El camp de concentració de Ravensbrück

El novembre de 1938 es va començar a construir aquest camp de concentració destinat a les dones. El camp està situat a 80 quilòmetres al nord de Berlín sobre una duna d’arena en un lloc fred anomenat la petita Sibèria meklemburgesa, a prop del llac Furstenberg, en el Meklemburg. A principis de 1939, 500 presoneres varen ser transportats des de Sachsenhausen a on hi hauria aquest nou camp per acabar-lo de construir. Un primer comboi carregat amb 867 dones del camp de dones de Lichtenburg, la majoria alemanyes i austríaques, va arribar a Ravensbrück el 13 de maig de 1939. Des de 1939 a 1945, 130.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents de 23 nacionalitats diferents varen ser internats en aquest camp per motius polítics, racials o religiosos. Les presoneres anomenades asocials varen arribar a ser el 12,25% de les recluses del camp. Les primeres dones que varen arribar eren polítiques alemanyes i austríaques i Testimonis de Jehovà, però a partir de 1940 arribaven de tots els països ocupats per la Wehrmacht. Al costat del camp de dones hi havia un petit camp per homes. El camp va ser engrandit fins a tres ocasions i, fins i tot, va tenir un camp annex per adolescents, Uckermark, 20 tallers de producció Siemens&Halske i la fàbrica Industriehof de recuperació de vestimenta militar, a part de més de 70 comandos disseminats al llarg del Reich. Les feines de construcció varen ser encarregades a les presoneres que també treballaven per la indústria de la guerra, particularment per l’empresa Siemens i els tallers de la Industrihof. Molts kommandos depenien del camp central. Aquestes unitats de treball estaven repartides per tot Alemanya. Els camps de Sachsenhausen, Buchenwald, Mauthausen, Dachau i Flossenburg varen reclamar la mà d’obra femenina de Ravensbrück.

Les SS varen practicar diverses tècniques d‘extermini al camp: afusellament, enverinament per injeccions, cambra de gas… També en aquest camp es varen practicar experiments mèdics criminals amb dones i nens. Les presoneres eren insuficientment alimentades, la majoria queien esgotades i patien superpoblació, epidèmies, maltractaments. Les malaltes i les dones grans eren enviades als camps d’extermini, altres eren assassinades per mitjà d’una injecció de fenol o en la cambra de gas, construïda en un barracó a finals de 1944 després de l’evacuació d’Auschwitz, on varen ser gasejades entre 5.000 i 6.000 detingudes. El llac Schweed, que tancava un costat del recinte, va acollir les cendres de les presoneres executades.Cada dues o tres setmanes els doctors de les SS Schwarzhuber i Pfaum seleccionaven a les dones més malaltes. Les seleccionades s’havien d’aixecar les faldilles i córrer davant dels SS. Les que tenien els peus inflats o ferides o simplement estaven massa primes per treballar eren immediatament seleccionades per anar a la Uckermarck. Allà eren tancades en cel·les incomunicades, sense cap mena d’atenció mèdica ni menjar fins que morien. Algunes ja eren assassinades durant el transport, en unes furgonetes en les quals es connectava el tub d’escapament a la cabina per tal de matar les presoneres.

Els nens patien el mateix tractament que els adults, i pocs varen sobreviure la deportació. El 1942, els metges de les SS varen rebre l’ordre de fer avortar a totes aquelles dones que tinguessin un embaràs inferior a 8 mesos. També es varen realitzar una gran número d’esterilitzacions forçades, sobretot a les nenes gitanes. El 1943, el doctor Treite li va agradar esperar el part de les dones embarassades per estrangular o afogar als nens que neixen en presència de les mares. A partir de 1944 deixaven en vida els recents nascuts perquè morissin per la falta d’atencions. Des de 1943 al 1945 varen néixer 863 nens a Ravensbrück que varen morir de gana o de fred.


A Ravensbrück hi varen haver tres comandants: Günther Tamaschke, que va dirigir-ne la construcció, Max Koegel, que el va dirigir fins al 1942, i Fritz Suhren, artífex de la creació del camp de joves i de la cambra de gas. Però el dia a dia el portaven les anomenades aufseherinnen, que estaven sota l’autoritat d’un parell de vigilants en cap, les oberaufseherinnen. Una de les aufseherinnen més famoses va ser la Dorotea Binz, que gaudia agafant una presonera a l’atzar i colpejar-la fins la mort. Pel camp hi varen passar un miler d’aufseherinnen.


A partir de l’abril de 1945, la Creu Roja Internacional va organitzar una sèrie d’intercanvis de presoners a través de Suïssa i de Suècia. Poques varen poder ser salvades, la majoria varen tenir que suportar marxes terribles mentre els nazis evacuaven el camp per ser enviades a Bergen-Belsen, a Mauthausen, o a Zwouda o Txecoslovàquia. Algunes d’elles varen aconseguir fugir durant aquelles marxes. Durant els últims dies de la guerra el camp va patir un desordre. Quan el 30 d’abril de 1945 les tropes soviètiques varen entrar en el camp no es varen trobar res més que un petit grup de dones moribundes que es varen quedar allí durant els marxes. Es creu que entre 1939 i el febrer de 1945 varen entrar unes 123.000 detingudes, de les quals en varen morir més de 60.000. Després de l’alliberament, encara varen morir moltes dones, víctimes de les males condicions de salut en què havien quedat.

A Hamburg, entre el 1946 i 1948, un tribunal britànic va jutjar SS, infermeres i assistents dels metges de Ravensbrück. El 1949, la dona del comandant del camp Fritz Suhren no va tenir manies en demanar a algunes de les antigues deportades que intercedissin per evitar que el seu marit fos lliurat a un tribunal francès. El doctor Karl Schildlausky va participar en els experiments mèdics i acabada la guerra va ser processat i condemnat a mort per un tribunal Aliat sota control britànic. Va ser executat el 2 de maig de 1947. Herta Oberheuser va ser l’única metgessa processada en el judici celebrat contra els nazis. A Ravensbrück va participar, sota la supervisor del doctor Karl Gebhardt, en experiments mèdics terribles a 84 presoners. L’objectiu d’aquests experiments era comprovar si les sulfamides podien ajudar a regenerar ossos, músculs i nervis danyats en ferides de guerra. Per fer-ho, s’infligien ferides a les internes, que després s’infectaven a base de posar-los-hi vidres, trossos de fusta o metralla. Quan li varen preguntar per què ho feia, ella va contestar que només ho feia a dones poloneses. Oberheuser també va ser cruel amb els nens. Molts els va assassinar injectant-los gasolina per aprofitar després els seus òrgans. El 1947 va ser condemnada a 20 anys de presó, però al cap de cinc anys ja era fora. Li varen impedir seguir fent de metge a la Seguretat Social, però va poder continuar amb la seva consulta privada de pediatria a Mecklemburg. Però els judicis contra els i les guardianes nazis no va acabar aquí. L’últim cas es va produir a l’agost de 2006 quan els Estats Units varen deportar a Alemanya Elfriede Rinkel quan varen descobrir que havia estat una de les guardianes de Ravensbrück. Rinkel, que va viure fins llavors en una doble vida a Califòrnia, s’havia arribat a casa amb un jueu que havia perdut els seus pares en un camp de concentració i .


Actualment de Ravensbrück no queda res més que una part: El búnquer, transformat en museu, l’entrada del camp, que acull un centre d’estudis amb biblioteca i arxiu, el crematori, una fatxada del mur i una fossa comuna, ja que l’exèrcit soviètic va destruir part del camp. També queda una passadís on varen ser afusellades moltes dones. Les restes del camp fins i tot han perillat per culpa de l’especulació urbanística, ja que estava previst construir-hi un supermercat i el projecte d’una autopista, que es va paralitzar per les protestes que hi va haver. El 1959 es va inaugurar el Memorial Nacional de Ravensbrück presidit per la Rosa Thälmann, exdeportada del camp i vídua del líder comunista Ernst Thälmann. La Geneviève de Gaulle-Anthonioz va deixar del camp un testimoni espantós en La traversée de la nuit.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply