El camp de concentració de Helmbrechts

El camp de Helmbrechts va ser un camp satèl·lit del camp de Flossenbürg fundat durant l’estiu de 1944 destinat a dones. El poble de Helmbrechts està situat a uns 16 quilòmetres al sud-oest de Hof, a l’Alta Francònia. El camp no era molt gran i estava situat en un carrer principal del poble. Comptava amb 11 edificis d’una sola planta de fusta i quatre barracons on s’hi allotjaven les presoneres i que estaven envoltats de filferro espinós no electrificat. El cap del camp era un home anomenat Alois Dörr, però les presoneres tenien una guardiana cap que estava subordinada a en Dörr, que era l’únic del personal masculí que entrava a veure les dones. Helmbrecht albergava les presoneres que eren obligades a treballar a la fàbrica d’armament Neumeyer. Les primeres 179 dones varen arribar al camp el 19 de juliol de 1944. Després de quatre transports, el camp va augmentar la seva població arribant a 670 dones, la majoria de les quals eren presoneres poloneses i russes no jueves. Unes 25 dones alemanyes també varen ser tancades en aquest camp, la majoria per associar-se amb presoners de guerra o treballadors estrangers, i algunes per difamar contra el règim o ajudar als jueus.

Les presoneres no jueves tenien que treballar en torns de 12 hores i la seva alimentació, tot i que escassa, era més generosa que les dels altres camps. Els hi donaven cafè i pa per esmorzar, sopa de patates o naps, que en ocasions hi havia una mica de carn, per dinar i, per sopar, un panet amb margarina i embotit o formatge. Algunes rebien un entrepà durant el descans a la fàbrica. Només tres presoneres varen intentar escapar i quan varen ser atrapades pels alemanys les varen executar a l’acte. Aquestes tres varen ser les úniques dones no jueves que els alemanys varen executar en el camp. A més, les no jueves tenien fins a finals de febrer un metge presoner i dos ajudants que l’ajudaven a la infermeria. Un metge particular del poble de Helmbrechts tractava a les que estaven més greus i els medicaments que receptava els treia de la farmàcia del poble. Els alemanys inclús s’ocupaven dels problemes dentals de les presoneres no jueves i les portaven a un dentista local. Per la seva part, les presoneres jueves estaven segregades de les no jueves en dos barracons i no disposaven d’atencions mèdiques, encara que el seu estat de salut fos molt greu. Només una vegada un metge les va atendre quan va arribar un grup de jueves perquè tenien por que es declarés alguna epidèmia. A més, els alemanys no els hi donaven cap tipus de medicament ni roba ni sabates, i les varen discriminar de totes les maneres possibles. Per exemple, algunes jueves varen tenir que dormir en el terra fred dels edificis i a moltes les castigaven a la més mínima fent-les estar durant hores a l’aire lliure, sota un fred intens. Algunes varen morir pel tracte rebut. En el tema alimentari, les jueves només rebien un àpat, al migdia, i en general era una sopa d’una qualitat espantosa que va rebre el nom de sopa de jueus, Judensuppe. A vegades no n’hi havia per totes. A més a més, tenien prohibit tenia qualsevol pertinença i si els hi trobaven alguna fotografia o algun objecte rebien una brutal pallissa. Les no jueves podien tenir objectes personals.

Al març de 1945 varen arribar al camp les presoneres del camp de Grünberg, però elles varen quedar al marge de l’activitat laboral perquè a la fàbrica ja no hi havia lloc. El 13 d’abril, davant l’arribada dels nord-americans, els alemanys varen decidir emprendre una marxa de la mort amb prop de 580 presoneres jueves i unes 590 no jueves. El comandant Dörr va ordenar que les dones no jueves poguessin rebre vestimentes i els donessin una ració de pa amb margarina i salsitxa. A les jueves no els hi varen donar res. Uns 47 alemanys, 22 homes i 25 dones, varen escortar les presoneres. Els homes portaven fusells i les dones portaven vares. Algunes no jueves les varen deixar en el camp de Zwotau i les demés varen passar de ser presoneres a carcelleres quan les varen obligar a caminar al costat de la columna en marxa per vigilar les seves companyes jueves. En els últims dos dies de marxa, les varen obligar a caminar tot el dia sense donar-los pràcticament res de menjar. Algunes estaven tan afamades que menjaven herba o farratge que no servia ni pels animals. Civils alemanys les varen intentar ajudar, com per exemple a Ahornberg, però els carcellers els prohibien a la gent donar-los res. A Sangerberg, quan unes jueves varen suplicar menjar a la població, estaven afamades, la nit anterior havien mort una dotzena d’elles de fam, un guardià va amenaçar a una de les dones que volia ajudar-les de disparar-li un tret. Un altre guardià va colpejar a les presoneres que havien suplicat menjar amb la culata de la seva arma. Un altre guardià va llançar el pa a les gallines. A més, els alemanys no els hi permetien pràcticament beure res, ni de l’aigua del riu, i les feien dormir al terra tot i que tenien allotjaments. Quan varen arribar al poble de Cista, l’alcalde va proposar acomodar les jueves en un local amb llits preparats, però el comandant Dörr ho va rebutjar i va obligar a les jueves a dormir a l’aire lliure en un camp d’atletisme. Aquella nit va gelar i dotze dones jueves varen morir. Finalment, el 4 de maig, quan veien que estaven a punt de ser atrapats per les forces aliades, els alemanys varen abandonar les jueves, tot i que les volien portar abans fins al Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Quan varen ser atacats per un avió nord-americà, que va matar a una de les guardianes, que a més estava embarassada, els alemanys varen matar per ràbia a unes quantes jueves. Quan varen travessar la frontera, els alemanys les varen deixar a càrrec d’uns txecs i més tard varen ser alliberades pels nord-americans. No es possible determinar quantes d’elles varen morir. La República Federal d’Alemanya va afirmar que en varen morir 178: 129 de fam, malalties i esgotament, i 49 a conseqüència de pallisses i trets. Es probable que la xifra sigui més alta i arribi a unes 275 víctimes.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply