Stalingrad

Història de la ciutat:

Stalingrad és una ciutat situada al sud de la Unió Soviètica. Abans del 1925 la ciutat es deia Tsaritsin, que vol dir en tàrtar riu groc, però va ser batejada amb el nom de Stalingrad després de que en Iosif Stalin pugés al poder després de la mort d’en Vladimir Lenin el gener de 1924 per reconèixer l’èxit de la defensa de la ciutat per part del líder soviètic durant la Guerra Civil de 1918-1921. Avui en dia la ciutat es diu Volgograd eliminant tot passat soviètic i stalinista.

El 1237 la zona on més tard hi hauria la ciutat de Stalingrad va veure com l’Horda d’or del Gran Khan va creuar el Volga i va assolar el territori per dirigir-se després cap al Don per llavors marxar cap a l’oest de la Rússia europea, però el seu avanç es va aturar poc abans de Viena i la frontera polonesa. Durant els segles XIII i XIV, Moscou va començar la seva expansió en direcció a l’Àsia i aquesta regió es va convertir en una zona frontera des d’on els soldats russos sortien a combatre contra els mongols. El 1589, quan el tsar va decretar que la zona oferia garanties per l’assentament, es va construir un centre comercial que es va anomenar Tsaritsin. Tot i que la zona va ser bastant segura per la colonització, sempre hi va haver guerra. Els bandits russos saquejaven des d’allí Moscou i la futura Leningrad, Sant Petersburg, al mateix temps que constituïa el pòrtic est-oest amb Àsia. El llegendari cap dels cosacs Stenka Razin va conquerir la ciutat el 1670 i la va retenir després d’un sagnant bloqueig. Cent anys més tard un altre cosac anomenat Yemelià Pugachev va decidir desafiar el poder de la tsarina Catalina la Gran i va assaltar la ciutat per alliberar als serfs. La rebel·lió va acabar amb la derrota d’en Pugachev, que la tsarina li va fer tallar el cap.

Durant els següents anys la ciutat va seguir prosperant i el 1875 una companyia francesa hi va construir-hi la primera central siderúrgica de la regió. Al cap de pocs anys la població sobrepassava els cent mil habitants. Durant la Primera Guerra Mundial casi una quarta part dels seus habitants treballaven en les seves fàbriques, però la ciutat creixia sense cap tipus de control i d’ordre; grups de botigues i de barracons s’estenien a l’atzar pels marges del riu i la ciutat disposava de més de quatre-centes tavernes i prostíbuls. Els carrers estaven sense asfaltar i les epidèmies de còlera visitaven sovint la ciutat com a resultat de les muntanyes d’escombraries i de les aigües residuals que desembocaven en els barracons més pròxims.

Durant la revolució bolxevic de 1917 els revolucionaris varen intentar fer-se amb el control de la ciutat. El propi Stalin va liderar una reduïda força i va aconseguir rebutjar a tres generals de l’Exèrcit Blanc. Expulsat primer de la ciutat, Stalin va reagrupar les seves forces a la zona de les estepes i va atacar en els flancs de l’Exèrcit Blanc el 1920 obtenint una victòria important per la revolució. En honor a Stalin, els habitants varen canviar el nom de la ciutat pel de Stalingrad. Però, tot i la victòria, la ciutat estava en una situació molt precària amb les industries quedant en un estat irreversible i amb milers de persones passant fam. Veient la difícil situació, el govern soviètic va decidir tornar l’estat industrial de la ciutat. Les noves plantes industrials varen exportar tractors, canons, teixits, fusta i productes químics a totes les zones de la Unió Soviètica. Durant els següents anys la ciutat va créixer al llarg de la riba occidental del Volga. Poc després de que Stalin pugés al poder, Stalingrad es va convertir en una ciutat de l’imperi soviètic que actuava com a centre de distribució dels productes de les vastes granges col·lectives que rodejaven la ciutat. La ciutat, de 600.000 habitants, es va convertir d’aquesta manera i gràcies a l’impuls del govern en un gran centre industrial, basat en la immensa fabricació de tractors, que per l’agost de 1942 es dedicava a la producció de tancs T-34.

La Batalla de Stalingrad:

Si per una cosa el nom de la ciutat de Stalingrad ha quedat gravat a la Història és per la seva batalla. La Batalla de Stalingrad (del 17 de juliol de 1942 al 2 de febrer de 1943) es creu que és la batalla més gran de tota la Història pel número de víctimes que hi va haver. Els soviètics varen patir 479.000 baixes entre morts o capturats i 651.000 ferits i la Wehrmacht va perdre un total de 400.000 homes de 20 divisions: 13 d’infanteria, tres Panzer (la 14º, la 16º i la 24º), tres motoritzades i una antiaèria, així com també dues divisions romaneses, un regiment croat, tropes de servei i membres de l’Organització Todt, a més de 500.000 russos que varen lluitar a les files alemanyes. Els italians varen perdre més de 130.000 homes del seu Exèrcit de 200.000 soldats. Els hongaresos varen perdre aproximadament 120.000 homes i els romanesos varen perdre 200.000 homes al voltant de Stalingrad. En total varen morir al voltant d’1,1 milions de persones del dos bàndols i només pocs milers de civils van seguir en vida del mig milió que vivia a Stalingrad abans de la guerra.

L’Adolf Hitler, després de veure que el seu Exèrcit no podia arribar a Moscou a l’hivern de 1941, va decidir a l’estiu de 1942 enviar el seu 6º Exèrcit dirigit pel comandant Friedrich Paulus cap al sud per conquerir la ciutat de Stalingrad per la seva indústria, les reserves de petroli i perquè la ciutat portava el nom del líder soviètic, Iosif Stalin. En total i varen participar més de dos milions de soldats alemanys, dos mil tancs, dos mil avions i 26.000 peces d’artilleria en aquella nova conquesta. Només en la primera setmana de bombardeig alemany varen morir més de 25.000 persones de la ciutat. Al principi els alemanys varen portar la iniciativa ja que les tropes soviètiques es trobaven atrapades dins de la ciutat sense possibilitats de defensar-se. Després de rodejar la ciutat, els alemanys varen entrar-hi lluitant casa per casa provocant la mort de milers de persones i la destrucció dels edificis de la ciutat. Els soviètics en aquells moments no paraven de tenir baixes, i tot hi els reforços que arribaven pel Volga no podien fer front a l’artilleria alemanya. La monstruositat de la batalla va provocar que alguns soldats soviètics fugissin i deixessin el seu lloc de combat, però per fer front el problema el propi Exèrcit soviètic va tenir que afusellar als soldats que desertaven, desobeïen o es passaven al bàndol alemany. Es calcula que varen ser executats uns 13.000 soldats. Quan els soldats alemanys varen tenir el control de la ciutat, l’exèrcit soviètic, que s’havia reforçat amb l’arribada de tropes a través del Volga, va envoltar la ciutat i va atrinxerar els soldats alemanys a dins la ciutat sense escapatòria. La falta de combustible, aliments i municions dels alemanys no només no va ser atesa, sinó que arribaven ordres directes d’en Hitler de no plantejar-se en cap cas la retirada, fet que va abocar a la mort de la majoria dels 330.000 soldats assetjats. El 10 de gener de 1943 va començar la gran ofensiva soviètica, que va acabar el 31 de gener de 1943, quan el comandant Von Paulus va decidir rendir-se amb les seves tropes contra la voluntat d’en Hitler. Aquella batalla va simbolitzar un punt d’inflació per l’exèrcit soviètic, que després de la victòria no va parar d’avançar fins arribar a l’abril de 1945 a Berlín.

En els cinc mesos de lluites i bombardejos la ciutat va quedar en ruïnes. Varen resultar destruïdes més de 41.000 cases, 30 fàbriques i 113 hospitals i escoles. Segons un cens que es va fer es va poder veure que dels més de 500.000 habitants que vivien a la ciutat abans de l’estiu només quedaven 1.515 habitants. La majoria d’ells havien mort en els primers dies o havien abandonat la ciutat per establir-se en llars provisionals a Sibèria i a Àsia. Militarment, els soviètics varen perdre més d’1.100.000 soldats. Tot i aquesta xifra, sumar quantes baixes hi va haver és molt complicat per la falta de dades, però el que sí sabem és que les xifres són horroroses. Si sumem la gent que va morir a les ciutats del voltant arribaríem a la suma de més de dos milions de morts civils. Mesos més tard de la Batalla, amb la ciutat continuant amb runes per tot arreu, molts arquitectes aconsellaven a Stalin de que construís una altra ciutat al costat de Stalingrad perquè veien impossible reconstruir la ciutat amb tantes runes, però el dictador soviètic va estar en desacord amb els seus arquitectes i va decidir reconstruir-la. Avui en dia Stalingrad es diu Volgograd, però el 2013, en la celebració del 70º aniversari de la victòria soviètica, es va decidir per un dia tornar a posar el nom de Stalingrad.

Pel que fa al 6º Exèrcit, els soviètics varen fer un total de 91.000 presoners després de la Batalla, dels quals només 5.000 varen poder tornar a casa. Els alemanys varen ser dispersats per més de 20 camps que es trobaven des del cercle àrtic als deserts del sud. Un tren va dur a milers d’alemanys des del Volga a Uzbekistan, a l’Àsia central. Dins de cada vagó els presoners es varen matar entre ells pels trossos de menjar que els hi tiraven cada dos dies. Els més propers a la porta eren apartats pels afamats soldats de més enrere. Quan el tren va arribar a les muntanyes de Pamir havien mort més de la meitat dels passatgers. Uns altres alemanys es varen quedar a Stalingrad per ajudar a reconstruir la ciutat. El tifus es va escampar entre les seves files i, el març els soviètics varen excavar una rasa a Beketovka i varen tirar dins una fossa comú a casi 40.000 cadàvers alemanys.

El símbol de la ciutat, la font de Druzhba:

La font, anomenada Druzhba, que vol dia en rus amistat, va ser construïda el 1933. Es trobava davant de l’Estació Central de Trens de Stalingrad, concretament a la plaça Privokzalnaya. Les imatges dels nens ballant agafats de la mà està basada en un conte de nens escrit el 1929 per l’escriptor rus Kornei Ivanovich Chukovskii. En quedar molt danyada per la Batalla de Stalingrad, va ser destruïda el 1948. Anys més tard es varen realitzar diversos projectes en els que es va estudiar la reconstrucció de la font. Finalment, coincidint amb l’inici de la Batalla, el 23 d’agost de 2013 el president de Rússia Vladimir Pútin va inaugurar la font a la plaça Privokzalnaya, més o menys on estava ubicada originalment.

 

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply