Les marxes de la mort

Les llargues marxes de jueus i altres presoners varen començar ja a finals de 1939, al principi de la guerra, i varen acabar al final del conflicte. Quan en els últims dies de la guerra els exèrcits Aliats es varen apropar als camps de concentracióHeinrich Himmler va ordenar que s’evacués aquests camps i s’esborressin les proves d’extermini. Deseners de milers de presoners varen tenir que abandonar els camps de Flossenbürg, Sachsenhausen, Neuengamme, Magdeburg, Mauthausen, Ravensbrück i els camps satèl·lits de Dachau, sense menjar ni sense beure en marxes inacabades cap a altres camps. Molts varen morir pel camí, la majoria de gana o d’esgotament. Els que no podien continuar eren executats d’un tret a la nuca a una banda del camí. Segons algunes estimacions, 25.000 persones varen marxar en les marxes del final de la guerra. Les pròpies víctimes varen denominar aquestes marxes com Todesmärsche, marxes de la mort. L’última marxa de la mort va sortir la nit del 7 de maig, quan pràcticament tota Alemanya ja estava ocupada i menys de 24 hores abans de la rendició oficial.

El camp de concentració de Schlesiersee

El camp de concentració de Schlesiersee era un dels quatre camps satèl·lits del camp de Gross-Rosen i només tenia presoneres, la majoria jueves. El camp es va construir entre octubre i novembre de 1944 al llarg de la frontera nord-est de la Silèsia inferior i hi varen viure unes 1.000 dones joves que procedien d’Auschwitz. La majoria eren hongareses de les regions fronteres de Txecoslovàquia i poloneses. Els alemanys les varen obligar a cavar tanques antitancs en unes condicions espantoses per culpa de la meteorologia, amb unes temperatures gèlides, i per la crueltat dels seus carcelleres, que les colpejaven a la més mínima. El gener, davant l’arribada dels soviètics, els alemanys varen decidir evacuar el camp i les 970 dones jueves que quedaven varen ser obligades a caminar durant uns vuit dies fins arribar al camp de Grünberg. Durant la marxa varen morir 150 dones.

El camp de concentració de Helmbrechts

El camp de Helmbrechts va ser un camp satèl·lit del camp de Flossenbürg fundat durant l’estiu de 1944 destinat a dones. El poble de Helmbrechts està situat a uns 16 quilòmetres al sud-oest de Hof, a l’Alta Francònia. El camp no era molt gran i estava situat en un carrer principal del poble. Comptava amb 11 edificis d’una sola planta de fusta i quatre barracons on s’hi allotjaven les presoneres i que estaven envoltats de filferro espinós no electrificat. El cap del camp era un home anomenat Alois Dörr, però les presoneres tenien una guardiana cap que estava subordinada a en Dörr, que era l’únic del personal masculí que entrava a veure les dones. Helmbrecht albergava les presoneres que eren obligades a treballar a la fàbrica d’armament Neumeyer. Les primeres 179 dones varen arribar al camp el 19 de juliol de 1944. Després de quatre transports, el camp va augmentar la seva població arribant a 670 dones, la majoria de les quals eren presoneres poloneses i russes no jueves. Unes 25 dones alemanyes també varen ser tancades en aquest camp, la majoria per associar-se amb presoners de guerra o treballadors estrangers, i algunes per difamar contra el règim o ajudar als jueus.

Les presoneres no jueves tenien que treballar en torns de 12 hores i la seva alimentació, tot i que escassa, era més generosa que les dels altres camps. Els hi donaven cafè i pa per esmorzar, sopa de patates o naps, que en ocasions hi havia una mica de carn, per dinar i, per sopar, un panet amb margarina i embotit o formatge. Algunes rebien un entrepà durant el descans a la fàbrica. Només tres presoneres varen intentar escapar i quan varen ser atrapades pels alemanys les varen executar a l’acte. Aquestes tres varen ser les úniques dones no jueves que els alemanys varen executar en el camp. A més, les no jueves tenien fins a finals de febrer un metge presoner i dos ajudants que l’ajudaven a la infermeria. Un metge particular del poble de Helmbrechts tractava a les que estaven més greus i els medicaments que receptava els treia de la farmàcia del poble. Els alemanys inclús s’ocupaven dels problemes dentals de les presoneres no jueves i les portaven a un dentista local. Per la seva part, les presoneres jueves estaven segregades de les no jueves en dos barracons i no disposaven d’atencions mèdiques, encara que el seu estat de salut fos molt greu. Només una vegada un metge les va atendre quan va arribar un grup de jueves perquè tenien por que es declarés alguna epidèmia. A més, els alemanys no els hi donaven cap tipus de medicament ni roba ni sabates, i les varen discriminar de totes les maneres possibles. Per exemple, algunes jueves varen tenir que dormir en el terra fred dels edificis i a moltes les castigaven a la més mínima fent-les estar durant hores a l’aire lliure, sota un fred intens. Algunes varen morir pel tracte rebut. En el tema alimentari, les jueves només rebien un àpat, al migdia, i en general era una sopa d’una qualitat espantosa que va rebre el nom de sopa de jueus, Judensuppe. A vegades no n’hi havia per totes. A més a més, tenien prohibit tenia qualsevol pertinença i si els hi trobaven alguna fotografia o algun objecte rebien una brutal pallissa. Les no jueves podien tenir objectes personals.

Al març de 1945 varen arribar al camp les presoneres del camp de Grünberg, però elles varen quedar al marge de l’activitat laboral perquè a la fàbrica ja no hi havia lloc. El 13 d’abril, davant l’arribada dels nord-americans, els alemanys varen decidir emprendre una marxa de la mort amb prop de 580 presoneres jueves i unes 590 no jueves. El comandant Dörr va ordenar que les dones no jueves poguessin rebre vestimentes i els donessin una ració de pa amb margarina i salsitxa. A les jueves no els hi varen donar res. Uns 47 alemanys, 22 homes i 25 dones, varen escortar les presoneres. Els homes portaven fusells i les dones portaven vares. Algunes no jueves les varen deixar en el camp de Zwotau i les demés varen passar de ser presoneres a carcelleres quan les varen obligar a caminar al costat de la columna en marxa per vigilar les seves companyes jueves. En els últims dos dies de marxa, les varen obligar a caminar tot el dia sense donar-los pràcticament res de menjar. Algunes estaven tan afamades que menjaven herba o farratge que no servia ni pels animals. Civils alemanys les varen intentar ajudar, com per exemple a Ahornberg, però els carcellers els prohibien a la gent donar-los res. A Sangerberg, quan unes jueves varen suplicar menjar a la població, estaven afamades, la nit anterior havien mort una dotzena d’elles de fam, un guardià va amenaçar a una de les dones que volia ajudar-les de disparar-li un tret. Un altre guardià va colpejar a les presoneres que havien suplicat menjar amb la culata de la seva arma. Un altre guardià va llançar el pa a les gallines. A més, els alemanys no els hi permetien pràcticament beure res, ni de l’aigua del riu, i les feien dormir al terra tot i que tenien allotjaments. Quan varen arribar al poble de Cista, l’alcalde va proposar acomodar les jueves en un local amb llits preparats, però el comandant Dörr ho va rebutjar i va obligar a les jueves a dormir a l’aire lliure en un camp d’atletisme. Aquella nit va gelar i dotze dones jueves varen morir. Finalment, el 4 de maig, quan veien que estaven a punt de ser atrapats per les forces aliades, els alemanys varen abandonar les jueves, tot i que les volien portar abans fins al Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Quan varen ser atacats per un avió nord-americà, que va matar a una de les guardianes, que a més estava embarassada, els alemanys varen matar per ràbia a unes quantes jueves. Quan varen travessar la frontera, els alemanys les varen deixar a càrrec d’uns txecs i més tard varen ser alliberades pels nord-americans. No es possible determinar quantes d’elles varen morir. La República Federal d’Alemanya va afirmar que en varen morir 178: 129 de fam, malalties i esgotament, i 49 a conseqüència de pallisses i trets. Es probable que la xifra sigui més alta i arribi a unes 275 víctimes.

El camp de concentració de Dora Mittelbau

Sota el nom de Mittelbau, al principi, Dora no va ser res més que un túnel construït sota el turó de Kohnstein, i era un comando exterior del camp de Buchenwald, però Dora va ser indispensable i es va independitzar. Després, es va convertir en un complex industrial anomenat Dora-Laura-Ellrich. Els nazis varen designar a partir de l’estiu de 1943 un conjunt d’instal·lacions per la indústria de guerra situades al voltant d’un centre, Dora, ubicat en els turons del Harz, al voltant de la ciutat de Nordhausen. L’objectiu del camp era doble. Per una part, a causa dels bombardejos que havien destruït les millors bases d’armament, especialment la de Peenemunde, els nazis varen agrupar una sèrie de fàbriques i tallers que tenien la missió de fabricar, sota la direcció de Werner von Braun, les armes V-1 i V-2. Per altra part, els nazis desitjaven utilitzar mà d’obra barata com a esclaus que després podia ser eliminada. El primer comboi que va arribar al camp procedia de Buchenwald el setembre de 1943 i, seguidament, en varen venir molts més. Hi havia iugoslaus, ucraïnesos, polonesos, txecs, russos, jueus, hongaresos, francesos i italians. Cap a finals d’estiu de 1944, Dora va deixar de ser un kommando depenen de Buchenwald i es va convertir el 28 d’octubre de 1944 en un camp autònom, administrant diversos comandos.

Es varen instal·lar maquinària sota terra per treballar en les noves armes secretes, entre elles els V1- i els V-2. Fins a principis de 1944 no varen existir per als presoners ni instal·lacions sanitàries ni barracons, se’ls tancava en galeries subterrànies sotmesos a treballs forçats durant 12 i 14 hores. Cada dia morien al voltant de 100 presoners. Finalment, es va construir un camp a prop de l’entrada del túnel. A partir de l’estiu de 1944, en aquest camp hi havia uns 28.000 presoners. Nombrosos organitzacions de la resistència en el camp, entre ells Albert Kuntz, varen sabotejar la producció de guerra alemanya, tot i que molts d’ells varen perdre la vida per aquestes accions. Amb les derrotes alemanyes, la situació va empitjorar pels presoners; el ritme de treball es va intensificar mentre que el menjar escassejava. A l’hivern de 1944 la situació es va agreujar encara més. A partir de febrer varen arribar combois plens de presoners procedents d’Auschwitz i de Gross-Rosen. El març, els alemanys varen penjar als presoners russos. A partir de l’1 d’abril de 1945, davant de la imminent arribada dels Aliats, les SS varen començar l’evacuació del camp  i dels kommandos de la regió de Mittelbau, dirigint els presoners cap al nord, especialment cap al camp de Bergen-Belsen, Oranienburg o Ravensbrück. Abans de marxar, les SS varen assassinar els ferits que no podien continuar i els comunistes. Alguns d’aquests presoners varen morir assassinats a la granja de Gardelegen i en els camins. El 4 d’abril de 1945, Nordhausen va ser bombardejada per l’aviació nord-americana. El 15 d’abril de 1945 els nord-americans del 1ª exèrcit varen arribar al camp on varen trobar molts cossos sense vida escampats al terra i uns pocs centenars de presoners. A Dora-Mittelbau varen morir uns 20.000 homes. Els nord-americans es varen apoderar de tot el què varen trobar, ja que Dora i els seus tresors tecnològics estaven dins de la zona que anava a ser ocupada pels russos. Werner von Braun marxaria als Estats Units, en un futur dirigiria els projectes especials nord-americans. Tècnics i material es varen enviar a la base de White Sands, a Nou Mèxic. El 28 de juny de 1946, una V2 es va enlairar des de territori nord-americà. L’equip de Von Braun va participar en el desenvolupament del Saturn V que va propulsar els astronautes nord-americans a la Lluna el 1969.

El camp de concentració de Bergen Belsen

El camp estava instal·lat a 100 quilòmetres d’Hamburg i a 65 de Hanover, i va ser nomenat el camp dels malats i també el cementiri, ja que la majoria dels seus internats morien de disenteria o de tifus. Va ser construït per presoners de guerra francesos i belgues sobre un antic camp de presoners de la Primera Guerra Mundial. A partir de juliol de 1941 milers de presoners de guerra soviètics varen ser internats allí, torturats i executats. Fins a 1941, Bergen Belsen va ser un camp de presoners de guerra, llavors, va ser posat a disposició de l’administració de les SS satisfent la petició d’Oswald Pohl i, l’abril de 1943, Bergen Belsen es va convertir en un camp de concentració. El primer grup de presoners varen ser jueus procedents d’Albània, Grècia, Hongria, Holanda i Polònia que podien servir de moneda de canvi i s’agrupaven per nacionalitats. Aquell mateix any va començar la construcció d’un forn crematori.

A partir de 1944 es varen transferir a Bergen-Belsen milers de detinguts malalts i no aptes pel treball des d’altres camps. Lluny d’ajudar-los se’ls abandonava a la seva sort. L’avanç de les tropes soviètiques va provocar una arribada massiva de deportats i es va tornar a estendre el tifus. A finals de 1944, el camp hi havia 15.527 presoners, i el març de 1945 50.000, dels quals 26.300 eren dones. El forn crematori no era suficient per fer desaparèixer tots els cadàvers que s’amuntegaven en el camp, fins en els barracons, i es varen obrir fosses. L‘1 de desembre de 1944, el SS Hauptsurmführer, Joseph Kramer, que havia fet el seu aprenentatge en el camp de Natzweiler Struthof, es va convertir en el comandant del camp. En els primers dies d’abril de 1945 es va instal·lar un segon camp a uns quants quilòmetres del camp I, en els quarters de Belsen. Aquest segon camp va ser destinat a rebre contingents d’homes, dones i nens que des de febrer varen ser enviats en aquest camp davant de l’imminent arribada dels Aliats. Aquesta afluència de presoners va provocar el desordre, i Kramer va ordenar utilitzar mesures salvatges per acabar amb els presoners.

El 15 d’abril de 1945, les tropes britàniques varen arribar al camp on varen trobar-se amb una multitud de cadàvers, uns 13.000, però l’epidèmia de tifus era tal que es varen mantenir els detinguts dins del camp. D’immediat, els britànics varen obligar a les SS i els soldats de la Wehrmacht a enterrar els cadàvers en fosses comunes des del 21 al 25 d’abril de 1945. El 21 de maig de 1945, les autoritats militars britàniques varen cremar tots els barracons, els arxius i les torres de vigilància per l’epidèmia de tifus. Dels 12.000 presoners que varen aconseguir escapar amb vida la majoria no varen poder viure més d’un mes després de ser alliberats. Es creu que 170.000 persones varen morir a Bergen Belsen.

En aquest camp i va ser internada Anna Frank, que finalment hi va morir, i Simone Jacob, més tard Simone Veil, ministre francesa de Sanitat. A Belsen i va treballar el doctor Klein que injectava benzina a les venes dels seus pacients.

 

El camp jueu de Hellerberg

El camp de concentració de Hellerberg va ser un camp de treball forçats destinat exclusivament als jueus situat a la perifèria nord de Dresden. El 23 i 24 de novembre de 1942 varen ser deportats uns 300 jueus a Auschwitz i les escenes varen ser filmades per la propaganda antisemita pel fotògraf Erich Höhne, un treballador de l’empresa Zeiss-Ikon. Tres mesos després tots els ocupants del camp varen ser deportats a Auschwitz. Fins l’any 1995 no es va saber que existien aquests 120 metres de pel·lícula. Nombroses escenes estan documentades en el llibre Die Erinnerung hat ein Gesicht (El record té un rostre), de Norbert Hasse, Stefi Jersch-Wenzel i Hermann Simon, Leipzig, 1998.

El camp de concentració de Treblinka

El camp de Treblinka és el camp més conegut i més important dins del genocidi jueu dins de l’Operació Reinhard. El camp estava situat en un erm desèrtic, al nord-est de Varsòvia, en el districte de Sokolow Podlaski. El primer comandant del camp va ser l’Imfried Eberl, un metge especialista en l’eutanàsia. El camp estava dividit en dues parts; per un costat hi hava la recepció dels combois, on un equip de sonderkommandos que s’encarregava de despullar, tallar el cabell al zero i desvalisar a les víctimes que conduïen seguidament a la cambra de gas. En aquest lloc tan estret, els adults es veien obligats a aixecar els braços per entrar-hi i es tiraven els nens per sobre dels caps dels adults. A l’altra extrem hi havia les fogueres i les osseres. La majoria dels presoners eren jueus i gitanos que procedien de Polònia, Ucraïna i Hongria. Quan el gueto de Varsòvia es va rebel·lar, la majoria dels supervivents varen ser enviats a Treblinka, on moririen. Més tard també serien enviats en aquest camp els jueus dels guetos de les ciutats de Radom, Lublin i Bialystok.

La construcció del camp es va iniciar a la primavera de 1942 i  es va posar en marxa el 23 de juliol de 1942. A partir de llavors va funcionar amb regularitat fins al 2 d‘agost de 1943, després de que una revolta dels sonderkommandos destruís part de les instal·lacions. L’aixecament va ser organitzat pel doctor Chorongitzki, després per en Galevski, en Friedman i el capità Zelo. Tots varen morir en l’intent. A la tardor de 1943, quan les forces soviètiques s’apropaven al Reich, l’administració de les SS es va veure obligada a tancar el camp. L’activitat del camp va acabar definitivament el novembre de 1943. De Treblinka no varen sobreviure més que algunes desenes de presoners. Es creu que varen morir a Treblinka unes 750.000 persones.

El camp de presoners de Fossoli

El camp de presoners de Fossoli, a Itàlia, situat a sis quilòmetres de Capri, al costat d’una xarxa ferroviària, va ser obert el maig de 1942 com a camp per a presoners de guerra britànics. Després de la proclamació de la República de Saló per Benito Mussolini el setembre de 1943 va ser engrandit i gestionat per les SS pel seu interès estratègic. Des del gener de 1944 i durant set mesos, va esdevenir un camp de trànsit per als presoners jueus, partisans, estrangers i opositors cap a Dachau, Flossenburg i Auschwitz, i partiren vuit combois, sis d’ells amb destí a Auschwitz. En el primer, que va marxar el 22 de febrer, hi va ser embarcat Primo Levy.

El camp de concentració de Sobibor

El camp de Sobibor, situat a la regió de Lublin, en el districte de Wlodawa, en el límit d’un bosc de pins, es va construir a principis de maig de 1942 dins l’operació Reinhard. Després, des de juny a octubre de 1943, la seva importància va créixer amb l’arribada de 20 combois mensuals. Les instal·lacions d’aquest camp no eren tant completes com les del camp de Treblinka, per exemple només amb un senzill motor alimentava les cambres de gas. En canvi, els forns d’incineració eren més importants i estaven situats a una certa distància del camp, sent alimentats per petits trens de vagonetes. Els successius comandant del camp varen ser en Franz Stangl, de l’abril a l’agost de 1942, quan va ser traslladat a Treblinka, i en Franz Reichletner, que si va quedar fins que va tancar el camp.

Les víctimes només arribar al camp eren enviades a les cambres de gas, camuflades en sales de dutxes, on les assassinaven amb monòxid de carboni. Igual que a Belzec, el personal del camp havia sortir del programa de l’Aktion T4. Estava compost per soldats de les SS i guàrdies ucraïnesos. Com en altres camps d’extermini, equips de presoners, els Sonderkommandos, s’encarregaven de netejar les cambres de gas i de traslladar els cadàvers als forns crematoris. La majoria de les víctimes varen ser jueus dels guetos de Polònia, en especial el de Lublin; però també varen ser assassinats allí jueus d’Eslovàquia, Àustria, Bohèmia i Moldàvia, i Europa occidental. El 14 d’octubre de 1943, l’oficial soviètic Alexandre Petcherski va dirigir una revolta de 600 presoners contra els guardians del camp. Tot i que alguns d’ells varen aconseguir fugir, els guardians varen aconseguir frenar la revolta. Molts dels fugats varen morir per les mines enterrades al voltant del camp; altres varen ser executats. Aquesta revolta també va costar la vida a uns 10 soldats de les SS. Tot i el fracàs de la revolta, el camp va ser aniquilat, i res quedarà d’ell en el mes de novembre. Segons les fonts, a Sobibor es varen assassinar a uns 300.000 jueus, sense comptar les víctimes de la marxa de la mort improvisada quan el camp va ser evacuat.

Avui en dia queda molt poca cosa del camp. Una dada curiosa, en el bosc on hi havia Sobibor hi han molt ocells, però no es dirigeixen mai a la zona on hi havia al camp per cantar-hi.

El camp de concentració de Belzec

El camp de Belzec es trobava al sud de Sobibor i de Lublin, en el districte de Tomaszow, sobre la línia ferroviària Lublin-Lvov, en el sud-est de la part de Polònia no annexada. El camp es va construir a la tardor de 1941 en el marc de l’Operació Reinhardt. En un espai restringit de 275 metres de llarg per 273 d’ample, 600.000 presoners ( homes, dones i nens ) varen ser assassinats des de març a octubre de 1942. No hi havia barracons ja que els deportats eren exterminats a l’acte. Una part del camp acollia els combois i en l’altra, la de les sis cambres de gas i forns crematoris, morien els deportats. La majoria dels deportats venien dels guetos del sud de Polònia. El camp va servir de prototip pels camps d’extermini de Sobibor i Treblinka. El desembre de 1941, Christian Wirth va ser nombrat cap del camp. El camp es va desmantellar el juliol de 1943 i  el terreny va ser anivellat per les SS plantant-hi arbres amb la idea de borra l’assassinat en massa. En aquest camp també varen ser assassinats jueus i gitanos d’Alemanya, d’Àustria i Bohèmia i Moràvia. Actualment una pineda cobreix les seves cendres. Un monument aixecat pel govern polonès recorda les víctimes.

Next Page »