Operació Barbarroja

L’Operació Barbarroja va ser l’operació militar d’Alemanya per conquerir la Unió Soviètica. Aquesta operació porta el nom de Barbarroja en referència a l’emperador Hohenstaufen del segle XII Frederic I Barbarroja, que va liderar la Tercera Creuada contra Saladí i l’Islam el 1190. L’operació va començar amb l’atac sorpresa alemany el 22 de juny de 1941 contra la Unió Soviètica des de Finlàndia al mar Negre. Tot i el pacte de no agressió firmat a l’agost de 1939 entre Alemanya i la Unió Soviètica, l’Adolf Hitler va aprovar personalment aquesta operació a l’hivern de 1940 per dur-la a terme el maig de 1941, però al final es va ajornar fins a finals de juny. En Hitler va justificar l’atac per una suposada deslleialtat dels soviètics, però en realitat seguia objectius concrets: ampliar les conquestes de l’Est, destruir el comunisme i apoderar-se d’importants recursos econòmics.

Els alemanys, que s’havien dirigit progressivament cap a la frontera de la Unió Soviètica els dies abans, varen dur a terme la missió sense declaració de guerra amb més de tres milions de soldats alemanys i 500.000 soldats romanesos, eslovacs, finlandesos, hongaresos, italians, voluntaris francesos i espanyols, 600.000 vehicles, 3.600 carros de combat i més de 2.700 avions. Per la seva part, l’Exèrcit soviètic es va defensar com va poder i el principi només disposaven de dos milions i mig de soldats. En general estaven mal preparats i varen ser sorpresos en part per culpa de que en Iosif Stalin no va fer cas dels seus serveis d’intel·ligència que l’informaven del possible atac alemany. Però els soviètics tenien un avantatge, l’enorme territori que disposaven i l’alta població; mentre a Alemanya i vivien 79 milions d’habitants a la Unió Soviètica i vivien 193 milions i, per tant, sembla impossible que Alemanya hagués pogut guanyar. Per exemple, en les primeres setmanes de la invasió, 4 milions de ciutadans soviètics es varen presentar voluntaris per combatre. Aquests soldats, sense entrenament, alguns inclús anaven sense armes i molts portaven roba de civil, varen ser enviats contra les experimentades formacions blindades de la Wehrmacht. La majoria d’aquests soldats varen ser abatuts abans del setembre i les seves famílies varen plorar les seves morts sense criticar al règim soviètic ja que la ràbia es concentrava contra l’enemic invasor.

L’atac principal el varen desencadenar tres Grups d’Exèrcits alemanys:

Al del Nord amb en Wilhelm von Leeb al capdavant, que es varen dirigir a Leningrad.

Al del Centre amb en Fedor von Bock al capdavant, que es varen dirigir a Moscou

Al del  Sud amb en Gerd von Rundstedt al capdavant, que es varen dirigir a Ucraïna i el Càucas.

Les forces que en el 1941 s’enfrontaven en el front oriental:

Alemanya:

Exèrcit de Terra: 118 divisions d’infanteria, 15 divisions motoritzades i 19 Panzerdivisionen.

Aviació: 1.160 bombarders, 720 caces i 120 avions de reconeixement,

Número de combatents; 3.050.000 homes d’un efectiu total de 7.240.000.

La Unió Soviètica:

Exèrcit de Terra: 118 divisions d’infanteria, 40 brigades motoritzades i 20 divisions blindades.

Aviació: 1.800 bombarders, 800 d’ells moderns, 2.000 caces, 300 d’ells moderns, i 800 avions de reconeixement molt antics.

Número de combatents: 4.700.000 homes.

Quan es va anunciar l’agressió alemanya el món es va dividir en dos bàndols: junt a Alemanya es varen alinear Itàlia, que enviaria 200.000 soldats de reforç, Romania, amb el pretext de recuperar les províncies perdudes de Besaràbia i Bucovina, Hongria, Bulgària i també Finlàndia. Tres països varen mantenir-se distanciats: Turquia, Japó i Espanya, que aquest es va limitar a enviar la Divisió Blava. Del costat dels soviètics hi havien els britànics, tot i que en Winston Churchill odiava el bolxevisme i el comunisme, i els francesos d’en Charles de Gaulle. Polònia, amb el govern a l’exili, va oblidar l’agressió soviètica de setembre de 1939 i el 20 de juliol de 1941 va firmar un tractat d’ajuda mútua amb els soviètics.

L’operació:

El pla alemany era aniquilar en tres setmanes el gruix més important de l’Exèrcit soviètic. En la primera setmana els atacs per sorpresa de l’aviació alemanya varen destruir la meitat de l’aviació soviètica. Els carros blindats, que avançaven 80 quilòmetres al dia en la primera setmana, varen trencar les línies de defensa soviètiques. Entre el 9 i el 19 de juliol de 1941 els alemanys varen arribar a Smolensk, a la meitat del camí cap a Moscou, i havien capturat a 300.000 presoners, 3.200 carros de combat i 3.100 canons. El 10 de juliol de 1941, el Grup d’Exèrcits del Nord varen ocupar Lituània i es trobaven al riu Luga, a 100 quilòmetres de Leningrad. En canvi, el Grup dels Exèrcits del Sud, que es dirigien a Crimea, avançaven a poc a poc perquè es varen trobar amb una resistència molt més dura del que es varen trobar els altres exèrcits. Però, amb l’ajuda del II Grup de Panzer dirigits per en Heinz Guderian, en Von Rundstedt va aconseguir un dels èxits més grans per part dels alemanys i el 26 de setembre de 1941 va trencar les línies de defensa a Kiev i va aniquilar a cinc Exèrcits soviètics i va capturar a 665.000 soldats i  a 884 carros de combat. En Von Rundstedt va aconseguir ocupar Ucraïna, Crimea i la conca del Donetsk. Els alemanys a l’agost només havien perdut 46.000 homes.

El 8 de juliol de 1941, Leningrad va ser atacada i aïllada del país i en Hitler va ordenar aniquilar a la població. Abans de que arribessin els alemanys, els tresors de l’Ermitage varen ser enviats a una zona segura. A Leningrad, els soviètic no varen aconseguir el desmantellament de les fàbriques i el seu trasllat a l’altra banda dels Urals com ho havien fet a altres ciutats. La ciutat, deixada a la mà de Déu, es va mobilitzar per resistir als alemanys: varen construir 1.000 quilòmetres de trinxeres i terraplens, 650 quilòmetres de rases anticarro i 5.000  fortines. Aïllada del litoral bàltic per l’ocupació alemanya, la ciutat només va quedar unida al país a través del llac Ladoga. A l’hivern de 1941, els subministraments només arribaven per una carretera excavada en el gel. Al final, la carestia i la fam varen atacar durament a la ciutat causant la mort de casi un milió de persones fins que va ser alliberada al gener de 1944.

L’objectiu primordial pels generals era Moscou, però en Hitler va alentir l’ofensiva central per conquerir el sud a contracor dels seus generals. Quan finalment es va reactivar a la tardor l’ofensiva cap a Moscou, les tropes alemanyes es varen afanyar a córrer cap a Moscou perquè volien arribar-hi abans de l’hivern. En la primera setmana d’octubre de 1941, el Grup d’Exèrcits del Centre va trencar les línies de defensa soviètiques a Briansk, capturant a 660.000 presoners, 1.242 carros de combat i 5.412 canons. En aquells moments l’avanç alemany semblava que no tenia fre i tot feia pensa que abans de l’hivern podrien celebrar la conquesta de l’Est. Però després d’una marxa de centenars de quilòmetres, el desembre de 1941 la Wehrmacht es quedar parada a les portes de Moscou per les adverses condicions climàtiques. Ja a finals d’octubre de 1941 els alemanys varen alentir la seva marxa per culpa de les pluges i el fang. A partir d’aquell moment no varen poder aconseguir els seus objectius que s’havien posat el juny de 1941 perquè a més del fang i més tard la neu, l’exèrcit soviètic, tot i que havia perdut a quatre milions de soldats que havien mort o havien sigut fets presoners, no es va desintegrar i va continuar resistint amb tot el que podia. A més, el règim d’en Iosif Stalin no es va ensorrar, tot i que el 16 d’octubre de 1941 va començar l’evacuació de la capital, el dictador soviètic es va quedar a Moscou per dirigir la defensa de la ciutat, cosa que va provocar que molta gent es quedés a defensar-la dels alemanys. D’aquesta manera el principal objectiu de l’Operació Barbarroja, destruir Moscou, no es va aconseguir. A més, les tropes alemanyes no estaven preparades per resistir unes temperatures tant baixes per culpa de que en Hitler preveia que abans de l’hivern s’hauria acabat l’Operació Barbarroja i va creure que no calia porta un equipament per l’hivern. El desembre de 1941 el 25% de les forces alemanyes estaven morts o ferits i un terç de les baixes alemanyes varen ser causades per les baixes temperatures. En canvi, els soviètics sí que estaven preparats i equipats, i varen poder contraatacar i aconseguir fer retirar l’Exèrcit alemany. Mentre els alemanys s’instal·laven fora de la capital soviètica, a Moscou, on hi vivien 250.000 persones, la majoria de les dones va cavar fosses anticarro i el general Georgy Zhukov va assumir la defensa de la ciutat.

Quan va acabar l’hivern de 1942 i amb l’arribada del bon temps, els alemanys es varen tornar a fer-se forts i varen avançar cap al sud, amb l’objectiu de conquerir la ciutat de Stalingrad, arribar als pous petrolífers del Caucas i controlar Ucraïna perquè es convertís en una colònia alemanya. En Hitler es va obsessionar, amb el desacord un altre cop dels seus generals que insistien en conquerir Moscou o fins i tot pactar la pau amb Stalin, amb la ciutat de Stalingrad. A finals d’estiu, els alemanys varen arribar a la ciutat i va començar una de les batalles més cruels i més inhumanes de la història, la Batalla de Stalingrad. Els alemanys de seguida es varen fer amb el control de la ciutat, que va quedar en ruïnes per la batalla i els bombardejos alemanys, però novament amb l’arribada de l’hivern i amb l’arribada de reforços, els soviètics varen contraatacar i varen envoltar l’Exèrcit alemany, el famós 6ª Exèrcit, dins de la ciutat deixant-lo sense escapatòria i sense recursos per poder sobreviure. A principis de febrer de 1943, el general Friedrich Paulus es va rendir i va acabar la batalla. Amb la victòria soviètica a Stalingrad, el rumb de la guerra va canviar en el front oriental i ara eren els alemanys qui no varen parar de retrocedir i els soviètics eren ara qui no paraven d’avançar amb força. Es podria dir que amb la derrota alemanya a Stalingrad va acabar l’Operació Barbarroja.

A partir d’aquella derrota els soviètics varen avançar en direcció a la frontera alemanya i tenien clar que volien fer pagar als alemanys el què els hi havien fet en el seu país. El gener de 1945 els soviètics varen entrar en territori alemany i, amb ganes de revenja, varen començar a robar, saquejar, violar i assassinar a la població alemanya sense contemplacions. El 16 d’abril de 1945 els soviètics varen arribar a les afores de Berlín, on es varen trobar al principi amb una resistència inesperada. Amb el suïcidi d’en Hitler el 30 d’abril de 1945 i amb la derrota del que quedava de l’Exèrcit alemany, a principis de maig de 1945 els alemanys varen firmar l’armistici sense condicions i va acabar la guerra més mortífera de la història.

L’Operació Barbarroja va ser l’operació més cruel de la guerra. Tant els soldats alemanys, com més tard els soldats soviètics, no varen tenir pietat de la població civil i varen assassinar a una gran quantitat de gent sense contemplacions. En Hitler va dir poc mesos abans de la campanya: La guerra contra la Unió Soviètica serà tant dura que no es podrà dur a terme amb cavallerositat; es tracta d’una guerra ideològica i de diferències racials…. Els oficials tindran que apartar-se de qualsevol ideologia antiga.

La crueltat de l’operació:

El caràcter ideològic nazi de la campanya de Rússia va queda reflectit en l’ordre donada a l’inici de l’atac de que tot comissari polític comunista fet presoner havia de ser executat d’immediat. La mateixa sort la tenien que patir els partisans arrestats. Però la pitjor part li va tocar a la població jueva. Des del primer moment de la invasió, les SS varen crear grups especials, els Einsatzgruppen, que es varen dedicar a l’execució immediata dels jueus en els territoris conquerits. A Ucraïna, les SS varen assassinar en dos dies a més de 30.000 civils, la majoria jueus. Tot i les protestes d’alguns oficials de la Wehrmacht, en la majoria dels cassos l’Exèrcit va col·laborar amb les SS en la captura dels jueus i, amb freqüència, va participar directament en les matances contra els jueus i els comunistes.

El setembre de 1941, en Wilhelm Keitel va emetre una ordre a l’Exèrcit en què recordava que a les zones ocupades la vida d’un home no tenia valor i que es podia actuar amb brutalitat. En Keitel considerava que la pena de mort per 50 o 100 comunistes havia de ser considerada com l’expiació adequada per la mort d’un soldat alemany.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply