El camp de concentració de Buchenwald

El camp de concentració de Buchenwald està situat a les portes de la ciutat de Weimar, en el bosc d’Ettersberg i sobre un turó d’Ettersberg. Heinrich Himmler li va posar el nom de Hayedo. El camp va obrir a finals de juliol de 1937 després de que el construïssin detinguts alemanys, opositors polítics i presos comuns. A l’entrada hi havia una porta de ferro forjada amb una frase feta en el mateix metall que deia: Jedem das seine. Cadascú a lo seu. 250.000 presoners de totes les nacionalitats varen passar pel camp. Els primers jueus varen arribar-hi el 1938 després de la Nit dels Vidres Trencats. Més endavant varen arribar-hi presoners eslovacs i soviètics, i després de tots els països ocupats. A partir de 1943, la majoria dels que passaven pel camp eren executats amb poc temps, entre una i tres setmanes. A l’estiu de 1943, es va constituir una Comitè Internacional de Resistència per iniciativa dels presoners polítics alemanys amb participació deportats de tots els països, organitzant actes de sabotatge i gestos de solidaritat. Dos grans complexes fabrils depenien del camp: la DWA i el Gustalov, les dues fàbriques d’armament. El Gustlov va ser destruït per l’aviació aliada el 24 d’agost de 1944.

Els primers detinguts alemanys, que havien sigut traslladats de Lichtenburg, varen ser allotjats en alguns barracons. Enmig del bosc, els nazis varen construir-hi una autèntica ciutat amb barracons, carrers, avingudes, fàbriques i edificis sòlids de pedra. A l’interior del camp, a prop de les cuines, els nazis hi varen aixecar un arbre amb la inscripció: Era l’alzina de Gohete. L’arbre va ser cremat pel bombardeig del 24 d’agost de 1944 que va causar la mort de 400 presoners. En aquest camp hi varen morir a la forca el pilot de cotxes Robert Benoist juntament amb alguns canadencs i belgues el 10 de setembre de 1944. A partir de gener de 1945, després de les evacuacions d’Auschwitz i de Gross Rosen, varen augmentar el número de presoners arribant a la xifra de 80.000. En els primers dies d’abril de 1945, les SS varen rebre l’ordre de liquidar totalment el camp. Enormes combois varen evacuar els presoners cap als camps de Bergen-Belsen, Dachau, Flossenburg…. Però gràcies a l’acció de l’organització clandestina, els nazis no varen poder ni executar ni evacuar els presoners. Grups de combat armats varen alliberar el camp l’11 d’abril de 1945, i unes hores després varen arribar els blindats nord-americans. En el moment de l’alliberació el camp només tenia menys de 25.000 presoners. Es creu que a Buchenwald varen morir més de 50.000 persones. Els comandants del camp varen ser Karl Koch, des 1937 al 1941, i Hermann Pister, del 1942 al 1945.

Els presoners russos estaven sotmesos des del seu ingrés a un tracte especial, i se’ls va reservar la secció política, es a dir, la mort seguint una ordre molt ben definida. Primer s’executava els comissaris polítics, després els oficials i, a continuació, els dirigents de la joventut comunista i membres del partits comunista. Entre els russos blancs internats s’escollia alguns delators i se’ls col·locava en tots els camps per descobrir als que tenien un grau o una funció política.

A Buchenwald hi havia dos llocs molt sinistres: el block 61, destinat als que patien tifus i els disentèrics, que comunicava directament amb els forns crematoris. I el block 46 on s’estudiava el tifus experimental, injectant la malaltia a detinguts sans o els cremaven amb fòsfor. Una injecció de fenol acabava amb els cobais supervivents

Més de 100 kommandos exteriors, equips especials de treball, repartits en el centre d’Alemanya i arribant fins al Rhur, depenien directament de Buchenwald. Algunes d’aquestes unitats de treball van estar formades per un número de presoners que anava d’entre 5.000 i 10.000. El més gran de tots va ser anomenat Dora, que va aconseguir més tard la seva autonomia. Moltes d’aquestes unitats de treball cooperaven en la indústria de guerra, en empreses privades pel ferrocarril, les mines de sal…. Les condicions de vida eren, molt sovint, més terribles que les del camp central del que depenien. Les dones, nombroses en aquestes brigades de treball, no varen tenir cap tracte de favor.

El setembre de 1958 es va aixecar a la regió de Weimar un enorme memorial que recorda la presència d’aquell camp. En el cementiri Père Lachaisse, a París, els supervivents i les famílies dels morts varen aixecar un monument de l’escultor Louis Bancel com a homenatge a les víctimes de Buchenwald, de Dora i els seus kommandos.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply