Les bombes atòmiques

La teoria:

La teoria en la que es basen les bombes atòmiques és relativament senzilla: un neutró colpeja contra el nucli d’un àtom d’urani, que es divideix en dos fragments, un àtom de criptó i un àtom de bari. La reacció allibera també una enorme explosió d’energia. Un o dos neutrons nous queden alliberats, alguns dels quals troba altres objectius nuclears i repeteix el procés. Cada fissió causa altres; la reacció en cadena. Una reacció en cadena es converteix en una explosió nuclear. Tot i això, l’urani té diversos isòtops, i el truc consisteix en trobar la manera d’aïllar l’isòtop d’urani U-235, que és el més adequat pel desenvolupament de l’energia nuclear.

La història:

A finals del segle XIX es va començar a estudiar la radiació i uns quants homes de ciència varen començar a especular sobre la possibilitat de que la radioactivitat proporcionés una font incalculable d’energia. El 1904, dos científics britànics varen  observar que aquesta energia podia ser utilitzada per fabricar una bomba per objectius militars. Els treballs, al principi, molt teòrics, tractaven sobre la manipulació dels nuclis atòmics i varen continuar així fins a finals de la dècada de 1930 i en ells s’hi varen combinar avanços en la física de partícules, la química física i l’enginyeria de laboratori. Les matemàtiques que havia deixat aquesta investigació va quedar en mans d’uns quants homes que es trobaven a Alemanya, Japó, la Unió Soviètica i Occident. Per sort pels Aliats, en els anys 30 un gran número de científics varen abandonar l’Europa continental per sumar-se als pioners de la física nuclear a la Gran Bretanya i després es varen traslladar als Estats Units.

Actualment, diversos països tenen la bomba atòmic i Pakistan és l’únic país musulmà del món que té bombes atòmiques i nuclears. Es creu que té al voltant de 100 caps nuclears, una quantitat similar a l’arsenal atòmic de l’Índia.

En els Estats Units:

La bomba atòmica llançada sobre Hiroshima, la Little Boy, tenia un mecanisme semblant al d’una arma de foc convencional, que disparava una partícula d’U-2345 sots-crític sobre un altre nucli per crear la massa supercrítica i l’explosió nuclear. La bomba utilitzada contra Nagasaki, la Fat Man, utilitzava el mètode d’implosió, amb un anell de 64 detonadors disparant segments de plutoni, uns contra els altres, per obtenir la massa supercrítica. A Nagasaki, com a conseqüència de la bomba, l’accés a la zona destruïda va ser restringit durant casi dos anys, entre 1945 i 1947. El Projecte Manhattan, el projecte secret nord-americà dirigit per Julius Robert Oppenheimer que desenvolupava la bomba atòmica, va costar 20.000 milions de dòlars al govern nord-americà.

Després de la guerra es varen efectuar més llançaments de bombes atòmiques tot i la forta oposició de part de la població. L’1 de novembre de 1951, en el lloc de proves nuclears de Nevada, es va fer detonar la bomba atòmica Dog, de 21 quilotones, deixant-la caure des d’un bombarder B-50. Era la quarta bomba de l’Operació Buster-Jangle, que exposaria de manera no voluntària durant un més a uns 6.500 soldats d’infanteria a set explosions atòmiques amb el propòsit d’entrenar, i seria la número 21 de les 1.127 que els Estats Units varen detonar entre 1945 i 1992.

A Alemanya:

A finals de 1938, Otto Hahn i Fritz Strassmann varen descobrir per primer cop que amb la divisió d’un àtom d’urani s’alliberava una enorme quantitat d’energia. Aquest descobriment va despertar l’interès dels militars. Un cop iniciada la Segona Guerra Mundial, l’oficina d’armament de l’Exèrcit va intensificar l’anomenat programa per l’aprofitament de l’energia nuclear i va encarregar al científic Werner Heisenberg la direcció del projecte Urani. El 1941 es va convertir en direcció de l’Institut Kaiser Wilhelm de Física a BerlínDahlem i va aconseguir sobre la base de la seva teoria d’una màquina d’urani, formulada el 1939, construir un precursor d’un reactor atòmic.

El 4 de juny de 1942 es va presentar el projecte Urani al ministre Albert Speer. Heisenberg va dissertar sobre la possibilitat de construir una bomba atòmica, però també va ressaltar l’enorme desplegament tècnic i els immensos costos. Speer, que es va interessar pel tema, va creure que la bomba atòmica no seria utilitzada en aquella guerra i es varen destinar molts pocs recursos al projecte. A principis de 1945 varen tenir lloc en el sud d’Alemanya els últims grans assajos, els que Heisenberg va aconseguir llum verda per la construcció d’un reactor. El 8 d’agost de 1945, el físic Carl Friedrich von Weizsäcker estava convençut que la història recordaria que els alemanys havien construït una màquina d’urani capaç de funcionar.

 

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply