El camp de concentració d’Aurigny

El camp d’Auringy, en les illes anglonormandes, es va obrir el 1941 pensat per empresonar a un miler de deportats russos. Després, i varen ser enviats un grup de republicans espanyols. Les primeres arribades varen ser el 22 de febrer de 1942. El 12 d’agost de 1943 va arribar-hi el primer comboi de deportats jueus, fins llavors internats a França, especialment a Drancy. L’últim comboi que va arribar al camp va ser el 5 de juny de 1944 quan varen ser internats un grup de republicans espanyols que procedien del camp de Vernet. En aquells moments, el camp hi havia 2.500 detinguts. Però, des de principis de maig de 1944 es va començar a evacuar el camp. El 25 de juny de 1944 tots els presoners van ser traslladats al deparatament de Pas de Calais.

El camp d’Aurigny depenia en el pla administratiu del camp de Neuengamme, que li proporcionava els guardians de les SS. En el camp es va excavar una profunda galeria per poder enterrar els detinguts.

Curiosament, no existeixen documents gràfics d’aquest camp, a excepcció d’una foto del cap de les SS i comandant del camp.

El camp de concentració de Theresienstadt Terezin

Els nazis varen establir un important centre de concentració a la ciutat txeca de Terezin, situada al nord-oest de Praga, que era molt semblant a un gueto. Una part d’aquest centre va ser una ciutadella utilitzada per la Gestapo que era anomenada petita fortalesa. A partir de 1939 varen ingressar-hi nombrosos antifeixistes txecs. En un principi no hi cabien més de 1.200 presoners però al final de la guerra el seu número va ascendir a 6.000. El novembre de 1941, el gueto era reservat als jueus de més de 65 anys, per tant els que no eren aptes per treballar, i per als alemanys, danesos, holandesos, txecs i austríacs, al igual que per ex-combatents de la Primera Guerra Mundial. Però, i com a resultat de la Conferència de Wannsee celebrada el 20 de gener de 1942, es va obrir en aquest lloc un camp batejat amb el nom de gueto Privilegiat i es va convertir en un camp de trànsit per enviar els jueus del camp a les cambres de gas d’Auschwitz, Maidanek, Chelmo i Treblinka. 100.000 jueus, aproximadament, varen passar pel camp de Terezin, molts d’ells eren nens provinents especialment del gueto de Bialystok. Els que es quedaven varen treballar en els kommandos com esclaus. Aquest camp estava sota la responsabilitat de l’Oficina per la solució de la qüestió jueva de Bohèmia i Moràvia, dins de la jurisdicció de la secció de l’Adolf Eichmann, que depenia de la RSHA de Berlín. La presència de certes figures de la intel·lectualitat jueva, essencialment txeca, alemanya i austríaca, va permetre una vida cultural oficial i clandestina. Algunes obres d’artistes internats serien més tard testimoni de les condicions de vida a Theresienstadt.


Els successius comandant dels camp varen ser Siegfried Seidl, de novembre de 1941 a juliol de 1943, condemnat a mort i executat el febrer de 1947; Anton Bruger, de juliol de 1943 a febrer de 1944, capturat i portat a Txecoslovàquia després de la guerra, però que no va poder ser trobat després de la seva evasió i va ser condemnat a mort en rebel·lió. Finalment, Karl Rahm va dirigir el camp de febrer de 1944 fins que les tropes soviètiques varen alliberar el camp el 8 de maig de 1945; va ser condemnat a mort i executat el 1947.


El 2 de maig de 1945 els nazis varen convidar a una comissió de la Creu Roja Internacional perquè visités el gueto model de Terezin. Però mentre ensenyaven en els visitants algunes instal·lacions, s’executaven al mateix temps, en un lloc anomenat Plaça d’Execuccions, a 53 homes i 3 dones. Alguns dies més tard, el comandant de les SS del camp va intentar liquidar a tots els supervivents, però el seu pla es va veure frustrat davant l’arribada dels soldats soviètics, que varen arribar al camp el 8 de maig de 1945, el dia de la capitulació nazi, rescatant a 14.000 persones. Molts dels procedents que varen trobar-se els soviètics eren kommandos de Flossenburg, que estaven mig moribunds i durant les següents setmanes varen patir el tifus.

Després de l’alliberació es va construir un gran cementiri per 26.000 cadàvers. També hi ha una fossa comuna amb 22.637 víctimes de diferents nacionalitats. Abans de que el camp fos alliberat, els nazis varen incinerar a 25.000 presoners. Segons diverses fonts, al voltant de 150.000 persones varen ser deportades a Theresienstadt. La majoria varen ser enviats als camps d’extermini.

La deportació

La deportació és el trasllat forçat d’una població o d’individus fora de la seva zona habitual. L’Alemanya nazi va ser culpables de la deportació de milions de jueus, d’obrers reclutats, opositors i de representants dels països ocupats durant la guerra. Les primeres deportacions de jueus a Polònia varen tenir lloc en el marc de la Solució Final a càrrec d’en Reinhard Heydrich. Les primeres deportacions, amb 19.287 jueus de Berlín, Viena, Praga, Colònia i altres ciutats del Reich, varen tenir lloc a l’octubre de 1941. El seu destí era Lodz, on s’hi va construir un dels primers guetos de Polònia. El novembre va haver-hi una segona deportació a Riga amb 50.000 jueus.

També hi va haver deportació de civils russos a Alemanya per treballar com esclaus. Es calcula que no menys de 8,7 milions de russos varen ser deportats com a mà d’obra esclava.

El camp de concentració de Chelmo

El camp de concentració de Chelmo va ser el camp més diferent a tots, en un vell castell romàntic, amb un jardí de 3 hectàrees de terreny. Al principi de la guerra, un terç de la població de Lodz era jueva, al voltant de 200.000 persones. La construcció del camp es va decidir en el marc de la Solució Final i de l’extermini dels jueus no aptes per treballar del gueto de Lodz i més tard del conjunt de Warthegau Com altres centres, el de Chelmo estava a prop  d’una via ferroviària per facilitar l’arribada dels combois. El camp tenia dues parts: la del castell i la del bosc. Les víctimes eren asfixiades en camions de gas, ja que no hi havia cambres de gas, en el patí del castell. En el pòrtic, els presoners eren rebuts per un comandant de les SS amb dolçor. Però després uns seixanta homes de les SS s’encarregaven d’assassinar-los. Els cossos eren enterrats en fosses comunes en el bosc. Les pertinences de les víctimes es confiscaven. Quan les fosses comunes eren massa plenes, es deixaven els cadàvers podrint-se a la natura, el que va provocar epidèmia de tifus i una pudor insuportable. Després es varen cremar els cadàvers en fogueres i finalment en forns crematoris construïts per aquest objectiu, que més tard es varen destruir.

Del 8 de desembre de 1941 al 11 d’abril de 1943, 300.000 jueus varen ser assassinats en la regió de Warthegau. Més tard, 5.000 gitanos, 16.000 jueus de diferents països d’Europa, així com molts nens del poble de Lidice, a Txecoslovàquia, varen desaparèixer darrera dels murs del jardí de Chelmo. Heinrich Himmler va ser qui va donar l’ordre d’executar els jueus del Warthegau. El 7 d’abril de 1943 es va destruir el castell i es varen esborrar les petjades del crim. Un any després, a finals de juny de 1944, es va tornar a iniciar l’activitat assassina, matant a jueus que eren deportats dels països ocupats i dels supervivents del gueto de Lodz. El setembre de 1944, el Sonderkommando va tenir que esborrar de nou les proves dels horrors comesos, abans de que siguessin assassinats per les SS. Finalment, el 17 de gener de 1945 varen cessar les execucions. El camp va ser tancat el gener de 1945. Només dos supervivents es varen trobar en el moment de l’alliberació.

El primer comandant del camp, en desembre de 1941, va ser Herbert Lange, que ja tenia experiència en l’extermini amb el gas en haver treballat pel programa d’eutanàsia Aktion T4 i haver dirigit el comando especial que anava pels sanatoris amb els camions de gas per eliminar els malalts mentals a Prússia Orietnal i en el Warthegau.

El camp de concentració de Grünberg

El camp de concentració de Grünberg es va fundar entre els anys 1941 i 1942 com un camp de treballs forçats per les dones jueves. Estava situat al sud-oest de la ciutat de Breslau, a prop de la ciutat de Grünberg, i a mitjans de 1944 es va convertir en un camp satèl·lit del camp de Gross-Rosen. A l’estiu de 1944 en el camp hi vivien aproximadament 900 dones jueves joves, moltes de les quals procedien de la regió oriental de Silèsia superior. Les presoneres treballaven principalment en una empresa tèxtil privada alemanya situada a prop del camp. El gener de 1945 el número de presoneres del camp es va duplicar amb l’arribada de les presoneres de Schlesiersee, que havien marxat d’aquell camp davant l’arribada dels soviètics. Però dos dies més tard, el 20 de gener, en veure que els soviètics també s’aproximaven al camp, els alemanys varen evacuar el camp i varen dividir les presoneres en dos grups. Entre 1.000 i 1.100 presoneres amb els seus guardians varen marxar a Helmbrechts, un camp satèl·lit de Flossenbürg, mentre que la resta varen marxar a Bergen-Belsen. La marxa a Bergen-Belsen, una distància de més de 400 quilòmetres en línia recta, va durar un mes i les presoneres varen tenir que fer tot aquell trajecte a peu, dormint en estables sense calefacció i sense pràcticament menjar res. Gran part d’elles varen morir perquè no varen aguantar més o varen ser afusellades pels alemanys. La marxa a Helmbrechts encara era més llarga, uns 480 quilòmetres, i només 621 presoneres varen arribar al camp al cap de cinc setmanes. Els alemanys varen deixar a 230 d’elles, incloses les infermeres, en altres camps i algunes poques varen aconseguir escapar. Entre 150 i 200 no varen sobreviure el trajecte degut a la brutalitat de les condicions. Després de passar cinc setmanes a Helmbrechts, les presoneres que encara vivien i estaven en condicions varen ser obligades a fer una altra marxa de la mort.

El Flughafenlager

El Flughafenlager va ser un camp de treball alemany de Lublin, concretament a l’aeroport de la ciutat, en la ruta cap a Zamosc, a mig camí del camp de concentració de Maïdanek, fundat durant la tardor de 1941. En el camp hi treballaven com esclaus jueus i l’empresa principal era el Taller Tèxtil, un establiment de l’Oficina Principal Econòmica-Administrativa de les SS, construït durant els anys 1941-1942. L’empresa es dedicava a la càrrega i descàrrega dels vagons de mercaderies i de la construcció de barracons i, durant la tardor de 1942, descarregava grans quantitats de roba i objectes que pertanyien a les víctimes de l’holocaust. Els presoners eren obligats a classificar grans quantitats de mercaderies i si no complien les ordres o eren ajusticiats o enviats a un camp d’extermini. Segons Odilo Globocznik, 1.901 vagons amb peces de vestir, roba blanca, plomes pels coixins i draps confiscats als jueus per ser entregats a la indústria alemanya varen arribar al camp. Els alemanys també varen acumular en aquest camp 103.614 rellotges que necessitaven reparació, 29.391 ulleres, moltes joies i grans quantitats de diners. El valor total s’ha calculat en més de 178 milions de Reichsmarks.

Desenes de milers de jueus, homes i dones de totes les edats, varen passar per Flughafenlager i molts pocs, un grup de quaranta o cinquanta persones va sobreviure. La majoria provenien de Varsòvia, Bialystok i Belzyce quan s’aturaven temporalment al camp abans de ser deportats a Treblinka o als camps propers de Maïdanek, Poniatowa, Trawiniki i Lipowa. Les dones, majoritàriament procedien de Polònia, Txecoslovàquia i Holanda, i un número considerable d’Alemanya, sobretot d’Aachen i Coblença. Els jueus que morien com a conseqüència del dur treball o dels maltractaments dels seus carcellers eren substituïts pels que acabaven d’arribar. Els alemanys mataven als jueus sense miraments i, fins i tot, varen obligar en els propis presoners a construir una forca per penjar-hi a qui creguessin convenient, sobretot qui no obeïa les ordres o se l’enxampava robant, encara que fos un objecte sense valor. Les execucions es feien davant dels presoners per intimidar-los i per diversió. No va ser fins a començaments de 1943 quan els alemanys varen instal·lar-hi en el camp un sistema de clavegueram i un subministrament d’aigua corrent adequat.

El camp de concentració de Jasenovac

El camp de concentració de Jasenovac va ser un camp situat a Croàcia. La seva construcció va començar l’estiu de 1941 i va funcionar el temps que va durar l’Estat independent de Croàcia. Una part de la instal·lació donava sobre el riu Sava, i els presoners a vegades eren executats sobre el mateix moll. Els ustaxs feien despullar a les víctimes, els lligaven de dos en dos amb filferro i els tirotejaven o els afogaven tirant-los al riu amb peses lligades al coll.

Els presoners arribaven en camió, en ferrocarril i a vegades a peu. A la seva arribada eren classificats per grups, colpejats, vestits amb roba de presoner i allotjats en barracons de fusta. El treball forçat consistia en la construcció de dics, càrrega i descàrrega de mercaderies, treballs agrícoles i fabricació d’armament. La malnutrició, la disenteria i el tifus varen ser presents en el camp. Els ustatches encarregaven als gitanos, que després serien assassinats, les liquidacions. Portaven als presoners fora del camp, els feien cavar les seves tombes, els degollaven i després els enterraven. A principis de 1942, els ustatches varen fer construir un forn crematori, el forn Picili. Els presoners que el varen construir varen ser assassinats un cop varen acabar; només tres mesos va funcionar. A finals de 1942, el comandant d’un dels subcamps va provar la resistència humana a la gana i la set: tancava alguns presoners, principalment intel·lectuals, darrera del filferro i esperava a veure’ls morir o menjar carn dels altres cadàvers.

El 30 de març de 1945, els Aliats varen descobrir el camp i varen bombardejar sense alliberar-lo. A principis d’abril, el comandant del camp va intentar esborrar les petjades de l’horror mitjançant liquidacions, cremació en fogueres i afogant a molt en el riu; 600 presoners es varen rebel·lar, però només 80 es varen poder escapar. Abans de fugir, els ustatches varen minar tots els edificis i varen incendiar el camp. Aquesta destrucció va fer difícil dir el número de víctimes, que podria anar de 60.000 a 83.000.

El camp de concentració de Natzweiler Struthof

El setembre de 1940, el comandant, Standartenführer SS, Blumberg, que recorria Alsàcia, va decidir instal·lar, a prop de Struthof, a l’ajuntament de Natzweiler, una cantera i un camp de concentració. En el fons del bosc d’Alsàcia, però dominant la vall, cara al nord i a més de 800 metres d’altitud, es va construir el camp, a uns 55 quilòmetres al sud-oest d’Estrasburg, per ordres de l’arquitecte Albert Speer. Fins al 21 de maig de 1941 varen arribar, procedents del camp de Sachsenhausen, els primers Schutzhäftlinge, 300 alemanys, la majoria eren condemnats per delictes comuns, asocials i desertors de la Wehrmacht per construir i organitzar el camp de Struthof. A partir de la construcció dels primers barracons varen començar al maig de 1941 a arribar-hi els primers presoners de totes les nacionalitats i d’altres camps, especialment de Sachsenhausen i Dachau. El camp va albergar a francesos resistents, jueus, homosexuals i asocials. L’hotel Le Struthof, requisat, va servir pels serveis administratius durant les primeres obres i després s’hi va construir una cambra per experiments amb gas verinós, principalment contra els gitanos importats d’Auschwitz.

Els primers combois N. N. (Nit i Boira) varen arribar a principi de juliol de 1943. Al principi, el camp va ser concebut per rebre 1.500 presoners, però en el moment de ser evacuat, en els primers dies de setembre de 1944, hi havia al voltant de 7.000 presoners, sense contar els kommandos exteriors que depenien del camp. Dues terceres parts dels detinguts eren presoners polítics, la gran majoria d’ells eren francesos. Els dies 2 i 3 de setembre de 1944 la gran majoria dels presoners varen ser evacuats al camp de Dachau, mentre que 108 combatents del grup Alliance varen ser assassinats brutalment per les SS. Les evacuacions al camp varen durar algunes setmanes. Les forces franceses del comandant Philippe Leclerc varen arribar al camp quan ja havia sigut evacuat pels últims guardians, el 23 de novembre de 1944.

El camp pertanyia a la categoria III, les condicions de treball s’orientaven més cap a l’exterminació que cap a la producció. Cada matí, quan els presoners marxaven cap la Kartoffelkeller o cap la Strassenbau I, sabien que en arribar a la nit no tots arribarien en els barracons. Els guardians de les SS i els Kapos es divertien tirant els presoners des de la cantera. L’assassinat d’un presoner es premiava amb dies de festa. Els mal tractaments, les males condicions de vida i el treball dur varen costar la vida a la meitat dels presoners durant el primer any. Es diu que les víctimes elegides per ser eliminades eren atapeïdes de dolces i pastissos. A més de ser un camp d’extermini i de treball forçós, en el camp si varen practicar experiments pseudomèdics, sobretot en els gitanos, sobre els que s’experimentava amb gasos tòxics. Altres experiments tenien que veure amb el tifus, la febre groga i el gas mostassa. Els cadàvers dels jueus gasejats eren portats en un laboratori anatòmic d’Estrasburg per ser diseccionats o conservats en alcohol com a part d’un estudi de les SS sobre la inferioritat racial. Molts cossos varen ser cremats i, segons diversos informes, les famílies tenien que pagar 75 Reichsmarks per rebre una urna de fang amb les cendres.

En els kommandos exteriors les condicions com a les valls del Neckar, on els presoners transformaven antigues mines de guix en fàbriques subterrànies, o en el de Kochem i el seu famós túnel, o en Vaihingen, on els malalts se’ls deixava morir, les condicions de vida no eren gaire millor que el propi camp. Precisament a Vaihingen va ser dels primer llocs on els Aliats varen poder veure l’horror nazi en els camps de concentració. L’activitat econòmica del camp es va diversificar: alguns presoners varen ser trets de les canteres per treballar en els tallers de reparacions de motor d’aviació de les fàbriques Junker o sortien del camp per la construcció de carreteres. En els últims anys de la guerra, de 1943 a 1944, es varen construir fàbriques subterrànies d’armament.

Com a molts altres camps, Natzwiller tenia zones reservades pel personal de les SS, barracons pels detinguts, un búnquer, un patíbul perfectament visible des de tota l’esplanada i també una cambra de gas que va començar a funcionar a partir de l’estiu de 1943.  Entre els comandants hi havia en Joseph Kramer (de l’octubre de 1942 al maig de 1944 . Segons diversos historiadors a Natzweiler hi varen morir 11.000 presoners.

Sobre el patíbul i el forn crematori si va aixecar després de la guerra un monument de línies pures. El monument va ser construït per subscripció nacional i en memòria de la Deportació Francesa. Actualment es pot visitar les restes del camp i el seu museu.

El camp de concentració de Lublin Maïdanek

Primerament el camp de Lublin Maïdanek va ser un camp de presoners de guerra, on varen ser exterminats 5.000 soldats soviètics el 1941, però a partir de 1942 la gran part dels detinguts varen ser jueus. A partir de maig de 1942, les SS li van aplicar el nom de camp de concentració de Lublin. El camp es troba a 2 quilòmetres de la ciutat de Lublin, però els habitants de la regió li deien Maidanek, nom del poble veí. Els comandants del camp varen ser successivament Kart Otto Koch, Max Koegel, Hermann Florstedt, Martin Weiss i Arthur Liebehenschel.

El 1941, es va planejar construir-hi un camp gegantesc. Els nazis varen requisar una superfície de 270 hectàrees, a les que rodejava un filat elèctric i on s’havia previst la instal·lació de 500 blocs, però al final només se’n van construir 120. Per realitzar els treballs d’instal·lació, durant quatre anys es varen utilitzar entre 35.000 a 40.000 presoners.  Després d’haver-se instal·lat la cambra de gas i els forns crematoris, Maidanek, sense arribar a la importància d’Auschwitz-Birkenau, va complir la doble funció de camp de concentració i d’extermini. Les operacions de gasejat varen començar a l’octubre de 1942 i varen durar fins a finals de 1943. Els deportats no aptes pel treball se’ls enviava a les cambres de gas, que utilitzaven tant el monòxid de carboni com el zyklon B. Els demés varen ser utilitzats com a mà d’obra gratuïta per les fàbriques de munició i d’armament. En el camp de concentració com també en els comandos exteriors, la mort podia arribar també per extenuació. El 24 de juny de 1944, les SS varen decidir evacuar el camp, i només alguns supervivents varen arribar a Auschwitz. A l’arribada de les tropes soviètiques el juliol de 1944 només hi quedaven restes d’osos. Els soviètics es varen trobar grans magatzems plens de tots els objectes de les víctimes, entre els quals si trobaven muntanyes de maletes que encara portaven els noms dels seus propietaris.

Un mínim de 400.000 víctimes varen morir en aquest camp, la gran majoria jueus procedents del gueto de Varsòvia. El 3 de novembre de 1943 es va assassinar en massa amb metralladores a 18.000 presoners mentre sonava una música alegre per intentar cobrir el soroll de les metralladores.  La majoria de les víctimes eren originàries de Polònia, però també hi havia persones de 26 països diferents.

A la carretera de Chelm, a prop de Lublin, queden alguns pocs vestigis i alguns monuments que recorden la tragèdia de Lublin Maidanek.

El camp de concentració de Gross Rosen

A l’agost de 1940, 80 presoners polonesos polítics varen ser traslladats del camp de Sachsenhausen cap a la ciutat de Gross Rosen, al voltant d’una cantera de granit, per inaugurar un kommando que acabava de crear-se a Polònia, a 60 quilòmetres de Wroclaw, Breslau. Més tard, s’anomenaria Gross Rosen, que en llengua polonesa es diu Rogosnica. Gross Rosen es caracteritzava, i encara avui en dia, per la petita torre que aixecava la seva curiosa construcció a la plaça de reunions. La campana portava el ritme de la vida en el camp. Gross Rosen es va desenvolupar ràpidament fins a convertir-se en un camp autònom del que varen néixer molts comandos. Dotzenes de comandos exteriors es varen associar a gran empreses com I.G. Farben, Krupp o Daimler Benz. En a l’interior de les reixes hi havia la cantera immensa des d’on els presoners extreien pedres, i on molts d’ells morien d’esgotament. Un conegut camp de treball depenent de Gross Rosen va ser el de Brünnitz, on Oskar Schindler va instal·lar la seva fàbrica salvant a moltes vides. En el camp la mortaldat va ser tant alta que el forn crematori construït el 1941 va ser aviat incapaç de seguir el ritme. El 1943, la casa Topfx und Söhne, que havia equipat ja altres camps, va rebre l’oferta del camp de construir forns de quatre cambres i de gran rendiment.

A Gross Rosen es va practicar l’extermini ràpid. Una nota secreta, amb data el 22 d’octubre de 1941, confirma l’execució d’un grup de presoners soviètics. Es calcula de que els 200.000 homes, aproximadament, que varen estar en Gross Rosen, 40.000 varen morir pel treball forçat o les execucions, i no es conta els presoners de guerra soviètics que generalment varen ser assassinats només arribar.

En els últims mesos, el camp va rebre detinguts provinents d’altres com, especialment d’Auschwitz. El febrer de 1945 els nazis varen decidir evacuar el camp. Amb temperatures d’entre 20 i 25 graus sota zero els presoners varen ser obligats a pujar a les vagonetes del ferrocarril i varen tardar deu dies en arribar a Dora Nordhausen, Buchenwald, Bergen Belsen…. La majoria dels detinguts varen morir durant el trasllat. El 5 de maig de 1945 les tropes soviètiques varen entrar al camp trobant un petit grup de supervivents. Un memorial recorda avui el patiment dels que varen morir en el camp.

El camp va ser dirigit successivament per Arthur  Rödl, que es va suïcidar el 1945, Wilhelm Gideon que, tot i les acusacions que se li varen fer, no va ser condemnat, i Johannes Hasebroek, que va passar només sis anys a la presó.

« Previous PageNext Page »