El führerbúnquer

El búnquer de la Cancelleria del Reich estava situat a Berlín, a la Vosstrasse número 4-6, en el jardí de la part posterior de la Vella Cancelleria del Reich, a més de 15 metres sota el nivell del terra, i estava protegit per dos nivells diferents de ciment amb parets i sostres d’uns 4 metres de gruix. El 1943 es va excavar a més profunditat l’enorme recinte del búnquer ampliant un d’anterior de 1936, destinat originalment a servir com a refugi antiaeri per 150 persones. A finals de setembre de 1944, preveient que la guerra s’acabaria a Berlín, es va començar a construir el búnquer definitiu de l’Adolf Hitler, que tindria una superfície de casi 200 metres quadrats, sota la direcció de l’arquitecte Carl Pipenburg. El complex, que va costar 1.400.000 marcs, era totalment autònom i disposava de calefacció i il·luminació pròpies, i amb bombes d’aigua que funcionaven amb un generador de gasoil.

La planta baixa estava destinada especialment per l’Adolf Hitler, que estava protegit el seu batalló de l’escorta del Führer del Servei de Seguretat, uns 250 homes sota la direcció del general de les SS Johann Rattenhuber. Per arribar a aquella planta es tenia que baixar per unes escaleres de pedra flanquejades per parets de formigó despullades. La planta on vivia en Hitler tenia 18 habitacions que s’alineaven d’un i altre costat per un llarg passadís central adornat amb una catifa vermella i amb fileres d’elegants cadires alineades contra la parets, en les que hi havia penjats quadres portats de les seves residències. Hi havia una sortida d’emergència per on es penetrava l’avantcambra que donava exactament aquest passadís. Al costat esquerre del passadís hi havia les habitacions dels metges personals d’en Hitler, el doctor Theodor Morell i el doctor Stumpfegger. Els últims dies, el doctor Morell va fugir del búnquer i la seva habitació la va ocupar el ministre Joseph Goebbels. A la dreta del passadís hi havia la sala de conferències, amb dos vestuaris, una petita sala de conferències per en Hitler, un petit saló al costat, el despatx d’en Hitler, que feia uns dos metres i mig per tres i mig d’ample, i estava separat per una cortina. Al fons hi havia el dormitori personal del dictador. Passant la sala de conferències i seguint sempre el passadís, es trobava, a l’esquerre, les sales dels guàrdies, les centrals telefòniques i de comunicacions, i els dispositius d’aire i la central elèctrica. Davant d’aquestes dependències, al costat oposat del passadís, hi havia el bany, l’habitació personal de l’Eva Braun, i una altra habitació per la seva gossa, la Blondi, i altres serveis d’auxiliars. A l’estudi hi havia un petit escriptori, un petit sofà, una taula i tres butaques. Un retrat d’en Frederic el Gran dominava per complet l’habitació. Al final del passadís hi havia una porta que donava directament a una escala que comunicava amb el pis superior del búnquer. Una sortida d’emergència permetia escapar pels jardins de la Cancelleria.

L’escala desembocava en un altre passadís, que a la seva esquerre hi havien situades les habitacions que ocupava la família d’en Goebbels i, junt a elles, les habitacions dels criats. A l’altre costat del passadís hi havia la bodega, un enorme refrigerador i la doble cuina; una pels convidats d’en Hitler i una altra pel règim especial que Hitler estava sotmès. El corredor desembocava finalment en una sortida especial que comunicava directament amb la Cancelleria.

Al principi de 1945, Hitler i Eva Braun només entraven al búnquer pels bombardejos, però a mesura que els atacs s’intensificaven i un cop les seves dependències a la Cancelleria varen quedar pràcticament destruïdes per les bombes incendiàries, Hitler es va tenir que allotjar al búnquer. Durant el primer temps que va viure en el búnquer treballava intensament per aconseguir dormir de 8 a 11 hores. Tot i això, els bombardejos aeris el varen molestar. Les conferències que es feien eren bastant constants i acabaven sovint a mitjanit i, alguns cops, fins la matinada. El sopar es servia entre les 9 i la 1 de la nit, però Hitler el feia durar amb llargs sobretaules, com tota la vida havia fet, ja que no volia quedar-se sol durant els atacs nocturns. Normalment menjava abundants xocolates i pastissos mentre jugava amb la seva gossa, la Blondi, i els cadells que havien nascut el març.

Entre el 2 i el 24 d’abril de 1945, una gran part de l’entorn d’en Hitler es va acomiadar d’ell per complir diferents missions a Alemanya. Només varen quedar al costat d’en Hitler, a més de l’Eva Braun,  Goebbels, la seva esposa Magda, el seu metge personal Stumffeger, el seu ajudant de cambra Heinz Linge, el seu ajudant de camp, el SS Otto Günsche, les seves dues secretàries, Gerda Christian i Traude Junge, la cuinera Manzialy, que era l’encarregada de preparar-li la seva dieta vegetariana, i l’ajudant de camp d’en Goebbels. En altres habitacions pròximes a la d’en Hitler varen quedar-hi el secretari Martin Bormann, el general Hans Krebs, convertit en cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Wilhelm Burgdorf, col·laborador militar d’en Hitler, l’Arthur Axmann, així com una gran quantitat d’ajudants de camp, oficials d’enllaç i guàrdies de les SS que vigilaven i protegien a en Hitler. Del 22 d’abril de 1945 a l’1 de maig de 1945 hi havia 40 persones vivint en el búnquer. El 30 d’abril de 1945, Hitler i Eva Braun es varen suïcidar en el búnquer i els seus cossos varen ser incinerats al Jardí de la Cancelleria. L’endemà es suïcidaria Goebbels juntament amb la seva esposa. Els seus cadàvers també varen ser incinerats, però la falta de gasolina va fer que els cossos només cremessin parcialment i varen acabar a mans dels soviètics, que varen entrar al búnquer el 2 de maig de 1945.

El 1947, els soviètics varen realitzar els primers intents per destruir l’entrada del búnquer. El 1988, la RDA, arrel de la re-urbanització d’aquest terreny, va aconseguir destruir el sostre del búnquer principal. Es varen conservar les plaques del terra i les restes de les parets laterals. El 1990 es va trobar a l’Ebertstrasse un búnquer de 180 metres destinat als conductors del parc mòbil oficial de Hitler, on les seves parets hi havia vuit pintures al·legòriques a les SS. Davant del temor a que la zona es pogués convertir en un lloc de peregrinació pels neonazis, la ciutat de Berlín va decidir clausurar de nou aquest recinte. 

Un dia d’en Hitler al búnquer:

Linge tenia ordres de despertar a en Hitler, si encara estava adormit, al migdia. En ocasions inclús l’havia despertat a la una del migdia. Segons afirmava, només dormia tres hores. Un cop llevat, es vestia i s’afeitava. Dinava tots els dies amb les seves secretàries en una habitació amb les cortines tancades i il·luminades amb llum elèctrica. Al voltant de les tres de la tarda començaven les reunions militars al voltant d’una taula en l’estudi d’en Hitler a la Nova Cancelleria, que duraven entre dues i tres hores. Després, Hitler prenia una tassa de te amb les seves secretàries i ajudants abans de tornar en el búnquer. A vegades, durant uns minuts Hitler sortia a prendre aire fresc per passejar la seva gossa pel Jardí de la Cancelleria. Per assistir al sopar, el seu entorn tenia que recórrer cuines i passadissos, passar al costat de la sala de màquines, pous de ventilació i lavabos abans de travessar les dues pesades portes de ferro per baixar al búnquer. El sopar, que normalment no començava fins les vuit, a vegades inclús més tard, se solia allargar fins a altes hores de la matinada. Sovint Hitler es retirava durant una o dues hores i dormia fins l’hora de la segona sessió informativa, que era per la una de la matinada. Al final de la reunió, cansat, Hitler es tombava en el sofà de la seva habitació. Tot i està cansat, encara tenia forces per parlar amb les seves secretàries i altres membres del seu cercle més íntim. Als que qui cridava perquè anessin a prendre el te amb ell els distreia durant un parell d’hores com havia fet sempre amb els seus monòlegs sobre l’Església, els problemes racials, el món clàssic o el caràcter alemany. Després de jugar una estona més amb la Blondi i amb el seu gosset que anomenava Wolf, permetia a les seves secretàries retirar-se i ell se n’anava a dormir. Normalment eren les cinc de la matinada quan anava a dormir.

La fàbrica-búnquer Weingut I

L’anomenat Jägerstab es va fundar degut als danys cada cop més grans ocasionats a la Luftwaffe pels bombarders Aliats. La seva missió era traslladar la producció d’armaments a fàbriques-búnquer ben protegides sota terra. Una d’elles era la Weingut I (Vinya I) en una franja de bosc del sud de la localitat de Mühldorf. Havia de ser un centre de producció pel nou caca Me 262. Les principals empreses proveïdores de tot el Reich havien de tenir aquí la seva planta de producció. L’entitat responsable dels treballs, iniciats el 1944, va ser l’Organització Todt. La mà d’obra utilitzada, uns 10.000 treballadors, estaven formats per presoners de guerra, treballadors forçats i presoners dels camps de concentració instal·lats a la regió. Uns 2.000 d’ells varen morir per les inhumanes condicions laborals o varen ser assassinats per les SS. L’obra havia de tenir 360 metres de llarg, 85 d’amplada i 32 d’altura. La nau de producció estaria coberta amb una volta de formigó armat de 5 metres de gruix, sobre la qual s’hi plantarien arbres i arbusts amb el propòsit de camuflar la fàbrica-búnquer. En l’interior tindria cinc plantes, en les quals els presoners dels camps fabricarien motors per avions i altres peces de recanvi. El muntatge final del Me 262 es realitzaria a la fàbrica-búnquer Weingut II, a prop de Kaufering. Fins que va finalitzar la Segona Guerra Mundial es va acabar un 70% del búnquer. En el bosc de Mühldorf encara es pot veure’s un tros de l’obra. Una xarxa de passadissos i búnquers de formigó s’estenen per tots els voltants, coberta de molsa. Un cartell informa al visitant sobre la fàbrica-búnquer.

L’estació de Putiltzbrücke

Una bona part dels 50.000 jueus berlinesos varen ser traslladats des de l’estació de Putiltzbrücke, en el barri de Wedding de Berlín, una estació de mercaderies, als diferents camps de concentració. Un monument commemoratiu a l’actual estació de rodalies recorda aquestes deportacions.

L’església Commemorativa Kàiser Wilhelm

L’església Commemorativa Kàiser Wilhelm va ser obra de Franz Schwechten a la Breitscheidplatz de Berlín. L’església va ser greument danyada durant els bombardejos que va patir la capital durant la Segona Guerra Mundial.

Curiosament i de forma molt poc freqüent,pràcticament es podria dir de forma única, la ruïna de l’església va quedar com un recordatori dels bombardejos sobre la ciutat i va ser considerada durant els anys de l’Alemanya dividida, l’emblema de Berlín Occidental. Després d’una demolició parcial en la dècada de 1950, l’arquitecte Egon Eiermann va completar el sacre edifici el 1963 amb una torre i una església. En l’interior es guarda una Creu de Coventry, en memòria del Blitz de la Luftwaffe del 14 de novembre de 1940 a la ciutat britànica.

El camp de presoners de Kobierzyn

El camp de presoners de Kobierzyn, el camp 369, va ser inaugurat el 5 de juny de 1942, a alguns quilòmetres al sud de Cracòvia. En un principi només era un camp de represàlies, però després va rebre a tots els presoners de guerra als que el sistema alemany jutjava com a indesitjables per les seves idees, el seu comportament o per fugir sense èxit de les autoritats. Molts d’ells procedien del camp de presoners de Rawa Ruska. El règim que s’aplicava en aquest camp era un terme mig entre el que es feia en un camp de presoners i els mètodes que s’utilitzaven en un camp de concentració. No hi havia ni forn crematori, ni cambres de gas, però les condicions de vida eren molt dures. Els nazis tenien pensat eliminar aquest camp condemnant a mort a tots els presoners o enviant-los a les estepes russes.

El camp 369 es componia de tres blocs, un vortlaguer, un sondernlaguer i un cementiri que l’anomenaven el bl0c V. El 12 d’agost de 1944, el bloc I va ser evacuat a Sandbostel, Alemanya; el bloc II a Sagan, més tard a Zigenhain, Alemanya, i el bloc III a Markt-Poneau, Àustria, on els presoners varen tornar a ser obligats a treballar.

El camp de presoners de Rawa Ruska

El camp de Rawa Ruska, Winston Churchill el va anomenar en una de les seves locucions a la BBC com el camp de la gota d’aigua i de la mort lenta, es trobava a prop de Lwow, a Lemberg. A partir de 1942 varen ser internats presoners francesos i belgues reincidents de la invasió i del sabotatge. Les condicions del camp eren terribles: D’un sol lloc es distribuïa aigua contaminada. A partir del maig de 1942 la ració de pa era d’una peça per 35 homes. De seguida es va organitzar grups de resistència que es varen posar en contacte amb els partisans polonesos, russos i txecs.

Avui en dia hi ha un monument aixecat per les autoritats locals i el Comitè de Verterans de Guerra de la Unió Soviètica.

El Big Ben

Segurament el rellotge més famós del món, a més de tenir fama per la seva precisió i puntualitat per donar l’hora de Londres, el Big Ben forma part del palau de Westminister. El nom de Big Ben es deu a la gran campana que i a dins, la torre s’anomenava Torre de Rellotge fins al 2012, any que es va canviar per Elizabeth Tower en honor al jubileu de diamant de la reina Isabel II.

El 1916, durant la Primera Guerra Mundial, el rellotge va deixar d’il·luminar-se i les seves campanes varen ser silenciades per evitar atacs de zeppelins alemanys. Aquesta situació va durant fins que va acabar la guerra el 1918. En la Segona Guerra Mundial, de 1940 a 1941, va passar una situació molt semblant amb la diferència que aquest cop només es va deixar d’il·luminar i es va deixar que les campanes repiquessin. Els britànics volien evitar que el rellotge servís de guia als pilots alemanys, tot i que segurament els alemanys no el tenien com un objectiu principat, ja que el 10 de maig de 1941 només varen ser danyats dues de les seves quatre cares i trossos del sostre varen caure al terra. El rellotge va seguir funcionant amb perfecte puntualitat durant les dues guerres mundials. El 2014, quan feia 100 anys que es va iniciar la Gran Guerra, el rellotge va commemorar als 800.000 britànics que varen caure, projectant-se en la seva estructura roselles vermelles que varen caure.

L’Hospital de Brenburg

L’Hospital de Brenburg, també anomenat institut B, va ser un dels establiments on es va executar els malalts a partir de 1940 en el marc de l’Acktion T4, el programa d’eutanàsia. El cap dels metges va ser el doctor Irmfried Eberl, que després seria el primer comandant del camp d’extermini de Treblinka.

El 10 de Dowing Street

El 10 de Dowing Street és la residència oficial del primer ministre britànic. L’edifici va ser construït el segle XVIII, un període molt conegut per la mala construcció, i era un edifici molt insegur. El propi Winston Churchill el considerava insegur, encara que la seva ocupació favorita durant els atacs aeris era pujar al terrat més proper per observar l’acció.

Per protegir-se dels atacs aeris, Churchill es va traslladar al menjador del número 10 a l’antiga sala de mecanògrafs del soterrani, al costat del jardí. Tot i que per seguretat el primer ministre es dirigia a altres edificis més segurs, li agradava tornar i dormir en el número 10, així com celebrar les reunions del Gabinet en la sala tradicional.

El Museu Antibel·licista

El Museu Antibel·licista va ser fundat l’any 1925 per pacifista Ernst Friedrich al nord de Berlín, a l’actual Brüsselestrasse 21. El 1933 les SA varen destruir la institució i varen establir un centre de tortures que arribaria a fer-se famós a la ciutat. Actualment en aquest edifici hi ha una exposició permanent en la que es pot veure a partir de documents, fotografies i objectes dels horrors de la guerra.

Next Page »