El-Alamein

A El-Alamein, un poble a 80 quilòmetres al oest d’Alexandria, es va desenvolupar entre el 23 d’octubre i el 4 de novembre de 1942 la batalla més terrible del nord de l’Àfrica. Tot i la insistència del primer ministre Winston Churchill per començar l’ofensiva britànica el més aviat possible, Bernard Law Montgomery estava decidit a començar l’atac en el moment en que estigués segur que les tropes britàniques aconseguirien la victòria. Les exigències del primer ministre es varen deure a l’estratègia militar, a més de polítiques, ja que volia portar l’ofensiva britànica abans del desembarcament Aliat en el nord de l’Àfrica, l’Operació Torxa, programada per a principis de novembre. Els britànics estaven convençuts de que si aixafaven les tropes del mariscal Erwin Rommel, els francesos del nord de l’Àfrica rebrien favorablement les tropes aliades i aconseguirien fer tirar enrere al dictador espanyol Francisco Franco de permetre l’arribada de tropes alemanyes al Marroc espanyol i a Espanya.


Els britànics varen començar l’atac quan les tropes del general Montgomery disposaven d’una avantatge impressionant, 200.000 soldats britànics contra 105.000 soldats de l’Eix,  i quan hi havia Lluna plena, amb una claredat nocturna adequada per atacar de nit. Gràcies a la superioritat aèria, els britànics varen obstaculitzar els moviments i els subministraments a les tropes de l’Eix, cosa que va provocar que ràpidament les forces de l’Eix es posessin nervioses per la falta de carburant, que va limitar el radi d’acció de la Panzermee. Els britànics també eren molt superior en armament; més d’un miler de carros contra 540, 1.000 canons contra 744, 530 avions contra 350 i 1.400 peces antitancs contra 744.

En el moment del atac britànic, Rommel es trobava convalescent a Àustria, però el cap de dos dies, quan les forces de l’Eix havien perdut la meitat dels seus carros blindat, es va veure obligat a tornar al nord de l’Àfrica per dirigir la defensa alemanya. Però Rommel no va poder fer res i els britànics varen aconseguir tancar les portes de Ei Caire als alemanys, que fins llavors semblaven invencibles. Quan va acabar la Batalla del El-Alamein, els britànics varen fer 20.000 presoners italians i 10.000 alemanys. Dels 5.000 paracaigudistes de la divisió italiana Folgore varen tornar a Itàlia menys de 300. Si la Batalla de Stalingrad va representar el canvi de sentit del conflicte a Europa, a la batalla del El-Alamein va representar el canvi de sentit del conflicte en el nord de l’Àfrica.


Amb ocasió del 50è aniversari, el 1992, el govern britànic va col·laborar amb l’egipci per remodelar el museu allí existent. Actualment en aquest museu s’hi pot veure una exposició d’uniformes, armaments i vehicles utilitzats en els combats. Els britànics hi tenen allí en perfecte estat el cementiri que acull als seus compatriotes caiguts en combat. Els alemanys i els italians també tenen el seu cementiri, però és més auster que el britànic. Actualment, en el lloc de la Batalla encara hi han uns 18 milions de mines sota les arenes del desert, casi totes col·locades per les forces britàniques. La gent de la zona prefereix no sortir de les rutes marcades perquè cada any hi ha alguna víctima per l’explosió d’alguna d’aquestes mines. Es calcula que ja han mort més de 400 persones i que al voltant de 5.000 han quedat mutilades. Això ha influït en la costum de la regió de no donar-se la mà, ja que hi ha molts habitants de la zona que n’han perdut una.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply