El führerbúnquer

El búnquer de la Cancelleria del Reich estava situat a Berlín en el jardí de la part posterior de la Vella Cancelleria del Reich, a més de 15 metres sota el nivell del terra, i estava protegit per dos nivells diferents de ciment. El 1943 es va excavar a més profunditat l’enorme recinte del búnquer ampliant un d’anterior de 1936, destinat originalment a servir com a refugi antiaeri. A finals de setembre de 1944, preveient que la guerra s’acabaria a Berlín, es va començar a construir el búnquer definitiu d’en Hitler, que tindria una superfície de casi 200 metres quadrats. El complex era totalment autònom i disposava de calefacció i il·luminació pròpies, i amb bombes d’aigua que funcionaven amb un generador de gasoil.

La planta baixa estava destinada especialment per l’Adolf Hitler. Per arribar a la planta baixa es tenia que descendir per unes escaleres de pedra flanquejades per parets de formigó despullades. La planta on vivia en Hitler tenia 18 habitacions que s’alineaven d’un i altre costat per un llarg passadís central adornat amb una catifa vermella i amb fileres d’elegants cadires alineades contra la parets, en les que hi havia penjats quadres portats de les seves residències. Hi havia una sortida d’emergència per on es penetrava l’avantcambra que donava exactament aquest passadís. Al costat esquerre del passadís hi havia les habitacions dels metges personals d’en Hitler, el doctor Theodor Morell i el doctor Stumpfegger. Els últims dies, el doctor Morell va fugir del búnquer i la seva habitació la va ocupar en Joseph Goebbels. A la dreta del passadís hi havia la sala de conferències, amb dos vestuaris, una petita sala de conferències per en Hitler, un petit saló al costat, el despatx d’en Hitler, que feia uns dos metres i mig per tres i mig, i estava separat per una cortina  i, al fons, el dormitori personal del dictador. Passant la sala de conferències i seguint sempre el passadís, es trobava, a l’esquerre, les sales dels guàrdies, les centrals telefòniques i de comunicacions, i els dispositius d’aire i la central elèctrica. Davant d’aquestes dependències, al costat oposat del passadís, hi havia el bany, l’habitació personal de l’Eva Braun, i una altra habitació per la seva gossa, la Blondi, i altres serveis d’auxiliars. A l’estudi hi havia un petit escriptori, un petit sofà, una taula i tres butaques. Un retrat d’en Frederic el Gran dominava per complet l’habitació. Al final del passadís hi havia una porta que donava directament a una escala que comunicava amb el pis superior del búnquer. Una sortida d’emergència permetia escapar pels jardins de la Cancelleria.

L’escala desembocava en un altre passadís, que a la seva esquerre hi havien situades les habitacions que ocupava la família d’en Goebbels i, junt a elles, les habitacions dels criats. A l’altre costat del passadís hi havia la bodega, un enorme refrigerador i la doble cuina; una pels convidats d’en Hitler i una altre pel règim especial que en Hitler estava sotmès. El corredor desembocava finalment en una sortida especial que comunicava directament amb la Cancelleria.

Al principi de 1945, en Hitler i l’Eva Braun només entraven al búnquer pels bombardejos, però a mesura que els atacs s’intensificaven i un cop les seves dependències a la Cancelleria varen quedar pràcticament destruïdes per les bombes incendiàries, en Hitler es va tenir que allotjar al búnquer. Durant el primer temps que va viure en el búnquer, treballava intensament per aconseguir dormir de 8 a 11 hores. Tot i això, els bombardejos aeris el varen molestar. Les conferències que es feien eren bastant constants, però aquelles que començaven per la sala acabaven sovint a mitjanit i, alguns cops, fins la matinada. El sopar es servia entre les 9 i la 1 de la nit, però en Hitler el feia durar amb llargs sobretaules, com tota la vida havia fet, ja que no volia quedar-se sol durant els atacs nocturns. Normalment menjava abundants xocolates i pastissos mentre jugava amb la seva gossa, la Blondi, i els cadells que havien nascut el març. Entre el 2 i el 24 d’abril de 1945, una gran part de l’entorn d’en Hitler es va acomiadar d’ell per complir diferents missions a Alemanya. Només varen quedar al costat d’en Hitler, a més de l’Eva Braun, en Goebbels, la seva esposa Magda, el seu metge personal Stumfeger, el seu ajudant de cambra Heinz Linge, el seu ajudant de camp, el SS Otto Günsche, les seves dues secretàries, Gerda Christian i Traude Junge, la cuinera Manzialy, que era l’encarregada de preparar-li la seva dieta vegetariana, i l’ajudant de camp d’en Goebbels. En altres habitacions pròximes a la d’en Hitler varen quedar-hi en Martin Bormann, el general Hans Krebs, convertit en cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Wilhelm Burgdorf, col·laborador militar d’en Hitler, l’Arthur Axmann, així com una gran quantitat d’ajudants de camp, oficials d’enllaç i guàrdies de les SS que vigilaven i protegien a en Hitler. Del 22 d’abril de 1945 a l’1 de maig de 1945 hi havia 40 persones vivint en el búnquer. El 30 d’abril de 1945, en Hitler i l’Eva Braun es varen suïcidar en el búnquer i els seus cossos varen ser incinerats al jardí de la Cancelleria. L’endemà es suïcidaria en Goebbels juntament amb la seva esposa. Els soviètics varen entrar al búnquer el 2 de maig de 1945.

Un dia d’en Hitler al búnquer:

En Linge tenia ordres de despertar a en Hitler, si encara estava adormit, al migdia. En ocasions inclús l’havia despertat a la una del migdia. Segons afirmava, només dormia tres hores. Un cop llevat, es vestia i s’afeitava. Dinava tots els dies amb les seves secretàries en una habitació amb les cortines tancades i il·luminades amb llum elèctrica. Al voltant de les tres de la tarda començaven les reunions militars al voltant d’una taula en l’estudi d’en Hitler a la Nova Cancelleria, que duraven entre dues i tres hores. Després en Hitler prenia una tassa de te amb les seves secretàries i ajudants abans de tornar en el búnquer. A vegades, durant uns minuts en Hitler sortia a prendre aire fresc per passejar la seva gossa pel jardí de la Cancelleria. Per assistir al sopa el seu entorn tenia que recórrer cuines i passadissos, passar al costat de la sala de màquines, pous de ventilació i lavabos abans de travessar les dues pesades portes de ferro per baixar al búnquer. El sopar, que normalment no començava fins les vuit, a vegades inclús més tard, se solia allargar fins a altes hores de la matinada. Sovint en Hitler es retirava durant una o dues hores i dormia fins l’hora de la segona sessió informativa, que era per la una de la matinada. Al final de la reunió, cansat, en Hitler es tombava en el sofà de la seva habitació. Tot i està cansat, encara tenia forces per parlar amb les seves secretàries i altres membres del seu cercles més íntim, als que qui cridava perquè anessin a prendre el te amb ell i els distreia durant un parell d’hores com havia fet sempre amb els seus monòlegs sobre l’Església, els problemes racials, el món clàssic o el caràcter alemany. Després de jugar una estona amb la Blondi i amb el seu gosset que anomenava Wolf, permetia a les seves secretàries retirar-se i ell se n’anava a dormir. Normalment eren les cinc de la matinada quan anava a dormir.



El camp de presoners de Kobierzyn

El camp de presoners de Kobierzyn, el camp 369, va ser inaugurat el 5 de juny de 1942, a alguns quilòmetres al sud de Cracòvia. En un principi només era un camp de represàlies, però després va rebre a tots els presoners de guerra als que el sistema alemany jutjava com a indesitjables per les seves idees, el seu comportament o per fugir sense èxit de les autoritats. Molts d’ells procedien del camp de presoners de Rawa Ruska. El règim que s’aplicava en aquest camp era un terme mig entre el que es feia en un camp de presoners i els mètodes que s’utilitzaven en un camp de concentració. No hi havia ni forn crematori, ni cambres de gas, però les condicions de vida eren molt dures. Els nazis tenien pensat eliminar aquest camp condemnant a mort a tots els presoners o enviant-los a les estepes russes.

El camp 369 es componia de tres blocs, un vortlaguer, un sondernlaguer i un cementiri que l’anomenaven el bl0c V. El 12 d’agost de 1944, el bloc I va ser evacuat a Sandbostel, Alemanya; el bloc II a Sagan, més tard a Zigenhain, Alemanya, i el bloc III a Markt-Poneau, Àustria, on els presoners varen tornar a ser obligats a treballar.



El camp de presoners de Rawa Ruska

El camp de Rawa Ruska, Winston Churchill el va anomenar en una de les seves locucions a la BBC com el camp de la gota d’aigua i de la mort lenta, es trobava a prop de Lwow, a Lemberg. A partir de 1942 varen ser internats presoners francesos i belgues reincidents de la invasió i del sabotatge. Les condicions del camp eren terribles: D’un sol lloc es distribuïa aigua contaminada. A partir del maig de 1942 la ració de pa era d’una peça per 35 homes. De seguida es va organitzar grups de resistència que es varen posar en contacte amb els partisans polonesos, russos i txecs.

Avui en dia hi ha un monument aixecat per les autoritats locals i el Comitè de Verterans de Guerra de la Unió Soviètica.



El Big Ben

Segurament el rellotge més famós del món, a més de tenir fama per la seva precisió i puntualitat per donar l’hora de Londres, el Big Ben forma part del palau de Westminister. El nom de Big Ben es deu a la gran campana que i a dins, la torre s’anomenava Torre de Rellotge fins al 2012, any que es va canviar per Elizabeth Tower en honor al jubileu de diamant de la reina Isabel II.

El 1916, durant la Primera Guerra Mundial, el rellotge va deixar d’il·luminar-se i les seves campanes varen ser silenciades per evitar atacs de zeppelins alemanys. Aquesta situació va durant fins que va acabar la guerra el 1918. En la Segona Guerra Mundial, de 1940 a 1941, va passar una situació molt semblant amb la diferència que aquest cop només es va deixar d’il·luminar i es va deixar que les campanes repiquessin. Els britànics volien evitar que el rellotge servís de guia als pilots alemanys, tot i que segurament els alemanys no el tenien com un objectiu principat, ja que el 10 de maig de 1941 només varen ser danyats dues de les seves quatre cares i trossos del sostre varen caure al terra. El rellotge va seguir funcionant amb perfecte puntualitat durant les dues guerres mundials. El 2014, quan feia 100 anys que es va iniciar la Gran Guerra, el rellotge va commemorar als 800.000 britànics que varen caure, projectant-se en la seva estructura roselles vermelles que varen caure.

L’Hospital de Brenburg

L’Hospital de Brenburg, també anomenat institut B, va ser un dels establiments on es va executar els malalts a partir de 1940 en el marc de l’Acktion T4, el programa d’eutanàsia. El cap dels metges va ser el doctor Irmfried Eberl, que després seria el primer comandant del camp d’extermini de Treblinka.

El 10 de Dowing Street

El 10 de Dowing Street és la residència oficial del primer ministre britànic. L’edifici va ser construït el segle XVIII, un període molt conegut per la mala construcció, i era un edifici molt insegur. El propi Winston Churchill el considerava insegur, encara que la seva ocupació favorita durant els atacs aeris era pujar al terrat més proper per observar l’acció.

Per protegir-se dels atacs aeris, Churchill es va traslladar al menjador del número 10 a l’antiga sala de mecanògrafs del soterrani, al costat del jardí. Tot i que per seguretat el primer ministre es dirigia a altres edificis més segurs, li agradava tornar i dormir en el número 10, així com celebrar les reunions del Gabinet en la sala tradicional.

Les presons

A Alemanya:

Mentre els nazis començaven a obrir els primers camps de concentració, també varen utilitzar, en un principi, les presons i fortaleses que existien al país sota l’administració de la Gestapo. Fins a 1939 es varen utilitzar les presons per empresonar als adversaris polítics del règim, la gran majoria alemanys. Molts d’ells varen morir torturats o varen ser penjats en les seves cel·les de bon principi com per exemple; el polític Gaston Folk que va ser decapitat el 8 d’agost de 1933 a Hamburg, el dirigent sindicalista Edgard Andre, després d’una gran publicitat per part del règim, va ser decapitat amb una destral el 4 de novembre de 1936.

A partir del començament de la guerra, les presons es varen omplir de presoners de totes les nacionalitats convertint-se en un lloc de deportació. En la presó de Colònia varen ser decapitats amb la destral nombrosos anti feixistes, i varen ser torturats 7.000 presoners francesos, britànics, belgues i holandesos. També les dones es varen veure afectades per les tortures i les decapitacions amb destral. Berthier Albrecht va morir a cop de destral el juny de 1943, igual que France Boch-Serazin el 12 de febrer de 1943 a Hamburg i de Susanne Masson, militant sindicalista en el sector metal·lúrgic, l’1 de novembre de 1943.

Com els camps de concentració, a dins les presons hi va haver moviments de resistència sabotejant les indústries. Per combatre la resistència, els nazis varen organitzar camps de represàlia situats generalment fora d’Alemanya. Els presoners enviats en aquests camps eren tractats com a enemics del règim. El més conegut d’aquests camps és el de Rawa Ruska i Kobierzyn.

A França:

Totes les presons i fortaleses situades en territori francès varen ser utilitzades per l’internament dels patriotes detinguts per la policia del govern de Vichy, la Milícia o la Gestapo. Tots els presoners patriotes havien de passar abans per la presó abans de ser afusellats o assassinats en massa. La gran majoria dels presoners de la Resistència eren condemnats a la guillotina pels tribunals especials, i sinó eren traslladats més tard als camps d’extermini. En la majoria de les presons franceses, els detinguts organitzaven evasions individuals o col·lectives amb l’ajuda de la Resistència exterior.

Reichswerke Ag Hermann Göering o fàbriques Hermann Göering

La Reichswerke AG Hermann Göering varen ser unes fàbriques creades l’any 1938 que formaven part d’un gegantesc complex industrial de l’Estat, el més important del Tercer Reich. El 1940 donava feina a més de 60.000 persones. Cobria totes les etapes de la producció, explotava la indústria per l’economia de guerra i englobava la majoria de les indústries pesades dels països ocupats (I. G. Farben, les Vereinigte Stahlwerke Ag, Skoda-Werke…)

La Font de Vida, el Lebensborn

La Font de Vida eren establiments construïts dins d’un programa de maternitat nazi creats el 1935. Els joves considerats aris els obligaven a tenir fills i a criar-los. Aquests nens havien de ser els soldats i els reproductors del reich futur, constituint així la nova aristocràcia de sang ària en què somiava Heinrich Himmler. Aquest va exportar aquests aris als països ocupats. Noruega tenia 10 Lebensborn al final de la guerra, per 12 d’Alemanya. En canvi a França només se’n va instal·lar un d’aquests establiments, considerat com degradant. Es creu que en els Lebensborn alemanys varen néixer més d’11.000 nens.

La Prinz-Albrechtstrasse 8

La Prinz-Albrechtstrasse, traduïda seria el Carrer Príncep Albert 8, era un carrer de Berlín i actualment és la Niederkirchnerstrasse. Durant al Tercer Reich en aquesta direcció hi havia la seu central de la Gestapo d’en Heinrich Himmler i, posteriorment, del Servei Central de Seguretat del Reich, la RSHA.

Next Page »