El procés de Nuremberg

El tribunal internacional militar de Nuremberg, compost per jutges representants de les quatre potències vencedores de la guerra, es va constituir per jutjar a 22 membres del Tercer Reich acusats de crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. El procés va començar el 19 de novembre de 1945 sota la presidència de Geoffrey Lawrance, i va acabar després de 403 sessions el 10 d’octubre de 1946 quan es va efectuar les sentències. El procés va durar un total de 218 dies i va ser superat només pel procés més gran de la història, el procés de Tòquio. Els jerarques nazis de més pes com Adolf Hitler, Joseph Goebbels o Heinrich Himmler no es varen poder jutjar perquè s’havien suïcidat, i l’acusat amb més poder dins del Reich alemany era el de Hermann Göering que el principi es va defensar amb molta habilitat. Els sumaris de Nuremberg varen comprendre al final 4.000.000 de paraules i varen ocupar 16.000 pàgines. El ministeri fiscal va presentar 2.630 proves, la defensa 2.700. El Tribunal va escoltar les declaracions de 240 testimonis i va comprovar 300.000 declaracions jurades. Els acusats varen contar amb 27 defensors, 54 ajudants legals i 67 secretàries. Per la còpia a màquina de tots els documents escrits en els quatre idiomes es varen necessitar cinc milions de fulles de paper amb un pes de vint tones. En el laboratori fotogràfic del Palau de la Justícia es varen revelar 780.000 fotografies i 13.000 rotllos, 27.000 metres de cinta magnetofònica i 7.000 discs varen gravar totes les paraules que varen ser pronunciades. Es varen consumir 22.000 llapis i els teletips varen retransmetre 14.000.000 de paraules.

Durant el judici varen declarar nombrosos testimonis i va sortir a la llum pública molta documentació descoberta pels Aliats en els edificis dels quarters generals alemanys. Un dels personatges més interessants durant el judici va ser el d’Albert Speer que va demanar perdó i va col·laborar amb els Aliats i, segurament, per això no va ser condemnat a morir ja que sorprèn que el seu subordinat, Fritz Sauckel, fos acusat a la forca i ell no. Amb el procés de Nuremberg es varen posar les bases per un principi del dret internacional segons el qual es definien noves categories de crims que per la seva naturalesa podien ser jutjats per autoritats diferents de les de l’Estat al qual pertanyen els acusats.

En el judici, els acusats es varen distanciar de Hitler i del nazisme; Walther Funk va declarar que s’havia oposat activament a la política de terra cremada.  Joachim von Ribbentrop va citar el seu treball a favor de l’amistat entre la Gran Bretanya i Alemanya i va manifestar que li havia dit a Hitler que s’havien de tractar els presoners de guerra segons els acords de la Convenció de Ginebra. Göering va assegurar que no era antisemita i que havia ajudat a un gran número de jueus i va afirmar que no tenia coneixement de les atrocitats que es cometien contra els jueus en els camps de concentració. Rudolf Höss, que va parlar com a testimoni, va dir que creia que feia el correcte, obeir ordres, i ara veia que va ser un error però que ell no havia matat a ningú. Josef Dietrich, que també va parlar com a testimoni, va dir que en el front oriental no mataven russos. Alfred Rosenberg va dir que tinguessin consideració la Llei de Reforma Agrària que havia aprovat el febrer de 1942 perquè havia ajudat els treballadors agrícoles. Albert Speer es va defensar dient que les seves activitats eren com a arquitecte no polítiques. Erdhard Milch, que també va parlar com a testimoni, va dir que s’havia queixat de la falta de llibertat de la premsa nazi i va afirmar que mai havia aprovat el nacionalsocialisme. Ernst Kaltenbrunner va dir orgullós que ell mai havia matat algú. Wilhelm Keitel va declarar que mai havia sigut un amic íntim de Hitler. Karl Döenitz va dir que no sabia els plans d’una guerra ofensiva. Hans Fritzsche va explicar que va arribar a conèixer el 1923-1925 a homes com Benito Mussolini i Hitler i que l’havien mantingut el marge d’ells. Paul von Kleist, que també va parlar com a testimoni, va dir que molts dels seus amics eren jueus. Julius Streicher va explicar que ell només volia enviar els jueus a Madagascar. Hjalmar Schacht va parlar de les seves activitats contra Hitler. Artur Seyss-Inquart va afirmar que ho havia intentat tot per impedir violacions de la llei internacional. La majoria varen culpar de tot a Hitler, Goebbels, Himmler, Martin Bormann, Reinhard Heydrich i Robert Ley perquè aquests eren morts quan va començar el procés.

Les condemnes:

Hermann Göering                  condemnat a morir a la forca ( el dia abans es va suïcidar )

Rudolf Hess                            cadena perpetua ( es va suïcidar a Spandau )

Joachim von Ribbentrop        condemnat a morir a la forca

Wilhelm Keitel                       condemnat a morir a la forca

Ernst Kaltenbrunner               condemnat a morir  a la forca

Alfred Rosenberg                   condemnat a morir a la forca

Hans Frank                             condemnat a morir a la forca

Wilhelm Frick                         condemnat a morir a la forca

Julius Streicher                       condemnat a morir a la forca

Walther Funk                         cadena perpetua ( va sortir de la presó per estar malalt )

Hjalmar Schacht                    absolt

Karl Döentiz                           condemnat a 10 anys de presó a Spandau

Erich Raeder                          cadena perpetua ( va sortir de la presó per estar malalt )

Baldur von Schirach               condemnat a 20 anys de presó ( va sortir abans )

Fritz Sauckel                           condemnat a morir a la forca

Alfred Jodl                              condemnat a morir a la forca

Martin Bormann                    condemnat a morir a la forca ( no i era el judici, era mort )

Franz von Papen                     absolt

Artur Seyss-Inquart                condemnat a morir a la forca

Albert Speer                           condemnat a 20 anys de presó a Spandau

Konstantin von Neurath         condemnat a 15 anys de presó ( va sortir abans )

Hans Fritzsche                                    absolt

Tot i les dures sentències, 12 condemnes a mort, els soviètics no en varen sortir contents perquè volien condemnar-los a tots a morir a la forca. Els que varen ser condemnats a penes de presó varen ser empresonats a la presó de Spandau.

El judici va servir a més de sentencia els jerarques nazis per declarar criminals les organitzacions SS, la Gestapo i el Siechereitsdients ( el servei secret ).

Després del procés de Nuremberg es varen continuar efectuant judicis contra responsables o col·laboradors del nazisme, però amb la Guerra Freda els criminals nazis varen gaudir de la concessió d’àmplies amnisties. Avui en dia molts responsables d’assassinats comesos en països ocupats continuen en el anonimat.

Un any després d’haver acabat el procés, el 21 de novembre de 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides va encarregar a la Comissió pel Dret Internacional prendre els estatuts i les sentències del Tribunal de Nuremberg com a base per l’estructuració d’un Codi dels crims contra la pau i la seguretat de la humanitat. La Comissió va treballar durant quatre anys i va presentar el seu informe el setembre de 1951. El gener e 1952, les Nacions Unides varen intentar donar validesa als principis del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg definint el concepte d’agressió.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply