:Biografies del Tercer Reich

A Alemanya:

En el moment que va començar la guerra, l’1 de setembre de 1939, el tracte dels presoners de guerra estava regulat per diferents convencions internacionals com les de La Haya de 1899 i 1907, i la de Ginebra de 1929, ratificada per tots els països bel·ligerants, menys per la Unió Soviètica i Japó. Tot i que els tractats garantien la protecció de la vida i la dignitat dels soldats, varen ser repetidament violats, especialment per Alemanya. Adolf Hitler i els comandaments nazis varen ordenar en moltes ocasions eliminar els presoners, sobretot els polonesos i russos considerats racialment inferiors. En canvi, el Tercer Reich va respectar sovint les disposicions de La Haya i de Ginebra amb els presoners occidentals, com en els presoners del castell de Colditz. Per exemple, varen morir 8.300 dels 231.000 presoners de guerra anglosaxons i, en canvi, varen morir 3,3 milions dels 5,7 milions de presoners soviètics.

Els alemanys varen considerar soldats als resistents de qualsevol procedència, fet pel qual no varen gaudir de cap protecció. A Mauthausen es varen matar els presoners amb un tret a la nuca.

Exemple de la quantitat d’aliments que rebia un presoner en un camp de concentració. Aquest cas es tracta del camp de Buchenwald:

Els presoners soviètics:

Dels 5.754.000 presoners russos, dos terços dels quals havien sigut capturats durant els set primers mesos de la invasió, només un milió va sobreviure la guerra, un 85% del total, 3.800.000 varen ser eliminats a mans dels alemanys. Els comissaris polítics capturats varen ser sistemàticament assassinats, els demés estaven condemnats a morir de gana o ser tractats com esclaus, on molts morien d’esgotament. Tal i com s’ha mencionat, durant els primers sis mesos de l’Operació Barba-roja els alemanys varen capturar a més de tres milions de presoners, però es varen fer pocs preparatius per mantenir-los i una tercera part varen morir per culpa del fred i per la desnutrició.

Quan un combatent soviètic queia en mans dels alemanys havia de recórrer a peu centenars de quilòmetres sense rebre cap aliment o aigua. Si algun d’ell es desplomava d’esgotament el mataven a l’acte d’un tret. Per obligar-los a seguir endavant, els alemanys utilitzaven fuets, culates i pals. Aquells presoners eren internats en els anomenats Russenlager o camps de russos, que no eren res més que extensions de terreny rodejades de tanques de filferro i que no disposaven d’instal·lacions sanitàries o edificis on allotjar-los. No rebien cap atenció mèdica i, molts d’ells, morien d’inanició amb racions que equivalien a la quarta part del que necessita una persona normal per subsistir.

Els presoners britànics:

Els governs britànic i alemany es varen acusar mútuament d’haver encadenat als seus presoners de guerra. La realitat era que els dos bàndols varen encadenar als seus presoners.

Després de la Segona Guerra Mundial:

Després de la guerra varen començar els moviments massius de les persones desplaçades que tornaven a Alemanya o que es dirigien a les seves llars. Els treballadors esclaus de l’Est varen començar el camí de retorn a casa on trobarien les seves llars i propietats destruïdes o ocupades par altres persones hostils. El fet de que molts tornessin a Alemanya, o bé perquè eren alemanys o bé perquè molts presoners no volien tornar als seus països d’origen perquè sabien que no serien ben rebuts, va provocar l’entrada en les quatres zones d’Alemanya, entre maig i octubre de 1945, de 10 milions de persones, la major part procedents de Polònia i Txecoslovàquia. Més tard varen arribar dos milions i mig més de persones. La majoria d’aquestes persones varen voler quedar-se a la zona occidental, fugint del control soviètic. En total, la futura República Federal va absorbir nou milions de persones. A més, la zona occidental va rebre quatre milions d’alemanys que fugien de l’Alemanya Oriental, la futura República Democràtica Alemanya.

El juny de 1945, el govern militar britànic va tenir que rebutjar noves entrades de refugiats a la seva zona i aquesta determinació va ser seguida pel govern nord-americà a l’abril de 1947. Durant l’any 1946-47, el número de desplaçats va pujar a 600.000, una tercera part jueus, que esperaven en els camps de refugiats una solució.

A la Unió Soviètica:

Dels tres milions de presoners alemanys capturats per l’exèrcit soviètic, al voltant del 40% va morir abans o durant la seva estada en els Gulags. Els sobrevivents varen passar moltes penúries i no varen ser alliberats fins al cap de 10 o 15 anys després del seu captiveri.

En contrast, els presoners alemanys capturats per les potències occidentals, un milió més o menys, només en varen morir un 2% o un 3% durant el seu captiveri. A més, el seu empresonament va ser molt més curt, la majoria d’ells varen ser alliberats abans de 1946 i 1947, excepte algunes excepcions en les quals es va realitzar un procés de desnazificació més radical.

Tweet

No Comments