Camps de concentració i d’extermini

Els camps de concentració varen quedar establerts per primer cop per en lord Kitchner el 1901 amb l’objectiu d’internar a les dones i els fills dels soldats que lluitaven al front. En la Unió Soviètica varen existir els camps de concentració, coneguts com a gulags, a partir de 1923 però a diferència dels camps de concentració nazis no en tenim l’arquitectura d’aquests camps per poder observar el rostre d’aquell horror.

Durant el Tercer Reich es varen establir els camps de concentració després de l’incendi del Reichstag del febrer de 1933. L’enorme afluència de detinguts va obligar a les autoritats nazis a instal·lar-los momentàniament en llocs tant insòlits com en coves o a bord dels vaixells. A partir de l’abril de 1933, un decret nazi va legalitzar l’existència dels camps de concentració a Alemanya. Els primers camps, dirigits pel Obergruppenführer Oswald Pohl, sotmetien als deportats a un treball extenuant. Alguns d’aquells presoners morien per la crueltat del treball o la crueltat dels guàrdies. Un d’aquests primers camps que va fer treballar amb més duresa als presoners va ser el de Buchenwald. Excepte Dachau (1933) i Oraninenburg (1933), la majoria dels camps varen ser oberts en el període 1936-1942. Més d’un centenar de camps varen ser construïts abans del 1938 i ja existien en aquell any tres grans camps. En moltes ocasions les autoritats alemanyes varen obligar als presoners a construir els camps. En la primera època, els camps varen ser una industria de les SA. Després, la Gestapo es va esforçar en sotmetre aquests camps de concentració sota el seu control, i quan ho varen aconseguir les SS es varen encarregar de la direcció. Al final de la guerra hi havia 22 camps amb capacitat per tenir més de dos milions de presoners. Cínicament, els nazis varen elegir com a consigna en els seus camps de concentració les paraules: El treball és la llibertat. Chelmo, obert a finals de 1941, va ser el primer camp d’extermini. A principis de 1942 se’n varen construir tres més: Belzec, Sobibor i Treblinka. La majoria dels jueus varen morir en aquests camps. El d’Auschwitz, el de Stutthof i el de Lublin-Madjanek eren camps de concentració i d’extermini. Els camps d’extermini es varen conèixer també com a escorxadors humans o fàbriques de mort.

A partir de la Segona Guerra Mundial el règim nazi va construir milers de camps enormes i camps petits per dur a terme el programa de la Solució Final, l’Holocaust, el genocidi. La majoria de les víctimes van ser els jueus. Per fent-se una idea de la magnitud de la capacitat dels camps, segons els informes de les SS, en els camps de concentració i d’extermini el gener de 1945 hi havia 700.000 presoners esperant la mort. Els eliminaven amb el gas Zyclon-B i portaven els cossos sense vida en els crematoris dels camps, que es trobaven al costat de les cambres de gas. Els sonderkommandos, presoners jueus, tenien la feina de posar els cadàvers en els forns per després ser cremats. Una dotzena d’empreses alemanyes van col·laborar en la construcció de les cambres de gas i els crematoris. Per exemple, en Kurt Prüfer, un representant dels contractistes Tof i fill d’Erfurt, estava tant orgullós del seu sistema d’incineració que li varen posar el seu nom en un crematori.

El procés que patien els presoners:

Un cop els nazis capturaven en massa els jueus o els seus enemics en les seves comunitats de tota l’Europa ocupada, aquests ja eren considerats com animals des del principi de la seva detenció. Els transportaven amb trens cap als camps d’extermini de l’est d’Europa amuntegats per la força fins a 100 o 120 persones per vagó. Normalment se’ls permetia dur entre 15 i 25 quilograms d’efectes personals perquè estiguessin més tranquils, però el viatge es prolongava molts dies, i els presoners patien set i asfíxia. En els viatges llargs, per exemple, els procedents de Grècia, tardaven 11 dies en arribar al seu destí i amb freqüència s’utilitzaven vagons de transport de bestiar i els presoners no rebien poc o res de menjar i de beure. El 1941: 19 combois plens de presoners varen arribar als camps, el 1942: 104, el 1943: 257 i el 1944: 326.

Quan baixaven del tren, els deportats, generalment mig despullats, prims, malalts i amb la por al cos després d’haver sobreviscut totes les atrocitats en el tren, eren maltractats pels homes de les SS que els pagaven i els gossos dels guàrdies els mossegaven. Llavors, els presoners eren seleccionats per ser gasejats o per treballar. Habitualment es feia ja una selecció dels deportats quan baixaven del tren que els transportava la mateixa andana. Homes i dones s’alineaven en files diferents. Les famílies quedaven separades. Els oficials que s’encarregaven de la Selektion portaven un bastó curt que utilitzaven com una arma contra els presoners. Els metges realitzaven una segona selecció: classificaven als recent arribats en no aptes pel treball (malalts, vells, dones amb nens petits), que enviaven a la cambra de gas, i aptes per treballar, que es registraven, afaitaven, tatuaven i vestien amb uniforme, i eren condemnats a treball forçats en condicions inhumanes. En alguns camps, com els de Chelmno, Belzec, Sobibor o Treblinka, no es feia cap selecció i els presoners que hi arribaven eren executats d’immediat. Normalment, durant aquell moment de selecció estaven tranquils i cap va intentar lluitar o fugir perquè encara no sabien el seu destí final.

Si eren seleccionats per ser gasejats se’ls conduïa directament a les cambres subterrànies on se’ls deia que rebrien una dutxa i s’havien de despullar. La paraula dutxa estava escrita en les parets d’uns vestidors amb tots els idiomes europeus i, inclús, hi havia falços capçals de dutxa al sostre de les cambres de gas. Cínicament, se’ls deia que si no anaven ràpid el cafè que els esperava se’ls quedaria fred. Després de despullar-se, se’ls demanava que pengessin la seva roba en els ganxos de les parets i els feien entrar tots junts a les cambres. Perquè estiguessin encara més tranquils se’ls deia que recordessin el número de ganxo on havien penjat la roba. Un cop es tancava la porta pesada de metall, al cap de pocs segons els queia a través de forats del sostre grànuls verds de Zyclon-B i entre 15 i 30 minuts totes les víctimes eren mortes. El gas s’acumulava al terra i anava pujant cosa que provocava que les víctimes més fortes pugessin a sobre de les víctimes més dèbils amb un intent desesperat per salvar-se. Alguns esgarrapaven les portes i les parets, i els seus crits es podien arribar a sentir a través de les gruixudes parets hermètiques. Les pastilles de gas Zyclon B eren introduïdes pels SS-Sanitäter. Amb una sola cambra de gas un grup de 10 homes de les SS i 20 membres dels Sonderkommandos podien matar a 2.000 jueus en 90 minuts. Molts membres de les SS es van oferir per fer hores extres per obtenir recompenses com racions de menjar i d’alcohol. Per molts d’ells els camps era com una fàbrica: tenien torns, caps (Kapos), una organització d’horaris i moviments com la d’una cinta transportadors per millorar l’eficàcia. A vegades, com que el ritme d’extermini era superior a la capacitat dels forns crematoris, es cremaven els cossos dels detinguts en simples fosses comuns o es col·locaven els cadàvers en mig de la fusta i es cremaven com les pires funeràries de l’Índia. A partir de 1941 i 1942, algunes empreses privades, especialment la firma Topf und Söhlen, de la localitat d’Erfurt, es varen especialitzar en la construcció de forns en models de gran rendiment.

Els presoners que se’ls seleccionava per treballar se’ls obligava a canviar la seva roba per la roba de presoner i els obligaven a portar uns distintius; els jueus portaven l’estrella de David groga, mentre la resta de presoners portaven triangles invertits de tela de diferents colors cosides a l’uniforme: els testimonis de Jehovà era de color violeta, els homosexuals rosa, els presoners polítics vermell, els criminals comuns verd, els asocials i les lesbianes negre, els gitanos marro, els apàtrida blau i els presoners de guerra soviètics portaven les lletres SU. A partir de 1943, els presoners se’ls tatuava números en el braç i, a vegades, a la cama. Un cop canviats de roba, aquests presoners se’ls portava en uns barracons on serien seleccionats de nou per veure qui tenia prou forces per poder treballar. A vegades, es feia una segona Selektion a un hospital de la presó, on els metges de les SS seleccionaven als pacients que consideraven massa malalts dels qui estaven en condicions per poder treballar com esclaus. Els presoners que finalment eren seleccionats per anar a treballar com esclaus vivien en les barraques uniformes a on vivien amuntonats. Els altres eren assassinats. Periòdicament, aquests presoners se’ls tornava a seleccionar per separar als que ja no eren capaços de respondre el treball exigit.

A dins les barraques hi havia una vida molt pèssima; les lliteres, que no eren res més que palla humida, eren ocupades per més d’un home. Les que tenien més bones condicions a vegades hi havia una estufa per poder-se escalfar. En general era pràcticament impossible viure en aquelles condicions, on l’humitat i el fred no es podien combatre. Quan els detinguts patien disenteria se’ls enviava en un bloc especial on molts d’ells acabaven morint ja que estaven tant dèbils que no es podien ni moure. Molt sovint, les autoritats del camp liquidaven ràpidament aquests blocs perquè tornessin a ser ocupats per altres malalts. El brutal treball que estaven forçats a fer els presoners no eximia a les dones. Per elles la càrrega va ser igual que la dels homes i els guàrdies no tenien pietat cap a elles. A més dels presoners i els guàrdies i havia els kapos, que eren detinguts, la gran majoria eren criminals de delicte comú o homosexuals, que gaudien d’una certa preferència per part de les SS disposant d’un recipient per poder menjar. En general, les SS tractaven als presoners de forma indigna i sense consideració. A Mauthausen, molt sovint, per divertir-se, llançaven presoners des de dalt d’un barranc, i per augmentar la seva diversió li donaven a escollir a la víctima entre saltar voluntàriament o ser empesa. Un forma d’execució utilitzada en els camps era a través de la forca. Molts sovint, les execucions dels condemnats es duia a terme davant dels altres presoners del camp perquè veiessin el seu destí.

Després de la Segona Guerra Mundial, estudis fets pels especialistes en nutrició varen demostrar de manera incontrovertible que l’aliment que rebien els presoners; sopa, pa negre, petites proporcions de margarina o de salsitxa, corresponia a un 60% de les necessitats alimentaries d’una persona normal. Aquest brutal descens de calories mantingut durant mesos o anys va acabar convertint els presoners en esquelets vivents. Els presoners que arribaven a l’últim grau d’esgotament, quan ja quedaven de forma esquelètica, els nazis els anomenaven els musulmans.

Els Sonderkommandos:

Els Sonderkommandos eren presoners que els nazis van elegir perquè els ajudessin a dur a terme les feines més desagradables dels camps d’extermini a canvi de sobreviure. Aquests tenien que viure entre ells, aïllats dels presoners, i no podien dimitir del seu lloc de treball. Estaven més ben alimentats que els presoners normals, se’ls permetia vestir roba civil enlloc del uniforme de camp, tenien llits amb matalàs en habitacions sobre els crematoris i disposaven de temps per descansar. Per diferenciar-los havien de dur a més del seu número de presoner tatuat una creu vermella a l’espatlla. Gran part de la feina de fer funcionar les cambres de gas va quedar sota la responsabilitat dels Sonderkommandos, que tenien que netejar i preparar les cambres i els crematoris. L’única responsabilitat que no feien era la de tancar les portes hermètiques de les cambres de gas. Sovint, els Sonderkommandos tranquil·litzaven els presoners de camí als vestuaris, a vegades els parlaven en yiddish, i els hi explicaven que s’havien de dutxar abans d’assignar-los a un grup de treball i els asseguraven que es reunirien amb les seves famílies. A més, ajudaven a la gent gran a despullar-se i els acompanyaven a les cambres de gas, però a vegades no eren tant sensibles i els empenyien amb porres de goma cap a la cambra. Mentre les víctimes eren gasejades, els Sonderkommandos inspeccionaven les propietats, els objectes de valor, el menjar i la roba que havien quedat al vestuari. Els llibres, els àlbums de fotos, els documents, els rotlles de la Torah i els joguets eren cremats per ells. Un cop havia acabat el procés de gasejat, els Sonderkommandos retiraven els cadàvers i els excrements humans de les cambres perquè la següent ronda de presoners no sabés el què havia passat minuts abans. A vegades utilitzaven perfum femení per amagar l’olor de gas. Un cop havien tret els cadàvers inspeccionaven les boques dels morts per buscar monedes d’or amagades, els afaitaven els cabells, els hi arrancaven les dents d’or i els hi treien els anells amb alicates com també les pròtesis ortopèdiques. Un cop feta aquesta feina tiraven els cadàvers en els muntacàrregues metàl·lics i els amuntonaven de 15 en 15 i de 20 en 20. Llavors, introduïen els cossos en els forns crematoris. El fum de les xemeneies s’enlairava 15 metres. A continuació, aixafaven amb grans pales de fusta els cranis, els ossos i les parts corporals que no s’havien acabat de cremar i treien les cendres humanes i les portaven en un estanc o les tiraven al riu.

Un cop es van alliberar als camps d’extermini, els presoners alliberats van considerar els Sonderkommandos com els ajudants dels nazis i els identificaven com individus salvatges. Tot i que en realitat no tenien cap més alternativa que obeir les ordres dels nazis i varen ser els únics que es varen enfrontar als nazis en els camps. Totes les revoltes que es varen produir en els sis camps d’extermini varen ser obra dels Sonderkommandos. També varen ser els únics que varen aportar proves del genocidi després de la guerra.

Els experiments mèdics:

En la majoria dels camps de concentració hi havia un bloc per fer experiments mèdics. La realització d’aquests experiments estava dirigida per l’Institut d’Higiene de les Waffen-SS, i eren dutes a terme per metges nazis que col·laboraven amb la secció química farmacèutica de la I.G. Farben, les fàbriques Behring i altres firmes. Les SS també venien cobais a empreses privades, com la firma Bayer. Alguns experiments estaven encaminats a trobar mètodes d’exterminació biològica, que s’havia d’aplicar als grups socials o ètnics, i altres experiments es realitzaven per trobar remeis que poguessin servir per l’Exèrcit. Un dels experiments era introduir un presoner a una banyera plena de gel per controlar els efectes fisiològics del fred. Un altre experiment comú era introduir un presoner en una cambra de baixa pressió per determinar els límits de la resistència humana en altures extremes. Quan els cossos dels presoners ja estaven esgotats o malalts de tants experiments, les SS els hi posaven una injecció letal. Els doctors més coneguts són: el doctor Joseph Mengele, que realitzava experiències en bessons seleccionats només arribar al camp, i en Carl Clauberg que experimentava mètodes per l’esterilització en massa.

El revier:

El revier era la infermeria i hospital dels camps de concentració. En aquests llocs la vida dels presoners era com un joc a cara i creu. La supervivència depenia de l’estat del presoner, de la naturalesa de les cures, de la competència del personal o de la mala intervenció. En el revier la sopa era més consistent que la que servien en el camp però les racions eren reduïdes. Hi havia molt pocs medicaments i sempre amb quantitats molt petites. Els presoners, amuntonats en màrfegues infectades, estaven estirats en la foscor entre males olors. Els metges realitzaven les operacions sense anestèsia i, a vegades, en els mateixos barracons. A més, els guàrdies treballaven cridant, amenaçant i pegant els presoners malalts. Pels més greus no hi havia més sortida que la condemna immediata o eren abandonats o exterminats col·lectivament.

Els guàrdies i comandants dels camps de concentració:

Alguns dels comandants o guàrdies, i inclús els seus familiars, tenien objectes dels experiments o dels cadàvers: l’Ilse Koch, l’esposa de l’Erich Koch, tenia a casa seu objectes amb pell humana. L’Ilse era coneguda pels presoners del camp de Buchenwald com la gossa. Després de la guerra es varen trobar en els despatxos dels camps o les cases dels guàrdies caps humans reduïts seguint procediments molt antics per convertir-se en petjapapers. En Heinrich Himmler també tenia objectes fets de presoners.

El comerç dels cadàvers:

Els nazis varen voler treure rendiment econòmic dels cadàvers; l’Institut Anatòmic de Danzig es va interessar en la fabricació de sabó a partir de la grassa humana. Els comandants dels camps de concentració varen donar l’ordre d’entregar els cabells dels morts a una fàbrica de feltre anomenada Alex Zinc, situada a Roth, a prop de Nuremberg, que pagava 0,5 marcs el quilo. En el procés de Nuremberg es va calcular que només en el camp d’Auschwitz s’havien venut 60 tones de cabells humans. Alguns membres de les SS varen quedar-se l’or de les dents postisses dels presoners. Només en el camp de Dachau, les SS varen obtenir mensualment un valor de 30.000 marcs d’or de les dents postisses. Els ossos calcinats també varen ser venuts. Els ossos aixafats varen ser enviats a la societat Sterm per la fabricació de superfosfats. Una organització de les SS especial, l’Acció Reinhard, es va crear per la recuperació de divises estrangeres, or i joies. En un balanç que anava del primer d’abril de 1942 al 15 de desembre de 1943, el cap de l’Acció Reinhard va indicar que s’havia obtingut un benefici de 178.745.590,59 de Reichsmarks. Per tot aquest comerç, les SS varen rebre en recompensa rellotges, plomes estilogràfiques i objectes de valor.

La resistència:

En tots els camps de concentració hi va haver moviments de resistència dirigits per comitès clandestins nacionals i internacionals que varen acabar sent una organització militar secreta. Normalment ajudaven als presoners més dèbils, difonien notícies del què passava a l’exterior, sabotejaven o destruïen els camps, recuperaven armes, organitzaven grups d’autodefensa o de combat, intentaven evitar els assassinats col·lectius i varen ajudar a preparar l’alliberació. En algunes ocasions la resistència es va tornar més violenta i varen efectuar revoltes com a Treblinka el 2 d’agost de 1943, a Sobibor el 14 d’octubre de 1943. Els Sonderkommandos es varen revoltar a Auschwitz el 7 d’octubre de 1944 i uns oficials soviètics varen intentar escapar de Mauthausen el 10 i 11 de febrer de 1945.

Els supervivents:

La repatriació dels supervivents es va fer amb tots els mitjans depenent de les circumstàncies o de les possibilitats de les autoritats aliades: en tren, avió, vaixell o en camió. Dels 238.000 presoners que hi havia els camps de concentració quan varen ser alliberats només 30.000 varen tornar al seu país i, d’aquests, la meitat va morir per causes vinculades a la seva estada als camps en el curs dels següents 20 anys. Molts dels presoners no varen poder tornar a les seves antigues llars perquè no eren acceptats pels seus antics veïns o les seves cases havien sigut ocupades per altres persones que no les volien tornar als seus antics propietaris. Països com Polònia o la Unió Soviètica no varen fer gaires, per no dir gens, esforços per ajudar als seus presoners a tornar a les seves respectives llars. Molts jueus, en veure’s rebutjats, varen preferir quedar-se a Alemanya, per ells era més segura que les seves antigues pàtries, i molts d’ells varen viatjar després a Israel quan es va fundar aquell nou Estat que havia de protegir als jueus davant les amenaces antisemites.

Els principals camps d’extermini:

Nom del camp            número de víctimes

Chelmno                                 340.000

Treblinka                                800.000

Sobibor                                   250.000

Majdanek                                 78.000

Belzec                                     600.000

Auschwitz-Birkenau          1.250.000

DSCF1617

Països i número de víctimes jueves que varen patir:

Finlàndia: 15

Estònia: 1.000

Noruega: 728

Letònia: 80.000

Memel, 8.000

Dinamarca: 77

Danzig: 1.000

Lituània: 135.000

URSS: 1.000.000

Polònia: 3.000.000

Països Baixos: 106.00

Alemanya: 160.000

Bèlgica: 24.387

Luxemburg: 700

França: 83.800

Itàlia: 80.000

Àustria: 65.000

Txecoslovàquia: 277.000

Hongria: 200.000

Iugoslàvia: 67.122

Albània: 200

Grècia: 69.221

Romania: 469.632.

Els presoners dels japonesos:

En els camps japonesos, els soldats Aliats casi sempre vivien al límit de la supervivència. Les autoritats japoneses consideraven als presoners com a mà d’obra servil. Dels 60.000 presoners que es varen fer servir per treballar en la construcció de la línia ferroviària de 420 quilòmetres que uneix Birmània i Siam, casi un terç va morir quan es va acabar l’obra. Els japonesos varen fer servir presoners australians, britànics, holandesos per treballar a Malàisia, Tailàndia i Indonèsia pels seus interessos. Tractaven amb brutalitat als seus presoners i molts varen morir per la brutalitat dels maltractaments, per malalties, per desnutrició i per les execucions. Els presoners asiàtics se’ls assassinava en massa.

Els camps de concentració soviètics:

En la segona meitat de 1944, per un decret del comitè de Defensa de l’Estat Soviètic, més de 200.000 tàrtars de Crimea, acusats de ser col·laboradors dels alemanys, varen ser deportats en massa a l’Àsia Central a camps de treball i de concentració a Uzbekistan (151.136), Kazakhstan (4.286) i a diverses zones de la Unió Soviètica, on varen morir milers d’ells, molts per inanició, sent oficialment abolits a nació per ordre d’en Iosif Stalin. Varen ser despullats i apilats en vagons i camions, on se’ls va traslladar en aquests camps. Els generals Serov i Kobulov varen coordinar l’operació i varen utilitzar més de 32.000 homes del NKVD.

Els camps de concentració d’Amèrica:

Estats Units i diversos països d’Amèrica Llatina, com Mèxic i Colòmbia, varen internar als seus ciutadans d’ascendència alemanya i japonesa en camps d’internaments durant els anys de la Segona Guerra Mundial, ja que aquests països consideraven a aquests ciutadans com amenaces potencials a la pau i a l’estabilitat nacional.

En els Estats Units, després de l’atac de Pearl Harbor, la FBI va començar a detenir a molts ciutadans nord-americans d’origen japonès. La majoria d’ells varen ser transportats secretament a camps de concentració per tot el país. L’operació va incloure també la congelació de comptes bancaris, la confiscació de bens, desplaçaments i altres mesures.

A Canadà, els 23.000 japonesos que vivien en la costa oest, dels quals tres quartes parts eren ciutadans canadencs, també varen ser perseguits. No se’ls va permetre tornar fins al març de 1949.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply