Espanya

Espanya era considerada a Europa com el país clàssic del pretorianisme, tot i que des de 1873 no hi havia hagut cap intervenció militar en política que hagués tingut èxit. Independent des del segle XI, la cultura i la tradició s’identificaven amb la religió més que en molts altres territoris, creant un clima de catolicisme nacional que va resistir durant molt de temps. A partir del segle XIX i el principi del XX, el liberalisme clàssic va dominar la vida espanyola. Gràcies a la seva situació geogràfica i a la limitació de les seves ambicions externes, el país va poder evitar involucrar-se en les principals guerres del segle XX.

La casa d’Àustria:

Amb la casa d’Àustria els diferents regnes espanyols varen seguir tenint total independència uns dels altres, sense més vincle en comú que el monarca, ja que estaven separats per fronteres i duanes, i tenien diferents lleis, institucions, idiomes, monedes, sistemes de pes i mesures, costums… Aquests monarques mai varen utilitzar el títol de rei d’Espanya, sinó que utilitzaven el de rei de Castella, Navarra, Aragó…. Per governar els diferents territoris, els regis utilitzaven els Consells, que residien en la Cort i assessoraven al rei dels assumptes del regne respectiu, i els virreis, que governaven els diferents regnes en nom del rei, ja que aquest només es desplaçava en el territori respectiu per jurar els seus furs i en ocasions extraordinàries. Així, amb la casa d’Àustria va començar el procés d’avançar cap a un Estat, ja que l’única institució comú per tots els regnes peninsulars era la Inquisició, creada el 1481 a Espanya. Amb els Àustries Castella es va convertir en un territori centralitzat en què es va debilitar el poder municipal, substituint els alcaldes electius per corregidors de reial nomenament. Els Reis Catòlics varen continuar amb aquest procés de centralització de Castella abolint el 1480 moltes prerrogatives dels municipis. Dominaven a la noblesa en part gràcies a la creació de la Santa Germandat, una milícia permanent al servei dels reis; varen incorporar els mestratges de les Ordres Militars a la Corona, gràcies a la butlla del Papa, i varen reduir el poder de les Corts, que només varen ser reunides nou cops durant tot el seu regnat. Els seus successors varen seguir la mateixa línia política: En Carles V va inutilitzar les institucions populars després de la guerra de les comunitats, i en Felip II va convertir a Madrid en Real Sitio i capital burocràtica, posant fi al sistema de Cort transhumant dels seus antecessors.

Els Borbons:

Amb els Borbons va començar l’estructuració d’Espanya en un Estat, tot i que en Felip V va reunir per separat les Corts de Castella a Madrid el 1701, a Barcelona el 1701, i Saragossa el 1702. Però aviat es va decidir centralitzar els seus regnes amb el pretext de la Guerra de Successió i el 29 de juny de 1707 va promulgar el Decret de Nova Planta, que es va aplicar entre aquell any i l’any 1716 en els quatre regnes de la Corona català-aragonesa (València el 1707, Aragó el 1711, Mallorca el 1715 i Catalunya el 1716). Amb el Decret es va castellanitzar les lleis i es va privar les institucions locals. Per altra part, per la pau d’Ultrecht de 1713 Espanya va perdre els diferents regnes d’Itàlia i Flandes, i en Felip V va suprimir els antics Consells Territorials i va deixar només el de Castella, que li va donar atribucions sobre tot Espanya, passant més tard a anomenar-se Consell d’Estat. A més, en Felip V va dividir l’antiga Secretaria de Despatx, i el 1714 va establir-ne a quatre: Estat, Guerra, Marina i Justícia, a les que poc després se l’hi va afegir Hisenda. Aquestes secretaries formaven un Consell de Gabinet, que amb en Carles III, el 1783, es va convertir en un Consell de Ministres. Tot i la forta centralització durant el seu regnat, en Felip V no va destruir les regions com unitats administratives i va posar al capdavant de cadascuna d’elles a un capità general en substitució de la figura del virrei. Amb el temps, la institució polític-militar dels capitans es va estendre a tot Castella.

Els successors d’en Felip V varen desenvolupar l’administració d’acord amb les pautes traçades per en Felip, creant noves secretaries i institucions segons les noves necessitats, desenvolupant la burocràcia i delimitant les respectives competències, de tal manera que al començament del segle XIX Espanya estava estructurada en forma semblant als Estat unitaris de l’època, existint les mateixes lleis i institucions en tot el regne. L’única excepció va ser en el País Basc. Des de bon principi, en Felip V va respectar els seus furs, lleis i institucions d’aquesta regió, que havia defensat la seva causa en la Guerra Civil i, en conseqüència, Navarra va seguir fins a mitjans del segle XIX governada per un virrei i tenia les seves pròpies Corts, les quals es varen celebrar amb més periodicitat que les d’Espanya.

Amb les idees de la Il·lustració penetrant pels Pirineus, es varen començar a sentir veus demanant una organització racional i homogènia per tot Espanya i, amb aquestes idees, en Floridablanca va proposar el 1785 una divisió de 38 províncies, projecte que va tenir el suport d’en Josep Bonaparte en crear el 17 d’abril de 1810 38 prefectures subdividides en subprefectures. Amb el liberalisme, que es va anar implantant en el país molt a poc a poc gràcies a l’ocupació francesa, la unió estructural es va dur a l’àmbit administratiu. En plantejar-se a les Corts de Cadis l’estructura territorial que havia de tenir Espanya, els més prestigiosos liberals, entre ells en Muñoz Torrero, el compte de Toreno, l’Argüelles…, demanaven l’abolició de les regions històriques per crear les províncies. En conseqüències, en l’article 11 de la Constitució de Cadis de 1812 es va declarar que es faria una nova divisió d’Espanya, però aquesta divisió no es va materialitzar pel conflicte amb els francesos i l’abolició de la Constitució amb el retorn del rei Ferran VII. Durant el Trienni Liberal, les províncies varen ser organitzades per primer cop, però amb la reacció absolutista dels 100.000 fills de Sant Lluís es varen suprimir l’any següent de la seva creació. Però l’avanç del liberalisme i la mort de l’absolutisme era un fet que havia de passar i el 1833, amb la mort de Ferran VII i la regència de la Maria Cristina, els antics secretaris de despatx es varen convertir en ministres, ampliant ràpidament el seu número. A més, els cossos de funcionaris es varen estructurar, les Corts varen tornar a tenir influència i els alcaldes varen tornar a ser electius. El 30 de novembre de 1833, en Javier de Burgos, el ministre de la reina Maria Cristina, va crear la província, concebent-la com un òrgan de l’administració de l’Estat i no com un òrgan de l’administració local i d’aquesta manera va posar fi a la divisió territorial regional. Després de la Revolució de 1868, on la reina Isabel II es va veure obligada a abdicar i a exiliar-se amb el seu fill, el futur Alfons XII, i conforme la nova Constitució de 1869, es va desenvolupar una llei el 1870 amb la qual la província va passar a ser un òrgan de l’administració local. Amb la restauració monàrquica per part d’Alfons XII amb l’ajut del monàrquic conservador Canovas del Castillo, es varen anul·lar moltes lleis i normes dels revolucionaris tot hi que es varen fer algunes concessions com la de deixar la província com a òrgan local, tot i que en un estat molt precari perquè tenia molt poc poder polític. Pocs anys després, el 29 d’agost de 1882, es va promulgar la llei provincial en què es va augmentar el centralisme i el poder de decisió dels òrgans provincials va quedar molt reduït i durant anys les hisendes provincials varen patir moltes penúries.

El segle XX:

Abans de la Primera Guerra Mundial, la modernització econòmica i social avançava molt lentament. Això va possibilitar la conservació del model del liberalisme elitista de principis del segle XIX. D’igual manera, la vida cultural va estar dominada pels valors i les actituds ja fora del liberalisme del segle XIX, o del catolicisme tradicional. Aquesta falta d’un Estat liberal com a la Gran Bretanya va provocar que sortís a Catalunya un nacionalisme català, que es va convertir en la força dominant a Catalunya. Aquest nacionalisme català era originalment burgès i conservador, i desitjava una Espanya federal on es reconegués els drets de Catalunya amb un autogovern. Aquest conflicte i la diferent visió de com havia de ser l’Estat espanyol va provocar que fos a Barcelona i no a Madrid el centre del modernisme cultural i de la modernització tecnològica. El 1911, sent Canalejas el president del Govern, les diputacions catalanes varen presentar un projecte de mancomunitat que, acceptat pel President, va ser dut a les Corts i aprovat per decret reial el 18 de desembre de 1913, sent cap del govern l’Eduardo Dato i ministre de la Governació en Sánchez Guerra. El decret autoritzava a que es mancomunessin les diputacions de les províncies que voluntàriament desitgessin. Per aconseguir-ho es precisava l’aprovació separada dels dos terços dels diputats de les diferents províncies. Només Catalunya es va acollir a aquest decret el 29 de març de 1914, creant una mancomunitat que va tenir com a presidents electes a en Prat de la Riba i en Puig i Cadafalch.

Durant la Primera Guerra Mundial el país va poder prosperar gràcies a la seva neutralitat i va sobreviure a tres rebel·lions diferents el 1917, però en la postguerra l’Estat espanyol estava tant mogut políticament i socialment com qualsevol altre país de l’est i del sud d’Europa. Espanya continuava sent un país pobre i antiquat. El 1921 l’exèrcit espanyol va patir un derrota en intentar aixafar una rebel·lió dels kabiles del Riff en el protectorat espanyol del nord de Marroc, mentre que el seu principal centre industrial, Barcelona, era escenari de lluites socials, terrorisme i contraterrorisme. El setembre de 1923, el capità general de Barcelona, en Miguel Primo de Rivera, va dur a terme un pronunciament i el govern liberal de Madrid va dimitir i el rei Alfons XIII va nombrar al capità general primer ministre amb plens poders per governar per decret. En Primo de Rivera va afirmar que agafava el poder per 90 dies amb l’objectiu de solucionar la greu crisi, però els 90 dies es varen convertir en uns quants anys i el 1926 va substituir el Directori Militar per un Directori Civil. A principis de 1924, els diputats electes de les mancomunitats varen ser cessats per ordre d’en Primo de Rivera per nombrar pel càrrec de president a l’Alfonso Sala, que va dimitir a l’abril. El 20 de març de 1925, en Calvo Sotelo i la dictadura, per contrarestar els moviments nacionalistes de Catalunya i el País Basc, varen fer desaparèixer la Mancomunitat amb l’Estatut Autònom de la Província i es va descentralitzar l’Estat i es va concedir a l’administració provincial més funcions i recursos econòmics. A partir de llavors, la província va passar a tenir una certa influència respecte a l’Estat i l’ajuntament respecte a la província. El governador civil va quedar com un simple delegat del poder estatal. També, amb la col·laboració francesa, Espanya va dominar finalment la rebel·lió a Marroc, al mateix temps que la prosperitat econòmica dels anys 20 permetia disposar d’excedents per la realització d’obres públiques.

El 1928, el govern d’en Primo de Rivera va convocar una assemblea corporativa per estudiar una nova Constitució, però les seves propostes d’una forma més autoritària de monarquia parlamentària varen molestar al rei i varen ser retirades. Quan la crisi del crac del 29 varen començar a afectar a l’economia espanyola, la salut d’en Primo de Rivera també es va veure afectada i l’Exèrcit li va retirar la seva confiança. L’Alfons XIII va obtenir la seva dimissió el 30 de gener de 1930, amb el que es va posar fi a una dictadura.

La II República espanyola:

A l’abril de 1931, en les eleccions municipals, la població majoritàriament va votar a partits republicans i el rei Alfons XIII va abdicar i d’aquesta manera va néixer la Segona República espanyola. El primer govern va ser una aliança de republicans i socialistes, que varen introduir entre 1931 i 1933 un conjunt d’importants reformes institucionals i socioeconòmiques. La nova Constitució republicana del 9 de desembre de 1931 preveia en els articles 8º i 22º la formació espontània de regions autònomes que ja no tenien una arrel administrativa com les mancomunitats. Això significava el reconeixement implícit de la peculiaritat social i històriques de les diferents regions. L’Estatut de Catalunya, aprovat per les Corts el 9 de setembre de 1932 per 314 vots contra 24 i ratificat pel President de la República el dia 15 de setembre, varen demostrar el propòsit de la República de descentralitzar l’Estat. De forma semblant en el País Basc, el 31 de maig de 1931 la Societat d’Estudis Bascs varen aprovar un avantprojecte d’Estat, que va promulgar el decret del 8 de desembre de 1931 ordenant a les diputacions seguir en els seus treballs. Però el projecte va patir un fort contratemps en l’Assemblea General d’Ajuntaments, celebrada a Pamplona el 19 de juny de 1932, ja que va ser rebutjat per Navarra per 123 vots contra 109. Quedant reduït a tres províncies, el País Basc va aprovar el 5 de novembre de 1933 l’Estatut en un referèndum per 459.550 vots contra 14.196. Però el projecte basc es va anar encallant i quan va esclatar la Guerra Civil encara no s’havia aprovat. L’elaboració d’un Estatut gallec es va iniciar el 3 de juliol de 1932 a requeriment de l’Ajuntament de Santiago de Compostela, celebrant un plebiscit el 28 de juny de 1936, en el que es va aprovar per gran majoria.

Com a reacció a la decentralització de l’Estat i les reformes socialistes de la República, es va formar una nova dreta autoritària, que en les segones eleccions estatals celebrades el novembre de 1933 les va guanyar. Com a contrapartida, es varen formar grups anarquistes, la FAI, que va intentar diversos cops organitzar insurreccions que finalment varen ser avortades. En aquell any, alguns sectors de la dreta varen dur a terme un intent més enèrgic i més ben finançat per organitzar un feixisme espanyol. Amb aquest govern tant autoritari, un ampli sector dels socialistes es va deixar influir per la bolxevització revolucionària i, a l’octubre de 1934, varen intentar una insurrecció revolucionària a Astúries i a Catalunya que va acabar amb la mort de 2.000 persones i amb el fracàs de l’intent de restablir un govern d’esquerres. Preveient que es podrien tornar a produir més revoltes i insurreccions, la dreta es va dedicar a revocar algunes de les anteriors reformes. El 16 de febrer de 1936 es varen tornar a celebrar unes noves eleccions estatals i aquest cop el Front Popular socialista va guanyar amb 256 dels 473 escons en el Parlament. A partir de llavors, Espanya va viure una situació amb creixents disturbis, violència al carrer, vagues i la destrucció i ocupació de propietats privades.

Durant la República varen néixer tres variants del nacionalisme espanyol autoritari: conservador, de dreta radical i feixista. La CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, va viure els seus millors moments entre 1933 i 1936. La CEDA va organitzar el seu propi moviment juvenil i la seva pròpia milícia, la JAP. La dreta radical estava composta de dos sectors diferent: els neotradicionalistes carlistes i els monàrquics alfonsins. A principis dels anys 30 la doctrina carlista ja s’havia vist influenciada per les teories corporativistes catòliques i presentava un programa monàrquic cooperatiu tradicional que rebutjava l’estat extrem. L’esclat de l’anticlericalisme republicà va fer guanyar suports als carlistes. El principal portaveu de la dreta radical espanyola va ser en José Calvo Sotelo, un dirigent del petit Partit de Renovació Espanyola, que en els anys 1934 i 1935 va agrupar la dreta nacionalista en un Bloc Nacional. En Calvo Sotelo no va proposar la restauració de la monarquia d’Alfons XIII, i proposava la instauració d’una monarquia autoritària, que havia d’anar precedida d’una dictadura de duració indefinida. Admirava el feixisme italià, i el 1934 va intentar afiliar-se a la Falange de Madrid. A diferència del feixisme i del nacionalsocialisme, no l’interessava promoure un partit de masses revolucionari ni un nacional sindicalisme, ja que preferia dependre més de les elits tradicionals.  El seu assassinat per policies d’esquerra va donar la senyal per l’inici de la Guerra Civil espanyola.

El principal moviment feixista espanyol va ser liderat per en José Antonio Primo de Rivera, el fill gran de l’ex dictador, que no tenia problemes a que el titllessin de feixista, tot i que el seu partit es va anomenar Falange Espanyola, fundat a l’octubre de 1933. La Falange es va iniciar amb molt suport financer dels grans empresaris propers a la dreta radical, i el 1934 el nou partit va adherir en el partit de dreta radical a la JONS. Però la Falange, fins la Guerra Civil, no va ser un partit important ja que va fracassar en intentar generar un suport més ampli de les classes baixes i mitjanes. A finals de 1934, la majoria dels falangistes negaven ser feixistes. El 1935, alguns líders falangistes, entre ells en Primo de Rivera, estaven criticant el corporativisme italià per ser massa conservador i capitalista. A diferència de molts altres moviments feixistes, la Falange va desenvolupar un programa oficial, els Vint-i-set punts, en què s’explicava les característiques principals de la doctrina falangista i en que propugnaven el desenvolupament d’un Estat totalment nacional sindicalista. Tot i que respectaven el dret a la propietat privada, la banca i les institucions de crèdit havien de ser nacionalitzades i les grans empreses havien de ser expropiades i dividides. Però el moviment falangista no va calar en la població espanyola ja que en les eleccions de 1936, la Falange va obtenir només 44.000 vots a tot Espanya, és a dir, aproximadament el 0,7% dels vots. A la primavera de 1936, el nou govern espanyol va suspendre la Falange.

La Guerra Civil:

El juliol de 1936, en el Marroc espanyol, tropes espanyoles es varen aixecar contra el nou govern d’esquerres i va començar la Guerra Civil espanyola. El general Francisco Franco, comandant de les Illes Canàries, va volar a Marroc i va assumir el comandament de les tropes. En el nord d’Espanya va ser el general Mola qui va agafar el comandament de les tropes. A l’abril de 1937, en Franco va decidir apoderar-se del moviment falangista, que havia crescut en afiliació durant el conflicte, per crear un partit d’Estat basat en el falangisme. La guerra va acabar a l’abril de 1939 amb la victòria de les tropes franquistes, que varen tenir l’ajut dels alemanys i els italians.

El franquisme:

Després de la Guerra Civil espanyola, Espanya havia perdut 1.300.000 persones que havien mort a la guerra o s’havien exiliat. A partir de l’abril de 1939 va començar el nou règim franquista dirigit pel dictador Francisco Franco, que va ser considerat a l’estranger com un règim feixista. Tot i això, diversos sectors de dretes i catòlics es varen oposar al feixisme El nou règim va començar a tenir aspiracions expansionistes i no els va agradar que molt països europeus dominessin molts territoris que consideraven que formaven part d’Espanya. Amb en Franco al capdavant, les províncies basques i navarreses varen veure suprimits els seus antics furs en un decret-llei del 23 de juny de 1937, tot i que es varen deixar vigents els furs d’Àlava i Navarra. Amb la idea d’expandir Espanya, els franquistes no podien acceptar que Marroc no fos 100% espanyol i d’aquesta manera Marroc va començar a ser una qüestió de gran importància. Alguns sectors del nacionalisme espanyol no acceptaven la divisió de Marroc, que cedia a França les zones més productives i deixava a Espanya amb les terres ermes del Rif. Amb aquests propòsits de reclamar nous territoris, el règim franquista va ser clarament un govern militar; en els pressupostos de 1940 la despesa militar era el 45% dels pressupostos i era cinc vegades superior al pressupost educatiu.

Durant la Segona Guerra Mundial el principi en Franco es va posar al costat de les forces de l’Eix, tot i que mai es va implicar del tot i va declarar Espanya un país no bel·ligerant i després neutral. Quan va veure que amb l’avanç alemany Espanya podria recuperar els territoris que, segons els franquistes, corresponien històricament a Espanya, varen començar a reivindicar al règim nazi que els ajudessin a aconseguir els seus objectius expansionistes. A més d’interessar-se per Marroc, Espanya es va interessar per recuperar Gibraltar i va començar a reivindicar la ciutat del Tànger. El juny de 1940, quan els nazis varen ocupar França, el règim franquista va llançar l’ocupació al Tànger per annexionar-la a Espanya. Tot i que donaven suport als alemanys, hi va haver espanyols en casi tots els exèrcits implicats en la Segona Guerra Mundial: en l’exèrcit alemany, en l’exèrcit soviètic, en l’exèrcit francès, en l’exèrcit britànic i en la Resistència francesa. El 1942, quan els nazis varen començar a perdre les primeres batalles en el front oriental, en Franco va canviar de posició i es va posar al costat de les forces aliades i va acabar amb les seves reivindicacions expansionistes. En acabar la guerra tothom havia oblidat voluntàriament el paper d’Espanya en el principi de la guerra i fins i tot en Winston Churchill va agrair el suport d’en Franco per salvar Gibraltar d’una possible invasió nazi. D’aquesta manera, el règim franquista va poder sobreviure després de la derrota de l’Eix i Espanya es va quedar temporalment la ciutat del Tànger. Tot i l’oblit voluntari, molts ciutadans europeus no varen oblidar que a Espanya era obligatori la salutació feixista i que havia sigut aliat de les forces de l’Eix. En Franco va ser juntament amb Oliveira Salazar els únics dictadors de l’Europa occidental que va mantenir el poder.

En els següents anys després de la guerra, es varen intensificar els esforços espanyols per espanyolitzar la ciutat de Tànger. Però el 1956 el rei de Marroc, en Mohamed V, va aconseguir el reconeixement de la independència de Marroc tant per part de França el 2 de març de 1956 com d’Espanya el 7 d’abril de 1956.

Durant la postguerra el nivell de vida espanyol va empitjorar notablement; els aliments podien valer tres vegades més del que valien tres anys abans i el 1945 la renta per capita va ser la més baixa de tot el segle. El nivell de vida d’abans de la guerra no s’hi tornaria a arribar fins al 1954, i el consum no tornaria a ser el del 1935 fins al 1971. El febrer de 1946, els problemes a Espanya es varen agreujar amb la condemna de l’ONU del franquisme i va quedar aïllada econòmicament. A part dels problemes econòmics que va patir la societat espanyola durant el règim franquista, la població estava sotmesa a un règim que oprimia la llibertat d’expressió i les llibertats individuals. El 17 de juliol de 1945 es va aprovar una Llei de Bases que, tot i semblar que es volia descentralitzar l’Estat, va ser posteriorment substituïda per la Llei Articulada del 18 de novembre de 1953 i el Text Refós del 24 de juny de 1955 de caràcter centralitzador i de tendència uniformistes. Els governadors, i en part els alcaldes, eren elegits pel poder central, de qui depenien aquestes autoritats. A més, els governadors passaven a ser presidents de les diputacions, quedant subordinats al poder central i sense autonomia.

Amb la guerra finalitzada i amb la llarga postguerra que viva Espanya, tot indicava que el règim no aguantaria sent el país bloquejat i arruïnat, però amb la Guerra Freda i gràcies a l’anti-comunisme d’en Franco, Espanya es va convertir en un fidel col·laborador dels Estats Units i, fins i tot, el 1959 el president Dwight D. Eisenhower va ser aclamat a la Gran Via de Madrid. Amb el suport dels nord-americans es va acabar l’ofec econòmic i el país va començar a obrir-se al món, encara que molt lleugerament. Amb el propòsit de millorar la gestió econòmica, un acord de la Diputació del 28 de desembre de 1956 va crear un organisme que estudiava els pressupostos, les ordenances arbitràries i actuava com un tribunal econòmic i administratiu que inspeccionava les hisendes locals. Tot hi l’obertura econòmica, a dins del règim ben poca cosa va canviar.

El franquisme va morir amb la mort d’en Franco per causes naturals el 20 de novembre de 1975. El dictador espanyol mai va ser jutjat pels seus crims. A partir de la seva mort Espanya va tornar a ser una monarquia parlamentària amb el rei Joan Carles I com a monarca.

Curiositats de la relació entre Espanya i el Tercer Reich:

Espanya no va tenir notícies de la mort de l’Adolf Hitler fins al 2 de maig de 1945. La premsa espanyols va editar diferents postures sobre la seva mort i la seva figura. El diario de Barcelona va editar; Hitler va caure ahir, lluitant a la Cancelleria del Reich, ha mort com probablement era el seu desig en funcions de primer soldat del seu poble. La Vanguàrdia va publicar: Adolf Hitler ha mort a Berlín. Va caure a la Cancelleria del Reich, lluitant fins l’últim moment, lluitant fins l’últim sospir contra el bolxevisme i per Alemanya. El Noticiero Universal va sortir editat dient que en Hitler no estava preparat i que va desencadenar la guerra.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply