L’Operació Market Garden

En el moment en que la Wehrmacht semblava que estava apunt d’enfonsar-se en el front occidental, una inoportuna diferència d’objectius entre els alts comandaments Aliats va donar ales a l’exèrcit alemany. El general George Patton volia creuar immediatament el Rhin i atacar el cor d’Alemanya. Però Bernard Law Montgomery s’inclinava per arribar al Reich pel nord a través d’Holanda en l’Operació Market Garden, acció combinada de tropes terrestres i aerotransportades, i que dirigiria ell mateix. Finalment es va imposar aquesta segona opció, i l’atac va començar el 17 de setembre de 1944, però va fracassar davant la fermesa alemanya. Aquest fet va fer que l’ofensiva que havia començat el 6 de juny de 1944 es paralitzés ja que els Aliats varen necessitar reagrupar-se i reabastir-se.

Els V-2

Els V-2 varen ser uns míssils balístics alemanys que es varen llançar sobre la Gran Bretanya a partir del 8 de setembre de 1944 i Bèlgica. Aquests artefactes, que eren els primers artefactes amb un vol suborbital i el primer de tots els coets moderns, eren superiors a nivell tècnic, d’abast i capacitat de destrucció que els V-1, però no varen resultar rentables. Eren molt cars i no donaven els resultats que s’esperava.

Aquests míssils varen ser concebuts a iniciativa d’en Walther von Brauchitsch a principis de la dècada de 1930 en els centres de proves de Kummersdorf, a prop de Berlín, i després es varen desenvolupar en el centre d’investigació de Peenemünde, a Pomerània, per un equip dirigit pel major general Walter Dornberger, que després de la guerra va treballar per l’exèrcit nord-americà, i per en Werner von Braun. Els V-2 tenien una tecnologia totalment innovadora, eren uns míssils balístics supersònics que eren impossibles de destruir perquè volaven a una velocitat de 5.800 quilòmetres per hora. Eren tant ràpids gràcies a una mescla d’alcohol i oxigen líquid que era introduït  en el motor amb dues bombes centrífugues que arribaven a una temperatura de 2.700 graus. La cua del míssil guiava a l’enorme màquina de 13 tones. La seva longitud era de 14 metres,  amb un diàmetre de casi 2 metres en el centre i 4 a la zona de les aletes, pesava 13.000 quilograms amb una càrrega explosiva de 9.000 quilograms. El funcionament màxim del motor era de 65 a 70 segons. L’altura màxima de vol era 80 a 100 quilòmetres i aconseguien una altitud màxima de 30.480 metres. El principi els alemanys volien que estiguessin carregades de gas verinós.

El seu primer llançament amb èxit va tenir lloc el 3 d’octubre de 1942. En aquesta prova el míssil va arribar a una velocitat de 4.824 quilòmetres per hora i una altitud màxima de 84,5 quilòmetres. A l’octubre de 1944, l’Adolf Hitler esperava bombardejar Londres fins que es rendís abans que de que els Aliats poguessin arribar a Alemanya. Però molt dels llançaments dels V-2 varen ser fallits i la meitat varen ser defectuosos.  Tot i els problemes, els alemanys varen continuar llançant els V-2 fins al  27 de març de 1945, tot i que els Aliats van descobrir aviat l’illa bàltica de Peenemünde, on hi havien situades les rampes d’enlairament. En total es varen llançar entre 1.050 i 1.115 projectils matant a 2.724 persones i en varen ferir a 6.467. Durant més de 80 dies, els V-2 varen destruir 25.000 cases. Al principi, el govern britànic no va voler informar a la població sobre els V-2 per no espantar-los. A més d’atacar als britànics, els alemanys tenien un pla per llançar els V-2 contra els Estats Units a través dels seus submarins. Es calcula que unes 20.000 persones varen treballar com a mà d’obra esclava per fabricar aquests coets en fàbriques subterrànies, i es va descobrir que en moltes ocasions els esclaus varen sabotejar els míssils.

Després de la guerra, els plans d’aquest projecte varen ser agafats pels nord-americans per millorar la seva tecnologia militar. Varen ser utilitzat pels programes especials dels Estats Units i de la Unió Soviètica, que varen tenir accés als científics i dissenys alemanys a través de l’Operació Paperclip l’Operació Osoviakhim respectivament. Avui en dia podem observar V-2 en museus com el Museu del Aire i del Espai de Washington i el de Londres.

IMG00087-20130620-1107

El llançacoets antitanc doble Maza 44M Buzoganyveto

El llançacoets antitanc doble Maza 44M Buzoganyveto va ser un llançacoets hongarès de 100 mil·límetres. Tenia una longitud total sense coets de 970 mil·límetres, un tub llançador de longitud de 523 mil·límetres, un tub llançador de diàmetre de 100 mil·límetres, un diàmetre del cap del coet de 215 mil·límetres, un pes de 29,2 quilograms, un pes del cap de coet de 4,2 quilograms, un rang de 500-1.200 metres, màxim 2.000 metres, una penetració aproximada de 300 metres i es necessitaven tres persones per fer-lo funcionar.

El Mitsubishi KI-109

El Mitsubishi KI-109 va ser un caça japonès construït per l’empresa Mitsubishi Jukogyo KK dotat de radar i reflector, i equipat amb dos canons de 37 mil·límetres instal·lats en angle inclinat sobre el dors. En principi l’aparell havia de ser utilitzat per missions nocturnes, però com a caça nocturn no va complir les expectatives i va ser modernitzat com a caça diürn amb un canó de 75 mil·límetres a la proa i reduint el número de tripulants. El primer vol d’aquest KI-109 modificat es va realitzar a l’agost de 1944. Després el va seguir una versió amb la badia de bombes eliminant les zones defensives laterals. En un principi es va pensar en utilitzar motors Ha-104ru, però la situació militar japonesa va fer que s’hagués d’utilitzar un motor amb una versió normal. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial només s’havien construït 22 unitats.

El KI-109 feia d’envergadura 22,5 metres, de llarg, 17,95 metres, d’altura 5,8 metres, l’àrea alar feia 65,85 metres quadrats, tenia un pes en buit de 7.424 quilograms i un pes màxim en enlairar-se de 10.800 quilograms, disposava d’una velocitat màxima de 550 quilòmetres per hora a 6.090 metres i una velocitat en enlairar-se de 8,6 metres per segon, tenia un sostre de servei de 12.000 metres i una autonomia de 2.200 quilòmetres. D’armament portava un canó pesat Tipus 88 de 75 mil·límetres amb 15 tret a la proa i una metralladora pesada H0-103 Tipus 1 de 12,7 mil·límetres a la cua.

El ARL-44

El projecte del ARL-44 va ser un projecte francès per fer front al Panzer VI ausf E Tiger, equipat amb un canó de 90 mil·límetres. Tenia que ser molt semblant al Char B. Va ser construït el 1944 després de que els Aliats desembarquessin a Normandia, però el tanc no va entrar mai en acció durant la Segona Guerra Mundial, ja que la primera unitat que va entrar en servei ho va fer l’any 1946, tot i que el tanc ja estava ben equipat per lluita en la guerra amb una torreta ben alimentada, un canó SA47 DCA45 de 90 mil·límetres i un bon blindatge per aguantar els assalts. Però la tecnologia utilitzada per la seva construcció era anterior a la de la Segona Guerra Mundial; la seva suspensió era de la Primera Guerra Mundial, tot i que no va evitar que el tanc pogués moure’s per terrenys complicats sense problemes. A més, el seu motor era antiquat, era un Maybach HL 230 de gasolina amb 575 HP suficient per què el tanc arribés a una velocitat màxima de 35 quilòmetres per hora. En total els francesos en varen construir 60 unitats, però només una es va veure públicament en la desfilada del 14 de juliol de 1951. Es desconeix de què se’n varen fer dels demés tancs, tot i que alguns es conserven en alguns museus de França.

La resistència polonesa

La primera organització de resistència polonesa, la Unió per la Lluita Armada, es va crear el 1940 i el 1942 va ser rebatejada amb el nom d’Exèrcit Polonès del Interior, Armia Krajowa. El gener de 1944 l’Exèrcit del Interior va llançar una campanya nacional, l’operació Tempestat, contra les comunicacions i vies de provisions del Reich. La decisió d’organitzar un aixecament a Varsòvia va movitar l’avanç de l’exèrcit soviètic cap a Polònia i la por a que la Unió Soviètica imposés un règim comunista si els polonesos no participaven en la seva pròpia alliberació. L’1 d’agost de 1944 el comandant de l’Exèrcit del Interior, el general Tadeusz Bór-Komorowski, va ordenar l’inici de l’aixecament on hi varen participar uns 37.000 polonesos dels dos sexes. Els alemanys varen reaccionar immediatament amb brutals actes de represàlia. Una força de 21.300 soldats i membres de les forces de seguretat, amb el suport de tancs i artilleria, dirigida pel tinent general Erich von dem Bach-Zalewski, comandant de les SS en la campanya contra els partisans realitzada a Rússia, va començar a assassinar sistemàticament a la població civil. Als pocs dies havien mort 40.000 persones, però Heinrich Himmler va frenar els actes de violència insistint en que només s’havia de castigar els rebels. El 25 d’agost de 1944 els alemanys van llançar una gran ofensiva contra les zones que encara estaven sota el control de l’Exèrcit del Interior i, carrer per carrer, els polonesos es varen veure obligats a retirar-se a una petita zona del centre de Varsòvia. L’1 d’octubre de 1944, Komorowski va negociar la rendició i el dia següent va acabar l’aixecament. En total varen morir 225.000 polonesos en l’aixecament, entre ells 15.000 de l’Exèrcit del Interior. La resta de la població de la ciutat va ser deportada i la capital va ser destruïda.

L’oposició alemanya al règim nazi

DSCF1601

La resistència alemanya al règim nazi va ser limitada per la brutal repressió que varen exercir els nazis des de que varen pujar al poder el 1933. Es calcula que uns 32.000 alemanys varen ser executats entre 1932 i 1945, sobretot per les seves idees, ja que les seves accions se circumscrivien a la difusió clandestina de propaganda antinazi.

Curiosament a on es va produir més signes de resistència va ser en l’exèrcit alemany perquè molts oficials se sentien allunyats de les idees nacionalsocialistes. Les commocions morals, conseqüència de les moltes informacions sobre una irresponsable conducció de la guerra i sobre els crims dels nazis, varen fer que els opositors civils i alguns oficials de l’Exèrcit es decidissin a actuar contra el règim. La majoria dels que varen conspirar no eren uns demòcrates idealistes, sinó tot el contrari, eren uns nacionalistes extremistes alemanys que volien acabar amb el conflicte.

Des de 1938 es va formar a Alemanya diferents grups que s’oposaven al règim nazi. Un d’aquests grups va ser format per l’antic conseller del Tribunal Suprem del Reich, Hans von Dohnanyi, i pel coronel, Hans Oster, que treballava a l’oficina de l’almirall Wilhiam Canaris. A Berlín es va formar el Cercle de Kreisau amb el comte Helmut James von Moltke, el comte Peter Yorck von Wartenburg, l’antic alcalde de la ciutat de Leipzing, Carl Friedrich Goerdeler, el diplomàtic Ulrich Hassell i el retirat general Ludwig Beck. Aquest grup representava l’oposició amb experiència en el comandament i en l’administració, a més de que gaudia de bona fama entre la gent. També es va formar un altre grup d’opositors més joves com els oficials de l’Exèrcit com Caesar von Hofacker, Fritz-Dietlof von der Schulenburg, o el compte Ulrich-Wilhelm von Schwerin-Schwanenfeld. Aquest grup va influenciar a l’oposició militar de que s’havia format al voltant del general Friedrich Olbricht i altres caps militars. El 1942, la majoria dels alts comandaments varen comprendre que la guerra estava perduda i que l’obstinació de l’Adolf Hitler en continuar duria a Alemanya al desastre. Però la majoria va decidir seguir lluitant sense parar-se a pensar en consideracions ideològiques. També va existir un moviment que es deia Freies Deutschland, Alemanya Lliure, una organització que agrupava als alemanys antinazis. El 1939, a Colònia va néixer l’Organització d’obediència comunista amb aquest nom. El 1942 es va fundar a Mèxic una unió d’antifeixistes alemanys presidida per Ludwig Renn, que va publicar una revista homònima i propugnava la construcció d’una nova Alemanya. El 1943 es va fundar a la Unió Soviètica el Comitè Nacional d’Alemanya Lliure, que reunia als soldats alemanys fets presoners i als comunistes alemanys emigrats a la Unió Soviètica. Animaven als seus compatriotes a la deserció i a donar un cop d’Estat a través d’octavetes, diaris i missatges radiofònics, i distribuïen el diari Freies Deutschland en els camps de presoners. Alguns oficials de prestigi es varen adherir a aquest comitè després de la seva captura, com Friederich von Paulus, després de Stalingrad.

Les diferents esglésies també es varen oposar a la seva manera al règim. L’acusaven de ser pagà i de perseguir-los. Els protestants que es varen oposar a en Hitler i a les normes antisemites varen fundar l‘Església de la Confessió. Els catòlics sobretot es varen fer forts amb el tema de l’eutanàsia fins al punt que el propi Hitler a l’agost de 1941 va ordenar aturar el pla d’eutanàsia, l’Aktion T4.


Tots aquests grups volien eliminar a l’Adolf Hitler i enderrocar al règim nazi, però no tenien clar de com s’havia de dirigir el país després de l’esperat enderrocament nazi. Però, gràcies a l’autoritat del coronel Claus von Stauffenberg, lluny de ser un demòcrata modèlic, varen lluitar junts per la mateixa causa. A partir dels seus contactes, Von Stauffenberg es va convertir en la figura clau del cop d’Estat que volien fer. El 13 de març de 1943 el tinent coronel, Henning von Tresckow, va col·locar una bomba a l’avió del dictador, però la bomba no va arribar a explotar. Al final varen planejar un cop d’Estat anomenat Operació Vaquíria que l’havia d’executar el mateix Von Stauffenberg per la seva posició i accés militar a en Hitler. Aquest grup tenia connexions amb els governs enemics d’Alemanya com el govern d’Estocolm, a Suïssa, Espanya i el Vaticà, i també amb els Estats Units, la Gran Bretanya i la Unió Soviètica, però els Aliats no varen voler donar suport a l’oposició alemanya, ja que consideraven que era un conflicte intern pel control del poder, a més de que no tenien gran fe del compromís d’aquelles persones amb la democràcia. El cop d’Estat havia de fer que els conjurats ocupessin els comandaments de les regions militars i posicions de seguretat decisives. Un cop els conjurats ocupessin militarment la ciutat de Berlín pensaven que s’havia de defensar els centres de connexió telefònica del poder i la Casa de la Ràdio per evitar un contraatac. Per això també era molt important tallar les connexions del quarter general de Rastenburg. Un dels problemes que tenien era que Von Stauffenberg resultava imprescindible tant per efectuar el cop a Rastenburg com per dirigir el país des de Berlín, i per tant havia de ser els dos llocs al mateix moment. Un cop s’hagués efectuat l’Operació Valquíria tenien que construir un nou govern independent del partit nazi i tenien pensat explicar a la població tots els crims que s’havien comès.

Però el cop d’Estat efectuat el 20 de juliol de 1944 va fracassar i molts dels seus líders varen ser afusellats aquella mateixa nit, com Von Stauffenberg. Alguns varen ser empresonats a la presó de la Gestapo de la Prinz-Albrechtstrasse 8, a Berlín, a una ala especial de la presó de la Lehrter Strasse 8, a les cel·les del camp de concentració de Ravensbrück i a l’escola de la policia de seguretat de Drögen a Fürstenberg. Molts dels empresonats varen ser interrogats, torturats i jutjats davant d’un Tribunal Popular, que varen ser preparats de forma sistemàtica i ràpida. El cap de les SS, Heinrich Himmler, i el mariscal de camp Wilhelm Keitel es varen reunir amb en Hitler per coordinar els judicis i les penes que havien de tenir els presoners. Entre el 4 d’agost de 1944 i el 14 de setembre de 1944 varen ser expulsats de les forces armades un total de 55 oficials per haver col·laborat amb en Von Stauffenberg i més de cent persones varen ser condemnades a morir. Molts dels condemnats a morir varen ser executats a la presó de Plötzensee i varen morir penjats per uns ganxos que s’havien utilitzat el 1942 per ajusticiar als membres de la denominada Orquestra Roja. La majoria dels familiars que varen participar en el cop d’Estat varen ser empresonats o separats de les seves famílies. El 1944 varen ser arrestats 5.764 persones acusades d’haver ajudat al complot, i el 1945 es varen detenir un número semblant de persones. Tot i això, només un centenar d’elles sabien alguna cosa del complot. Els béns dels executats varen ser assignats al Reich alemany, i així els familiars es varen quedar a la més absoluta misèria. Alguns dels presoners de la presó de Lehrter Strasse varen ser alliberats el 23 d’abril de 1945 pels guàrdies quan varen veure que els soldats soviètics estaven molt a prop, però quan avançaven cap a la llibertat varen ser tirotejats per l’esquena pels seus guàrdies.


Després de la guerra a Alemanya el 20 de juliol es una jornada commemorativa. Cada any es commemora una cerimònia religiosa a Berlín-Plötzensse, en l’hangar de les execucions, a catòlics i protestants al voltant d’un mateix altar. El 1952, l’alcalde de Berlín, Ernst Reuter, va inaugurar un monument en record a les víctimes del 20 de juliol.

El King Tiger

El King Tiger va ser un tanc alemany que va entrar per primer cop en acció el 18 de juliol de 1944 durant la Batalla de Caen contra l’exèrcit britànic a Normandia, deixant fora de combat a nombrosos tancs britànics entre les localitats de Troarn i Demouville. Al mateix temps, el King Tiger va entra en acció defensant l’oest d’Ucraïna i el sud de Polònia durant l’ofensiva de l’exèrcit soviètic a Sandomierz-Lvov, entre Baranov i el riu Vístula, així com el centre d’Hongria durant la Batalla de Debrecen, on varen destruir 121 tancs soviètics T-34 i Stalin IS-2. El tanc també va prendre partit en la victòria de l’Operació Market Garden sobre Holanda i en la Batalla d’Aquisgrà sobre la Línia Sígfrid eliminant desenes de blindats Sherman de l’exèrcit nord-americà.

Els míssils V-1

La lletra V d’aquests míssils V-1 és per la inicial de Vergeltung (represàlia), i varen ser uns míssils alemanys teledirigits que es varen llançar a partir dels juny de 1944 contra la Gran Bretanya. Els V-1 varen ser desenvolupats per l’empresa aeronàutica Fieseler. La irrupció d’aquesta nova arma va comportar una innovació tecnològica, tot i que les primeres versions es basaven en una mecànica rudimentària. Un V-1 simulava la forma d’un petit coet propulsat per una hèlice que després d’una sèrie de voltes programades interrompia el gir i queia en picat. El so del motor era audible a força distància. El míssil estava impulsat per un estatorreactor alimentat amb gasolina i aire comprimit.

Les seves característiques eren les següents; mesurava 7,8 metres, feia 5 metres d’ample, pesava 2.159 quilograms, dels quals 600 quilograms eren del combustible, i portava 1.000 quilograms de càrrega explosiva, i podia arribar a 400 quilòmetres de distància des d’un avió i 210 des d’una rampa. El cap del míssil hi havia 850 quilograms d’Amatol, una mescla de TNT i nitrat d’amoni. Aquests míssils es llançaven des d’una rampa en el Canal de la Mànega de més de 40 metres orientada en la posició de l’objectiu. El V-1 podia arribar a una velocitat de 580 quilòmetres per hora. Però la poca precisió obligava a tenir un observador sobre el terreny que informés sobre l’hora i el lloc exacte del impacte.  Al voltat d’un 80% de les V-1 varen caure dins d’un radi de 13 quilòmetres dels seus objectius.

El 24 de desembre de 1942 es va fer el primer vol del V-1. El 1943, a la base de Peenemünde, la Luftwaffe va experimentar per primer cop els V-1 contra un objectiu, i el primer llançament va ser el 13 de juny de 1944 sobre Londres. L’Adolf Hitler tenia moltes esperances amb aquests míssils ja que creia que podien canvia el transcurs de la guerra. Tot i que el 1944 confiava molt en aquella arma, el novembre de 1939, en Hitler havia frenat el programa de desenvolupament dels coets perquè estava convençut de que després de la victòria de Polònia no eren necessaris. El programa no va ser reactivat fins al setembre de 1941 i no se li va donar prioritat fins al juliol de 1943, després de que l’Albert Speer l’advertís de que sis bombardejos com els d’Hamburg significarien la derrota del Reich. Per la construcció dels míssils V es va utilitzar mà d’obra esclava que treballaven en fàbriques subterrànies, i es va descobrir que en moltes ocasions aquests esclaus sabotejaven els míssils. A finals de 1943, les bases pels llançaments es varen instal·lar a prop de Calais, d’on des de dos punts es va bombardejar Londres amb deu projectils per minut. Però mai es va aconseguir cap dels objectius establert i els intensos bombardejos que varen patir els alemanys varen impedir la finalització del programa. Una unitat de la Wehrmacht, el 115º Regiment d’artilleria antiaèria, la Flakregiment, va ser preparada especialment per vigilar les noves armes.

En total es varen llançar uns 9.300 míssils sobre la Gran Bretanya, però només el 29% varen tocar l’objectiu que s’havien proposat els nazis i 4.000 varen ser abatuts per les defenses antiaèries britàniques, tot i que la seva altitud, d’uns 1.200 metres, era sovint massa baixa pels canons antiaeris i massa alta pels canons lleugers, i els qui es feien càrrec de parar aquesta nova amenaça era la RAF. A part, els míssils varen provocar menys destrosses del que s’esperava des del punt de vista militar. El número de baixes va ser de 6.184, una xifra relativament baixa si ho comparem amb el número de míssils que es varen llançar,  i va ocasionar 18.000 ferits. Es calcula que uns 24.000 britànics varen patir les conseqüències de la nova arma i entre juliol i agost de 1944, 10.000 homes varen ser ferits per aquestes bombes. A finals d’agost, més de 1,5 milions de nens varen ser evacuats al sud-est de la Gran Bretanya. L’impacte psicològic a la població britànics només va afectar el principi, en la commoció inicial, però no va tenir un efecte seriós sobre la moral  ja que la gent va poder observar que els míssils no eren tant devastadors com s’esperaven.

Actualment, podem observar els míssils V-1 en museus com en el Museu del Aire i de l’Espai de Washington o el Museu o a Londres.

Little Blitz 1944 – 1945

El Little Blitz o el Petit Blitz varen ser atacs a la ciutat de Londres amb  míssils V1 i V2 alemanys. El Little Blitz va  començar el 13 de  juny de 1944 i va acabar el 25 de març de 1945.  Aquests atacs varen provocar la mort  de 9.238 persones.

« Previous PageNext Page »