L’eutanàsia

A Alemanya:

El debat sobre acabar voluntàriament sota un programa concret la vida d’una persona va ser objecte d’un gran debat públic a Alemanya. Durant la República de Weimar la majoria dels metges es varen mostrar contraris davant la possibilitat de dur a terme a aquesta pràctica. Però el nazisme i el propi Adolf Hitler no tenien inconvenients a defensar que un programa d’eutanàsia era una cosa positiva per la societat alemanya. Es probable que Hitler cregués en l’eutanàsia perquè segons sembla va tenir un germà que va morir amb tres anys per culpa d’una malaltia mental. En el Mein Kampf ja parlava d’esterilitzar als malalts incurables. Quan en Hitler va parlar en el congres del NSDAP de Nuremberg de 1929 sobre com s’havia de tractar als més dèbils de la societat, va argumentar que per un tema econòmic que estava a favor de l’eugenèsia dins de la professió mèdica. Va arribar a declarar que si Alemanya tingués un milió de nens a l’any n’eliminaria a 700.000 o 800.000 dels més dèbils d’ells. Però no només el nazisme defensava un programa d’eutanàsia i no tots els metges hi estaven encontra. El 1927 el doctor Joseph Mayer, un catedràtic de Teologia Moral de la Universitat de Paderborn, va defensar el dret de l’Estat a treure la vida als malalts mental tot i anar encontra de la doctrina catòlica ortodoxa.

En el Tercer Reich:

Quan el nazisme va pujar al poder i va donar carta blanca als professionals de la medicina i de la psiquiatria molts psiquiatres destacats varen aprofitar les idees que aportava el nou moviment per dur a terme aquesta pràctica. El juliol de 1939 en Hitler li va dir a en Hans Heinrich Lammers, en Martin Bormann i el doctor Leonardo Conti que estava a favor de l’eutanàsia per qui patís una malaltia mental greu. A en Conti l’hi va encarregar que investigués la viabilitat d’aquest programa. Quan en Viktor Brack va saber de les intencions d’en Hitler, li va encarregar a en Hans Hefelmann, l’encarregat d’atendre les peticions relacionades amb el Ministeri de l’Interior, que elaborés un breu memoràndum estadístic sobre manicomis i li entregués a en Philipp Bouhler. Llavors, el cap de la Cancelleria del Führer va tenir poques dificultats per convèncer a en Hitler perquè ampliés l’autorització del programa d’eutanàsia als infants. A l’agost en Hitler li va dir a en Bouhler que volia que es mantingués en el més absolut secret i que es trobés una solució a la burocràcia. S’havia de mantenir al marge el Ministeri de l’Interior. Poc després es va convocar a un considerable número de metges a la Cancelleria del Reich per saber la seva opinió sobre aquest programa. La majoria estava a favor a cooperar i varen assenyalar que hi podia haver 60.000 pacients que podien ser assassinats. Per dur a terme aquest programa es varen crear tres organismes: un per distribuir qüestionaris en els manicomis, l’Associació de Manicomis del Reich, un altre que s’ocupés dels assumptes econòmics i de personal, la Fundació Comunitària pel Manteniment dels Manicomis, i un altre per què organitzés el transport, Transport Comunitari de Pacients. Aquests tres organismes varen estar sota les ordres d’en Brack, que tenia la seva seu en una modesta vila situada a Berlín-Charlottenburg, en la Tiergartenstrasse 4. Per aquest programa hi treballaven 114 persones a part d’en Bouhler, en Brack i en Brandt.

A partir de la tardor de 1939 es va aprovar el pla d’eutanàsia, conegut sota l’operació Aktion T-4, que va ser dut a terme per diversos organismes amb noms en clau i els seus treballadors s’amagaven sota pseudònim. Al mateix Adolf Hitler els va garantir el secret i la impunitat. L’operació consistia en enviar a les persones seleccionades a les cambres de gas perquè fossin assassinades. La majoria dels seleccionats eren malalts amb malalties diverses com l’epilèpsia, l’esquizofrènia, la senilitat, la paràlisis, el nerviosisme o la depressió. Per matar-los s’utilitzava normalment el monòxid de carboni. El crim tenia lloc en els centres d’eutanàsia, els Tötunganstalten, com els de Grafeneck, Hadamar, Bernburg, Brandenburg, Hartheim i Sonnenstein. En alguns sanatoris varen intentar advertir discretament als familiars i donaven d’alta a les víctimes perquè fugissin del cruel destí que els esperava. També les possibles víctimes, en veure el perill que corrien, varen fugir a l’arribada de l’autobús gris amb el lema de la Societat de la utilitat pública pel transport de malalts pintat en els cristalls. Els familiars dels que no podien escapar de la mort rebien circulars de condol, una urna amb cendres i un fals certificat de defunció, mencionant el risc de contagi per justificar la incineració. Els metges i els infermers dels manicomis sabien perfectament el què se’ls demanava, com també la burocràcia mèdica. El personal mèdic dels manicomis seleccionava entre els seus propis pacients als que havien d’incloure’s en l’Aktion T-4. Els noms dels pacients seleccionats se’ls macava amb una creu vermella. Als que se’ls excloïa se’ls marcava amb un signe menys de color blau al costat dels seus noms. Per tenir el vistiplau de la població es varen enviar càmeres en els manicomis per filmar escenes que horroritzessin a la gent i el convencessin de la necessitat d’eliminar-los. L’Oficina Racial i Política Nacionalsocialista va produir cinc pel·lícules mudes d’aquest tipus entre 1935 i 1937.

A mitjans de 1940, l’Aktion T-4 havia matat a unes 10.000 persones. Però la majoria de la població desaprovava aquells plans i gràcies a les queixes de l‘Església es va acabar, a contracor dels nazis, el programa d’eutanàsia a l’agost de 1941. Per culpa d’aquest programa es varen matar entre 70.000 i 90.000 persones.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply