El camp de concentració de Schirmeck

A uns quants quilòmetres del camp de Natzweiler Struthof , els nazis varen construir un altra camp destinat a rebre els alsacians sospitosos de resistència o acusats del mateix delicte i d‘oposició al nacionalsocialisme. El camp va obrir el 2 d’agost de 1940 i se’l va conèixer amb el nom de Sicherunslaguer Vorbruzk-Schirmeck, i va funcionar sense interrupció fins el 22 de novembre de 1944 quan va ser alliberat. Normalment, els presoners hi estaven de pas abans de ser enviats a altres camps o presons. Els presoners que es quedaven el camp eren obligats a fer treballs forçats. A Schirmeck hi havia un camp annexa a la localitat de Haslach que treballava per la fàbrica Daimler-Benz i, durant quatre anys, milers d’alsacians varen passar per aquest camp.

El camp de concentració de Neuengamme

Instal·lat el desembre de 1938, el camp de concentració de Neuengamme va ser el camp més gran de la regió nord d’Alemanya. Situat a la riba dreta del riu Elba, en el centre d’una regió pantanosa, a 25 quilòmetres d’Hamburg, va ser construït en un principi com un camp de treball que depenia del camp de Sachsenhausen. El 4 de juny de 1940 es va convertir en un camp autònom. En aquell moment, el 80% dels presoners eren criminals alemanys. Però el camp no va parar d’augmentar, rebent, des de 1940 a 1945, prop de 100.000 presoners de totes les nacionalitats. El camp tenia una estació de ferrocarril particular, així com un petit port fluvial que havia sigut construït en un canal pels primers presoners. A partir de principis d’abril de 1945, l’avanç Aliat occidental va provocar el replegament dels kommandos cap al camp central. Però , al mateix temps, l’avanç Aliat va obligar l’evacuació general del camp. Aquest fet va provocar que combois successius es dirigissin a Bergen-Belsen. Aquesta marxa va donar lloc a matances, com les de Sandbostel i a la badia de Lüdeck. Walter Eisfeld, Martin Weiss i Max Pauly varen dirigir successivament el camp entre febrer de 1940 i el 4 de maig de 1945, quan les tropes britàniques el varen descobrir buit.

Els presoners treballaven en les fàbriques d’armament i de construccions navals, en omplir els pantans, descarregar les barques o en el manteniment del camp. De Neuengamme depenien, aproximadament, 60 kommandos exteriors que treballaven a la frontera entre Alemanya i Holanda, al voltant d’Hamburg, Bremen, Minde, Hanover, a Schleswig-Holsein, a la desembocadura del Weser, a la regió mitja del Elba, en el Brunswick i fins i tot en les illes anglonormandes. Les condicions per aquells presoners eren extremadament dures: superpoblació, mala higiene, mal nutrició i epidèmies de tifus. Milers de detinguts varen morir colpejats o per esgotament. Els presoners de guerra soviètics i els opositors polítics eren assassinats d’un tret a la nuca, penjats o gasejats amb zyklon B en el búnquer. També es varen realitzar experiments mèdics sobre un grup d’una vintena de nens amb edats d’entre quatre i catorze anys: el doctor Kurt Heissmeyer els va inocular la tuberculosis i a l’abril de 1945 va fer penjar als supervivents. Es creu que unes 106.000 persones, entre elles 13.000 francesos, varen passar pel camp i la meitat no varen sobreviure.

El memorial, inaugurat el 7 de novembre de 1965,  va ser construït pel Comitè Internacional de Neuengamme, amb l’ajuda del Senat i del Parlament d’Hamburg.

El camp de concentració de Lipowa

El camp de concentració de Lipowa va ser fundat el desembre de 1939 en un antic hipòdrom situat a Lublin, Polònia, en el carrer Lipowa. En un primer moment era una zona on els alemanys hi varen reunir els jueus de la ciutat i dels voltants però, al cap d’un temps, davant del volum de presoners i de jueus, es va convertir en un camp de concentració. Durant l’hivern de 1940-1941 el camp va arribar a albergar a uns 2.000 presoners i poc després va augmentar la població amb les batudes periòdiques en el gueto de Lublin. Els presoners eren obligats a fer treballs forçosos, sobretot es dedicaven a empreses de les SS, i feien treballs com classificar les pertinences dels jueus assassinats pels alemanys. Lipowa es va especialitzar en sabates. La productivitat màxima del camp va tenir lloc durant l’estiu de 1942 i no va reduir el ritme fins la seva destrucció. El novembre de 1943, els alemanys varen afusellar als 3.000 jueus que vivien en el camp en els afusellaments massius de la Erntefest.

Els presoners que varen servir en el camp durant aquells anys varen ser tractats de forma brutal pels seus carcellers. Es castigava amb la pena de mort tots els intents de fuga, els furts i participar en l’economia submergida. Per exemple, es va castigar amb la mort a uns jueus que collien ferralla industrial sense valor. Pràcticament tot el personal de Lipowa duia fuets o instruments semblants al damunt i els utilitzaven amb freqüència. El comandant del camp era un aficionat a colpejar els presoners sense pietat.

El camp de concentració de Stutthof

El camp de concentració de Stutthof va ser construït el 1939 en el territori de l’antiga Prússia Oriental, a l’oest de Stutthof, a uns 36 quilòmetres a l’oest de Gdansk, Danzig, en una regió geogràfica en la que hi ha abundants pantans i una zona boscosa de clima fred i humit. Es el camp que està més allunyat d’Alemanya. Al principi, el camp tenia unes dimensions modestes, però, poc a poc, es va anar engrandint fins arribar a les 120 hectàrees. En la seva estructura hi havia tallers, fàbriques, dipòsits, magatzems, cambres de gas i un enorme forn crematori. Els primers detinguts que varen arribar al camp varen ser presoners alemanys i després els opositors polonesos, els soviètics a partir de 1941 i a partir de 1944 la majoria eren deportats jueus. El 2 de setembre de 1939 va arribar-hi un comboi amb 250 presoners de guerra polonesos. Després d’ells serien molts els que hi arribarien. El 23 d’octubre de 1941, en Heinrich Himmler va visitar el camp. L’administració del camp corria a càrrec de les SS, primer sota el comandant Max Pauly i després, a partir de 1942, d’en Paul-Werner Hoope. En Pauly va ser condemnat a mort i executat el 1946 en el procés de Neungamme. El 1957, en Hoppe va ser condemnat a nou anys de reclusió.

Stutthof al principi era un camp d’internament civil, però a partir de 1942 va ser un camp de concentració i d’extermini. El 22 de març de 1940, 65 presoners de guerra varen ser afusellats. El 1943, es va construir un nou camp just al costat de l’anterior. Com en altres camps de concentració, hi havia camps de treball, una cinquantena, utilitzats dins i fora del camp. Els exteriors proporcionava mà d’obra a Pomerània i a Prússia Oriental. Els presoners eren executats d’esgotament pel treball, de fam, per les execucions per arma de foc o a la forca, on els altres detinguts havien de veure com penjaven als seus companys, les injeccions letals o la cambra de gas. Durant els últims sis mesos de 1944, la cambra de gas va consumir la quantitat de 200 homes per hora. 120.000 presoners varen passar pel camp, dels quals un 90% eren d’origen polonès. Durant l’evacuació del camp el 25 de gener de 1945 cap a Pomerània varen morir molts presoners. Quan les tropes soviètiques varen entrar al camp només es varen trobar 385 presoners mig mortes. Es calcula que varen morir a Stutthof al voltant de 85.000 deportats.

Kapo

El kapo era un detingut encarregat de feines de vigilància i organització dins dels camps de concentració sota les ordres de les SS. Una característica del sistema de camps de concentració del Tercer Reich era no forçar l’organització, deixant que els presoners s’administressin per la seva banda la vida diària, i que les SS intervinguessin només pel comandament i la repressió. Els kapos eren escollits sovint entre els presoners comuns, i amb els Oberkapos es comportaven com auxiliars entregats.

El camp de concentració de Ravensbrück

El novembre de 1938 es va començar a construir aquest camp de concentració destinat a les dones. El camp està situat a 80 quilòmetres al nord de Berlín, sobre una duna d’arena en un lloc fred anomenat la petita Sibèria meklemburgesa, a prop del llac Schwedtsse, a prop del balneari de Fürstenberg, en el Meklemburg. A principis de 1939, 500 presoneres varen ser transportades des de Sachsenhausen a on hi hauria aquest nou camp per acabar-lo de construir. Un primer comboi carregat amb 867 dones del camp de dones de Lichtenburg, la majoria alemanyes i austríaques, algunes d’elles i Testimonis de Jehovà, va arribar a Ravensbrück el 13 de maig de 1939.

Des de 1939 a 1945, 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents de 23 nacionalitats diferents varen ser internats en aquest camp per motius polítics, racials o religiosos. Les presoneres anomenades asocials varen arribar a ser el 12,25% de les recluses del camp. Les primeres dones que varen arribar eren polítiques alemanyes i austríaques, però a partir de 1940 arribaven de tots els països ocupats per la Wehrmacht. Al costat del camp de dones hi havia un petit camp per homes. El camp va ser engrandit fins a tres ocasions i, fins i tot, va tenir un camp annex per adolescents, Uckermark, 20 tallers de producció Siemens&Halske i la fàbrica Industriehof de l’empresa Texled, propietat de les SS, de recuperació de vestimenta militar, a part de més de 70 comandos disseminats al llarg del Reich que depenien del camp central. Els camps de Sachsenhausen, Buchenwald, Mauthausen, Dachau i Flossenburg varen reclamar la mà d’obra femenina de Ravensbrück. També en aquest camp s’hi seleccionaven les recluses que treballarien en els bordells per reclusos i soldats de les SS en altres camps. Enlloc d’aconseguir la llibertat promesa, després de sis mesos de prostitució obligatòria, les dones eren retornades a Ravensbrück.

Les SS varen practicar diverses tècniques d‘extermini al camp: afusellament, enverinament per injeccions, cambra de gas… També en aquest camp es varen practicar experiments mèdics criminals amb dones i nens. Les presoneres eren insuficientment alimentades, la majoria queien esgotades i patien superpoblació, epidèmies, maltractaments. Les malaltes i les dones grans eren enviades als camps d’extermini, altres eren assassinades per mitjà d’una injecció de fenol o en la cambra de gas, construïda en un barracó a finals de 1944 després de l’evacuació d’Auschwitz, on varen ser gasejades entre 5.000 i 6.000 detingudes. El llac Schweed, que tancava un costat del recinte, va acollir les cendres de les presoneres executades. Cada dues o tres setmanes els doctors de les SS Schwarzhuber i Pfaum seleccionaven a les dones més malaltes. Les seleccionades s’havien d’aixecar les faldilles i córrer davant dels SS. Les que tenien els peus inflats o ferides o simplement estaven massa primes per treballar eren immediatament seleccionades per anar a la Uckermarck. Allà eren tancades en cel·les incomunicades, sense cap tipus d’atenció mèdica ni menjar fins que morien. Algunes ja eren assassinades durant el transport, en unes furgonetes en les quals es connectava el tub d’escapament a la cabina per tal de matar-les.

Els nens patien el mateix tractament que els adults, i pocs varen sobreviure la deportació. El 1942, els metges de les SS varen rebre l’ordre de fer avortar a totes aquelles dones que tinguessin un embaràs inferior a 8 mesos. També es varen realitzar una gran número d’esterilitzacions forçades, sobretot a les nenes gitanes. El 1943, el doctor Treite li va agradar esperar el part de les dones embarassades per estrangular o afogar als nens que neixen en presència de les mares. A partir de 1944 deixaven en vida els recents nascuts perquè morissin per la falta d’atencions. Des de 1943 al 1945 varen néixer 863 nens a Ravensbrück que varen morir de gana o de fred.


A Ravensbrück hi varen haver tres comandants: Günther Tamaschke, que va dirigir-ne la construcció, Max Koegel, que el va dirigir fins al 1942, i Fritz Suhren, artífex de la creació del camp de joves i de la cambra de gas. Però el dia a dia el portaven les anomenades aufseherinnen, que estaven sota l’autoritat d’un parell de vigilants en cap, les oberaufseherinnen. Una de les aufseherinnen més famoses va ser la Dorotea Binz, que gaudia agafant una presonera a l’atzar i colpejar-la fins la mort. Pel camp hi varen passar un miler d’aufseherinnen.


A partir de l’abril de 1945, la Creu Roja Internacional va organitzar una sèrie d’intercanvis de presoners a través de Suïssa i de Suècia. Poques varen poder ser salvades, la majoria varen tenir que suportar marxes terribles mentre els nazis evacuaven el camp per ser enviades a Bergen-Belsen, a Mauthausen, o a Zwouda o Txecoslovàquia. Algunes d’elles varen aconseguir fugir durant aquelles marxes. Durant els últims dies de la guerra el camp va patir un desordre. Quan el 30 d’abril de 1945 les tropes soviètiques varen entrar en el camp no es varen trobar res més que un petit grup de dones moribundes. Es creu que entre 1939 i el febrer de 1945 varen entrar unes 123.000 detingudes, de les quals en varen morir més de 60.000. Després de l’alliberament encara varen morir moltes dones, víctimes de les males condicions de salut en què havien quedat.

A Hamburg, entre el 1946 i 1948, un tribunal britànic va jutjar SS, infermeres i assistents dels metges de Ravensbrück. El 1949, la dona del comandant del camp Fritz Suhren no va tenir manies en demanar a algunes de les antigues deportades que intercedissin per evitar que el seu marit fos lliurat a un tribunal francès. El doctor Karl Schildlausky va participar en els experiments mèdics i acabada la guerra va ser processat i condemnat a mort per un tribunal Aliat sota control britànic. Va ser executat el 2 de maig de 1947. Herta Oberheuser va ser l’única metgessa processada en el judici celebrat contra els nazis. A Ravensbrück va participar, sota la supervisor del doctor Karl Gebhardt, en experiments mèdics terribles a 84 presoners. L’objectiu d’aquests experiments era comprovar si les sulfamides podien ajudar a regenerar ossos, músculs i nervis danyats en ferides de guerra. Per fer-ho, s’infligien ferides a les internes, que després s’infectaven a base de posar-los-hi vidres, trossos de fusta o metralla. Quan li varen preguntar per què ho feia, ella va contestar que només ho feia a dones poloneses. Oberheuser també va ser cruel amb els nens. Molts els va assassinar injectant-los gasolina per aprofitar-ne després els seus òrgans. El 1947 va ser condemnada a 20 anys de presó, però al cap de cinc anys ja era fora. Li varen impedir seguir fent de metge a la Seguretat Social, però va poder continuar amb la seva consulta privada de pediatria a Mecklemburg. Però els judicis contra els i les guardianes nazis no va acabar aquí. L’últim cas es va produir a l’agost de 2006 quan els Estats Units varen deportar a Alemanya Elfriede Rinkel quan varen descobrir que havia estat una de les guardianes de Ravensbrück. Rinkel, que va viure fins llavors en una doble vida a Califòrnia, s’havia arribat a casa amb un jueu que havia perdut els seus pares en un camp de concentració.


Actualment de Ravensbrück no queda res més que una part: El búnquer, transformat en museu, l’entrada del camp, que acull un centre d’estudis amb biblioteca i arxiu, el crematori, una fatxada del mur i una fossa comuna, ja que l’exèrcit soviètic va destruir part del camp. També queda una passadís on varen ser afusellades moltes dones i els antics edificis de les SS, convertits en un centre de formació per joves. Les restes del camp fins i tot han perillat per culpa de l’especulació urbanística, ja que estava previst construir-hi un supermercat i el projecte d’una autopista, que es va paralitzar per les protestes que hi va haver. El 1959 es va inaugurar el Memorial Nacional de Ravensbrück presidit per la Rosa Thälmann, ex-deportada del camp i vídua del líder comunista Ernst Thälmann. La Geneviève de Gaulle-Anthonioz va deixar del camp un testimoni espantós en La traversée de la nuit.

El camp de presoners de Westerbork

El camp de presoners de Westerbork estava situat a Holanda, a prop de la frontera amb Alemanya. Havia estat preparat per les autoritats holandeses a l’abril de 1939 en una zona aïllada i pantanosa per allotjar els refugiats que arribaven d’Alemanya. Hi vivien 700 persones en el moment de l’ocupació alemanya, el maig de 1940. Quan els nazis es varen fer amb el control d’Holanda varen convertir-lo en un camp de trànsit pel comissari del Reich, Arthur Seyss Inquart. En unes condicions indignes, hi romanien els resistents capturats i els jueus fins que eren encabits en els trens de mercaderies en direcció a l’est, als camps d’Auschwitz, Sobibor i Bergen-Belsen i al gueto de Theresienstadt. En aquest camp hi va estar-hi Anna Frank abans de ser enviada a Auschwitz. Fins a l’alliberament del país partiren uns 100 trens, i els dimarts eren els dies fatídics de formació dels combois.

Els camps de presoners

Sotmesos a una rígida disciplina, aquests camps imposaven als presoners penoses condicions de vida; treballa esgotador, fam, malalties i, al final, bombardejos.

Les xifres de morts en alguns d’aquests camps en el front oriental:

Stalag 372, Pskiv: 50.000 persones.

Dulag 231, Viazma: 17.000-25.000 persones.

Dulag 131, Babruisk: 30.000 – 40.000 persones.

Stalag 131, Vitebsk: 76.000 – 120.000 persones.

Stalag 346, Kremenchug: 20.000 persones.

Dulag 160, Jorol: 57.000 persones.

El camp de concentració de Flossenburg

El camp de Flossenbürg està situat a l’alta Baviera, construït damunt d’unes ruïnes d’un castell medieval, es troba a 130 quilòmetres al nord-est de Nuremberg, en el bosc de Bohèmia, a la frontera amb l’antiga Txecoslovàquia, i va ser un camp destinat casi exclusivament a l’extermini. El camp va ser edificat el 1938 pels anti feixistes alemanys que en varen acabar sent les primeres víctimes. Va ser el quart camp en ser construït, després dels de Dachau, Sachsenhausen i Buchenwald. Inicialment, els detinguts eren presoners polítics, jueus i criminals. A mesura que la guerra progressava es varen afegir presoners dels territoris ocupats de l’est. En total varen haver-hi 100.000 presoners, i tots varen ser assassinats i incinerats. Oficialment varen morir a Flossenbürg 73.296 persones.

El camp tenia una cantera de granit i un taller de talla de pedra per la DEST on els presoners hi treballaven com a esclaus. A partir de 1943, la Messerschmitt va construir-hi edificis industrials en el recinte de la cantera. Més de 80 comandos externs varen subministrar la mà d’obra de les fàbriques d’armament o d’aeronàutica, o treballaven en altres sectors industrials. Treballaven per grans firmes com Siemens, Flick, Osram, Junker, Zeiss Ikon o Auto Union. També Varen construir galeries subterrànies per la fàbrica Richard de Txecoslovàquia per fabricar motors, peces per tancs i elements pels V-1 i V-2. Al voltant de 12.000 presoners de diferents nacionalitats varen morir treballant en aquestes galeries durant el 1944 i el 1945. Els detinguts no aptes pel treball eren assassinats, especialment en el marc de l’operació 14 f 13. En el camp també es varen fer experiments mèdics en el Revier, la infermeria. Molts dels colpistes del 20 de juliol de 1944 varen ser executats a Flossenberg, entre ells Wilhelm Canaris, Hans Oster o el pastor Dietrich Bonhoeffer. Altres que varen passar pel camps varen ser Kurt von Schuschnigg, la seva dona i la seva filla, Hjalmar Schacht, Franz Halder i Alexander Falkenhausen, els prínceps Albert de Baviera i Felip de Hesse, o Robert Desnos.

Els comandants de Flossenbürg varen ser Jakob Weiseborn de 1938 a 1939, any en què es va suïcidar; Karl Künster, responsables de les execucions massives de presoners de guerra russos i polonesos; Karl Fritzsch, durant uns pocs mesos el 1942; fins el 1943 Egon Zill, antic director de Struthof, i finalment Max Koegel, antic director de Ravensbrück i de Majdanek, conegut pel seu extermini brutal. Arrestat el 1946, es va penjar a la seva cel·la.

Flossenbürg va ser evacuat el 21 d’abril de 1945, la majoria a Dachau. La meitat no varen sobreviure, caient d’esgotament o assassinats per les SS. Quan els nord-americans varen alliberar el camp tres dies després de ser abandonat, varen trobar-hi els detinguts que quedaven en un estat lamentable. En el camp avui en dia hi ha un monument que té la forma simbòlica d’una xemeneia de forn crematori amb la llista numèrica dels presoners morts en aquest camp, mentre que l’antic búnquer ara és un museu.

El camp de concentració de Mauthausen

Sobre un turó al costat del riu Danubi, a la regió de Linz, a uns 25 quilòmetres a l’est de la ciutat austríaca, a l’Alta Àustria, els nazis varen construir el camp de concentració de Mauthausen amb parets de granit i amb unes torres de vigilància que donaven un aspecte semblant a una fortalesa. Les canteres de granit i la proximitat del ferrocarril expliquen el per què es va elegir el poble de Mauthausen, que va ser el primer camp construït fora d’Alemanya i el darrer en ser alliberat. El 1938, el dia següent de l’Anschluss, un kommando de Dachau va ser enviats a la cantera de Wienergraben per obtenir pedres que, a partir de 1939, varen servir per construir el camp. A partir dels quatre primers barracons aixecats en els primers mesos, el complex no va parar de créixer amb noves edificacions; la kommandantur, els garatges de les SS, les cuines, els crematoris, el búnquer, a més dels xalets per als guardians ubicats fora del recinte i el camí d’accés a la pedrera, un enorme mur de pedra, les torres de vigilància i les filferrades electrificades tancaven el recinte dels presoners. La porta principal estava adornada per una àguila de bronze que s’havia de saludar a l’entrar. Des del interior no es podia veure el paisatge de l’exterior i només s’hi podia veure les torres de vigilància o les xemeneies dels forns crematoris. Sobre Àustria es va ampliar una immensa xarxa de camps annexes, uns 70 aproximadament, que depenien de Mauthausen, com Gusen, Ebensee i Melk, i subcamps que subministraven mà d’obra per la indústria alemanya d’armament durant la guerra. Els detinguts declarats no aptes pel treball, eren exterminats en el programa T4, hi eren gasejats en la cambra o en camions del camps, a Gusen i a l’Institut d’eutanàsia de Hartheim.

Els primers presoners que varen arribar al camp varen ser els polonesos. Aquests presoners eren presoners polítics, asocials, Testimonis de Jehovà i resistents de tots els països ocupats. Més tard varen acabar a Mauthausen nombrosos espanyols republicans que varen començar a arribar-hi a partir de 1939, però a partir de 1941 els grans contingents el varen constituir els russos, tant civils com militars. L’any 1942, el recinte ja tenia el caràcter de fortalesa inexpugnable, però les ampliacions no varen cessar, tant en el camp principal com en l’exterior, amb l’aixecament de la cambra de gas, un nou forn crematori i la sala de les execucions on s’executaven els presoners amb un tret a la nuca. Els jueus varen arribar-hi en massa a partir de 1944, especialment d’Hongria i d’altres camps, en especial d’Auschwitz.

Mauthausen, com a camp de treball de categoria III, era un dels més espantosos que hi havia; els presoners havien de pujar per una escalera de 186 escalons per arribar a la cantera. Pel matí, a l’alba, els presoners baixaven corrents colpejats per les SS. A la nit, la pujada es feia en columnes de cinc amb una pedra de fins a 50 quilograms a l’esquena. Sovint, els presoners esgotats queien desplomats i llançaven la seva càrrega, la qual rodava avall contra els següents presoners. El presoner que per pujar necessitava l’ajuda d’un altre el dia següent o en un altre molt pròxim era assassinat. El que no podia per esgotament era mort en el mateix moment per les SS i eren tirats des de dalt de la cantera per diversió dels nazis. A vegades, els guàrdies de les SS obligaven als presoners cansats a córrer per les escales amb grans blocs de pedra per provocar caigudes. Els que sobrevivien la prova, més tard els llançaven d’un penya-segat anomenat The Parachutists Wall (Mur de paracaigudistes). A punta de pistola, cada presoner tenia l’opció de rebre un tret o ser llançat pel precipici. Alguns presoners, no poden suportar les tortures del camp, es llançaven voluntàriament des del penya-segat. Els suïcidis eren freqüents. En el treball esgotador s’hi sumaven les epidèmies i la crueltat dels guàrdies. També en el camp s’hi varen practicar diversos experiments mèdics.

Índex de mortalitat:

Novembre-desembre 1942 Gener-febrer 1943 Novembre-desembre 1943
Jueus 100% 100% 100%
Presos polítics 3% 1% 2%
Criminals 1% 0% 1%
Detinguts preventius 35% 29% 2%
Asocials 0% 0% 0%
Polonesos 4% 3% 1%
Treballadors civils soviètics No n’hi havia No n’hi havia 2%

El primer comandant de Mauthausen va ser l’Albert Sauer, amb Joseph Kramer d’assistent. El 1939, per les protestes de la població en relació al transport de cadàvers del camp cap al crematori civil de la ciutat de Steyr, varen ser substituïts per en Franz Ziereis i el seu adjunt Georg Bachmayer.


El camp va ser alliberat del 5 al 7 de maig de 1945. Avui en dia hi ha diversos monuments que recorden els més de 200.000 deportats que varen passar pel camp, sense comptar els que eren exterminats immediatament i per tant no eren enregistrats, i unes 10.000 persones que varen morir en el trasllat. Un 50% dels homes que varen entrar en el camp varen ser exterminats directament o a través de treball forçat, les malalties o la fam. Avui en dia, l’escala de la mort forma part de les visites guiades del Memorial de Mauthausen. Les escales s’han renovat i s’han redreçat perquè els turistes les puguin pujar fàcilment. Actualment, la cantera de Mauthausen està coberta d’arbres i arbusts, i gran part del camp està cobert per zones residencials construïdes després de la guerra.

« Previous PageNext Page »