El camp de concentració de Natzweiler Struthof

El setembre de 1940, el comandant, Standartenführer SS, Blumberg, que recorria Alsàcia, va decidir instal·lar, a prop de Struthof, a l’ajuntament de Natzweiler, una cantera i un camp de concentració. En el fons del bosc d’Alsàcia, però dominant la vall, cara al nord i a més de 800 metres d’altitud, es va construir el camp, a uns 55 quilòmetres al sud-oest d’Estrasburg, per ordres de l’arquitecte Albert Speer. Fins al 21 de maig de 1941 varen arribar, procedents del camp de Sachsenhausen, els primers Schutzhäftlinge, 300 alemanys, la majoria eren condemnats per delictes comuns, asocials i desertors de la Wehrmacht per construir i organitzar el camp de Struthof. A partir de la construcció dels primers barracons varen començar al maig de 1941 a arribar-hi els primers presoners de totes les nacionalitats i d’altres camps, especialment de Sachsenhausen i Dachau. El camp va albergar a francesos resistents, jueus, homosexuals i asocials. L’hotel Le Struthof, requisat, va servir pels serveis administratius durant les primeres obres i després s’hi va construir una cambra per experiments amb gas verinós, principalment contra els gitanos importats d’Auschwitz.

Els primers combois N. N. (Nit i Boira) varen arribar a principi de juliol de 1943. Al principi, el camp va ser concebut per rebre 1.500 presoners, però en el moment de ser evacuat, en els primers dies de setembre de 1944, hi havia al voltant de 7.000 presoners, sense contar els kommandos exteriors que depenien del camp. Dues terceres parts dels detinguts eren presoners polítics, la gran majoria d’ells eren francesos. Els dies 2 i 3 de setembre de 1944 la gran majoria dels presoners varen ser evacuats al camp de Dachau, mentre que 108 combatents del grup Alliance varen ser assassinats brutalment per les SS. Les evacuacions al camp varen durar algunes setmanes. Les forces franceses del comandant Philippe Leclerc varen arribar al camp quan ja havia sigut evacuat pels últims guardians, el 23 de novembre de 1944.

El camp pertanyia a la categoria III, les condicions de treball s’orientaven més cap a l’exterminació que cap a la producció. Cada matí, quan els presoners marxaven cap la Kartoffelkeller o cap la Strassenbau I, sabien que en arribar a la nit no tots arribarien en els barracons. Els guardians de les SS i els Kapos es divertien tirant els presoners des de la cantera. L’assassinat d’un presoner es premiava amb dies de festa. Els mal tractaments, les males condicions de vida i el treball dur varen costar la vida a la meitat dels presoners durant el primer any. Es diu que les víctimes elegides per ser eliminades eren atapeïdes de dolces i pastissos. A més de ser un camp d’extermini i de treball forçós, en el camp si varen practicar experiments pseudomèdics, sobretot en els gitanos, sobre els que s’experimentava amb gasos tòxics. Altres experiments tenien que veure amb el tifus, la febre groga i el gas mostassa. Els cadàvers dels jueus gasejats eren portats en un laboratori anatòmic d’Estrasburg per ser diseccionats o conservats en alcohol com a part d’un estudi de les SS sobre la inferioritat racial. Molts cossos varen ser cremats i, segons diversos informes, les famílies tenien que pagar 75 Reichsmarks per rebre una urna de fang amb les cendres.

En els kommandos exteriors les condicions com a les valls del Neckar, on els presoners transformaven antigues mines de guix en fàbriques subterrànies, o en el de Kochem i el seu famós túnel, o en Vaihingen, on els malalts se’ls deixava morir, les condicions de vida no eren gaire millor que el propi camp. Precisament a Vaihingen va ser dels primer llocs on els Aliats varen poder veure l’horror nazi en els camps de concentració. L’activitat econòmica del camp es va diversificar: alguns presoners varen ser trets de les canteres per treballar en els tallers de reparacions de motor d’aviació de les fàbriques Junker o sortien del camp per la construcció de carreteres. En els últims anys de la guerra, de 1943 a 1944, es varen construir fàbriques subterrànies d’armament.

Com a molts altres camps, Natzwiller tenia zones reservades pel personal de les SS, barracons pels detinguts, un búnquer, un patíbul perfectament visible des de tota l’esplanada i també una cambra de gas que va començar a funcionar a partir de l’estiu de 1943.  Entre els comandants hi havia en Joseph Kramer (de l’octubre de 1942 al maig de 1944 . Segons diversos historiadors a Natzweiler hi varen morir 11.000 presoners.

Sobre el patíbul i el forn crematori si va aixecar després de la guerra un monument de línies pures. El monument va ser construït per subscripció nacional i en memòria de la Deportació Francesa. Actualment es pot visitar les restes del camp i el seu museu.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply