp de concentració, que s’acabaria dient KZ Dachau, acabat i inaugurat el 21 de març de 1933, amb la finalitat de tenir sota vigilància els elements considerats perillosos per la seguretat del poble alemany. Al principi el camp es va utilitzar per tancar i aniquilar els adversaris polítics del règim. Socialistes, comunistes, monàrquics bavaresos, jueus, nazis dissidents i enemics personals varen acabar en aquest camp, i els primers detinguts varen ser instal·lats a les barraques d’una antiga fàbrica d’explosius. Els presoners estaven sotmesos a treballs forçats: construcció i equipament dins del camp, o treballs en comandos exteriors. Al principi el camp era gestionat per les SA i les SS locals, però des de 1934 va quedar sota l’autoritat de les SS.

A mitjans de 1937, els presoners, en unes dures condicions, van començar a enderrocar les antigues instal·lacions i varen construir una gran caserna per a les SS i un nou camp de detenció. Aquest comprenia un rectangle de 600 per 300 metres, amb un búnquer, edificis administratius, l’Appelplatz amb una capacitat per a 50.000 homes, 34 blocs de 90 per 10 metres (alguns estaven destinats a infermeria i quarantena), l’edifici de desinfecció, una àmplia plaça de formació, torres de vigilància, una doble tanca, un bordell i una granja de conills d’angora. El forn crematori amb la seva xemeneia va ser construït el 1939 per capellans polonesos. Amb un estil inquietant, també s’aixecà un edifici anomenat museu de la detenció, on es representava diversos tipus de detinguts amb la finalitat de mostrar als visitants la seva perillositat. El perímetre destinat als deportats va ser tant sols una part de l’enorme complex, ja que hi havia tot un equipament pels encarregats del camp amb xalets d’aspecte agradable perquè hi anessin a viure i comerços per a les SS. A part, hi havia una via fèrria que permetia l’arribada dels combois i  a l’exterior s’hi va construir la famosa carretera dels pantans. A l’entrada, l’Oficina Política era l’encarregada de decidir la sort dels presoners. A partir de 1941, el camp també va ser usat amb propòsits d’extermini. El 1942 s’hi va instal·lar una cambra de gas  i un segon forn crematori. Els camps absorbien una mà d’obra creixent per la fabricació d’armament i els invàlids o disminuïts físics o mentals es transferien a Hartheim, institució de programa Aktion T-4, on eren gasejats. Dins del camp es moria de desnutrició, de malaltia o per execucions sumàries fetes per les SS. També es duien a terme experiments mèdics, especialment en relació a la malària i a la tuberculosi, així com proves d’hipotèrmia i de medicaments.

Al principi de la guerra el camp va ser dissolt i la majoria dels presoners varen ser enviats a altres camps de concentració esperant que s’acabés de construir un camp molt més gran. Amb 34 blocs, el nou Dachau va ser un dels camps de concentració més terribles del règim amb nombrosos comandos exteriors. En el camp central de Dachau hi havien 35.000 presoners, que s’hi havien de sumar 40.000 més distribuïts en camps secundaris. Fins al 1943, el número de presoners francesos no va ser molt gran, però a partir del juny d’aquell any es va començar a enviar combois amb centenars de presoners francesos. El 2 de juliol de 1944 va sortir un comboi de Copiènne amb 2.521 deportats, que va arribar al camp el 6 de juliol amb 984 cadàvers que havien mort pel camí. A la tardor de 1944, com a resultat d’una negociació entre les autoritats nazis i les altres autoritats eclesiàstiques, tots els sacerdots catòlics, alemanys i estrangers detingut a Dachau se’ls va reservar dos blocs complerts per ells: el 26 i el 28. El 1944 en el bloc 28 hi havia un voltant de 800 eclesiàstics polonesos. Els sacerdots d’altres nacionalitats, entre ells hi havia 300 alemanys, varen ser distribuïts entre tres dormitoris del bloc 26, reservant el primer dormitori per ser utilitzat com una capella. Uns dies abans de la seva alliberació, els detinguts de tots els orígens varen revoltar-se contra els seus botxins amb la creació de comitès nacionals. L’Edmond Michelet va presidir el comitè nacional francès. Amb l’avanç dels Aliats i l’evacuació dels altres camps de concentració cap a Dachau, entre altres, va fer empitjorar les condicions de vida. Els primers dies de gener de 1945, a causa de la superpoblació, es va començar a estendre el tifus que va causar milers de víctimes, i va fer que el camp comencés a ser evacuat. Davant la impossibilitat d’incinerar els cadàvers, les SS varen cavar immenses fosses, on els cossos varen ser amuntegats. Després de l’alliberació es va constituir el comitè internacional que va administrar el camp tot esperant l’arribada dels nord-americans, fet que es va produir el 29 d’abril de 1945 quan varen entrar el camp la 20º Divisió Blindada i la 45º Divisió d’infanteria del 7º Exèrcit nord-americà. Els combats entre els Aliats i els alemanys es varen desenvolupar a menys de 3 quilòmetres de Dachau.

Un cop es va alliberar el camp no es varen trobar les llistes d’assassinats,  a part d’una llista que indicava la mort de 3.000 alemanys, 12.000 polonesos, 6.000 soviètics, 6.000 francesos, 6.000 italians, 2.000 txecs, 1.500 eslovacs, centenars de noruecs, danesos, belgues, holandesos i grecs, 11 anglesos, un albanès i uns 40 suïssos. S’estima que a Dachau varen morir 70.000 persones i en total més de 200.000 presoners de més de 30 països varen ser tancats a Dachau. Poc després de l’alliberació, els Aliats varen recollir encara presoners supervivents, la majoria jueus, que havien sigut evacuats del camp en les terribles marxes de la mort i més tard va ser utilitzat durant uns anys com a residència per refugiats. Juntament amb Auschwitz, Dachau es un dels camps que rep més visitants.

Els comandants del camp:

Per ordres directes d’en Heinrich Himmler, des de juny de 1933 fins al desembre de 1934 va dirigir el camp en Theodor Eicke, que havia succeït a en Hilmar Wäckerle. L’Eicke era famós per anar sempre amb el seu gos i la seva fusta de tendó de bou, i va ser el responsable d’institucionalitzar la crueltat, la tortura i l’arbitrarietat de les unitats de la calavera. El varen succeir altres comandants, entre ells en Heinrich Deubel i en Hans Loritz, que els detinguts anomenaven Neró per la seva brutalitat. Després de la guerra el personal de Dachau va comparèixer davant d’un tribunal militar en el mateix camp.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply