I.G. Farben

I.G. Farben va ser un imperi industrial alemany fundat el 1925 i que des del 1937 va ser arianitzat i nazificat. Agrupava al principi de la guerra 56 fàbriques entre els sectors farmacèutics Bayer, fotogràfic Agfa i químic  BASF, productor del Zyclon B. El grup va gaudir d’una posició de monopoli en matèries primes com el cautxú, els nitrats i el petroli de síntesi. Les decisions de l’empresa les donava el propi Estat des de la direcció del Pla Quadriennal, i Karl Krauch dirigia la política d’expansió de la indústria química alemanya. L’empresa va arribar a gaudir d’una posició econòmica dominant després d’assegurar-se sòlids suports, especialment el del Ministeri de l’Aire del ministre Hermann Göering i del Partit.

Des del principi, Adolf Hitler va insistir en la necessitat de produir cautxú, i l’empresa va desenvolupar un augment espectacular d’aquesta matèria i va dur molts beneficis en el Tercer Reich, sent segurament l’empresa més compromesa amb el règim. Dues fàbriques Buna funcionaven ja Alemanya: la primera, des de 1936; i la segona, des de 1938. Però considerant la possibilitat d’envair la Unió Soviètica calia elevar la producció de cautxú a 150.000 tones l’any. Per aquest motiu, el 6 de febrer de 1941 es va triar Dwory, lloc proper al poble de Monowitz, a set quilòmetres d’Auschwitz, en detriment de l’opció de Noruega, per construir una fàbrica gegant dirigida per l’empresa I.G. Farben per requisar el carbó, l’aigua i la calç que hi havia a la zona, que a més estava ben comunicada per via ferroviària amb la resta del Reich. Com que els treballadors alemanys posaven resistència per treballar a l’Alta Silèsia, dins la companyia va agafar força la idea d’explotar els presoners del camp de concentració Auschwitz. El projecte va ser dissenyat per Heinrich Himmler, que l‘1 de març de 1941 va fer la primera visita a fons en el camp d’explotació econòmica d’Auschwitz. En seguit, Himmler va posar a disposició de I.G. Farben 10.000 presoners per construir les fàbriques que es necessitaven per extreure les matèries primes de la zona. L’obra estava dins del gran cinturó de sentinelles armats d’Auschwitz-Birkenau i els nazis varen tenir que evacuar els habitants de la ciutat d’Oswiecim i es varen construir dos barris d’obrers per allotjar-hi els treballadors civils i administratius. El següent contracte, signat el 27 de març de 1942, entre la I.G. Farben i Himmler, posava a disposició de l’empresa química fins a 30.000 presoners d’Auschwitz en reserva. Els presoners treballaven entre 10 i 11 hores a l’estiu, i 9 a l’hivern. La I.G. Farben pagava a les SS diàriament quatre Reichmarks per un treballador qualificat, i tres Reichmarks per un peó, però ni un pfenning va arribar a mans dels presoners. Aquestes quantitats passaven per la caixa de la Kommandantur del camp i varen ser transferides en el compte del Reich, bé per l’administració del camp o bé per la WVHA. La fàbrica aviat va acabar sent la més gran del grup I.G. Farben, cosa que va obligar a unes inversions considerables, però els retards es varen acumular i la productivitat dels presoners no va ser del tot bona; mai no s’hi va produir cautxú, només una mica de petroli.

I.G. Farben també fabricava a través de l’empresa Camera-Werk, per encàrrec de la Wehrmacht, objectius òptics per la Luftwaffe i detonadors mecànics que s’utilitzaven sobretot en les bombes de detonació. Aquesta fàbrica, ubicada a la Tegernseer Landstrasse 161 del sud de Munic, hi va haver un grup de resistència format per comunistes de Giesling. Un d’ells, Max Troll, havia sigut allistat per la Gestapo i, sota el pseudònim de Theo, passava informació sobre els comunistes. El 1935 la Gestapo va intervenir-hi arrestant a diversos activistes i va desintegrar el grup. Avui en dia aquestes instal·lacions són utilitzades per l’empresa Agfa-Gevaret AG. 


En una carta al secretari d’Estat Cordell Hull del 8 de setembre de 1944, Franklin Delano Roosevelt va escriure que la història de la utilització que havien fet els nazis del trust I.G. Farben semblava al d’una novel·la policíaca.


Després de la Segona Guerra Mundial, 23 executius de l’empresa varen ser jutjats a Nuremberg entre 1947 i 1948 per conspiració en la preparació i l’esclat de la guerra. Tot i que varen ser exculpats dels càrrecs que se’ls imputava, es va atribuir a I.G. Farben i a altres empreses alemanyes bona part de la responsabilitat en el camí que va dur Europa i el món a la guerra. Només 13 dels acusats varen ser sentenciats entre un i vuit anys de presó. Alguns dels acusats més tard es varen convertir en líders de les companyies de post-guerra que es varen formar en desintegrar-se la IG Farben, incloent aquells que varen ser sentenciats a Nuremberg. Les principals empreses successores de IG Farben varen ser AGFA, Bayer, BASF, Hoechst i Pelikan que, aquesta, durant la guerra subministrava la tinta amb la que es tatuaven als presoners. 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply