La Batalla de França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg

La invasió alemanya a França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg va començar el 10 de maig de 1940 i va ser una operació molt més ràpida, una estratègia de la Blitzkrieg, del que esperaven els alemanys per l’enfonsament de l’exèrcit francès, que estava mal organitzat. Al final del conflicte va acabar amb l’armistici del 22 de juny de 1940 i l’armistici amb els italians del 24 de juny de 1940, dia que es va declarar l’alto el foc a tot França. Els francesos varen tenir el suport de les tropes britàniques que els varen ajudar enviant soldats, de 200 embarcacions i 177 avions de la RAF, que finalment no varen poder fer front als avions de la Luftwaffe. Quan els britànics es varen retirar de França per Dunkerque, a finals de maig de 1940, varen deixar en territori francès dos mil canons i milers de vehicles militars.

Abans de la invasió alemanya, les forces franceses combatents contaven en territori francès amb 95 divisions, de les quals 86 eren d’infanteria, 3 de cavalleria transportada, 3 divisions lleugeres mecanitzades i 3 blindades. El cos expedicionari britànic va presentar 9 divisions d’infanteria i una divisió lleugera mecanitzada. Els efectius totals Aliats sobrepassava els 2.900.000 combatents. Aquestes forces estaven distribuïdes en 3 grups d’exèrcits i 10 exèrcits operatius entre el mar del Nord i la frontera dels Alps. Els grups d’exèrcits francès estava compost pels:

  1. Primer grup d’exèrcits comandat pel general Gaston Henri Billotte, que operava des del mar fins Longuyon, a l’extrem esquerre de la línia Maginot. Aquest grup estava compost pel VII exèrcit del general Henri Giraud, el cos expedicionari britànic del general lord John Gort, el I exèrcit del general Georges Blanchard, el IX exèrcit del general Andre Corap i el II exèrcit del general Charles Huntziger.
  2. Segon grup d’exèrcits comandat pel general Prételat, que operava al llarg de la línia Maginot, des del Rhin i el Jura septentrional fins Sélestat. Aquest grup estava compost pel III exèrcit del general Condé, el IV exèrcit del general Réquin i el V exèrcit del general Bourret.
  3. Tercer grup d’exèrcits comandat pel general Besson, que operava en el Jura meridional i la frontera suïssa. Aquest grup estava compost pel VIII exèrcit del general Garchery i el VI exèrcit del general Touchon.

Per l’altra part, els alemanys disposaven de 2.750.000, distribuïts en 117 divisions, de les quals 10 eren blindades, panzerdivisionen. La seva disposició de nord a sud es la següent.

  1. Grup d’exèrcits B comandat pel general Fedor von Bock, que operava des de l’extremitat septentrional de la frontera holandesa a Aix-la-Chapelle. Aquest grup estava compost pel XVIII exèrcit del general Georg von Küchler i el V exèrcit del general Walther von Reichenau.
  2. Grup d’exèrcits A comandat pel general Gerd von Rundstedt, que operava  des d’Aix-la-Chapelle a Tréberis. Aquest grup estava compost pel IV exèrcit de Günther von Kluge, el XII exèrcit del general Wilhelm List, el XVI exèrcit del general Ernst Busch i el Grup blindat del general Paul Edwald von Kleist.
  3. Grup d’exèrcits C comandat pel general Wilhelm Ritter von Leeb, que operava de Tréveris a la frontera suïssa. Aquest grup estava compost pel 1er exèrcit del general Erwin von Witzleben i el VII exèrcit del general Dollmann.

El Grup d’exèrcits A, que es va enfrontar al dèbil eix del dispositiu Aliat, va ser el més potent de tots.

En artilleria de campanya i artilleria pesada, l’avantatge estava del costat dels Aliats: només les forces franceses disposaven del voltant d’11.000 peces que anaven des del calibre 75 al 280. Però aquest material va ser dissenyat per una guerra establerta, que es desenvolupés en un front continu, i va resultar poc eficaç davant els objecte mòbils. El número de tancs era molt equilibrat, ja que feia poc que les fàbriques feia poc que treballaven per construir-ne i les forces franceses disposaven de 2.285 tancs, dels quals 1.593 eren d’infanteria i 692 de cavalleria. El cos expedicionari britànic tenia 289 tancs lleugers, i en total feia que els Aliats disposessin de 2.574 tancs. Els tancs francesos no varen ser dissenyats per ser agrupats en unitats independents, sinó per acompanyar les unitats d’infanteria. El número de tancs per cada divisió va ser fixat en 180 i el seu entrenament encara era rudimentari. Per la seva part, els alemanys disposaven d’immediat 2.600 tancs. Però els tancs alemanys no tenien tanta diversitat com els tancs francesos, però en general eren més ràpids, 40 quilòmetres per hora, la capacitat dels seus dipòsits era més gran, estaven equipats amb mitjans de transmissió i de comandament millors, però per sobre de tot utilitzaven una tàctica que els va ser molt superiors. En el tema aeri, França podia disposar de 1.648 avions( 219 bombarders, 946 caces i 483 de reconeixement ). Gran Bretanya tenia en territori francès 490, dels quals 150 eren bombarders, i en el seu propi territori 800. Per la seva part, Alemanya, tenia, en el front occidental, 3.227 ( 1,264 caces, 1.120 bombarders, 342 stukas i 501 aparells de reconeixement ). A més de que els alemanys tenien en aquest camp superioritat numèrica, també eren superiors en qualitat i utilització.

L’operació va començar el 10 de maig atacant primer sobre els Països Baixos, que eren neutrals, i no estaven en condicions de resistir. Quan les forces britàniques i franceses es varen precipitar sobre Bèlgica en resposta de l’atac alemany, els nazis varen llançar el seu atac més important avançant a través del bosc de les Ardenes. Els Aliats varen considerar aquesta zona com a inapropiada per qualsevol avanç amb tancs, el que va permetre a les unitats alemanys travessar el bosc sense problemes. Aquesta porta a França va permetre a les columnes blindades avançar ràpidament, penetrar la rereguarda aliada i inutilitzar les comunicacions. Quan els panzer varen girar cap a l’oest cap el mar, els exèrcits Aliats en el nord es varen trobar aïllats de les reforços del sud. Els Aliats varen ser incapaços d’igualar l’eficaç utilització de les forces blindades i de l’aviació per part dels alemanys.

Quan les forces britàniques, belgues i franceses varen completar l’evacuació de Dunquerke, l’Operació Dinamo, Alemanya va començar l’ofensiva final per completar la conquesta. La Línia Maginot va ser finalment rodejada i penetrada. Mentrestant, els polítics francesos no s’ho creien, i l’alt comandament va intentar reagrupar els seus exèrcits, però la resistència es va enfonsar davant els atacs alemanys, ben organitzats, que varen conquerir París el 14 de juny de 1940. Oficials francesos i alemanys varen firmar l’armistici el 22 de juny de 1940. El conflicte que va acabar perdent França va acabar amb 92.000 vides franceses, 27.000 alemanyes, 7.500 belgues, 3.500 britàniques i 2.900 holandeses.

Després de l’ocupació de França, els alemanys, que volien un govern francès controlat des d’Alemanya, va acceptar crear una zona francesa lliure, el Govern de Vichy, dirigit pel mariscal Philippe Pétain. Però a partir de la derrota francesa va sortir un nou moviment clandestí a França contrari el Govern de Vichy i contrari a l’ocupació alemanya, la Resistència i el govern francès a l’exili liderat pel coronel Charles de Gaulle des de Londres. La Resistència i les tropes de De Gaulle, la França Lliure, juntament amb les tropes aliades occidentals alliberarien França a l’agost de 1944.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply