Les marxes de la mort

Quan cap el final de la guerra els exèrcits Aliats es varen apropar als camps de concentració, i Heinrich Himmler va ordenar que s’evacués aquests camps i s’esborressin les proves d’extermini. Deseners de milers de presoners varen tenir que abandonar els camps sense menjar ni sense veure en marxes inacabades cap a altres camps. Molts varen morir pel camí, la majoria de gana o d’esgotament. Els que no podien continuar eren executats d’un tret a la nuca a una banda del camí. Segons algunes estimacions, 25.000 persones varen marxar en aquestes marxes.



El camp de concentració de Dora Mittelbau

Sota el nom de Mittelbau, al principi, Dora no va ser res més que un túnel construït sota el turó de Kohnstein, i era un comando exterior del camp de Buchenwald, però Dora va ser indispensable i es va independitzar. Després, es va convertir en un complex industrial anomenat Dora-Laura-Ellrich. Els nazis varen designar a partir de l’estiu de 1943 un conjunt d’instal·lacions per la indústria de guerra situades al voltant d’un centre, Dora, ubicat en els turons del Harz, al voltant de la ciutat de Nordhausen. L’objectiu del camp era doble. Per una part, a causa dels bombardejos que havien destruït les millors bases d’armament, especialment la de Peenemunde, els nazis varen agrupar una sèrie de fàbriques i tallers que tenien la missió de fabricar, sota la direcció de Werner von Braun, les armes V-1 i V-2. Per altra part, els nazis desitjaven utilitzar mà d’obra barata com a esclaus que després podia ser eliminada. El primer comboi que va arribar al camp procedia de Buchenwald el setembre de 1943 i, seguidament, en varen venir molts més. Hi havia iugoslaus, ucraïnesos, polonesos, txecs, russos, jueus, hongaresos, francesos i italians. Cap a finals d’estiu de 1944, Dora va deixar de ser un kommando depenen de Buchenwald i es va convertir el 28 d’octubre de 1944 en un camp autònom, administrant diversos comandos.

Es varen instal·lar maquinària sota terra per treballar en les noves armes secretes, entre elles els V1- i els V-2. Fins a principis de 1944 no varen existir per als presoners ni instal·lacions sanitàries ni barracons, se’ls tancava en galeries subterrànies sotmesos a treballs forçats durant 12 i 14 hores. Cada dia morien al voltant de 100 presoners. Finalment, es va construir un camp a prop de l’entrada del túnel. A partir de l’estiu de 1944, en aquest camp hi havia uns 28.000 presoners. Nombrosos organitzacions de la resistència en el camp, entre ells Albert Kuntz, varen sabotejar la producció de guerra alemanya, tot i que molts d’ells varen perdre la vida per aquestes accions. Amb les derrotes alemanyes, la situació va empitjorar pels presoners; el ritme de treball es va intensificar mentre que el menjar escassejava. A l’hivern de 1944 la situació es va agreujar encara més. A partir de febrer varen arribar combois plens de presoners procedents d’Auschwitz i de Gross-Rosen. El març, els alemanys varen penjar als presoners russos. A partir de l’1 d’abril de 1945, davant de la imminent arribada dels Aliats, les SS varen començar l’evacuació del camp  i dels kommandos de la regió de Mittelbau, dirigint els presoners cap al nord, especialment cap al camp de Bergen-Belsen, Oranienburg o Ravensbrück. Abans de marxar, les SS varen assassinar els ferits que no podien continuar i els comunistes. Alguns d’aquests presoners varen morir assassinats a la granja de Gardelegen i en els camins. El 4 d’abril de 1945, Nordhausen va ser bombardejada per l’aviació nord-americana. El 15 d’abril de 1945 els nord-americans del 1ª exèrcit varen arribar al camp on varen trobar molts cossos sense vida escampats al terra i uns pocs centenars de presoners. A Dora-Mittelbau varen morir uns 20.000 homes. Els nord-americans es varen apoderar de tot el què varen trobar, ja que Dora i els seus tresors tecnològics estaven dins de la zona que anava a ser ocupada pels russos. Werner von Braun marxaria als Estats Units, en un futur dirigiria els projectes especials nord-americans. Tècnics i material es varen enviar a la base de White Sands, a Nou Mèxic. El 28 de juny de 1946, una V2 es va enlairar des de territori nord-americà. L’equip de Von Braun va participar en el desenvolupament del Saturn V que va propulsar els astronautes nord-americans a la Lluna el 1969.



El camp de concentració de Bergen Belsen

El camp estava instal·lat a 100 quilòmetres d’Hamburg i a 65 de Hanover, i va ser nomenat el camp dels malats i també el cementiri, ja que la majoria dels seus internats morien de disenteria o de tifus. Va ser construït per presoners de guerra francesos i belgues sobre un antic camp de presoners de la Primera Guerra Mundial. A partir de juliol de 1941 milers de presoners de guerra soviètics varen ser internats allí, torturats i executats. Fins a 1941, Bergen Belsen va ser un camp de presoners de guerra, llavors, va ser posat a disposició de l’administració de les SS satisfent la petició d’Oswald Pohl i, l’abril de 1943, Bergen Belsen es va convertir en un camp de concentració. El primer grup de presoners varen ser jueus procedents d’Albània, Grècia, Hongria, Holanda i Polònia que podien servir de moneda de canvi i s’agrupaven per nacionalitats. Aquell mateix any va començar la construcció d’un forn crematori.

A partir de 1944 es varen transferir a Bergen-Belsen milers de detinguts malalts i no aptes pel treball des d’altres camps. Lluny d’ajudar-los se’ls abandonava a la seva sort. L’avanç de les tropes soviètiques va provocar una arribada massiva de deportats i es va tornar a estendre el tifus. A finals de 1944, el camp hi havia 15.527 presoners, i el març de 1945 50.000, dels quals 26.300 eren dones. El forn crematori no era suficient per fer desaparèixer tots els cadàvers que s’amuntegaven en el camp, fins en els barracons, i es varen obrir fosses. L‘1 de desembre de 1944, el SS Hauptsurmführer, Joseph Kramer, que havia fet el seu aprenentatge en el camp de Natzweiler Struthof, es va convertir en el comandant del camp. En els primers dies d’abril de 1945 es va instal·lar un segon camp a uns quants quilòmetres del camp I, en els quarters de Belsen. Aquest segon camp va ser destinat a rebre contingents d’homes, dones i nens que des de febrer varen ser enviats en aquest camp davant de l’imminent arribada dels Aliats. Aquesta afluència de presoners va provocar el desordre, i Kramer va ordenar utilitzar mesures salvatges per acabar amb els presoners.

El 15 d’abril de 1945, les tropes britàniques varen arribar al camp on varen trobar-se amb una multitud de cadàvers, uns 13.000, però l’epidèmia de tifus era tal que es varen mantenir els detinguts dins del camp. D’immediat, els britànics varen obligar a les SS i els soldats de la Wehrmacht a enterrar els cadàvers en fosses comunes des del 21 al 25 d’abril de 1945. El 21 de maig de 1945, les autoritats militars britàniques varen cremar tots els barracons, els arxius i les torres de vigilància per l’epidèmia de tifus. Dels 12.000 presoners que varen aconseguir escapar amb vida la majoria no varen poder viure més d’un mes després de ser alliberats. Es creu que 170.000 persones varen morir a Bergen Belsen.

En aquest camp i va ser internada Anna Frank, que finalment hi va morir, i Simone Jacob, més tard Simone Veil, ministre francesa de Sanitat. A Belsen i va treballar el doctor Klein que injectava benzina a les venes dels seus pacients.

 



El camp de concentració de Treblinka

El camp de Treblinka és el camp més conegut i més important dins del genocidi jueu dins de l’Operació Reinhard. El camp estava situat en un erm desèrtic, al nord-est de Varsòvia, en el districte de Sokolow Podlaski. El primer comandant del camp va ser l’Imfried Eberl, un metge especialista en l’eutanàsia. El camp estava dividit en dues parts; per un costat hi hava la recepció dels combois, on un equip de sonderkommandos que s’encarregava de despullar, tallar el cabell al zero i desvalisar a les víctimes que conduïen seguidament a la cambra de gas. En aquest lloc tan estret, els adults es veien obligats a aixecar els braços per entrar-hi i es tiraven els nens per sobre dels caps dels adults. A l’altra extrem hi havia les fogueres i les osseres. La majoria dels presoners eren jueus i gitanos que procedien de Polònia, Ucraïna i Hongria. Quan el gueto de Varsòvia es va rebel·lar, la majoria dels supervivents varen ser enviats a Treblinka, on moririen. Més tard també serien enviats en aquest camp els jueus dels guetos de les ciutats de Radom, Lublin i Bialystok.

La construcció del camp es va iniciar a la primavera de 1942 i  es va posar en marxa el 23 de juliol de 1942. A partir de llavors va funcionar amb regularitat fins al 2 d‘agost de 1943, després de que una revolta dels sonderkommandos destruís part de les instal·lacions. L’aixecament va ser organitzat pel doctor Chorongitzki, després per en Galevski, en Friedman i el capità Zelo. Tots varen morir en l’intent. A la tardor de 1943, quan les forces soviètiques s’apropaven al Reich, l’administració de les SS es va veure obligada a tancar el camp. L’activitat del camp va acabar definitivament el novembre de 1943. De Treblinka no varen sobreviure més que algunes desenes de presoners. Es creu que varen morir a Treblinka unes 750.000 persones.

El camp de presoners de Fossoli

El camp de presoners de Fossoli, a Itàlia, situat a sis quilòmetres de Capri, al costat d’una xarxa ferroviària, va ser obert el maig de 1942 com a camp per a presoners de guerra britànics. Després de la proclamació de la República de Saló per Benito Mussolini el setembre de 1943 va ser engrandit i gestionat per les SS pel seu interès estratègic. Des del gener de 1944 i durant set mesos, va esdevenir un camp de trànsit per als presoners jueus, partisans, estrangers i opositors cap a Dachau, Flossenburg i Auschwitz, i partiren vuit combois, sis d’ells amb destí a Auschwitz. En el primer, que va marxar el 22 de febrer, hi va ser embarcat Primo Levy.

El camp de concentració de Sobibor

El camp de Sobibor, situat a la regió de Lublin, en el districte de Wlodawa, en el límit d’un bosc de pins, es va construir a principis de maig de 1942 dins l’operació Reinhard. Després, des de juny a octubre de 1943, la seva importància va créixer amb l’arribada de 20 combois mensuals. Les instal·lacions d’aquest camp no eren tant completes com les del camp de Treblinka, per exemple només amb un senzill motor alimentava les cambres de gas. En canvi, els forns d’incineració eren més importants i estaven situats a una certa distància del camp, sent alimentats per petits trens de vagonetes. Els successius comandant del camp varen ser en Franz Stangl, de l’abril a l’agost de 1942, quan va ser traslladat a Treblinka, i en Franz Reichletner, que si va quedar fins que va tancar el camp.

Les víctimes només arribar al camp eren enviades a les cambres de gas, camuflades en sales de dutxes, on les assassinaven amb monòxid de carboni. Igual que a Belzec, el personal del camp havia sortir del programa de l’Aktion T4. Estava compost per soldats de les SS i guàrdies ucraïnesos. Com en altres camps d’extermini, equips de presoners, els Sonderkommandos, s’encarregaven de netejar les cambres de gas i de traslladar els cadàvers als forns crematoris. La majoria de les víctimes varen ser jueus dels guetos de Polònia, en especial el de Lublin; però també varen ser assassinats allí jueus d’Eslovàquia, Àustria, Bohèmia i Moldàvia, i Europa occidental. El 14 d’octubre de 1943, l’oficial soviètic Alexandre Petcherski va dirigir una revolta de 600 presoners contra els guardians del camp. Tot i que alguns d’ells varen aconseguir fugir, els guardians varen aconseguir frenar la revolta. Molts dels fugats varen morir per les mines enterrades al voltant del camp; altres varen ser executats. Aquesta revolta també va costar la vida a uns 10 soldats de les SS. Tot i el fracàs de la revolta, el camp va ser aniquilat, i res quedarà d’ell en el mes de novembre. Segons les fonts, a Sobibor es varen assassinar a uns 300.000 jueus, sense comptar les víctimes de la marxa de la mort improvisada quan el camp va ser evacuat.

Avui en dia queda molt poca cosa del camp. Una dada curiosa, en el bosc on hi havia Sobibor hi han molt ocells, però no es dirigeixen mai a la zona on hi havia al camp per cantar-hi.

El camp de concentració de Belzec

El camp de Belzec es trobava al sud de Sobibor i de Lublin, en el districte de Tomaszow, sobre la línia ferroviària Lublin-Lvov, en el sud-est de la part de Polònia no annexada. El camp es va construir a la tardor de 1941 en el marc de l’Operació Reinhardt. En un espai restringit de 275 metres de llarg per 273 d’ample, 600.000 presoners ( homes, dones i nens ) varen ser assassinats des de març a octubre de 1942. No hi havia barracons ja que els deportats eren exterminats a l’acte. Una part del camp acollia els combois i en l’altra, la de les sis cambres de gas i forns crematoris, morien els deportats. La majoria dels deportats venien dels guetos del sud de Polònia. El camp va servir de prototip pels camps d’extermini de Sobibor i Treblinka. El desembre de 1941, Christian Wirth va ser nombrat cap del camp. El camp es va desmantellar el juliol de 1943 i  el terreny va ser anivellat per les SS plantant-hi arbres amb la idea de borra l’assassinat en massa. En aquest camp també varen ser assassinats jueus i gitanos d’Alemanya, d’Àustria i Bohèmia i Moràvia. Actualment una pineda cobreix les seves cendres. Un monument aixecat pel govern polonès recorda les víctimes.

El camp de concentració d’Aurigny

El camp d’Auringy, en les illes anglonormandes, es va obrir el 1941 pensat per empresonar a un miler de deportats russos. Després, i varen ser enviats un grup de republicans espanyols. Les primeres arribades varen ser el 22 de febrer de 1942. El 12 d’agost de 1943 va arribar-hi el primer comboi de deportats jueus, fins llavors internats a França, especialment a Drancy. L’últim comboi que va arribar al camp va ser el 5 de juny de 1944 quan varen ser internats un grup de republicans espanyols que procedien del camp de Vernet. En aquells moments, el camp hi havia 2.500 detinguts. Però, des de principis de maig de 1944 es va començar a evacuar el camp. El 25 de juny de 1944 tots els presoners van ser traslladats al deparatament de Pas de Calais.

El camp d’Aurigny depenia en el pla administratiu del camp de Neuengamme, que li proporcionava els guardians de les SS. En el camp es va excavar una profunda galeria per poder enterrar els detinguts.

Curiosament, no existeixen documents gràfics d’aquest camp, a excepcció d’una foto del cap de les SS i comandant del camp.

El camp de concentració de Theresienstadt Terezin

Els nazis varen establir un important centre de concentració a la ciutat txeca de Terezin, situada al nord-oest de Praga, que era molt semblant a un gueto. Una part d’aquest centre va ser una ciutadella utilitzada per la Gestapo que era anomenada petita fortalesa. A partir de 1939 varen ingressar-hi nombrosos antifeixistes txecs. En un principi no hi cabien més de 1.200 presoners però al final de la guerra el seu número va ascendir a 6.000. El novembre de 1941, el gueto era reservat als jueus de més de 65 anys, per tant no aptes per treballar, alemanys, danesos, holandesos, txecs i austríacs, al igual que per ex-combatents de la Primera Guerra Mundial. Però i com a resultat de la Conferència de Wannsee celebrada el 20 de gener de 1942, es va obrir en aquest lloc un camp batejat amb el nom de gueto Privilegiat i es va convertir en un camp de trànsit per enviar-los després a les cambres de gas d’Auschwitz, Maidanek, Chelmo i Treblinka. 100.000 jueus, aproximadament, varen passar pel camp de Terezin, molts eren nens, especialment del gueto de Bialystok. Els que quedaven  varen treballar en els kommandos com a esclaus. Aquest camp estava sota la responsabilitat de l’Oficina per la solució de la qüestió jueva de Bohèmia i Moldàvia, dins de la jurisdicció de la secció de l’Adolf Eichmann, que depenia de la RSHA a Berlín. La presència de certes figures de la intel·lectualitat jueva essencialment txeca, alemanya i austríaca, va permetre una vida cultural oficial i clandestina. Algunes obres d’artistes internats serien més tard testimoni de les condicions de vida a Theresienstadt.

Els successius comandant dels camp varen ser en Siegfried Seidl, de novembre de 1941 a juliol de 1943, condemnat a mort i executat el febrer de 1947; l’Anton Bruger, de juliol de 1943 a febrer de 1944, capturat i portat a Txecoslovàquia després de la guerra, però que no va poder ser trobat després de la seva evasió i va ser condemnat a mort en rebel·lió. Finalment, en Karl Rahm va dirigir el camp de febrer de 1944 fins que les tropes soviètiques varen alliberar el camp el 8 de maig de 1945; va ser condemnat a mort i executat el 1947.

El 2 de maig de 1945, els nazis varen convidar a una comissió de la Creu Roja Internacional perquè visités el gueto model de Terezin. Però mentre ensenyaven en els visitants algunes instal·lacions, s’executaven al mateix temps, en un lloc anomenat Plaça d’Execuccions, a 53 homes i 3 dones. Alguns dies més tard, el comandant de les SS del camp va intentar liquidar a tots els supervivents, però el seu pla es va veure frustrat davant de l’arribada dels soldats soviètics, que varen arribar al camp el 8 de maig de 1945, el dia de la capitulació nazi. Molts dels procedents que varen trobar-se els soviètics eren kommandos de Flossenburg, que estaven mig moribunds i durant les següents setmanes varen patir el tifus.

Després de l’alliberació es va construir un gran cementiri per 26.000 cadàvers. També hi ha una fossa comuna amb 22.637 víctimes de diferents nacionalitats. Abans de que el camp fos alliberat, els nazis varen incinerar a 25.000 presoners. Segons diverses fonts, al voltant de 150.000 persones varen ser deportades a Theresienstadt. La majoria varen ser enviats als camps d’extermini.

La deportació

La deportació és el trasllat forçat d’una població o d’individus fora de la seva zona habitual. L’Alemanya nazi va ser culpables de la deportació de milions de jueus, d’obrers reclutats, opositors i de representants dels països ocupats durant la guerra.

Next Page »