Els gitanos

Els gitanos es consistien en grans famílies extenses que provenien d’una o diverses tribus més grans com els Romanies, els Sinti o els Lalleri i vivien en un estil nòmada. Havien arribat a l’Europa Central a finals del segle XV, alguns han afirmat que a través d’Egipte, tot i que procedien de l’Índia.

A Alemanya:

De pell fosca, amb una llengua diferent, a Alemanya varen ser apartats del resta de la societat i se’ls havia aplicat una legislació repressiva dura fins al final de la Guerra dels Trenta Anys el 1648. Els romàntics de començament del segle XIX els va idealitzar com a primitius i exòtics. Però a finals de segle, amb l’auge de les idees de la biologia racial, els legisladors i administradors varen començar a excloure’ls de la societat i eren senyalats com una classe de delinqüents. Varen ser perseguits per la seva indiferència cap als valors de la propietat privada, el treball, la regularitat, la higiene… El 1926, el govern bavarès va aprovar una llei especialment dura contra els gitanos, que els situava al mateix nivell que els vagabunds, i va crear una oficina central per recollir informació sobre ells. Al cap de 10 anys havien recopilat més de 20.000 expedients.

Durant el Tercer Reich:

Amb els jueus, els gitanos eren l’altra raça que els nazis volien eliminar, ja que constituïen un dels grups considerats perillosos pel Tercer Reich. Tot i que provenien de l’Índia, i per tant eren aris, i que només n’hi havien 26.000 a Alemanya a principis dels anys 30, segons la classificació nazi, també varen ser objecte de persecució racial en el Tercer Reich, tot i que en un primer moment no els va suposar grans canvis pels gitanos alemanys. Més tard, se’ls va aplicar les Lleis de Nuremberg i la llei sobre els asocials. Varen ser internats en camps de reagrupament, tot i la seva tradició de nomadisme i, a partir de 1936, inclús en els camps de concentració. En aquestes dates, els gitanos varen ser objecte dels primers estudis biològics-judicials. Una circular de 1938 justificava la persecució dels gitanos per raons de salut pública, afegint que tenien una herència notablement carregada, descrivint-los com a criminals, paràsits i malvats. A l’octubre de 1938, la brigada dels gitanos de Munic estava dins de la policia judicial amb el nom d’Oficina Central de lluita contra les malifetes gitanes. El decret general contra els gitanos, proposat per en Heinrich Himmler el desembre de 1938, preveia acabar amb els gitanos.

Durant la Segona Guerra Mundial:

El setembre de 1939, la direcció general de la Policia judicial es varen convertir en la Secció V de l’Oficina Central de Seguretat del Reich. El gener de 1940, el doctor Leonardo Conti va preconitzar l’esterilització dels gitanos i dels Mischlinge, mestissos. Els gitanos varen ser fixats i enviats als milers de guetos de la Polònia ocupada en l’aplicació de l’ordenança del 27 d’abril de 1940, anomenada trasplantament, Umsiedlungerserlass. Posteriorment, Hans Frank, enrabiat en veure que els gauleiters enviaven al Govern General els gitanos, va aconseguir aturar la seva deportació cap el seu territori. Llavors varen enviar als gitanos de Lodz al camp de Chelmo, i varen ser els primers que varen ser assassinats en camions de gas (uns 5.000, dels quals 2.700 eren nens). Amb la suspensió de les deportacions dels gitanos el 1940, els camps de reagrupament i de treballs forçats varen passar a ser permanents, convertint-se en un autèntic infern.

El 1942, els arrests i les deportacions es feien de forma sistemàtica. A partir de la primavera de 1942, els gitanos dels territoris ocupats també varen ser perseguits, assassinats pels Einsatzgruppen o enviats en els camps. A França, el govern de Vichy els va internar en camps familiars. A Romania varen ser expulsats a Transnistria o a Ucraïna, sota ocupació romanesa, on milers d’ells varen morir de malalties, fam o maltractaments. A Croàcia varen ser assassinats pels ustachis o enviats al camp de concentració de Jasenovac. Un primer comboi de gitanos va arribar a Auschwitz el 26 de febrer de 1943. Es va crear un camp anomenat familiar, Familinlager, especialment per gitanos. Estaven classificats en la categoria d’asocials i la subcategoria de reticents al treball, Arbeitsscheue, però gaudien de condicions de detenció millor que els jueus: vivien en família i varen escapar dels treballs forçats del camp. Podien dur el cabell llarg i utilitzar roba personal, tot i que també varen ser tatuats amb el prefix Z, de Zigauner, gitano, abans del número. Varen patir el tifus, la verola, el noma i la disenteria. A més, varen patir els experiments mèdics. A Auschwitz, sota les ordres del metge Josef Mengele, de les 60 parelles de bessons censades en el camp de gitanos, només en varen quedar set d’elles quan el camp va ser liquidat. A Ravensbrück, el doctor Horst Schumann, especialista en esterilització, va usar cobais a un centenar de gitanes petites. El doctor Robert Ritter, responsable de l’Institut d’investigació per la higiene de la raça, autor d’estudis que pretenien justificar les persecucions racials contra els gitanos, va continuar exercint les seves funcions després de la guerra sense que el molestessin. Un comitè va intentar dur-lo davant la justícia, però es va suïcidar el 1951. El maig de 1944, els alemanys varen decidir liquidar el camp de gitanos d’Auschwitz, probablement per fer lloc als jueus hongaresos deportats per aquesta època, però el 16 de maig es varen trobar amb una insurrecció dels detinguts quan varen conèixer el projecte. Durant les següents setmanes, els alemanys varen treure del camp familiar a un gran número de persones i les varen enviar a altres camps. La liquidació va arribar finalment la nit del 31 de juliol, quan casi tots els 3.000 gitanos que quedaven varen ser enviats a les cambres de gas. No es coneix exactament el número de víctimes, però es creu que dels 700.000 gitanos que hi havia a Europa a l’inici de la guerra, en varen morir 240.000.

 

 

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply