El Chance-Vought F-4U Corsair

El Chance-Vought F-4U Corsair va ser el primer caça nord-americà equipat amb un motor de pistons que va arribar a una velocitat superior als 640 quilòmetres per hora en vol horitzontal. Aquest avió, anomenat pel japonesos com La mort xiulant, va ostentar durant la Segona Guerra Mundial la millor proporció de victòries/pèrdues pròpies, ja que els pilots d’aquesta aeronau varen destruir 2.140 avions japonesos davant a les seves 189 pèrdues, una relació de 11/1. El Corsair va ser juntament amb el P-51 Mustang un dels millors avions de la guerra i per això es va mantenir en actiu en acabar la batalla, participant posteriorment a la Guerra de Corea i a la Indoxina, a la dècada dels 50, enquadrat dins de les forces aèries franceses. A més, diversos Corsair varen equipar l’aviació reial de Nova Zelanda.  La demanda de l’avió aviat va sobrepassar la capacitat de producció de la companyia Vought, fet pel qual també va ser produït per Goodyear i Brewster. Dues grans característiques particulars feien reconeixible al Corsair, les seves ales de forma de gavina i la posició molt endarrerida de la carlinga del pilot. Tan una com l’altra tenien el seu origen en el disseny i l’origen de l’avió. L’origen prové d’una petició per part de la US Navy d’un caça que substituís als existents F2A Buffal i G-36 Martlet amb la condició de que fos un avió de grans prestacions. La companyia Vought va pensar en utilitzar el motor Pratt & Whitney XR-2800, el més potent en aquella època amb aproximadament 2.000 cavalls dins de la cèl·lula més petita, que li donava una velocitat de 684 quilòmetres per hora. Per aquest motiu s’havia d’utilitzar una hèlix molt gran per suportar aquestes prestacions i degut a les dimensions de l’hèlix l’avió havia de tenir les ales en forma de gaviota per què la pala no toqués el terra.

El prototip va volar per primer cop el 29 de maig de 1940 demostrant les seves grans prestacions en potència i velocitat però el seu armament era escas, tan sols amb dues metralladores en el morro que aviat varen ser substituïdes per sis metralladores de 12,7 mil·límetres, tres en cada ala. Aquesta modificació va obligar a situar un dipòsit de combustible en el morro endarrerint la carlinga casi un metre per darrere de la seva situació inicial. Aquesta posició empitjorava la visió del pilot en el moment d’aterrar i enlairar, situació que encara es magnificava en la coberta d’un portaavions. Per aquesta raó només el Corsair va ser utilitzat en el període final de la guerra a bord de portaavions en detriment del Grumman F6F Hellcat, tot i que aquest últim tenia menys prestacions. No va ser fins al 13 de febrer de 1943 quan el servei aeri del Cos de Marines els va utilitzar per primer cop sobre Guadalcanal. Però per veure aquests caces sobre portaavions es va tenir que esperar fins al juliol de 1944 quan els pilots britànics de la Royal Navy varen ser els primers en posar als Corsair en acció, concretament des del HMS Victorious. La US Navy no els va utilitzar fins al gener de 1945. Amb l’Armada nord-americana, el F4U Corsair va obtenir 2.140 victòries sobre els aparells japonesos amb una contrapartida de només 189 baixes. La producció en sèrie del Corsair no va començar fins al 1942 i en total se’n varen construir 12.981 unitats, 400 més que el seu rival Hellcat.

Els models principals del Corsair varen ser:

  • F4U-1A: Model inicial.
  • F4U-1B: Denominació nord-americana de l’avió entregat a la Gran Bretanya per la Llei de Préstec i Arrendament.
  • F4U-1C: Versió amb quatre canons de 20 mil·límetres muntats a l’ala enlloc de l’armament normal de sis metralladores.
  • F4U-1D: Amb una cúpula diferent per millorar la visibilitat del pilot i amb dos suports sota les ales per dur dos dipòsits de combustible d’un sol ús o dues bombes de 454 quilograms.
  • F4U-1P: Variant de reconeixement fotogràfic amb quatre metralladores per què fos possible la instal·lació del radar.
  • F4U-3: Caça dissenyat per operar a grans altituds. Escassa producció.
  • F4U-4: Últim model dissenyat durant la guerra amb el motor R-2800-18W o R-2800-42W més potent de 2.450 cavalls de potència i un hèlix quadripala.
  • F4U-4C: Variant amb quatre canons de 20 mil·límetres en lloc de l’armament comú.
  • F4U-4E: Versió de caça nocturn amb radar APS-4 AI.
  • F4U-4N: Versió de caça nocturn amb radar APS-5 o APS-6 AI.
  • F4U-4P: Variant de reconeixement fotogràfic.
  • F4U-5: Caçabombarder posterior a la Segona Guerra Mundial amb motor R-2800-32W.
  • F4U-5N: Versió de caça nocturn del F4U-5.
  • F4U-5P. Variant de reconeixement tàctic de F4U-5.
  • XF4U-6: Prototip de la variant de cota baixa amb motor R-2800-83W, protecció blindada addicional i més capacitat de càrrega d’armes. Es varen construir 110 unitats.
  • F4U-7: Versió final de sèrie, semblant al AU-1, però amb motor R-2800-18W; es varen construir 90 exemplars, que es varen entregar a la Aéronavale francesa a través del Programa  d’Ajuda Mútua, el MAP, durant la guerra de Indoxina.
  • Corsair Mk I: Denominació de l’Arma Aèria de la Flota pel F4U-a.
  • Corsair Mk II: Denominació de l’Arma Aèria de la Flota pel F4U-1A.
  • Corsair: Mk III: Denominació de l’Arma Aèria de la Flota pel F3A-1D.
  • Corsair MK IV: Denominació de l’Arma Aèria de la Flota pel FG-1D.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply