L’oposició alemanya al règim nazi

DSCF1601

La resistència alemanya al règim nazi va ser limitada per la brutal repressió que varen exercir els nazis des de que varen pujar al poder el 1933. Es calcula que uns 32.000 alemanys varen ser executats entre 1932 i 1945, sobretot per les seves idees, ja que les seves accions se circumscrivien a la difusió clandestina de propaganda antinazi.

Curiosament a on es va produir més signes de resistència va ser en l’exèrcit alemany perquè molts oficials se sentien allunyats de les idees nazis. Les commocions morals, conseqüència de les moltes informacions sobre una irresponsable conducció de la guerra i sobre els crims dels nazis, varen fer que els opositors civils i alguns oficials de l’exèrcit es decidissin a actuar contra al règim. La majoria dels que varen conspirar no eren uns demòcrates idealistes, sinó tot el contrari, eren uns nacionalistes extremistes alemanys que volien acabar amb el conflicte.

Des de 1938 es va formar a Alemanya diferents grups que s’oposaven al règim nazi. Un d’aquests grups va ser format per l’antic conseller del Tribunal Suprem del Reich, Hans von Dohnanyi, i pel coronel, Hans Oster, que treballava a l’oficina de Wilhiam Canaris. A Berlín es va formar el Cercle de Kreisau amb el comte Helmut James von Moltke, el comte Peter Yorck von Wartenburg, l’antic alcalde de la ciutat de Leipzing, Carl Friedrich Goerdeler, el diplomàtic Ulrich Hassell i el retirat general Ludwig Beck. Aquest grup representava l’oposició amb experiència en el comandament i en l’administració, a més de que gaudia de bona fama entre la gent. També es va formar un altre grup d’opositors més joves com els oficials del exèrcit com Caesar von Hofacker, Fritz-Dietlof von der Schulenburg, o el compte Ulrich-Wilhelm von Schwerin-Schwanenfeld. Aquest grup va influenciar a l’oposició militar de que s’havia format al voltant del general Friedrich Olbricht i altres caps militars. El 1942, la majoria dels alts comandaments varen comprendre que la guerra estava perduda i que l’obstinació d’Adolf Hitler en continuar duria a Alemanya al desastre. Però la majoria va decidir seguir lluitant sense parar-se a pensar en consideracions ideològiques.

També va existir un moviment que es deia Freies Deutschland, Alemanya Lliure, una organització que agrupava els alemanys antinazis. El 1939, a Colònia va néixer l’0rganització d’obediència comunista amb aquest nom. El 1942 es va fundar a Mèxic una unió d’antifeixistes alemanys presidida per Ludwig Renn, que va publicar una revista homònima i propugnava la construcció d’una nova Alemanya. El 1943 es va fundar a la Unió Soviètica el Comitè Nacional d’Alemanya Lliure, que reunia els soldats alemanys fets presoners i als comunistes alemanys emigrats a la Unió Soviètica. Animaven als seus compatriotes a la deserció i a donar un cop d’Estat a través d’octavetes, diaris i missatges radiofònics, i distribuïen el diari Freies Deutschland en els camps de presoners. Alguns oficials de prestigi es varen adherir aquest comitè després de la seva captura, com Friederich von Paulus, després de Stalingrad.

Tots aquests grups volien eliminar a Adolf Hitler i enderrocar al règim nazi, però no tenien clar de com s’havia de dirigir al país després de l’esperat enderrocament nazi. Però, gràcies a l’autoritat de Claus von Stauffenberg, lluny de ser un demòcrata modèlic, varen lluitar junts per la mateixa causa. A partir dels seus contactes, Von Stauffenberg es va convertir en la figura clau del cop d’Estat que volien fer. El 13 de març de 1943 el tinent coronel, Henning von Tresckow, va col·locar una bomba a l’avió de Hitler, però la bomba no va arribar a explotar. Al final varen planejar un cop d’Estat anomenat Operació Vaquíria que l’havia d’executar Von Stauffenberg per la seva posició i accés militar a en Hitler. Aquest grup tenia connexions amb els governs enemics d’Alemanya com el govern d’Estocolm, a Suïssa, Espanya i el Vaticà, i també amb els Estats Units, la Gran Bretanya i la Unió Soviètica, però els Aliats no varen voler donar suport a l’oposició alemanya, ja que consideraven que era un conflicte intern pel control del poder, a més de que no tenien gran fe del compromís d’aquelles persones amb la democràcia. El cop d’Estat havia de fer que els conjurats ocupessin els comandaments de les regions militars i posicions de seguretat decisives. Un cop els conjurats ocupessin militarment la ciutat de Berlín pensaven que s’havia de defensar els centres de connexió telefònica del poder i la Casa de la Ràdio per evitar un contraatac. Per això també era molt important tallar les connexions del quarter general de Rastenburg. Un dels problemes que tenien era que en Von Stauffenberg resultava imprescindible tant per efectuar el cop a Rastenburg com per dirigir el país des de Berlín, i per tant havia de ser els dos llocs al mateix moment. Un cop s’hagués efectuat l’Operació Valquíria tenien que construir un nou govern independent del partit nazi i tenien pensat explicar a la població tots els crims que s’havien comès.

Però el cop d’Estat efectuat el 20 de juliol de 1944 va fracassar i molts dels seus líders varen ser afusellats aquella mateixa nit, com en Von Stauffenberg. Alguns varen ser empresonats a la presó de la Gestapo de la Prinz-Albrecht-Strasse 8, a Berlín, a una ala especial de la presó de la Lehrter Strasse 8, a les cel·les del camp de concentració de Ravensbrück i a l’escola de la policia de seguretat de Drögen a Fürstenberg. Molts dels empresonats varen ser interrogats, torturats i jutjats davant d’un Tribunal Popular, que varen ser preparats de forma sistemàtica i ràpida. El cap de les SS, Heinrich Himmler, i el mariscal de camp Wilhelm Keitel es varen reunir amb en Hitler per coordinar els judicis i les penes que havien de tenir els presoners. Entre el 4 d’agost de 1944 i el 14 de setembre de 1944 varen ser expulsats de les forces armades un total de 55 oficials per haver col·laborat amb en Von Stauffenberg i més de cent persones varen ser condemnades a morir. Molts dels condemnats a morir varen ser executats a la presó de Plötzensee i varen morir penjats per uns ganxos que s’havien utilitzat el 1942 per ajusticiar als membres de la denominada Orquestra Roja. La majoria dels familiars que varen participar en el cop d’Estat varen ser empresonats o separats de les seves famílies. El 1944 varen ser arrestats 5.764 persones acusades d’haver ajudat al complot, i el 1945 es varen detenir un número semblant de persones. Tot i això, només un centenar d’elles sabien alguna cosa del complot. Els bens dels executats varen ser assignats al Reich alemany, i així els familiars es varen quedar a la més absoluta misèria. Alguns dels presoners de la presó de Lehrter Strasse varen ser alliberats el 23 d’abril de 1945 pels guàrdies quan varen veure que els soldats soviètics estaven molt a prop, però quan avançaven cap a la llibertat varen ser tirotejats per l’esquena pels seus guàrdies. Després de la guerra a Alemanya el 20 de juliol es una jornada commemorativa. El 1952, l’alcalde de Berlín, Ernst Reuter, va inaugurar un monument en record a les víctimes del 20 de juliol.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply