Les presons

A Alemanya:

Mentre els nazis començaven a obrir els primers camps de concentració, també varen utilitzar, en un principi, les presons i fortaleses que existien al país sota l’administració de la Gestapo. Fins a 1939 es varen utilitzar les presons per empresonar als adversaris polítics del règim, la gran majoria alemanys. Molts d’ells varen morir torturats o varen ser penjats en les seves cel·les de bon principi com per exemple; el polític Gaston Folk que va ser decapitat el 8 d’agost de 1933 a Hamburg, el dirigent sindicalista Edgard Andre, després d’una gran publicitat per part del règim, va ser decapitat amb una destral el 4 de novembre de 1936.

A partir del començament de la guerra, les presons es varen omplir de presoners de totes les nacionalitats convertint-se en un lloc de deportació. En la presó de Colònia varen ser decapitats amb la destral nombrosos anti feixistes, i varen ser torturats 7.000 presoners francesos, britànics, belgues i holandesos. També les dones es varen veure afectades per les tortures i les decapitacions amb destral. Berthier Albrecht va morir a cop de destral el juny de 1943, igual que France Boch-Serazin el 12 de febrer de 1943 a Hamburg i de Susanne Masson, militant sindicalista en el sector metal·lúrgic, l’1 de novembre de 1943.

Com els camps de concentració, a dins les presons hi va haver moviments de resistència sabotejant les indústries. Per combatre la resistència, els nazis varen organitzar camps de represàlia situats generalment fora d’Alemanya. Els presoners enviats en aquests camps eren tractats com a enemics del règim. El més conegut d’aquests camps és el de Rawa Ruska i Kobierzyn.

A França:

Totes les presons i fortaleses situades en territori francès varen ser utilitzades per l’internament dels patriotes detinguts per la policia del govern de Vichy, la Milícia o la Gestapo. Tots els presoners patriotes havien de passar abans per la presó abans de ser afusellats o assassinats en massa. La gran majoria dels presoners de la Resistència eren condemnats a la guillotina pels tribunals especials, i sinó eren traslladats més tard als camps d’extermini. En la majoria de les presons franceses, els detinguts organitzaven evasions individuals o col·lectives amb l’ajuda de la Resistència exterior.

Cabinet War Rooms

El Cabinet War Rooms va ser un refugi situat a prop de Downing Street i que es va convertir en el centre de decisions del Comandament Suprem britànic durant la Segona Guerra Mundial. Va ser construït durant l’estiu de 1938 i va començar a ser ocupat el 27 d’agost de 1939. La seva localització exacte va ser un secret que es va mantenir fins el final de la guerra. Disposava d’una vintena d’habitacions; sales de mapes, oficines, dormitoris pel personal i dependències privades pel primer ministre Winston Churchill i alguns alts oficials, a més d’un complex sistema de comunicacions que permetia que les ordres de Londres arribessin a qualsevol punt de l’Imperi Britànic. El refugi es va clausurar el 15 d’agost de 1945 i va estar ocult pel públic fins l’any 1981, quan el govern britànic va permetre les visites.

Judenhaus

Les Judenhaus eren les cases destinades als jueus. A partir de la tardor de 1939 els varen obligar a viure en grup i des del març de 1939 es va permetre als propietaris de cases amb llogaters jueus a rescindir el contracte de lloguer i s’obligava als jueus propietaris de cases a acollir famílies jueves que no tinguessin allotjament. A aquesta llei va seguir les indicacions del ministre Hermann Göering del setembre que convidava a concentrar als jueus en cases especials, però sense crear expressament barris jueus. A Dresden hi havia inicialment 37 Judenhaus, però les deportacions iniciades el gener de 1942 varen disminuir ràpidament el número dels seus habitants.

Reichswerke Ag Hermann Göering o fàbriques Hermann Göering

La Reichswerke AG Hermann Göering varen ser unes fàbriques creades l’any 1938 que formaven part d’un gegantesc complex industrial de l’Estat, el més important del Tercer Reich, establerta a Salzgitter, i estava dissenyada per produir i processar mineral de ferro de baixa qualitat a preus antieconòmics. L’empresa utilitzava diner de l’Estat per comprar coc i altres matèries primes per sobre del preu de mercat, forçant a les empreses privades a competir. La conseqüència va ser un augment de preu del ferro i l’acer alemany i dificultar la seva exportació. La Hermann Göering Reichswerke va començar a absorbir petites empreses del mateix sector i el 1940 donava feina a més de 60.000 persones. Cobria totes les etapes de la producció, explotava la indústria per l’economia de guerra i englobava la majoria de les indústries pesades dels països ocupats (I. G. Farben, les Vereinigte Stahlwerke Ag, Skoda-Werke…)

L’Oficina Central del Banc del Reich

Entre 1937 i 1938 es va demolir a Munic el Herzog-Max-Palais, un edifici de gran valor arquitectònic construït el 1830 a la Ludwigstrasse 13, per albergar la sucursal muniquesa del Banc del Reich. El projecte era obra del director de construccions del banc, l’arquitecte Heinrich Wolff, que complia els desitjos de l’Adolf Hitler. Després de tres anys de treball, l’edifici només es va construir fins a la primera planta, però els treballs es varen interrompre el 1941 a causa de la Segona Guerra Mundial. No va ser fins l’any 1949 que es varen reprendre els treballs i el complex va quedar acabar el 1951 com a seu del Banc Regional Central. Una placa a la paret de l’edifici recorda l’antiga ubicació del Herzog-Max-Palai, lloc de naixement de qui seria futura emperadriu Sissy. En cap cas es menciona el propòsit original de l’edifici com a sucursal del Banc del Reich.

La Font de Vida, el Lebensborn

La Font de Vida o Lebensborn eren establiments construïts dins d’un programa de maternitat nazi de les SS creat l’any 1935. Els joves de les SS considerats aris els obligaven a tenir fills i a criar-los amb ajuts a les futures mares. També dones solteres que havien quedat embarassades de forma involuntària i responguessin als criteris racials establerts podien viure en les llars de la societat o simplement podien anar-hi a parir. Les dones decidien si es quedaven amb el nen, si el deixaven a l’associació o el donaven en adopció a la família d’un membre de les SS. Aquests nens que naixen d’aquest programa de les SS havien de ser futurs soldats i reproductors del futur Reich, constituint així la nova aristocràcia de sang ària en què somiava Heinrich Himmler. Per finançar l’organització, 3.500 caps de les SS entregaven una part proporcional del seu sou, entre el 5 i el 8%, i va comptar amb 8.000 socis el 1939.

El primer centre de la Lebensborn era una antiga llar per nens situada a Steinhöring. Durant la Segona Guerra Mundial es varen crear a tot Europa un total de 20 centres de Lebensborn. Noruega, país molt valorat pels nazis, tenia 10 Lebensborn al final de la guerra per 12 d’Alemanya. En canvi, a França només es va instal·lar un d’aquests establiments, considerat com a degradant. Es creu que a través del programa del Lebensborn varen néixer més d’11.000 nens. Des del 1941 també es practicava en ells la germanització dels nens orfes que eren considerats aris procedents dels territoris ocupats.

Poc abans de que acabés la guerra, els treballadors del centre de Steinhöring varen cremar tots els papers originals. Per aquesta raó, la verdadera identitat de molts nens de Lebensborn mai es va poder aclarir. Actualment les instal·lacions del primer centre de Lebensborn alberguen un centre d’atenció a persones discapacitades. En el jardí del centre encara es pot observar, amagat darrere uns arbres, l’escultura d’una mare alletant al seu fill.  

El castell de Wewelsburg

El castell de Wewelsburg era l’únic castell emmurallat i elevat de Westfàlia, prop de Paderborn, i el seu nom provenia d’un antic propietari, el cavaller Wewl von Büren. El castell havia atorgat refugi ocasional al bisbe de Paderborn. El castell havia sigut destruït en temps dels huns per ser un castell saxó amb foses, però va ser reconstruït el segle XVII sota el nom de Wewelsburg.

Heinrich Himmler va sentir parlar de certa profecia que augurava que quan comencés la pròxima invasió a l’Est, només resistiria un castell de Westfàlia. El 27 de juny de 1934, Himmler es va apoderar del castell amb la idea de convertir-lo en una escola per als caps de les SS i perquè fos un centre d’inspiració per la nova Ordre. El 1937, Himmler va nombrar el Standartenführer Siegfried Taubert perquè administrés i cuidés el castell, i l’arquitecte de les SS Hermann Bartels va projectar una reconstrucció per l’edifici. Sobre el menjador, a l’ala sud de la fortalesa triangular, varen aixecar les habitacions privades del Reichsführer, agregant una gran sala per la seva col·lecció d’armes i una biblioteca amb una capacitat per 12.000 volums. En dos espais contigus varen construir-hi un saló d’actes i una audiència pel Tribunal Suprem de les SS. Aquella planta va contenir també unes estances reservades per l‘Adolf Hitler, que mai va aparèixer pel castell. Hi havia un rumor que corria pel poble que deia que Hitler havia de ser enterrat a Wewelsburg. Al final de la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció del castell ja havia costat 13 milions de marcs.

La Prinz-Albrechtstrasse 8, la seu de la Gestapo

La Prinz-Albrechtstrasse, traduïda seria el Carrer Príncep Albert, era un carrer de Berlín i actualment és la Niederkirchnerstrasse. Durant al Tercer Reich en el número 8 hi havia la seu central de la Gestapo d’en Heinrich Himmler i, posteriorment, el 1939 del Servei Central de Seguretat del Reich, la RSHA.

El 1933 Hermann Göering hi va establir la seu de la Gestapo en un edifici construït l’any 1905. Heinrich Himmler i tenia just el costat la seva Oficina Central del Reichsführer, un edifici construït el 1788 per l’arquitecte Wesenberg i que havia servit antigament com hotel, l’Hotel Vier Jahreszeiten, rebatejat més tard amb el nom d’hotel Prinz Albrecht. L’edifici també havia sigut utilitzat per l’Adolf Hitler i en Joseph Goebbels per algunes reunions i no va ser fins al 1934 quan Himmler i va establir-hi les seves oficines central. Just al costat de l’Oficina d’en Himmler i havia l’Oficina Central de Seguretat, davant de la Wilhelmstrasse, número 102, en un antic palau construït el 1833 per l’arquitecte Friedrich Schinkel. Establerta també el 1934 com la seu del SD, era el lloc de comandament d’en Reinhard Heydrich.

El complex va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial. Les ruïnes de l’Oficina d’en Himmler varen ser demolides després de la guerra. En les restes de subterranis i els terres de les cel·les s’hi troba actualment la mostra Topografia del Terror.

El SportPalast o Berlinersportpalast, el Palau d’Esports.

El SportPalast o el Palau d’Esports era un estadi de Berlín construït el 1910 per Hermann Dernburg a la Potsdamer Strasse i tenia una capacitat per 25.000 persones. Era la rèplica berlinesa del Madison Square Garden de Nova York. Durant la República de Weimar els nazis i altres partits hi feien els seus mítings i concentracions. Amb els nazis al poder es va convertir en un dels llocs on el NSDAP, que el va proclamar com la llar del moviment, hi feia els seus grans mítings. Va ser en aquest estadi on el 18 de febrer de 1943 Joseph Goebbels hi va pronunciar el seu històric discurs de La Guerra Total. El Palau d’Esports va quedar greument danyat després dels bombardejos de 1944 i el 1973 va ser enderrocat. Actualment on hi havia l’estadi hi ha un bloc de vivendes.

La Planta de Tractors de Cheliabinsk

A la ciutat de Cheliabins, sobre els Urals, es va fundar el 1933 la Planta de Tractors de Cheliabinsk. Després de l‘Operació Barbarroja si varen començar a traslladar i construir-hi nombroses fàbriques per albergar les indústries i instituts científics i tecnològics de la part europea de la Unió Soviètica. De seguida a la ciutat si varen construir unes enormes instal·lacions per dedicar-se a la producció de tancs, fet que li va valdre a la ciutat el nom de Tankograd (Ciutat de Tancs). El 1942 la ciutat fabricava 3.600 tancs. Entre 1944 i 1945, la Planta de Tractors va ser condecorada amb l’Ordre de Lenin i l’Ordre de l’Estrella Roja, a més de que 12 treballadors varen ser guardonats amb el títol d’Herois del Treball Socialista. Tot i aquestes condecoracions, els treballadors que treballaven en aquella Planta estaven en condicions de semi-esclavitud.

« Previous PageNext Page »