Els V-2

Els V-2 varen ser uns míssils balístics alemanys que es varen llançar sobre la Gran Bretanya a partir del 8 de setembre de 1944 i Bèlgica. Aquests artefactes, que eren els primers artefactes amb un vol suborbital i el primer de tots els coets moderns, eren superiors a nivell tècnic, d’abast i capacitat de destrucció que els V-1, però no varen resultar rentables. Eren molt cars i no donaven els resultats que s’esperava.

Aquests míssils varen ser concebuts a iniciativa d’en Walther von Brauchitsch a principis de la dècada de 1930 en els centres de proves de Kummersdorf, a prop de Berlín, i després es varen desenvolupar en el centre d’investigació de Peenemünde, a Pomerània, per un equip dirigit pel major general Walter Dornberger, que després de la guerra va treballar per l’exèrcit nord-americà, i per en Werner von Braun. Els V-2 tenien una tecnologia totalment innovadora, eren uns míssils balístics supersònics que eren impossibles de destruir perquè volaven a una velocitat de 5.800 quilòmetres per hora. Eren tant ràpids gràcies a una mescla d’alcohol i oxigen líquid que era introduït  en el motor amb dues bombes centrífugues que arribaven a una temperatura de 2.700 graus. La cua del míssil guiava a l’enorme màquina de 13 tones. La seva longitud era de 14 metres,  amb un diàmetre de casi 2 metres en el centre i 4 a la zona de les aletes, pesava 13.000 quilograms amb una càrrega explosiva de 9.000 quilograms. El funcionament màxim del motor era de 65 a 70 segons. L’altura màxima de vol era 80 a 100 quilòmetres i aconseguien una altitud màxima de 30.480 metres. El principi els alemanys volien que estiguessin carregades de gas verinós.

El seu primer llançament amb èxit va tenir lloc el 3 d’octubre de 1942. En aquesta prova el míssil va arribar a una velocitat de 4.824 quilòmetres per hora i una altitud màxima de 84,5 quilòmetres. A l’octubre de 1944, l’Adolf Hitler esperava bombardejar Londres fins que es rendís abans que de que els Aliats poguessin arribar a Alemanya. Però molt dels llançaments dels V-2 varen ser fallits i la meitat varen ser defectuosos.  Tot i els problemes, els alemanys varen continuar llançant els V-2 fins al  27 de març de 1945, tot i que els Aliats van descobrir aviat l’illa bàltica de Peenemünde, on hi havien situades les rampes d’enlairament. En total es varen llançar entre 1.050 i 1.115 projectils matant a 2.724 persones i en varen ferir a 6.467. Durant més de 80 dies, els V-2 varen destruir 25.000 cases. Al principi, el govern britànic no va voler informar a la població sobre els V-2 per no espantar-los. A més d’atacar als britànics, els alemanys tenien un pla per llançar els V-2 contra els Estats Units a través dels seus submarins. Es calcula que unes 20.000 persones varen treballar com a mà d’obra esclava per fabricar aquests coets en fàbriques subterrànies, i es va descobrir que en moltes ocasions els esclaus varen sabotejar els míssils.

Després de la guerra, els plans d’aquest projecte varen ser agafats pels nord-americans per millorar la seva tecnologia militar. Varen ser utilitzat pels programes especials dels Estats Units i de la Unió Soviètica, que varen tenir accés als científics i dissenys alemanys a través de l’Operació Paperclip l’Operació Osoviakhim respectivament. Avui en dia podem observar V-2 en museus com el Museu del Aire i del Espai de Washington i el de Londres.

IMG00087-20130620-1107

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply