Anna Frank

L’Anna Frank va néixer el 12 de juny de 1929 a Frankfurt del Main. Els seus pares, l’Otto Frank i l’Edith Holländer, eren uns jueus liberals que procedien de nissagues instal·lades a Alemanya des de feia molt de temps. L’Anna tenia una germana que es deia Margot, Durant la Primera Guerra Mundial el pare i els altres membres de la família varen combatre amb l’exèrcit alemany i les dones varen fer tasques de voluntàries. Durant la Gran Guerra, l’Otto va servir en el front occidental en una unitat de cavalleria i infanteria lleugera, i va aconseguir el grau de tinent el 1915 i va ser condecorat amb la Creu de Ferro.

La família vivia amb una posició econòmica còmode, l’Otto treballava en un banc, i va tenir la sort de no veure’s gaire afectat pel crac del 29. Però la seva sort no va tardar gaire en girar-se-l’hi en contra amb la pujada al poder dels nazis, el gener de 1933, i en veure l’antisemitisme dels nazis l’Otto va decidir traslladar la família a Àmsterdam, on hi tenia contactes comercials, per posar en marxar una companyia de fabricació de melmelades, l’Opekta. Instal·lats en un barri nou d’Àmsterdam, on també hi residien altres refugiats, l’Anna i la seva germana Margot varen integrar-se ràpidament al país i a l’escola. La Nit dels Vidres Trencats, el novembre de 1938, va empènyer a altres membre de la família a emigrar d’Alemanya; uns varen marxar als Estats Units i l’avia materna a Àmsterdam, on va viure amb ells fins a la seva mort el gener de 1942.

Durant l’ocupació alemanya d’Holanda, el maig de 1940, el reguitzell de mesures anti-jueves els va anar aïllant de la població: l’Anna va haver d’assistir a un col·legi per a jueus i el pare no va poder mantenir el càrrec de director de l’empresa. Veient el perill amb antelació, l’Otto Frank ja feia temps que preparava un amagatall al fons de l’edifici de l’empresa i va utilitzar-lo quan la seva filla gran, la Margot, va rebre la citació de presentar-se a les autoritats el 5 de juliol de 1942 per anar suposadament a un camp de treball. S’afegiran a l’amagatall el seu soci Hermann van Peels, la seva dona Auguste i el fill Peter de 15 anys i, el novembre de 1942, en Fritz Pfeffer, un alemany també refugiat a Holanda des de 1938, que va compartir habitació amb l’Anna. Alguns col·laboradors de l’empresa, en Victor Kluger, en Johannes Kleiman i en Miep Gies, assabentats de la situació de les vuit persones varen procurar visitar-los a les hores que els treballadors eren fora per donar-los menjar. L’Anna va relatar, primer en un diari de quadres vermell que li havien regalat pel seu aniversari, el 12 de juny de 1942, i després en tot tipus de quaderns, fulls…. els avatars de la vida quotidiana en formes de cartes per una tal Kitty, una amiga imaginable. Tot hi viure en una situació molt precària, l’Anna estava esperonada per la crida de Ràdio Orange i no va parar d’escriure en el seu Diari per deixar un testimoni de les seves penúries i amb vista a publicar-los després de l’alliberament. L’últim escrit en el Diari el faria l’1 d’agost de 1944.

Però tot el somni de l’Anna de veure la llibertat es va acabar el 4 d’agost de 1944 quan una delació va comportar la seva detenció amb la seva família menys la del pare, junt amb dos empleats, per nazis holandesos encapçalats pel policia alemany Karl Silberbauer. Els diaris de l’Anna, caiguts al terra, van salvar-se del saqueig de diners i joies, i varen ser recuperats per la Miep i el seu marit. Tot el grup, després de passar quatre dies a les cel·les de la policia alemanya, va ser traslladat el 8 d’agost en tren al camp de Westerbork, on varen malviure a la barraca de castigats fins que el 3 de setembre varen formar part del darrer comboi que partia d’Holanda amb més de 1.000 persones cap a Auschwitz, on hi va morir la mare el 6 de gener de 1945. L’Anna, la Margot i l’Auguste von Pels van anar a parar al camp de concentració de Bergen Belsen l’octubre de 1944, on les dues germanes moririen a conseqüència del tifus. L’Anna va morir segons sembla el 12 de març de 1945. L’Auguste von Pels, traslladada a Buchenwald i a Theresienstadt, també va morir a la primavera de 1945. En Hermann von Pels va ser assassinat a les cambres de gas d’Auschwitz les poques setmanes d’arribar-hi i en Peter von Pels, evacuat en una marxa a Mauthausen, va morir el 5 de maig de 1945, el dia de l’alliberament del camp. En Fritz Pfeffer va ser traslladat a Neuengamme i va morir el 20 de desembre de 1944. L’únic supervivent va ser el pare. Arribat a Àmsterdam el 3 de juny de 1945, després d’una llarga peripècia des d’Odessa i Marsella, es va posar en contacte amb la Miep i en Jan Gies. Un cop confirmada la mort de la seva dona, a través d’anuncis els diaris va indagar sobre la sort de les seves filles, fins que al cap de dos mesos va saber de la seva mort. En aquell moment en Giep li va entregar els diaris de l’Anna, dels quals en va publicar la primera edició de 1.500 exemplars el 25 de juny de 1946 sota el títol Het Achterhuis (La casa de darrera).

Actualment el Diari de l’Anna Frank, un total de 3 quaderns, que les 35 primeres històries són conservades en la Casa Anna Frank i les fulles restants són conservades a l’Arxiu Documental de la Guerra d’Àmsterdam, estant traduïts a més de 55 llengües i se n’han venut més de 20 milions d’exemplars; el 1955 es va estrenar als Estats Units una adaptació teatral i posteriorment una pel·lícula. El 1960 l’amagatall de la família Frank es va obrir al públic com un museu. L’Otto Frank va morir a Àmsterdam el 1980. Els neonazis van difamar la memòria de les víctimes titllant el Diari de falsificació, afirmació contestada amb querelles i amb la confirmació de l’autenticitat per un comitè científic l’any 1986.

Günther Grass

Günther Grass va néixer el 16 d’octubre de 1927 a Danzig. Membre de les Joventuts Hitlerianes des de 1937, es va allistar voluntàriament a la Marina als 15 anys, sent destinat a una bateria antiaèria com a auxiliar de la Luftwaffe. El novembre de 1944, amb 17 anys, es va allistar a les Waffen-SS. Ferit el 1945 i presoner dels nord-americans a Txecoslovàquia, a la seva tornada a Alemanya va treballar de picapedrer, miner, escultor, i després escriptor compromès amb la socialdemocràcia i pacifista. El 1999 va guanyar el Premi Nobel de Literatura. El seu llibre autobiogràfic Pelant la ceba parla de l’adolescent exposat a la tempesta com ell va estar. Günther Grass va morir el 13 d’abril de 2015 a Lübeck.

Audie Murphy

Audie Murphy va néixer el 20 de juny de 1925 a Kingston, Texas, Estats Units. El seu pare era un agricultor pobre. El 1941, any que va quedar orfe, es va allistar a l’exèrcit nord-americà. Tot i que no va anar al front fins al 1943, primer a Itàlia i després al sud de França, va ser el soldat nord-americà que va rebre més condecoracions durant la Segona Guerra Mundial rebent la Medalla d’Honor, el màxim guardó dels Estats Units, pel seu valor, juntament amb 32 medalles dels Estats Units, totes les del país (entre elles l’Estrella de Plata dos cops en tres dies, l’Estrella de Bronze, la Legió del Mèrit, la Medalla d’Operacions a Europa amb set estrelles de batalla, la Insígnia de Combat d’Infanteria, la Insígnia d’Expert d’Infanteria, tres Cors porpra i la Creu de Serveis distingits), cinc de França (La Creu de Guerra i amb la màxima condecoració francesa: la Creu de Cavaller de la Legió d’Honor) i una de Bèlgica, la Creu de Guerra. Durant els 27 mesos que va estar en combat va arribar a ser ferit en tres ocasions i se li varen acreditar haver participat en més de 300 missions i haver-ne comandat moltes. També va quedar acreditat que Murphy va matar a 240 soldats enemics, a molts quan aquests estaven ferits, i va capturar a un número de presoners més gran.

La Medalla d’Honor la va aconseguir durant la Batalla de Holtzwihr, França. Després de lluitar contra els alemanys, la seva unitat es va quedar encallada per sis Panzer alemanys i una gran quantitat de tropes d’infanteria, i varen tenir que lluitar en una batalla de vida o mort. Dels 128 homes de la unitat d’en Murphy, només 19 varen quedar en vida, però Murphy no es va espantar i va ordenar en els seus companys que es repleguessin a una posició més fàcil per defensar-se. Per cobrir la retirada dels seus companys, Murphy va disparar contra els alemanys fins que es va quedar sense bales. Després va pujar tot sòl a un tanc incendiat carregat d’explosius i va agafar la seva metralladora del calibre 0,50 per atacar a la infanteria alemanya. Estava sòl i exposat al foc alemany que provenia de tres cantons, però el seu atac defensiu va fer retrocedir a dotzenes d’alemanys, inclòs un equip complet d’infanteria alemany que es va ajupir en una rasa a menys de 30 metres de la seva posició. Llavors, Murphy va ser capaç d’organitzar el foc d’artilleria amb un telèfon fix però, sota un intens foc, va ser ferit a la cama, tot i que ell no n’hi va fer cas i va continuar lluitant en solitari durant una hora fins que la línia telefònica amb el centre de direcció de foc d’artilleria es va tallar i va esgotar la munició. A continuació va tornar cap a la seva companyia, on es va negar a rebre atenció mèdica per organitzar als seus homes que li quedaven i ràpidament va realitzar un contraatac expulsant als alemanys de Holtzwihr. En una altra acció, amb una metralladora alemanya va deixar fora de combat ell sòl a diversos tancs alemanys i, a més, va rescatar al comandant del seu batalló, que es trobava presoner.

El 16 de juliol de 1945, la revista Life va sortir amb la portada amb una fotografia seva. En el seu poble natal l’edició de la revista es va esgotar de seguida. Després de la seva baixa honrosa el 21 de setembre de 1945, Murphy va participar en la indústria del cinema després de que Hollywood li oferís rodar una pel·lícula sobre la seva vida i es va convertir en tota una estrella. Murphy es va fer amic de l’actor James Cagney, que li va obrir les portes al món de l’espectacle. Moltes de les pel·lícules que va rodar estaven ambientades en el Llunyà Oest i el 1955 l’associació d’exhibidors lel va reconèixer com l’actor més popular d’aquest gènere. Al mateix temps, Murphy es va dedicar a escriure lletres de cançons de country. Una de les setze que va composar va tenir cert èxit i una trentena de cantants varen versionar aquesta lletra. Però Murphy, tot i l’èxit a Hollywood, patia estrès post-traumàtic, que li causava insomni i depressió. A mitjans dels anys 60 va estar sota tractament amb una potent medicació que el va mantenir allunyat de la depressió, però que el va convertir addicte a aquestes substàncies. Finalment va aconseguir desintoxicar-se gràcies a la força de voluntat tancant-se en una habitació d’un hotel suportant el síndrome d’abstinència fins que va superar la seva addició. Murphy va defensar als veterans de guerra de Corea i Vietnam que patien fatiga de guerra. Es va sumar també a les campanyes per reclamar al govern nord-americà que tingués més consideració pels veterans que tornaven a la vida civil i que patien trastorns psicològics. Audie Murphy va morir en un accident d’aviació el 28 de maig de 1971 quan el seu avió privat va impactar contra la vessant d’una muntanya de Catawba, a prop de Roanoke, Virgínia, per culpa de la falta de visibilitat per la pluja i la boira. Va ser enterrat en un funeral militar formal en el Cementiri Nacional d’Arlington amb tots els honors el dilluns 7 de juny, tot i que ell sempre havia sol·licitat un enterrament simple, senzilli ordinari. El dia del seu aniversari va ser declarat Dia d’Audie Murphy a Texas, decisió que va ser ratificada de forma oficial pel llavors governador d’Estat George W. Bush el 9 de juny de 1999.

Lee Marvin

Lee Marvin va néixer el 19 de febrer de 1924 a Nova York. Va abandonar els estudis per ingressar a la Infanteria de Marina. Durant la Segona Guerra Mundial va servir com a soldat de primera classe. En la Batalla de Saipan va ser un dels nou únics supervivents de la seva unitat, però va resultar greument ferit i va tenir que ser hospitalitzat durant un any. Per les seves ferides rebudes en combat el varen condecorar amb el Cor Porpra. Després de la guerra es va dedicar al món cinematogràfic, on va rodar 31 pel·lícules. En moltes d’elles va interpretar soldats durs. La seva actuació més destacada va ser en Hell in the Pacific de 1968. Lee Marvin va morir el 29 d’agost de 1987 a Tucson, Arizona, i el varen enterrar a prop de la toma al Soldat Desconegut en el cementiri d’Arlington.

Pierre Seel

Pierre Seel va néixer el 16 d’agost de 1923 a Haguenau, Bas-Rhin. Durant l’ocuapció alemanya d’Alsàcia va ser detingut per ser homosexual i torturat per la Gestapo i internat en el camp de seguretat de Schirmeck, on milers de desertors alemanys, prostitutes, homosexuals, catòlics i republicans espanyoles patien fam i i cops, abans de ser destinats al camp de Struthof, aleshores en construcció. A finals de 1941, Seel es va veure obligat a incorporar-se a les files alemanyes per combatre els partisans iugoslaus i més endavant el front oriental, amb un interval d’internament en un Lebensborn de Pomerànica, amb finalitats reeducatives. En el caos de la retirada, va ser acollit per l’exèrcit soviètic i més endavant capturat pels alemanys. Per mitjà de la Creu Roja va retornar a París i va iniciar una vida de soledat, tot amagant la seva condició d’homosexual. Va formar una família amb una filla d’un refugiat republicà, però la tensió derivada de mantenir el seu secret li va ocasionar problemes físics i psíquics, fins que els anys 80 va connectar amb associacions d’exdeportats homosexuals. Pierre Seel va morir el 25 de novembre de 2005 a Toulouse.

Lauri Allan Törni

En Lauri Allan Törni va néixer a Viipuri, Finlàndia, el 28 de maig de 1919. Era fill d’un capità de vaixell. Després d’un breu servei a la Guàrdia Blanca, es va allistar a l’exèrcit finlandès el 1938 en el 4º Batalló de caçadors estacionat a Kiviniemi. Aquest batalló posteriorment seria conegut pels soviètics com Losevo. El 1939 va participar en algunes batalles de la guerra contra la Unió Soviètica i el seu batalló va lluitar a l’avantguarda de l’exèrcit finlandès. Les gestes d’en Lauri contra l’exèrcit soviètic en les batalles del llac Ladoka i l’aniquilació de les forces soviètiques rodejades a Lemerttin no varen passar desapercebudes fent-li guanyar successius ascensos fins arribar a tinent segon, i entre altres condecoracions, va obtenir la Creu de la Llibertat de Mannerheim, la condecoració més alta de l’exèrcit finlandès. El 1940 va assistir a l’acadèmia d’oficials de reserva. El 1941 va ser enviat a Alemanya i després a Viena, on va rebre un curs d’entrenament a les Waffen SS. En reconeixement als seus mèrits se li va concedir el rang d’Untersturmführer. Poc després, va tornar a Finlàndia. El 1943 va fundar el Destacament Törni, una espècia d’unitat comando que operava darrera de les línies enemigues, causant greus problemes a l’exèrcit soviètic. Com a anècdota, un dels seus homes, en Mauno Koivisto, va arribar a ser president de Finlàndia. Els soviètics el veien tant perillós que varen arribar a oferir un botí equivalent a 650.000 dòlars pel seu cap. Pels seus mèrits se li va atorgar la Creu de Ferro i el juliol de 1944 va rebre la creu Mannerheim. L’armistici amb la Unió Soviètica que obligava a Finlàndia a expulsar els alemanys de Lapònia, va suposar un forta decepció per en Törni. El 1945, el govern el va retirar de l’Exèrcit. No estant d’acord amb el canvi de política del seu país, aquell mateix any es va unir a un moviment de resistència pro-alemany i va rebre entrenament per sabotatge a Alemanya per organitzar una xarxa en cas de que Finlàndia fos ocupada per l’exèrcit soviètic. Durant els últims dies de la guerra va unir-se a les forces de resistència a l’ocupació soviètica, però el juny de 1945 va ser capturat pels britànics després de rendir-se amb els seus homes als nord-americans, i immediatament el varen tancar en el camp de presoners de Lübeck, però va aconseguir escapar-se i tornar a Finlàndia.

En el seu retorn al seu país va ser arrestat per la policia i va ser condemnat a sis anys de presó per haver-se unit a l’exèrcit alemany durant l’armistici. Tot i la condemna, el 1948 el president Paasikivi va commutar la condemna i va ser alliberat. El 1949, ell i un company veterà, en Holger Pitkänen, varen creuar il·legalment la frontera a Suècia, d’on varen agafar un tren cap a Estocolm, on la baronessa Von Essen els va oferir recer. En Pitkänen va ser arrestat i repatriat. Durant la seva estada a Suècia va conèixer a la Maria Kops, amb qui es casaria uns mesos més tard. Amb una identitat falsa i acompanyat per la seva esposa, en Lauri va viatjar a Caracas a bord del SS Bolívia, on es va trobar amb un seu comandant durant la guerra d’hivern, en Matti Aarnio, que es va exiliar després de la guerra.

El 1950 va treballar en una embarcació sueca, el MS Skagen, transportant un carregament als Estats Units. Quan estava en el Golf de Mèxic, davant a Mobile, Alabama, en Törni va desertar de la seva tripulació, va saltar de l’embarcació i va nedar fins a la costa. Llavors, va viatjar fins a Nova York, on va ser ajudat per la comunitat finlandesa de la ciutat, a Finntown, Brooklym, on es va guanyar la vida com a netejador i fuster. El 1953 se li va concedir el permís de residència gràcies a una llei del Congrés orquestrada per en Wild Bill Donovan, l’antic cap del OSS.

Als 35 anys va canviar el seu nom pel de Larry Alan Thorne, començant d’aquesta manera una nova vida. El 28 de gener de 1954 va començar una carrera militar dins l‘exèrcit nord-americà com a soldat ras. Va conèixer a un grup d’oficials finlandesos que varen ser coneguts com Els Homes de Marttinen. Tots eren immigrants i varen ser inclosos a l’Exèrcit sota la llei Lodge. Diversos d’ells varen ser incorporats a les forces especials dels Estats Units i en Lauri es va convertir en un dels primers Boines Verdes de la història. Amb el seu suport, el soldat Thorne va ser adscrit a aquestes unitats. Un cop en servei va ensenyar a esquiar, a sobreviure en situacions extremes, muntanyisme i tàctiques de guerrilla, fet que li va valdre un ascens a suboficial. Al mateix temps va assistir a l’escola de les Forces Aerotransportades i va escalar posicions ràpidament, arribant a ser comissionat en reserva com a segon tinent el 1957. El 1960 va ser ascendit a capità. Des del 1958 al 1962 va estar dins del 10º Grup de les Forces Especials destacades a la República Federal d’Alemanya. El novembre de 1963, en Thorne es va unir com a capità a la unitat de Forces Especials A-734 a Vietnam i va lluitar en el Delta del Mekong, on va ser condecorat en dues ocasions amb els dos cors púrpura, una estrella de bronze i una legió de mèrit. El 1965 va ser transferit a la unitat en formació MACVSOG, Military Assistance Command, Vietnam – Sutdies and Observations Group, a Vietnam, oficialment com a assessor militar.

El 18 d’octubre de 1965 va realitzar una missió clandestina en la que el seu helicòpter a la província de Quàng Nam, quan de sobte l’aparell va ser destruït per les forces del Vietcong. Les restes de l’helicòpter varen impactar en una zona muntanyosa de Vietnam, a 40 quilòmetres de Da Nang. Quan va arribar un equip de rescat a la zona, varen ser incapaços de localitzar el lloc de l’accident i tots els viatgers varen ser donats per desapareguts. Poc després de la seva desaparició, en Thorne va ser promogut al rang de comandant. Finalment, les restes d’en Larry Thorne varen ser trobades l’any 1999 i varen ser formalment identificades el 2003. El 26 de juny de 2003 va ser sepultat amb honors militars en el Cementiri Nacional d’Arlington, secció 60, làpida número 8.136.

Actualment, en Lauri Törni es considerat com el soldat finlandès més valent de la història i les famílies dels seus antics companys del Destacament Törni varen formar una societat en la seva memòria, així com diversos museus finlandesos tenen seccions dedicades exclusivament a ell. El seu nom també es homenatjat en les forces especials nord-americanes i té un memorial de caiguts de la guerra del Vietnam al seu nom. La banda de metal Sabaton també va dedicar una cançó a la seva persona: Soldier of Threee Armies del àlbum Heroes del 2014.

Kurt Waldheim

En Kurt Waldheim va néixer el 21 de desembre de 1918 a Sankt Andrë-Wörden, Àustria. El seu pare era un professor catòlic que va germanitzar el seu cognom, Vaclavec. Tot i ser contrari a l’Anschluss, es va unir el 1938 a un grup d’equitació de les SA, a la mateixa SA i a la federació d’estudiants nacionalsocialista. Va estudiar dret a Viena i es va inscriure a l’Acadèmia consular de la Boltzmanngasse, però amb la Segona Guerra Mundial va ser mobilitzat. Va lluitar en la campanya de França, després a la campanya de la Unió Soviètica, però el desembre de 1941 va ser ferit a Bielorússia. No sent desmobilitzat, va ser enviat a Pljevlja, a Iugoslàvia, on va servir d’intèrpret i va rebre la medalla de l’ordre de Zvonimir, una distinció de l’Estat de Croàcia. La seva unitat va cometre molts crims. El juliol de 1943 va arribar a Arsakali, a prop de Salònica, Grècia, només quinze dies després de que comencés la deportació de jueus. Per la seva valentia en el combat va rebre la Creu de Ferro de segona classe i, més tard, l’Ostmedaille, la medalla del front Est. El 1944 es va casar amb l’Elisabeth Ritschel, membre del NSDAP des del 1938. Després de la derrota va ser internat en el camp de Bad Tölz, a Baviera.

Del 1958 al 1968 va ser ambaixador a Canadà i després a l’ONU. De 1972 a 1981 va ser secretari general de l’ONU, i de 1986 a 1992 va ser president de la República d’Àustria. Elegit amb el voltant del 54% dels vots el 8 de juny de 1986 tot i la recent divulgació del seu passat nazi, va ser tractat com a pària. El 1987 se li va prohibir la seva estada als Estats Units i mai va ser convidat per països estrangers, excepte pel Vaticà i alguns països àrabs. En Kurt Waldheim va morir el 14 de juny de 2007 a Viena.

Willy Brandt

Herbert Frahm Brandt, conegut com Willy Brandt, va néixer el 18 de desembre de 1913 a Lübeck. Fill natural d’una treballadora de grans magatzems, va militar des de molt jove amb els socialistes. El 1933 va emigrar a Noruega, on va canviar d’identitat i nacionalitat, canviant-se el nom per Willy Brandt. Membre de l’ala esquerra del partit socialdemòcrata, es va posar al capdavant dels socialistes exiliats a Oslo i va córrer el risc de tornar a Berlín el 1936. Va combatre en la Guerra Civil espanyola amb el bàndol republicà i el principi de la Segona Guerra Mundial va combatre sota la bandera noruega.

El 1945 va tornar a Alemanya i va treballar com a corresponsal de diversos diaris noruecs en el judici de Nuremberg, i després es va instal·lar a Berlín com a representant diplomàtic de Noruega. El 1947 va tornar a tenir la nacionalitat alemanya i va militar activament en el SPD. El 1955 va ser elegit president del parlament de Berlín Oest i el 1957 alcalde de Berlín, càrrec que va ocupar casi 10 anys. La crisis de Berlín i la construcció del Mur el 1961 el varen fer popular i es va oposar clarament al comunisme. Va ser candidat a la cancelleria, però va perdre el 1961 davant del demòcrata cristià Konrad Adenauer i el 1965 davant de Ludwig Erhard. El 1964 va ser nombrat president del SPD i el 1966 vicecanceller i ministre d’Afers Exteriors. Finalment, va ser elegit canceller en les eleccions de 1969, i va treballar per la independència d’Alemanya respecte del seu aliat nord-americà. Brandt va iniciar una política d’obertura a l’est, Ostpolitik, i va normalitzar les relacions de la RFA amb la Unió Soviètica i la RDA. El 1970 va firmar a Moscou un tractat que reconeixia com a polonesos els territoris a l’est de la línia Òder-Neisse i va reconèixer oficialment la RDA, permetent així tornar les relacions dels dos països i l’entrada de les dues Alemanya a l’ONU. El 1971 va guanyar el Premi Nobel de la Pau i l’any següent va tornar a ser reelegit canceller. Però Brandt va guanyar-se les crítiques del seu propi país, que el va acusar de ser massa liberal, i el 1974 es va veure obligat a dimitir en quedar compromès en l’assumpte de l’espia Guillaume, un dels seus pròxims col·laboradors i agents dels serveis secrets d’Alemanya de l’Est. A partir de llavors va ser cap del partit socialdemòcrata fins l’any 1987. El 1976 va ser elegit president de la Internacional Socialista. Ferm partidari convençut de la reunificació, es va alegrar de la caiguda del Mur el 1989. Willy Brandt va morir el 8 d’octubre de 1992 a Unkel.

Robert Cappa

Robert Cappa, pseudònim d’Endre Ernö Friedmann, va néixer el 22 d’octubre de 1913 a Budapest. Va cobrir com a reporter gràfic cinc conflictes bèl·lics, i va destacar especialment durant la Guerra Civil espanyola en la que va aconseguir la coneguda instantània en la que un milicià es tocat durant un assalt. Durant la Segona Guerra Mundial va ser destinat a Londres, el nord de l’Àfrica, Itàlia i l’alliberació de París, a més de Normandia. Robert Cappa va morir a Indoxina el 25 de maig de 1954 en trepitjar una mina.

Carl Friedrich von Weizsäcker

En Carl Friedrich von Weizsäcker va néixer el 28 de juny de 1912 a Kiel. Va ser un físic reconegut d’una família influent. El setembre de 1939 va participar amb en Werner Heisenberg a la reunió en què es projectava la bomba atòmica pels nazis. El desembre de 1944, va ser arrestat en el seu laboratori d’Estrasburg. Sembla ser que va tenir un paper important en la preparació de la història que varen donar els científics per la seva defensa: l’endarreriment alemany s’explicava per les poques ganes que varen posar els físics en la feina. Convertit al pacifisme i a la filosofia un cop acabava la guerra, el canceller Willy Brandt li va oferir ser candidat a la presidència de la RFA, que va rebutjar, cedint la plaça al seu germà Richard, que va ser president de 1984 a 1994. En Carl Friedrich von Weizsäcker va morir el 28 d’abril de 2007 a Starnberg.

Next Page »