La mà d’obra, els obrers

A Alemanya: 

El moviment obrer alemany va ser il·legal sota la repressió policial de Metternick a principis del segle XIX, durant la reacció post-revolucionària de la dècada de 1850 i principis de 1860, i, sobretot, durant l’època de la Llei anti-socialista del canceller Otto von Bismarck entre 1878 i 1890.

Abans de l’arribada dels nazis al poder existien tres grups de sindicats: la Confederació General del Treball, la més poderosa; la Confederació General dels Treballadors Independents, que sumava 4.500.000 membres, i, per últim, els Sindicats Cristians, que sumaven 1.250.000 afiliats. Els sindicats alemanys posseïen els efectius més forts del món: el 85% dels treballadors estaven sindicats. La majoria dels treballadors eren contraris al militarisme recordant sempre el preu que havien pagat en la Primera Guerra Mundial. Però amb el règim nazi al poder aquesta força sindical no es va mobilitzar per lluitar contra el règim i, finalment, tots els sindicats varen ser abolits i tots els treballadors varen tenir que afiliar-se en un sindicat nazi únic, el Front del Treball, dirigit per en Robert Ley. Però no tots els obrers varen acceptar el nou règim i en molts llocs d’Alemanya, sobretot en les àrees industrials, amb una llarga tradició obrera, es varen organitzar grups clandestins. Milers d’antics activistes del SPD es varen dedicar a atacar al règim i varen mantenir contactes amb els líders del partit a l’exili de Praga.

Durant la Segona Guerra Mundial, el règim va aconseguir conduir la producció per fins bèl·lics recorrent a incentius per al treball nocturn i festiu. Quan els Aliats duien la iniciativa en el conflicte, es va substituir la falta de ma d’obra pel reclutament forçós de milions de treballadors estrangers i presoners de guerra. El 1943, els nazis varen decretar la mobilització pel treball obligatori dels homes de 16 a 45 anys que no estiguessin al front i de totes les dones d’entre 17 i 45 anys. Entre 1939 i 1944 la força laboral alemanya va baixar de 39 milions a 29 milions de persones, una baixada del 26% en un moment que era vital per la victòria un augment massiu de la producció.

Com els obrers varen viure la Segona Guerra Mundial depenen del país:

Sota un rígid control centralitzat, el sistema productiu i els recursos de cada país varen ser mobilitzats per guanyar la guerra. D’aquesta manera varen aparèixer noves indústries especialitzades en la producció de materials estratègics.

  • A la Gran Bretanya, la mà d’obra es va dedicar de forma massiva a la producció bèl·lica, i el Ministeri del Treball va prendre mesures per dirigir els treballadors segones les necessitats.
  • Als Estats Units, la War Production Board va obtenir poders casi dictatorials sobre la indústria, la producció, les matèries primes, la distribució i el racionament de béns. La gent gran, les dones i els nens varen treballar a les fàbriques en activitats i serveis col·laterals o en la preparació d’obres de defensa.
  • A la Unió Soviètica, el clima de mobilització patriòtica va dur a milions de persones a treballar sense descans per garantir les provisions destinades als soldats del front, adequant-se a les directives del règim i suportant les més dures privacions de productes de primera mà. Qui treballava per la producció bèl·lica tenia assegurat racions més grans d’aliments.

En molts països es va organitzar sistemes de defensa civil per protegir-se d’atacs aeris i garantir el funcionament de les fàbriques i les indústries. Les poblacions estaven sotmeses al racionament de productes alimentaris i carburants, productes que s’havien disparat de preu pel mercat negre. Per mantenir la moral alta de la població i de la mà d’obra, a més dels diaris i la ràdio, es va utilitzar el cinema, i es varen organitzar espectacles d’entreteniment i distracció. Actors i cantants famosos varen col·laborar-hi. Els líders polítics també es varen dirigir a aquesta massa de gent demanant la unitat nacional i reforçant l’esperança de victòria.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply