Els míssils V-1

La lletra V d’aquests míssils V-1 és per la inicial de Vergeltung (represàlia), i varen ser uns míssils alemanys teledirigits que es varen llançar a partir dels juny de 1944 contra la Gran Bretanya. Els V-1 varen ser desenvolupats per l’empresa aeronàutica Fieseler. La irrupció d’aquesta nova arma va comportar una innovació tecnològica, tot i que les primeres versions es basaven en una mecànica rudimentària. Un V-1 simulava la forma d’un petit coet propulsat per una hèlice que després d’una sèrie de voltes programades interrompia el gir i queia en picat. El so del motor era audible a força distància. El míssil estava impulsat per un estatorreactor alimentat amb gasolina i aire comprimit.

Les seves característiques eren les següents; mesurava 7,8 metres, feia 5 metres d’ample, pesava 2.159 quilograms, dels quals 600 quilograms eren del combustible, i portava 1.000 quilograms de càrrega explosiva, i podia arribar a 400 quilòmetres de distància des d’un avió i 210 des d’una rampa. El cap del míssil hi havia 850 quilograms d’Amatol, una mescla de TNT i nitrat d’amoni. Aquests míssils es llançaven des d’una rampa en el Canal de la Mànega de més de 40 metres orientada en la posició de l’objectiu. El V-1 podia arribar a una velocitat de 580 quilòmetres per hora. Però la poca precisió obligava a tenir un observador sobre el terreny que informés sobre l’hora i el lloc exacte del impacte.  Al voltat d’un 80% de les V-1 varen caure dins d’un radi de 13 quilòmetres dels seus objectius.

El 24 de desembre de 1942 es va fer el primer vol del V-1. El 1943, a la base de Peenemünde, la Luftwaffe va experimentar per primer cop els V-1 contra un objectiu, i el primer llançament va ser el 13 de juny de 1944 sobre Londres. L’Adolf Hitler tenia moltes esperances amb aquests míssils ja que creia que podien canvia el transcurs de la guerra. Tot i que el 1944 confiava molt en aquella arma, el novembre de 1939, en Hitler havia frenat el programa de desenvolupament dels coets perquè estava convençut de que després de la victòria de Polònia no eren necessaris. El programa no va ser reactivat fins al setembre de 1941 i no se li va donar prioritat fins al juliol de 1943, després de que l’Albert Speer l’advertís de que sis bombardejos com els d’Hamburg significarien la derrota del Reich. Per la construcció dels míssils V es va utilitzar mà d’obra esclava que treballaven en fàbriques subterrànies, i es va descobrir que en moltes ocasions aquests esclaus sabotejaven els míssils. A finals de 1943, les bases pels llançaments es varen instal·lar a prop de Calais, d’on des de dos punts es va bombardejar Londres amb deu projectils per minut. Però mai es va aconseguir cap dels objectius establert i els intensos bombardejos que varen patir els alemanys varen impedir la finalització del programa. Una unitat de la Wehrmacht, el 115º Regiment d’artilleria antiaèria, la Flakregiment, va ser preparada especialment per vigilar les noves armes.

En total es varen llançar uns 9.300 míssils sobre la Gran Bretanya, però només el 29% varen tocar l’objectiu que s’havien proposat els nazis i 4.000 varen ser abatuts per les defenses antiaèries britàniques, tot i que la seva altitud, d’uns 1.200 metres, era sovint massa baixa pels canons antiaeris i massa alta pels canons lleugers, i els qui es feien càrrec de parar aquesta nova amenaça era la RAF. A part, els míssils varen provocar menys destrosses del que s’esperava des del punt de vista militar. El número de baixes va ser de 6.184, una xifra relativament baixa si ho comparem amb el número de míssils que es varen llançar,  i va ocasionar 18.000 ferits. Es calcula que uns 24.000 britànics varen patir les conseqüències de la nova arma i entre juliol i agost de 1944, 10.000 homes varen ser ferits per aquestes bombes. A finals d’agost, més de 1,5 milions de nens varen ser evacuats al sud-est de la Gran Bretanya. L’impacte psicològic a la població britànics només va afectar el principi, en la commoció inicial, però no va tenir un efecte seriós sobre la moral  ja que la gent va poder observar que els míssils no eren tant devastadors com s’esperaven.

Actualment, podem observar els míssils V-1 en museus com en el Museu del Aire i de l’Espai de Washington o el Museu o a Londres.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply