El procés de Tòquio

A principis de 1946, el comandant suprem de les forces aliades, el general Douglas MacArthur, va anunciar la formació del Tribunal Internacional Militar per l’Extrem Orient per jutjar a Tòquio a 25 militars, polítics i funcionaris japonesos acusats d’haver dirigit una guerra d’agressió i d’haver comès i ordenat crims de guerra, crims contra la pau i terribles atrocitats comesos per l’Imperi de Japó des del 1937 fins al 1945. Aquest judici es va inspirar en els Judicis de Nuremberg, i va començar el 3 de maig de 1946 i va acabar el 21 de novembre de 1946, sent molt més llarg que el procés de Nuremberg, i es va declarar culpable a tots els imputats. Entre els 7 condemnats a la forca varen ser entre altres; el general Hideki Tojo i en Koki Hirota, ministre d’Afers Exteriors entre 1933 i 1936. Els nord-americans no es varen atrevir a jutjar l’emperador Hirohito perquè no volien dur un conflicte intern, però tot i deixar-li continuar com a emperador li varen treure tots els poders reials.

El tribunal militar estava compost per jutges nord-americans, britànics, francesos, australians, xinesos, canadencs, filipins i indis. Tot i la importància del judici, i varen haver moltes negociacions encobertes. Per exemple, cap membre del famós Esquadró 731 que havia provocat experiments brutals amb presoners de guerra i civils xinesos, va ser condemnat perquè aquests varen passar secrets als Estats Units a canvi de que els garantissin la impunitat. A més, resulta sorprenent que tot i que la presència de Japó a la Xina entre 1937 i 1945 va deixar 10 milions de morts, només un total de 7 membres de la cúpula nipona fossin sentenciats a mort i 16 a cadena perpètua.

Altres tribunals varen jutjar a altres 5.000 japonesos, i 900 varen ser condemnats a mort per greus crims de guerra i contra la humanitat. El 1958 varen ser alliberats els condemnats a la forca pel Tribunal Internacional de Tòquio. A partir de llavors, Japó no va tenir l’obligació de perseguir els criminals de guerra i es va deixar de perseguir els criminals de guerra japonesos perquè no volien reobrir velles ferides.



El procés de Nuremberg

A la Sala 600 del tribunal internacional militar de Nuremberg, compost per jutges representants de les quatre potències vencedores de la guerra, es va constituir per jutjar a 22 membres del Tercer Reich acusats de crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. El procés va començar el 19 de novembre de 1945 sota la presidència de Geoffrey Lawrance, i va acabar després de 403 sessions el 10 d’octubre de 1946 quan es va efectuar les sentències. El procés va durar un total de 218 dies i va ser superat només pel procés més gran de la història, el procés de Tòquio. Els jerarques nazis de més pes com Adolf Hitler, Joseph Goebbels o Heinrich Himmler no es varen poder jutjar perquè s’havien suïcidat, i l’acusat amb més poder dins del Reich alemany era el de Hermann Göering que el principi es va defensar amb molta habilitat. Els sumaris de Nuremberg varen comprendre al final 4.000.000 de paraules i varen ocupar 16.000 pàgines. El ministeri fiscal va presentar 2.630 proves, la defensa 2.700. El Tribunal va escoltar les declaracions de 240 testimonis i va comprovar 300.000 declaracions jurades. Els acusats varen contar amb 27 defensors, 54 ajudants legals i 67 secretàries. Per la còpia a màquina de tots els documents escrits en els quatre idiomes es varen necessitar cinc milions de fulles de paper amb un pes de vint tones. En el laboratori fotogràfic del Palau de la Justícia es varen revelar 780.000 fotografies i 13.000 rotllos, 27.000 metres de cinta magnetofònica i 7.000 discs varen gravar totes les paraules que varen ser pronunciades. Es varen consumir 22.000 llapis i els teletips varen retransmetre 14.000.000 de paraules.

Durant el judici varen declarar nombrosos testimonis i va sortir a la llum pública molta documentació descoberta pels Aliats en els edificis dels quarters generals alemanys. Un dels personatges més interessants durant el judici va ser el d’Albert Speer que va demanar perdó i va col·laborar amb els Aliats i, segurament, per això no va ser condemnat a morir ja que sorprèn que el seu subordinat, Fritz Sauckel, fos acusat a la forca i ell no. Amb el procés de Nuremberg es varen posar les bases per un principi del dret internacional segons el qual es definien noves categories de crims que per la seva naturalesa podien ser jutjats per autoritats diferents de les de l’Estat al qual pertanyen els acusats.

En el judici, els acusats es varen distanciar de Hitler i del nazisme; Walther Funk va declarar que s’havia oposat activament a la política de terra cremada.  Joachim von Ribbentrop va citar el seu treball a favor de l’amistat entre la Gran Bretanya i Alemanya i va manifestar que li havia dit a Hitler que s’havien de tractar els presoners de guerra segons els acords de la Convenció de Ginebra. Göering va assegurar que no era antisemita i que havia ajudat a un gran número de jueus i va afirmar que no tenia coneixement de les atrocitats que es cometien contra els jueus en els camps de concentració. Rudolf Höss, que va parlar com a testimoni, va dir que creia que feia el correcte, obeir ordres, i ara veia que va ser un error però que ell no havia matat a ningú. Josef Dietrich, que també va parlar com a testimoni, va dir que en el front oriental no mataven russos. Alfred Rosenberg va dir que tinguessin consideració la Llei de Reforma Agrària que havia aprovat el febrer de 1942 perquè havia ajudat els treballadors agrícoles. Albert Speer es va defensar dient que les seves activitats eren com a arquitecte no polítiques. Erdhard Milch, que també va parlar com a testimoni, va dir que s’havia queixat de la falta de llibertat de la premsa nazi i va afirmar que mai havia aprovat el nacionalsocialisme. Ernst Kaltenbrunner va dir orgullós que ell mai havia matat algú. Wilhelm Keitel va declarar que mai havia sigut un amic íntim de Hitler. Karl Döenitz va dir que no sabia els plans d’una guerra ofensiva. Hans Fritzsche va explicar que va arribar a conèixer el 1923-1925 a homes com Benito Mussolini i Hitler i que l’havien mantingut el marge d’ells. Paul von Kleist, que també va parlar com a testimoni, va dir que molts dels seus amics eren jueus. Julius Streicher va explicar que ell només volia enviar els jueus a Madagascar. Hjalmar Schacht va parlar de les seves activitats contra Hitler. Artur Seyss-Inquart va afirmar que ho havia intentat tot per impedir violacions de la llei internacional. La majoria varen culpar de tot a Hitler, Goebbels, Himmler, Martin Bormann, Reinhard Heydrich i Robert Ley perquè aquests eren morts quan va començar el procés.

Les condemnes:

Hermann Göering                  condemnat a morir a la forca ( el dia abans es va suïcidar )

Rudolf Hess                            cadena perpetua ( es va suïcidar a Spandau )

Joachim von Ribbentrop        condemnat a morir a la forca

Wilhelm Keitel                       condemnat a morir a la forca

Ernst Kaltenbrunner               condemnat a morir  a la forca

Alfred Rosenberg                   condemnat a morir a la forca

Hans Frank                             condemnat a morir a la forca

Wilhelm Frick                         condemnat a morir a la forca

Julius Streicher                       condemnat a morir a la forca

Walther Funk                         cadena perpetua ( va sortir de la presó per estar malalt )

Hjalmar Schacht                    absolt

Karl Döentiz                           condemnat a 10 anys de presó a Spandau

Erich Raeder                          cadena perpetua ( va sortir de la presó per estar malalt )

Baldur von Schirach               condemnat a 20 anys de presó ( va sortir abans )

Fritz Sauckel                           condemnat a morir a la forca

Alfred Jodl                              condemnat a morir a la forca

Martin Bormann                    condemnat a morir a la forca ( no i era el judici, era mort )

Franz von Papen                     absolt

Artur Seyss-Inquart                condemnat a morir a la forca

Albert Speer                           condemnat a 20 anys de presó a Spandau

Konstantin von Neurath         condemnat a 15 anys de presó ( va sortir abans )

Hans Fritzsche                                    absolt

Tot i les dures sentències, 12 condemnes a mort, els soviètics no en varen sortir contents perquè volien condemnar-los a tots a morir a la forca. Els que varen ser condemnats a penes de presó varen ser empresonats a la presó de Spandau.

El judici va servir a més de sentencia els jerarques nazis per declarar criminals les organitzacions SS, la Gestapo i el Siechereitsdients ( el servei secret ).

Després del procés de Nuremberg es varen continuar efectuant judicis contra responsables o col·laboradors del nazisme, però amb la Guerra Freda els criminals nazis varen gaudir de la concessió d’àmplies amnisties. Avui en dia molts responsables d’assassinats comesos en països ocupats continuen en el anonimat.

Un any després d’haver acabat el procés, el 21 de novembre de 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides va encarregar a la Comissió pel Dret Internacional prendre els estatuts i les sentències del Tribunal de Nuremberg com a base per l’estructuració d’un Codi dels crims contra la pau i la seguretat de la humanitat. La Comissió va treballar durant quatre anys i va presentar el seu informe el setembre de 1951. El gener e 1952, les Nacions Unides varen intentar donar validesa als principis del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg definint el concepte d’agressió.



La Divisió Carlemany

La Divisió Carlemany va ser una divisió francesa de les Waffen-SS. El febrer de 1945 la brigada francesa, que estava en formació des de l’any anterior, es va transformar en divisió agafant com a número d’unitat el d’una unitat hongaresa que havia sigut totalment aniquilada en els combats de Budapest. Aquesta divisió tenia uns 7.000 voluntaris francesos allistats sota uniforme nazi per anar a combatre contra als soviètics a la Unió Soviètica. Agrupava bàsicament els soldats de la Legió de Voluntaris Francesos contra el bolxevisme, LVF, de la brigada Frankreich, així com milicians i alguns francesos allistats a la Kriegsmarine. La divisió estava supervisada pel general Krukenberg. A mitjans de febrer de 1945, la Divisió Carlemany va ser enviada en el front de promerània i es va implicar en la batalla entre el Vístula i el Oder, en la costa bàltica. Els combats varen ser durs, i el comandant alemany es va veure obligat a enviar-hi més tropes.

La majoria dels voluntaris de la Divisió Carlemany varen arribar en trens, molt sovint bombardejats, fins a Hammerstein sota un fred glacial per rellevar posicions abandonades. Les seves pèrdues varen ser enormes. Alguns d’aquests francesos es varen reagrupar a Neustettin abans de llançar-se a accions, sovint mortals, contra als soviètics. Molts pocs varen arribar fins al Oder i els que varen sobreviure es varen barrejar amb els refugiats del Bàltic i en ocasions varen ser evacuats per mar. Els pocs que varen sobreviure i tenien ganes de lluitar varen defensar Berlín contra els atacs Aliats de la primavera de 1945 sota les ordres de Fenet i Krukenberg. Durant la Batalla de Berlín varen ser dels pocs que varen lluitar amb fanatisme pel Tercer Reich.



El Zeppelin Rammer, el Wundewaffe

El Zeppelin Rammer o Rammjäger va ser un projecte fallit d’un interceptor encarregat a la companyia Luftschiffbau Zeppelin amb la capacitat d’embestir bombarders enemics i sortir il·lès. Era un avió miniatura relativament convencional amb ales rectes de corda constant que seria remolcat o transportat per un avió nodriu per després ser llançat en veure un esquadró de bombarders. Encenent el seu coet Schmidding 533 de combustible sòlid, iniciaria el seu atac amb una passada en la que llançaria els seus 14 coets R4M de 55 mil·límetres des del llançador muntat en el morro, per després llançar-se directament contra les ales i cues dels bombarders. S’esperava que el petit avió sobrevisqués a l’embestida contra el bombarder gràcies a les seves ales blindades, per després allunyar-se planejant i aterrant sobre un patí retràctil. Però la fàbrica que tenia els 16 prototips construïts va ser destruïda per bombarders nord-americans el març de 1945 acabant amb tot el treball realitzat en els prototips que va dur a la cancel·lació del projecte.

El Pershing M26

El Pershing M26 va ser un carro de combat pesat nord-americà produït des de 1945 fins a començaments dels anys 50. Va ser utilitzat en les etapes finals de la Segona Guerra Mundial i durant la Guerra de Corea, va rebre el seu nom en honor del general John Pershing, que va dirigir la Força Expedicionària nord-americana a Europa durant la Primera Guerra Mundial.

El Focke-Wulf Ta 152

El Focke-Wulf Ta 152 va ser un caça interceptor alemany de gran altitud utilitzat al final de la Segona Guerra Mundial. El Ta 152 va ser desenvolupat a partir dels últims models del Focke-Wulf Fw 190D, però el prefix va ser canviat de Fw a Ta amb la intenció de reconèixer les contribucions d’en Kurt Tank, qui va dirigir l’equip de disseny. Estava previst que fos fabricat en al menys tres versions: el Ta 152H Höhenjäger, un caça de gran altitud, el Ta 152C dissenyat per operacions a cota baixa i d’atac a terra utilitzant un motor diferent i ales més petites, i el caça-avió de reconeixement Ta 152E, que era igual que el model C però amb el motor del model H. El primer Ta 152H va entrar en servei amb la Luftwaffe el gener de 1945. La producció total del Ta 152 incloent els prototips i exemplars de preproducció va ser segons els alemanys de 220, però segons fonts més fiables només se’n varen produir 43 abans del final de la guerra. Aquest aparell no va tenir cap impacte en la guerra perquè va entrar-hi massa tard.

El Heinkel He-162 A, el Salamander, la Salamandra

El He-162 va ser un monoplaça alemany que va efectuar el seu primer vol el 16 de desembre de 1944. Tenia un motor a reactor BMW de 800 quilograms d’empenta. L’aparell pesava 2.700 quilograms, podia anar a una velocitat màxima de 835 quilograms per hora i portava 2 canons de 30. En total se’n varen construir 116.

La Unitat d’Atac Especial Shinten

La Unitat d’Atac Especial Shinten va ser una unitat kamikaze japonesa creada després de l’aparició dels B-29 en els cels de Tòquio a partir de l’1 de novembre de 1944 per iniciativa del general de Divisió Kihachiro Yoshida, el comandant de la 10º Divisió de Caça, que defensava l’àrea de Tòquio. Per defensar-se dels nord-americans, cada unitat havia de formar una secció de quatre avions per envestir als B-29. Amb aquest objectiu kamikaze, els caces retiraven tot l’equip necessari, el blindatge i l’armament per augmentar el sostre operatiu. Més endavant, després d’estudiar informes de combat, es va demanar als comandants que doblessin el número de Unitat Shinten per augmentar les possibilitats d’èxit. El nom d’aquestes seccions es tradueix com El tremolor dels cels.

La Volkssturm

La Volkssturm va ser una milícia popular formada per homes i nens alemanys que fins llavors no havien sigut reclutats per anar a lluitar al front. Va ser creada a l’octubre de 1944 per l’Adolf Hitler amb l’objectiu de defensar Alemanya davant de l’imminent arribada dels Aliats. El seu valor militar va ser mínim, ja que la majoria eren menors d’edat o homes grans que no servien pel combat i no tenien equipaments militars. Alguns eren ex-combatents de la Primera Guerra Mundial. Aquests tropes estaven dirigides pels caps del NSDAP i el seu comandant era en Heinrich Himmler.

Els homes cridats a files tenien que dur-se la seva pròpia roba, així com els estris per cuinar i beure, el material de cuina, una motxilla i una manta. A més, l’armament era molt escàs. Aquest fet, i el fet de que la guerra estigués pràcticament perduda, va fer que la Volkssturm fos enormement impopular. Per la defensa de Berlín, en Hitler va utilitzar aquesta milícia per defensar-se dels soviètics, que van quedar molt impressionats quan varen veure que lluitaven contra nens i homes grans. El seu suport militar va ser casi nul. En total, 175.000 ciutadans de la Volkssturm varen morir.

La metralleta Stern

La metralleta Stern va ser una arma que es va utilitzar molt entre els guerrillers que lluitaven contra als nazis  ja que desmuntar-la i muntar-la era molt senzill, sent possible amagar-la amb tota facilitat ja que ocupava poc espai dividint-se en quatre parts; culata, mecanisme central, canó i carregador. La capacitat del carregador era de 32 cartutxos de 9 mm., tenia una cadència de tret de 500 a 550 trets per minuts i un abast efectiu de 200 metres.

Next Page »