La Guerra Civil espanyola

Espanya, després d’alguns anys al marge dels conflictes europeus, a partir del 1936 es va convertir en el centre d’atenció mundial. Després de la victòria del Front Popular socialista a les eleccions parlamentàries del 16 de febrer de 1936, grups nacionalistes i de dretes es varen començar a mobilitzar per enderrocar el nou govern. El 17 de juliol de 1936, les tropes militars del Marroc, dirigides pel general Francisco Franco, que acabava d’arribar de les Illes Canàries on comandava les tropes, va efectuar un cop d’Estat militar contra el nou govern republicà de Madrid. En el nord d’Espanya va ser el general Mola el qui va agafar el comandament de les tropes nacionals. D’aquesta manera va començar la Guerra Civil, que va durar durant tres anys i va devastar el país. La Guerra Civil espanyola va suposar el primer enfrontament entre les grans ideologies del segle; la democràcia liberal, el comunisme i el feixisme, i va ser el preludi de la Segona Guerra Mundial. Al mateix moment que s’iniciava la guerra, el general Queipo de Llano va aconseguir amb 180 soldats conquerir la ciutat de Sevilla. Però a les altres províncies, Madrid i sobretot Barcelona, l’aixecament va fracassar i el govern va dominar la situació.

Franco necessitava transport per portar les seves tropes de Marroc a la península, i la flota es trobava a mans del govern. Llavors, en Franco es va dirigir als dictadors Benito Mussolini i Adolf Hitler per demanar-los ajuda.  Dos comerciant alemanys que vivien a Tetuan es varen oferir com a intermediaris i es varen traslladar a Berlín i varen parlar amb en Hermann Göering, que en el mateix moment va veure que era una gran oportunitat per ells per fer actuar per primer cop la Luftwaffe. En Hitler es va decidir per la intervenció armada. Primer els alemanys varen enviar al general Walter Warlimont, que va decidir enviar les tropes nacionals al Marroc amb avió cap a la península. Sota el camuflatge d’una empresa particular varen fundar primer la Hispano-Marokkanische Transport-Aktiengesellschaft, també anomenada la Hisma. Aquesta empresa va començar les seves activitats amb dos esquadrilles que varen ser batejades amb els noms de Pablo i Pedro. Les unitats de l’Exèrcit va rebre el nom clau d’Imker. L’ajuda aèria alemanya va provenir de la Legió Condor i en els arxius secrets varen portar el nom clau d’Acció Foc d’Artificis. Des d’Hamburg va salpar el Usaramo cap al port de Cadis portant 10 avions de caça de la Luftwaffe, deu tripulacions d’avions de bombardeig i personal de terra. Des de Wilhelmshaven varen partir els cuirassats Deutschland i Admiral Scheer rumb a Espanya amb la missió de protegir els interessos alemanys. Però molts vaixells de guerra britànics, francesos, nord-americans i italians varen fer també presència a les costes espanyoles. Els estrangers abandonaven corrents el país. A Màlaga varen pujar a bord dels vaixells de càrrega alemanys i italians uns dos mil alemanys.

En Benito Mussolini també va posar les seves tropes a disposició d’en Franco. La participació dels italians va ser molt important per en Franco, sobretot com a forces auxiliars i de suport, ja que varen ser un suport militar terrestre clau per neutralitzar a les Brigades Internacionals. Pel febrer de 1937, uns 45.000 italians estaven lluitant a favor d’en Franco formant l’històric Corpo Truppe Volontarie. Els italians varen intentar dirigir les accions en els primers mesos de la guerra, però el fracàs a Guadalajara va dur que fossin els propis generals espanyols qui lideressin el Cos Voluntari dels italians, que varen passar a tenir missions d’auxili i de suport logístic a les principals unitats revoltades. Uns 3.000 italians varen morir en territori espanyols i uns 12.000 varen ser ferits.

Pel bàndol republicà, la Unió Soviètica va donar suport al govern de Madrid enviant homes i material de guerra. Juntament a aquestes forces, molts voluntaris que pel seu propi compte es varen traslladar a Espanya. La majoria eren homes que volien lluitar per les seves idees polítiques, com també n’hi havia que lluitaven en busca d’aventures i alguns actuaven com mercenaris. Entre ells hi havia francesos, britànics, polonesos, nord-americans, txecs, portuguesos i escandinaus entre altres. Alguns es varen posar sota les ordres de Franco, però la majoria es varen allistar a les Brigades Internacionals del govern del Front Popular.

Espanya de seguida va quedar dividida en dues zones: les regions controlades pel nacionalistes (Navarra, Aragó occidental, Castella, Lleó, Galícia i Andalusia) i les regions controlades pels republicans (Catalunya, País Basc, Aragó oriental, Astúries i Madrid). Però de bon principi la guarnició militar del govern republicà va tenir problemes interns pels conflictes entre els  anarquistes i els comunistes que varen perjudicar l’eficàcia militar i la cohesió política. En canvi, els nacionalistes estaven ben organitzats i tenien una idea molt clara,  el rebuig a la democràcia i la defensa del catolicisme.

Després de les derrotes nacionalistes a les portes de Madrid i a la Batalla de Guadalajara, el 1937 els nacionalistes varen tornar a llançar una ofensiva amb l’ajuda d’Alemanya (la Legió Condor) i d’Itàlia (el Cos Expedicionari italià), que varen bombardejar les ciutats controlades pels republicans. Per la seva part, els republicans continuaven només amb l’ajuda de l’exterior de la Unió Soviètica i dels voluntaris de les Brigades Internacionals. Tant França com la Gran Bretanya varen decidir no intervenir en el conflicte. Tot i que la victòria semblava  clara per les tropes d’en Franco, a finals de setembre de 1938 el destí d’Espanya en aquell mes no es jugava en territori espanyol, sinó que es jugava en la conferència de Munic, on les potències europees es varen reunir per discutir el futur de Txecoslovàquia. Si les potències antifeixistes haguessin posat condicions a l’Adolf Hitler i en Benito Mussolini i els haguessin obligat a no intervenir en cap més conflicte, les tropes franquistes no haguessin gaudit del suport militar d’Alemanya ni d’Itàlia.

A l’estiu de 1938 va començar la decisiva Batalla del Ebre, la lluita de material més gran des de la Primera Guerra Mundial. Després de quatre mesos de batalla, el govern republicà va perdre 75.000 homes en la Batalla de l’Ebre. El Nadal de 1938 en Franco va començar l’atac contra Catalunya. El 9 de febrer de 1939 les tropes franquistes varen conquerir Catalunya i més de 400.000 refugiats varen travessar la frontera francesa. La victòria ja estava decidida al costat dels nacionalistes. El dia següent les tropes nacionals varen eliminar l’últim reducte en el centre d’Espanya. Amb la conquesta de Madrid el 28 de març de 1939 acabava la guerra a Espanya. L’1 d’abril de 1939, Franco va anunciar la derrota dels republicans. Amb la victòria d’en Franco va començar a Espanya la dictadura franquista que va durar fins a la mort del dictador al llit de l’hospital el 20 de novembre de 1975.

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply