La Batalla d’Anglaterra en el cel

La batalla en els cels d’Anglaterra va començar amb una ofensiva de més de 2.600 avions per part de la Luftwaffe contra els aeroports, les embarcacions, els ports i les ciutats de l’interior de la Gran Bretanya a l’agost de 1940. L’objectiu era destruir el sud d’Anglaterra per controlar el Canal de la Mànega perquè hi poguessin creuar tropes d’invasió, les quals estaven sent preparades al continent. D’aquesta manera, Londres va ser sotmesa a una interminable sèrie de bombardejos. Les alarmes sonaven nit i dia, les explosions varen destrossar barris sencers i centenars d’incendis varen destrossar el centre urbà de la capital britànica. Els famosos monuments britànics varen ser tocats pels avions alemanys.

El començament, la Luftwaffe va guanyar la partida amb els avions Do-17, el He-111 i  el Ju-88, a més dels 300 caces Ju-87. Tot i el gran potencial alemany, els avions no estaven ben coordinats i no tenien un bon pla estratègic, cosa que va provocar que s’anessin debilitant encontra de la RAF, que disposava d’una xarxa de radars que els permetia enfrontar-se amb més eficàcia als atacs alemanys. Entre el juliol i l’octubre de 1940, la RAF va perdre més de 700 avions però la Luftwaffe 1.700, el que demostrava que la RAF va anava guanyant la partida. A mesura que s’anava desenvolupant la Batalla, la RAF disposava cada dia d’almenys 600 caces, i a partir del setembre els alemanys varen cometre l’error de concentrar els seus atacs contra les ciutats britàniques enlloc de les bases de la RAF. Les prestacions dels caces britànics eren semblants a la dels alemanys tant en velocitat com en armament, però els bombarders britànics eren superiors ja que els de la Luftwaffe tenien un radi d’acció limitat i una reduïda autonomia de vol. El bombarder alemany, per exemple, era capaç de travessar el Canal de la Mànega en pocs minuts, però es veia obligat a enlairar-se des d’Holanda o França. El 31 d’octubre, finalment, els britànics varen sortir victoriosos de la Batalla d’Anglaterra. Alemanya va perdre 1.733 avions i 3.893 homes, en canvi, la RAF va perdre 828 avions i 1.007 homes. Els britànics varen capturar a 967 pilots alemanys. Tots ells eren pilots experimentats i només dos varen començar a servir després de l’inici de la Segona Guerra Mundial. La seva edat mitjana era de 26 anys i tots tenien més o menys cinc anys de servei a la Luftwaffe. El més gran d’ells era un veterà de 50 anys. Al voltant del 75% d’aquests presoners varen ser transferits a Canadà. Però, tot i la victòria, molts civils britànics varen morir, només a Londres varen morir 14.000 persones i 20.000 varen resultar ferides.

En el 1940 i el 1941 la Luftwaffe disposava de diversos avions de combat:

El Stukageshwader o Junkers Ju 87, el Stuka, era un bombarder formidable per l’atac en picat, dotat amb 500 quilos de bombes volava a una velocitat de 383 quilòmetres per hora i tenia una autonomia de 788 quilòmetres. Aquest bombarder va obtenir devastadors resultats en les campanyes de Polònia i de França.

Els Junkers Ju 88, era un bombarder bimotor, caça nocturn i de reconeixement, que es va convertir en l’espina dorsal de la Luftwaffe. Amb una velocitat màxima de 626 quilòmetres per hora, tenia una autonomia de 2.250 quilòmetres.

El Messerschmitt Bf-109, era el caça alemany més ràpid. Era un monomotor manejable que disposava d’una bona artilleria i era capaç d’arribar a una velocitat de 550 quilòmetres per hora amb una autonomia de 660 quilòmetres. Juntament amb aquest caça es va construir el Messerschmitt Bf-110, un caça bimotor utilitzat després com un avió de reconeixement i caçabombarder. Arribava a una velocitat de 540 quilòmetres per hora i tenia una autonomia de 1.125 quilòmetres. Les lletres Bf es deuen al fet de que l’empresa constructora d’aquests avions era la Bayerische Flugzeugwerke, i el seu director tècnic era en Willy Messerschmitt.

Messerschmitt

Messerschmitt

El Heinkel  He-111, era un bombarder bimotor mitjà molt eficaç en les operacions diürnes. El Heinkel era capaç d’arribar a una velocitat de 405 quilòmetres per hora amb una autonomia de 2.060 quilòmetres.

El Dornier Do-17, era una avioneta amb unes grans qualitats de màquina de combat que era capaç d’arribar a una velocitat de 410 quilòmetres per hora amb una autonomia de 1.160 quilòmetres.

Per la seva part la RAF també disposava de diversos avions:

El Spitfire era el millor caça britànic de la Segona Guerra Mundial amb una velocitat màxima de 602 quilòmetres per hora i amb una autonomia de 750 quilòmetres. Aquest caça va ser projectat per en Reignald Mitchell i va ser l’únic avió Aliat que es va fabricar durant el conflicte. Se’n varen desenvolupar 40 versions i es varen construir un total de 20.000 exemplars.

El caça Hawker Hurricane Mk I, era capaç d’arribar a una velocitat màxima de 545 quilòmetres per hora amb una autonomia de 740 quilòmetres.

En el 1940 la Gran Bretanya produïa 500 unitats cada mes de Spitfire i de Hurricane, mentre que l’empresa Messerschmitt només fabricava 140 Me-109 i 90 Me-110. La defensa aèria britànica va disposar de 1.500 globus aerostàtics de contenció, 2.000 canons antiaeris i 2.500 pilots dels manejables Spitfire i Hurricane.

La Batalla d’Anglaterra en números:

Mesos ( 1940) Juliol Agost Setembre Octubre Total
Caces britànics perduts 58 360 361 136 915
Avions alemanys destruïts (segons alemanys) 164 662 582 325 1733
Avions alemanys destruïts (segons  britànics) 203 1133 1108 254 2698

 

Gran Bretanya Alemanya
Pilots de combat utilitzats inicialment 1300 4000
Tripulació aèria perduda en combat 544 2600
avions de combat inicialment utilitzats 650 3000
avions perduts 1023 1887

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply