Alemanya

L’Alemanya d’abans de la unificació:

Abans de la unificació de 1871, a Alemanya hi havien una vintena d’Estats diferents; Baviera, Prússia, Wurtenberg, Hannover, Saxònia… agrupats sense cohesió dins del Sacre Imperi Romà. Durant la Revolució francesa, els monarques alemanys varen ser sensibles a la pressió dels aristòcrates francesos emigrats a conseqüència de la Revolució als territoris alemanys. El Kàiser Leopold II i el rei de Prússia, en Frederic Guillem II, es varen trobar en el castell de Pillnitz, a prop de Dresden, Saxònia, on varen firmar una declaració per la que es comprometien a intervenir militarment a França a favor del restabliment de la monarquia tradicional, sempre que així també ho fessin els monarques de les altres monarquies europees. A partir de 1815, després de les guerres napoleòniques, es va formar la federació germana. A mitjans del segle XIX era Viena i no Berlín la primera entre les ciutats alemanyes, però Prússia en aquella època va decidir excloure els alemanys d’Àustria.

L’Alemanya del segle XIX amb l’unificació:

Després de la derrota alemanya contra Napoleó, en la batalla dels pobles de 1813 a Leipzig, a Alemanya va començar a sortir un sentiment d’unitat nacional que no es va veure efectuat fins al 1871, després de la victòria a Sedan del 1870 contra el francesos, amb la creació del nou Estat alemany dirigit pel canceller Otto von Bismarck i el kàiser Guillem II, on es varen separar definitivament de la monarquia dels Habsburg, la monarquia austríaca. La ràpida i decisiva victòria de 1870 havia fet d’Alemanya, potencialment, la principal força militar del món. Amb la unificació, Alemanya va heretar de Prússia una tradició de militarisme, autoritat i disciplina. Per deixar constància del naixement d’un nou Estat nacional, a finals d’aquell segle es varen construir enormes monuments nacionals que mitificaven els herois del passat, les grans victòries i els triomfs nacionals. El 1879, els dos Estats que havien conviscut junts; l’Imperi alemany i la casa dels Habsburg, es varen aliar en un pacte militar, que va ser la base de la política exterior alemanya fins la derrota de 1918.

En la corrent política i social, el liberalisme alemany era dèbil i sota el nou sistema unificat el govern seguia sent parcialment autocràtic, sent responsable la majoria de les vegades davant al kàiser enlloc del parlament. El mateix liberalisme semblava diferent a Alemanya que en altres països, ja que els liberals moderats i els conservadors tendien a veure en el govern liberal un sistema no tant per garantir els drets civils i les llibertats individuals sinó per crear un Rechtsstaat, un Estat de la raó modern, civilitzat i progressiu. En aquest concepte, els drets de la col·lectivitat i de l’Estat tenien precedència sobre els drets dels liberals. L’Estat va utilitzar la seva autoritat per guiar la societat civil i proporcionar l’oportunitat de l’emancipació individual dins del seu marc de lleis i drets. D’aquesta manera podem afirmar que Alemanya mai va ser tant plenament liberal com la Gran Bretanya, o França o a l’oest de l’Europa occidental. A més, el govern d’Otto von Bismarck va ser el més social del món; es va nacionalitzar la xarxa ferroviària i es va municipalitzar els serveis i sistemes de gas, electricitat…. Tot i la falta de liberalisme, Alemanya va ser un dels centre més dinàmics del capitalisme, la tecnologia i la cultura moderna. A més, les seves classes mitjanes eren nombroses i en el país no faltaven organitzacions polítiques, i les seves avantguardes culturals i artístiques eren de les més avançades del món. El moviment socialdemòcrata també era proporcionalment el més nombrés del món i els grups racistes i antisemites eren derrotats políticament.

l’Alemanya de principis del segle XX:

El principi del segle XX, La dreta populista estava molt descontenta amb el kàiser Guillem II per la seva poca visió imperialista, però tot va canviar quan el 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial enmig d’una eufòria nacional alemanya i amb la promesa d’un nou horitzó imperialista alemany. El 1918 Alemanya va firmar els tractats de Brest-Litovsk i de Bucarest que varen incrementar encara més el seu poder a l’Europa Central. El 21 de març de 1918, el mariscal de camp Erich Ludendorff va començar una sèrie d’atacs en el territori francès que va fer retrocedir els exèrcits britànics i francesos fins a 40 milles de París. A l’estiu de 1918 els alemanys creien fermament que guanyarien la guerra, però la població civil alemanya estava farta de la guerra i les tropes estaven esgotades de tants combats mentre arribaven les primeres tropes nord-americanes, que estaven fresques per lluitar contra ells. Incapaços de continuar lluitant, el comandament militar va intentar obtenir termes de pau més suportables col·locant el govern en mans de civils, en tant que el kàiser Guillem es va veure forçat a exiliar-se a Holanda. Amb la imminent derrota, els liberals varen ser aviat superats per una onada d’entusiasme revolucionari en les grans ciutats, sostingut per un ampli moviment obrer, que va situar en el poder, a Berlín, a un govern socialista. A l’octubre de 1918 el canceller Max de Baden va negociar les condicions per rendir-se ja que creia que aquella guerra estava desgastant enormement a la població que s’havia començat a revoltar. Finalment, l’11 de novembre de 1918 es va firmar l’armistici amb les tropes alemanyes fora de les seves fronteres i es conservava intacte en el front occidental. Els signants de l’armistici per part alemanya varen ser nomenats per l’Adolf Hitler i part de l’oposició de la nova República com: els criminals de Novembre.

La República de Weimar, la primera:

Després de la Gran Guerra el partit socialdemòcrata i els liberals volien instaurar una República parlamentària, i es va redactar una nova Constitució en la que va néixer la República de Weimar. El 28 de juny de 1919, amb el kàiser a l’exili, el govern republicà alemany va firmar obligat un tractat de pau, el Tractat de Versalles, on Alemanya va tenir que tornar Alsàcia i Lorena a França i cedir a Polònia grans superfícies a l’est. En total va perdre el 13% del seu territori i el 12% de la seva població, el 14,3% de la seva terra cultivable i el 15% de la seva capacitat productiva de la nació. La vall industrial del Sarre va ser separat temporalment, i l’Alemanya occidental va quedar sota una ocupació militar parcial durant 15 anys. El seu Exèrcit es va limitar a 100.000 homes i la seva armada a 25.000, i es suprimia l’aviació militar. A més, se li varen prohibir totes les armes de gran calibre i en una franja de 50 quilòmetres a l’est del Rhin es va convertir en zona desmilitaritzada sense fortificacions. Per si no fos poc, Alemanya va perdre totes les seves colònies, la seva flota i les seves patents estrangeres, i va quedar reduïda a la categoria de deutora internacional. Finalment, l’article 231 del tractat de Versalles, la clàusula de culpabilitat de la guerra, exigia que el govern alemany reconegués la seva plena responsabilitat per haver començat la guerra; a més es varen imposar enormes reparacions econòmiques. El Tractat de Versalles hagués pogut ser molt pitjor si s’hagués fet cas a la proposta de França de dividir Alemanya en 30 petits estats sobirans per evitar que tornés a amenaçar-la en el futur. Però, la Gran Bretanya i els Estats Units no hi varen estar d’acord, ja que una Alemanya dividida i dèbil hagués pogut convertir-se en un Estat socialista com Rússia.

Molts alemanys els resultava incomprensible les causes del col·lapse total de novembre de 1918 després de tants esforços i sacrificis i no varen acceptar la imposició de la nova República perquè la veien com el resultat de la derrota nacional i la temptativa d’imitar el liberalisme britànic, nord-americà i francès. De seguida varen aparèixer grups paramilitars, com la Freikorps, que varen lluitar contra el nou govern. Els Cossos Francs varen suplantar a la policia i a l’Exèrcit en la frontera oriental i varen combatre també contra la milícia obrera de l’esquerra revolucionària que intentaven dur a terme una revolució social segons el patró comunista de la Unió Soviètica. Però no només la dreta més conservadora es va alçar contra la República. Unes 2.000 persones varen morir en la repressió del govern de la rebel·lió espartaquista berlinesa dels socialistes revolucionaris, i també va acabar amb sang a Munic una Räterpublik, una república soviètica. El 1920, monàrquics de dreta varen intentar a Berlín un cop d’Estat, el Putsch d’en Kapp, però una vaga general el va fer fracassar.

Amb aquest clima amb els dos pols sortint constantment al carrer, en les eleccions de juny de 1920 els partits que varen veure com augmentaven el seu número de votants varen ser els d’extrema dreta i d’extrema esquerra, en canvi els socialdemòcrates varen perdre el 50% dels volts de les eleccions de gener de 1919. Per empitjorar encara més les coses, s’hi va sumar una greu crisi econòmica per la inflació, i els alemanys veien cada cop més la República de Weimar amb mals ulls perquè consideraven que era extremadament fragmentada per les divisions polítiques i ideològiques, i molts alemanys volien la figura d’un líder que trenqués amb el Tractat de Versalles. Per intentar solucionar la greu crisi d’Estat, el nou govern va demanar un aplaçament del pagament de les reparacions, però a l’abril de 1921 les potències triomfadores de la Gran Guerra varen obligar a Alemanya a pagar les primeres indemnitzacions de reparacions de guerra, fet que li va costar 132 milions de Reichsmarks. Per empitjorar encara més les coses, la Lliga de Nacions va anul·lar el plebiscit de l’Àlta Silèsia de tornar a l’antic territori alemany. Tots aquests fets varen portar a la desvaloralització del marc alemany, a més Alemanya hi havia un deute de 150.000 milions de Reichsmarls.

El Reichsmark, que a finals de 1918 es cotitzava a quatre per dòlar, a l’estiu de 1921 estava a 27, a l’estiu de 1922 a 400 i a principis de 1923 a 7.000, el juliol de 1923 a 170.000, a l’agost a 1.000.000 i el novembre a 130 milions. El col·lapse de la moneda va acabar amb els tractats comercials, i es va produir la bancarrota dels negocis, l’escassetat de productes de primera mà, varen aparèixer vagues, robatoris i va pujar l’atur de forma salvatge. El preu dels aliments era casi vuit vegades més gran el 1921 que al final de la guerra i l’any següent es multiplicaria per 130. Els estalvis de la classe mitjana van desaparèixer de cop, milions d’alemanys que depenien de les pensions i les rentes fixes procedents d’inversions i d’hipoteques es varen quedar a la ruïna, els que conservaven la feina varen veure reduïts els seus salaris, i els industrials i els terratinents es varen aprofitar de la situació per obtenir-ne grans beneficis. A finals de gener de 1921, la Conferència de París va imposar a Alemanya pagar 226.000 milions de Reichsmarks d’or en concepte de reparacions de guerra, fet que va indignar el país i els grups més radicals varen protestar enèrgicament. Tot indicava que Alemanya hi acabaria havent una guerra civil, el 27 d’agost de 1921 va ser assassinat per membres del Freikorps en Matthias Erzberger perquè donava suport el Tractat de Versalles. El 24 de juny de 1922 va ser assassinat pels paramilitars el ministre d’Afers Exteriors, en Walther Rathenau, per condemnar les accions bèl·liques. A la tardor de 1922, Alemanya no podia pagar el seu deute i va demanar una moratòria per pagar les reparacions de guerra, però el govern francès va rebutjar la proposta alemanya ja que creien que podien pagar els seus deutes d’una altra manera. L’11 de gener de 1923, les tropes franceses i belgues van ocupar la regió industrial del Rhur, al nord-oest d’Alemanya. El govern alemany va reaccionar amb una campanya de resistència passiva, mentre que nombrosos partits i societats nacionalistes varen atacar aquella estratègia. L’11 d’agost de 1923, els socialdemòcrates varen exigir la renúncia del canceller, i en Gustav Stresemann va ser nombrat canceller.

Amb aquest clima d’inestabilitat total, des de Baviera en Hitler amenaçava amb una revolució. El 2 de setembre de 1923, després d’un discurs d’en Hitler a Nuremberg davant de 25.000 persones i en presència del general Erich Ludendorff, es va constituir la Lliga de Combatents, la Kampfbund, que incloïa les SA i altres grups paramilitars, i que tenien com a objectiu enderrocar el govern de Berlín. Durant el setembre, el govern de la República de Weimar va demanar al govern de Baviera que dissolgués la Kampfbund, el NSDAP i tanqués el diari Völkischer Beobachter, però l’executiu muniquès va permetre la supervivència d’en Hitler perquè estaven més preocupats davant l’amenaça dels grups comunistes. Tot aquell ambient va portar el Partit Nazi a protagonitzar a Munic el fallit cop d’Estat de l’Adolf Hitler del 9 de novembre de 1923. A més, el president de Baviera, en Gustav von Kahr, que estava encontra de la República i volia la restauració de la monarquia, s’havia donat poders dictatorials. Però no només de la dreta autoritària s’aixecava; els comunistes alemanys varen formar el partit comunista més nombrós d’Europa, en excepció de la Unió Soviètica, i es varen llançar, sense èxit, a dues insurreccions diferents. A Saxònia hi havia l’amenaça de que els comunistes arribessin al poder. Des dels centres industrials d’Hamburg i el Rhur també i començava haver una influència comunista. Des de la zona del Rhin els separatistes es mantenien actius i des del nord d’Alemanya els nacionalistes s’organitzaven per una rebel·lió. Però l’Exèrcit en tot moment es va col·locar al costat de la República tot i no compartir els ideals.

Quan tot semblava que acabaria amb una guerra civil, la crisi econòmica es va alleugerir. Bona part d’aquell canvi el va portar el banquer Hjalmar Schacht, que va ser nombrat comissari especial per revaluar la moneda alemanya i va donar una estabilitat econòmica i política. De seguida es va reactivar l’economia. A l’estiu de 1924, amb l’entrada de capital estranger la inflació es va donar per acabada, i Alemanya va tornar a viure una època d’expansió econòmica semblant la d’abans de la Gran Guerra. Les lluites entre els partits d’extrema dreta i d’extrema esquerra varen anar disminuint, i en Hitler estava tancat a la presó de Landsberg i va quedar a l’oblit. Tot i això, l’economia alemanya persistia l’escassetat de capital, i la producció industrial en el seu conjunt només va créixer fins una mica més del nivell de 1913. Sempre es necessitaven crèdits estrangers per equilibrar els pressupostos estatals, de manera que Alemanya es va trobar més dependent de l’economia internacional que qualsevol altre país industrial.

Amb la millora de l’economia el govern va començar a canviar la seva política. A l’abril de 1924, el govern de la República va negociar un nou conveni de reparacions, el pla Dawes, i els francesos varen evacuar el Rhur. Les eleccions de 1924 van donar com a guanyador a la coalició de centre dreta, i en Gustav Stressemann, el líder del Partit Popular Alemany ( DVP ), va ser nombrat canceller. Quan tot semblava que només podia pujar i anar bé pels seus interessos, el 1925 els alemanys varen tornar a patir breument una aguda crisis i l’atur forçós va tornar a créixer i el 28 de febrer va morir el president de la República, el socialdemòcrata Friedrich Ebert, per culpa de les complicacions d’una operació d’apendicitis. Però tot va ser breu, l’1 de desembre de 1925 es va firmar el Pacte de Locarno que garantia la inviolabilitat de les fronteres franceses, alemanyes i belgues. A l’abril de 1926 es va firmar el Tractat de Berlín amb la Unió Soviètica, i les potències occidentals varen retirar les seves tropes de la regió desmilitaritzada del Rhin. El 8 de setembre de 1926, Alemanya va entrar a la Societat de Nacions pel vot unànime de l’assemblea de la Lliga.

La vida social i artística va ser molt alta durant aquell temps de recuperació econòmica. Tot i que Alemanya es va convertir en el centre europeu d’una cultura experimental i innovadora, molts alemanys, entre ells en Hitler, varen rebutjar la modernitat artística. Berlín es va fer famós pels seus cabarets i per ser el centre de la moda musical, amb el jazz com a gran referent. La majoria dels alemanys es varen oblidar del futur i només pensaven en el present, i varen començar a gastar els seus salaris desmesuradament. Durant aquella època varen sortir els pintors expressionistes alemanys com l’Otto Dix, en Max Beckmann i en Max Ernst. Els dramaturgs Bertolt Brecht i l’artista Käthe Kollwitz varen fer servir la ideologia comunista per escriure teatre i poesia.

El gener de 1927, Alemanya es va retirar la Comissió aliada de control militar. A l’agost de 1928 Stresemann va visitar París per firmar el Pacte Kellog-Briand en el que es renunciava a una futura guerra. A finals de març de 1928 es varen celebrar eleccions presidencials després de la mort del President Ebert, on després d’una segona volta es va elegir a en Paul von Hindenburg com a president de la República. En Von Hindenburg era vist com un heroi de la Primera Guerra Mundial i va reforçar la idea dels alemanys de que potser la República no era tant dolenta. El maig de 1928 es varen celebrar eleccions per la Cancelleria on les va guanyar el Partit Socialdemòcrata (SPD) i el partit nazi només va obtenir 12 escons, 809.000 vots, en canvi els comunistes varen rebre quatre vegades més vots que en Hitler i varen obtenir 52 escons. El juny de 1928, es va constituir un ampli govern de coalició presidit per un canceller socialista, en Hermann Müller, i amb Stresemann com a ministre d’Afers Exteriors.

La crisi dels Estats Units s’instal·la a Alemanya el 1930:

Però la base de la recuperació econòmica era molt dèbil ja que es basava en l’enorme quantitat de diner estranger prestat a Alemanya, especialment pels nord-americans. Els problemes econòmics varen començar abans de la caiguda de Wall Street, quan el mercat borsari nord-americà va caure en picat. Durant el 1929 els préstecs varen començar a esgotar-se ja que els inversors no estaven segurs de que el creixement alemany continués. L’agricultura alemanya i molts dels seus oficis tradicionals varen caure en decadència per la caiguda de preus i pels nous productes de consum més barats produïts a gran escala, causa que va portar deutes, fallides, vendes forçoses de terres i un enorme ressentiment de la comunitat pagesa. En el Rhur, els empresaris es varen negar a un laude arbitrari i varen iniciar un tancament patronal que va afectar a tota la mà d’obra de la indústria siderúrgica deixant a 230.000 treballadors sense treball ni sou durant setmanes. A finals de 1930, el deute exterior alemany era d’entre 28.530 milions i 30.000 milions de Reichsmarks d’or. Però el problema que tenia a Alemanya era que el deute no era només públic sinó que era privat; els Estats, les grans ciutats, les esglésies, les indústries i els homes de negocis varen demanar aquests diners prestats a curt plaç. Aquest deute va contribuir a reduir l’atur a l’estiu de 1928 a 650.000 parats, a un augment del consum i dels salaris nominals i reals, però ara eren un greu problema. Amb la mort de Stresemann el 3 d’octubre de 1929 i amb l’aprovació del president Von Hindenburg del Pla Young, on es demanava pagar els deutes alemanys, la premsa i els partits de dreta varen tornar a agafar força per intentar fer caure la República i les seves concessions socials. Quan la Depressió era una realitat dins les consciències nord-americanes, els nord-americans varen demanar als alemanys que tornessin els seus deutes i, a més, els hi varen retirar totes les inversions.

Alemanya va notar considerablement la crisi econòmica el 1930, que es va estendre el 1931 i va durar tot el 1932. Els efectes varen ser molts; contracció del comerç i de la producció, interrupció de préstecs exteriors i retirada dels fons ja prestats, caiguda dels preus i els salaris, tancament de fàbriques i de negocis, desocupació i vendes forçoses. El setembre de 1929 hi havia 1.320.000 parats, el setembre de 1930 3 milions, el setembre de 1931 4.350.000 parats, el setembre de 1932 5.102.000 parats i el 1933 varen arribar a 6 milions. La classe mitjana és la que més va patir les conseqüències ja que varen perdre tot el que tenien i no tenien ni sindicats ni assegurança d’atur, i els petits propietaris, botiguers i industrials es varen haver de vendre els seus negocis. En els petits pobles i els pagesos també els va afectar la greu crisi. Els obrers parats es varen aproximar cada cop més al partit comunista, el KPD, mentre que les classes mitjanes, que varen patir menys els afectes de l’atur, es varen inquietar i buscaven noves alternatives. Aquella crisi va produir la primera crisis de l’Estat del benestar, ja que la República alemanya casi havia doblat la part de l’ingrés nacional que l’Estat gastava.

De 1928 a 1933, època de la crisi, va augmentar constantment la violència política, especialment durant les mobilitzacions de massa de 1930. Es manifestaven sobretot en les zusammenstösse i per totes les ciutats hi havia baralles de bandes entre nazis i comunistes, encara que els nazis atacaven també als socialistes. Normalment l’objectiu no era necessàriament matar a l’enemic, i en moltes baralles hi havia només ferits lleus.

A començaments de 1930, la coalició del govern va trontollar amb les disputes entre els socialdemòcrates i els seus socis de govern a causa d’unes retallades de prestacions socials. Finalment i no aguantant més, el 27 de març el canceller del SPD, en Hermann Müller, va dimitir i els socialdemòcrates varen abandonar l’executiu. El líder del Partit de Centre, en Heinrich Brüning, va ser invitat pel president Von Hindenburg a formar un nou govern. El nou canceller no tenia una majoria parlamentària, però el President li va donar autorització per governar per decret, d’acord amb l’article 48 de la Constitució sobre poders d’emergència. Els dos homes forts d’Alemanya esperaven que un govern fort aconseguiria èxits pràctics i creien que gaudiria de l’aprovació pública, la qual cosa per ells volia dir que conduiria a un sistema més autoritari i pensaven en una restauració de la monarquia. Però per culpa de les necessitats de la crisi, en Brüning es va veure obligat aprovar mesures impopulars amb el suport dels decrets presidencials per la falta de suport al Parlament. Enmig d’aquella atmosfera i amb les polítiques de retallades no aportant res de bo en el poble, es varen convocar eleccions pel setembre d’aquell any.

La crisi va tenir conseqüències en les eleccions del Reichstag del setembre 1930, on deu partits varen obtenir més d’un milió de vots i cap va obtenir la majoria suficient per governar. Per tant va quedar un país ingovernable. L’atractiu propagandístic dels nazis com a salvadors de l’economia es va demostrar amb un augment de 800% en el vot nazi, que va obtenir el 18,3% del total nacional i 107 escons, i el grup d’en Hitler es va trobar de cop en el segon lloc per número de diputats en el Parlament, superat només pel grup socialdemòcrata. Els comunistes varen registrar també un gran augment, mentre que els partits moderats de classe mitjana seguien declinant. Més de la meitat dels vots nazis procedien de votants habituals d’aquests partits, al menys una cinquena part era de votants nous que en eleccions anteriors s’abstenien, i una part menor provenia dels votants socialistes.

El juliol de 1931, Alemanya va estar apunt d’arribar al col·lapse econòmic ja que les mesures d’en Brüning de forts augments d’impostos, reducció de salaris i de més sacrificis no varen donar resultats, i només gràcies a l’acord internacional, conegut com la Moratòria Hoover, firmat el 20 de juny de 1931 en què es va suspendre el pagament d’interessos i de reparacions durant un any, va evitar el col·lapse. D’aquesta manera el canceller es va quedar sol al Parlament i només tenia el suport del president Von Hindenburg, que aquest estava més preocupat per l’augment de vots dels nazis que no pas de la política econòmica que aplicava el seu canceller. Desesperat, en Von Hindenburg va cridar al general Kurt von Schleicher perquè intentés posar fre a l’avanç nazi ja que el 1932 s’acabava el seu mandat com a President i no volia de cap manera que en Hitler acabés al poder. El 13 d’octubre de 1931, tres dies després de la fracassada reunió entre l’Adolf Hitler i en Paul von Hindenburg, en Brüning va presentar al Reichstag un govern reconstruït, però es va trobar amb la forta oposició dels nazis i dels nacionalistes, que varen bloquejar la cambra. Per si no tingués suficients problemes, la crisi va continuar avançant, els inversors varen retirar uns 6.000 milions de Reichsmarks d’Alemanya, i el desembre d’aquell any els resultats de la crisi varen empitjorar encara més. El 8 de desembre de 1931, en Von Hindenburg es va veure obligat a firmar més decrets d’emergència del canceller Brüning establint noves reduccions de salaris, nous tipus d’interès i nivell de preus, i un augment d’impostos.  A més, es va prohibir totes les insígnies i uniformes polítics limitant la llibertat de premsa i el dret a reunió. En Brüning va dir que no tenia cap més remei que aplicar aquelles mesures i que esperava que les mesures donessin els seus resultats a la primavera de 1932. Tota aquella crisi política, social i econòmica va dur a més votants moderats a votar cap al extremisme de dretes i d’esquerres.

El 12 de març de 1932 es varen celebrar eleccions presidencials després de que en Von Hindenburg no tingués el suport del Reichstag. Tot i això, en Von Hindenburg va guanyar per davant de l’Adolf Hitler, que tot i tenir molts vots es va quedar molt lluny del President. Però en Von Hindenburg no va aconseguir la majoria suficient i es va tenir que celebrar una segona volta el 10 d’abril de 1932, on l’actual President va tornar a guanyar, tot i que els nazis van tornar a augmentar els seus vots. El 9 de maig de 1932, el Parlament es va reunir a Berlín en mig d’accions violentes dels nacionalsocialistes que no acceptaven la prohibició de les SA i les SS decretada pel President, que estava molt enfadat amb els nazis per haver-lo fet anar a unes eleccions que no desitjava, i aprovada per en Brüning. Quan el ministre de Defensa, el general Wilhelm Groener, va intentar defensar la mesura va ser esbroncat i va dimitir al cap de tres dies. Durant les següents dos setmanes, en Kurt von Schleicher va conspirar amb els dirigents de dretes contra el canceller Brüning per instaurar un govern més autoritari i més conservador. Finalment, el 28 de maig de 1932, en Von Hindenburg, cansat de la situació, va destituir a en Brüning com a canceller quan aquest va sol·licitar al President que firmés un decret presidencial que li permetés distribuir la terra de l’aristocràcia prussiana entre els agricultors pobres. Dos dies després, en Brüning va dimitir juntament amb tot el seu executiu i va ser substituït pel conservador i monàrquic catòlic Franz von Papen, que havia acordat amb en Hitler celebrar noves eleccions a canvi d’una certa estabilitat al Reichstag. Però dels quatre partits polítics que predominaven la política alemanya, dos d’ells, el comunista i el socialdemòcrata, es varen oposar al govern d’en Von Papen, i el Partit del Centre, el qual militava en Von Papen, va expulsar-lo perquè varen considerar que havia conspirat contra en Brüning. A partir de llavors, el canceller Von Papen només tenia el suport dels nazis, que li varen donar suport a canvi de la dissolució del Reichstag, el 4 de juny de 1932, i la cancel·lació el 18 de juny de 1932 de les prohibicions sobre les SA i les SS que havia efectuat en Brüning per evitar l’onada de terror en què es vivien els carrers d’Alemanya.

Els següents mesos, el govern d’en Von Papen va començar a governar amb autoritat i com a conservador va censurar els diaris, la seu del partit socialdemòcrata i la seu dels comunistes va ser saquejada. El 20 de juliol, en Von Papen va autoritzar el nomenament anticonstitucional d’un Reich Commissar per Prússia. Tal i com s’havia acordat, el 31 de juliol de 1932 es varen celebrar unes noves eleccions parlamentàries on el Partit Nazi les va guanyar amb 13.745.000 vots, però es va quedar lluny de la majoria necessària amb el 37,3% dels vots. Per tant, les coses es varen quedar igual excepte que en Hermann  Göering va aconseguir la presidència del Reichstag gràcies al suport del Partit de Centre i els nacionalistes. El president Von Hindenburg va insistir en conservar el govern d’en Von Papen perquè no volia els nazis al poder. Tot i la victòria i l’augment de poder amb en Göering al Reichstag, els nazis, que no estaven contents amb el resultats, varen pactar amb el Partit de Centre per deixar ingovernable el país. El 5 d’agost, en Hitler es va reunir amb en Von Papen i en Von Schleicher a les afores de Berlín, on els va explicar que el preu del seu suport seria el seu propi nomenament com a canceller i el de membres del seu partit com a ministres d’Interior del Reich i de Prússia. El 10 d’agost, en Von Hindenburg va rebutjar el pla d’en Hitler i el 13 d’agost en Von Papen li va oferir a en Hitler la vicecancelleria, que la va rebutjar. Llavors, en Hitler va visitar al President, que aquest li va demanar que controlés les SA i que donés suport al govern de Von Papen. El setembre de 1932, en Hitler va decidir utilitzar el seu poder dins del Parlament per forçar noves eleccions parlamentàries. El 12 de setembre, el Partit Comunista va presentar una moció de censura contra el govern de Von Papen, i, curiosament i insòlitament, en Hitler va ordenar al seu partit que votés juntament amb els comunistes. En Göering, que el 30 d’agost havia sigut elegit president del Reichstag, va demanar una votació immediata, però en Von Papen va intentar intervenir en la votació amb un decret del president Von Hindenburg on es suspenia les sessions parlamentàries. Al final es va votar i només 42 parlamentaris varen votar a favor d’en Von Papen, davant 512 en contra. Al final, en Von Papen es va veure obligat a dissoldre de nou al Parlament i convocar noves eleccions pel 6 de novembre d’aquell any. En Von Papen pensava que triomfaria en aquestes eleccions perquè en els últims mesos de 1932 l’economia va començar a donar els seus primers símptomes de millora. El juny de 1932, durant una reunió celebrada a Lausana, es va decidir suspendre el pagament de les reparacions.

En les eleccions del novembre de 1932, tal i com havia calculat en Von Papen, els nazis varen perdre més de dos milions de vots i els grans beneficiats varen ser els comunistes. El descens electoral de casi el 10% va ser un cop dur pels nazis. Amb els resultats a la mà, en Von Papen es va veure confiat i va exigir el 13 de novembre a en Hitler que es rendís i li donés al seu suport, sinó l’amenaçava en tornar a celebrar unes noves eleccions per debilitar encara més els nazis. Així, li va oferir a en Hitler el lloc de subordinat de vicecanceller del govern alemany, però novament en Hitler va declinar l’oferta ja que volia arribar legalment com a canceller. D’aquesta manera, en Von Papen no va tenir opció de formar una majoria legal mitjançant una coalició ja que el Reichstag continuava dividit. La seva única esperança era una espècie de cop presidencial per convertir el govern alemany en un sistema presidencialista més autoritari i més de dreta.

El clima de violència a Alemanya va anar creixent i, finalment, el President, influenciat per en Kurt von Schleicher, cansat de que no hi hagués forma de trobar un govern estable i davant el perill de l’augment de vots dels comunistes, va fer dimitir a en Von Papen el 17 de novembre de 1932. Abans de decantat-se per en Von Schleicher, entre el 19 i el 21 de novembre en Von Hindenburg es va reunir amb en Hitler i en Göering per dir-los que estava disposat a acceptar a en Hitler com a canceller. Estudiant l’oferta, en Hitler li va demanar el dret de ser canceller i governar gràcies a un decret presidencial, cosa que en Von Hindenburg s’hi va negar. Finalment, va decidir posar-hi a en Von Schleicher, que tenia el suport de l’exèrcit regular i que li va prometre una majoria legal mentre es millorava l’economia mitjançant obres públiques i altres inversions del govern. El 2 de desembre de 1932, en Von Schleicher va ser nombrat canceller d’Alemanya amb un pla per neutralitzar els nazis i va començar a aplicar enèrgicament el seu nou programa econòmic. El 3 de desembre va oferir a en Gregor Strasser la vicepresidència per dividir els nazis. Pocs dies després, en una reunió celebrada en el Kaiserhof Hotel de Berlín, en Hitler es va encarar amb Strasser i li va ordenar que rebutgés l’oferta d’en Von Schleicher i es mantingués fidel al Partit. Sense acceptar l’oferta, en Hitler va vetar la participació de Strasser al Partit, però Strasser va marxar del NSDAP, tot i que l’efecte que esperava en Von Schleicher no es va complir perquè casi ningú va seguir el seu exemple.

El final de 1932 va ser un moment de crisis per en Hitler, ja que existia la possibilitat de que la marea nazi es desinflés. A l’estiu de 1932, l’economia alemanya havia tocat fons i va deixar d’augmentar l’atur forçós. La producció de bens de consum va créixer durant el segon trimestre de 1932 i els bens duradors ho varen fer el tercer trimestre. Els preus baixaven, els beneficis pujaven i la borsa va començar també a augmentar. Unes setmanes després del nomenament d’en Von Schleicher, un tractat internacional va posar fi a les restriccions a Alemanya en matèria d’armes; per altra part, les reparacions havien arribat a la seva fi més d’un any abans. La derrota nazi era més que evident en aquell moment. El diari Frankfurter Zeitung va anunciar l’1 de gener de 1933 que havia sigut rebutjat el poderós assalt nacionalsocialista a l’Estat democràtic. A més, els nazis varen cometre l’error de donar suport a una vaga de transports, inspirada pels comunistes, que va paralitzar Berlín durant cinc dies, a començaments de 1933. Això va fer reviure els temors conservadors del socialisme nazi i el diari socialista Vorwärts declarava que en Hitler havia perdut tot el crèdit en els cercles financers i de negocis. En Hitler es va mostrar inicialment deprimit i en Von Schleicher calculava que unes noves eleccions acabarien definitivament amb les possibilitats dels nazis.

El 4 de gener de 1933, en Hitler va acceptar entrevistar-se amb en Von Papen a la residència d’un banquer de Colònia, en Kurt von Schröder. Allí, en Von Papen li va deixar entreveure que podria ser canceller mentre desitgés que no volia tot el poder i que acceptés una coalició de forces nacionalistes. El 9 de gener, en Von Papen va informar a en Von Hindenburg de que en Hitler no reclamava tot el poder i que estaria disposat a compartir-lo amb ministres conservadors. El 17 de gener, en Hitler es va reunir amb el cap dels nacionalistes alemanys, l’Alfred Hugenberg, per forjar una aliança. El 18 de gener, en Von Papen i en Hitler es varen reunir a casa d’en Joachim von Ribbentrop, on en Hitler va recalcar que només acceptaria ser canceller, mentre que en Von Papen va insistir en que lo millor que podria aconseguir per la seva part era un executiu presidit per ell. El 22 de gener es varen tornar a reunir a la residència d’en Von Ribbentrop, però aquest cop també hi va assistir el fill del President, l’Oskar von Hindenburg, i el secretari presidencial, l’Otto Meissner. En Hitler i el jove Von Hindenburg es varen reunir primer sols durant una hora, i després, ara tots junts, en Von Papen va dir que acceptaria a en Hitler com a canceller. El dia següent, en Von Papen es va reunir amb el President i li va proposar un govern presidit per en Hitler amb una majoria del executiu dels cercles conservadors.

El canceller tenia un punt dèbil; era només un general de l’Exèrcit que governava per decret d’acord amb l’article 48 de la Constitució. La seva cerca d’alternatives polítiques no va donar resultats. Després de fracassar en el seu intent de dividir els nazis, es va apropar als socialistes. En Von Hindenburg va trobar especialment desagradable la seva proposta d’instal·lar els pagesos sense terres i sense treball en les finques en bancarrota de la Prússia oriental, la seva terra natal. El breu govern d’en Von Schleicher va ser un èxit econòmic però un fracàs polític. El 21 de gener el DNVP va manifestar la seva oposició al canceller acusat de bolxevisme. El 28 de gener de 1933, en Von Schleicher va declarar davant del President que no veia possibilitat de formar un govern estable i li va demanar que dissolgués el Parlament per poder governar ell amb el decret presidencial. Volia declarar fora de la llei als comunistes i els nazis. Però el President si va negar i en Von Schleicher va presentar la seva dimissió. Immediatament després de l’entrevista, en Von Papen es va reunir amb el President, que va acceptar un nou executiu presidit per en Hitler i amb en Von Papen com a vicecanceller i comissari del Reich a Prússia. Després de notificar-li a en Hitler que el President havia acceptat la proposta, en Hitler va dir que només acceptaria el càrrec a condició de que en Göering sigués la mà dreta d’en Von Papen quedant a càrrec de les forces policials prússianes. La nit del 28 de gener, en Von Papen es va tornar a entrevistar amb el President per dir-li que en Hitler havia acceptat les condicions. El dia següent varen sortir molts rumors de que s’estava preparant un putsch, i el President, davant d’aquests rumors, es va espantar i va oferir a en Hitler la Cancelleria amb la condició que tingués a Werner von Blomberg com a ministre de Defensa. En Hitler va acceptar l’oferiment d’en Von Hindenburg. Aquell matí, en Von Papen va discutir amb en Hitler i en Göering els últims detalls del pacte davant de la insistència d’en Hitler de celebrar unes noves eleccions, cosa que en Von Papen va acceptar. Per la tarda, en Von Papen va rebre el suport dels nacionalistes i dels caps dels Cascs d’Acer, i va comunicar a en Göering i a en Von Ribbentrop que tot estava aclarit. A la nit, en Von Papen es va tornar a reunir amb en Von Hindenburg amb una llista de ministres pel nou executiu. En ella només hi havia tres nazis i una majoria conservadora; En Von Papen li va assegurar en el President que es respectaria la seva elecció dels ministres de Defensa i d’Afers Exteriors.

Finalment, el 30 de gener de 1933 en Hitler va ser nombrat canceller d’Alemanya per frenar les disputes internes del país com a cap d’una coalició parlamentària legal i normal. En Von Hindenburg va pensar que controlaria el líder del partit nazi, però va ser tot el contrari i l’elecció d’en Hitler va provocar la mort de la República de Weimar. Dels 11 ministeris, només 2 se’ls varen quedar els nazis. D’aquesta manera va néixer el Tercer Reich, on en Hitler es va proclamar més tard, després de la mort del President l’agost de 1934, dictador abolint totes les llibertats del poble i eliminant la feble democràcia i instaurant un règim de terror policial i militarista que va trencar amb el Tractat de Versalles.

El Tercer Reich:

Des de principis de 1933, Alemanya va estar dividia en 32 Gau o regions administratives. Cada Gau estava dividit en Kreise o cercles, cada Kreis a Orstgruppen o grups locals, cada Orstgruppe en Zellen o cèl·lules, i cada Zelle en Blocks. Cada una d’aquestes regions tenia un gauleiter, un Kreisleiter, un Orstgruppenleiter, un Zellenleiter i un Blockleiter.

De gener de 1933 a desembre de 1934, el número d’homes registrats sense treball va caure des de 6 milions a 2.6 milions, i el número de treballadors amb feina i assegurats va pujar d’11,5 milions a 14,5 milions. Alemanya va ser dels països on la recuperació econòmica va ser més ràpida. Amb en Hitler al capdavant es va produir a més gran escala perquè el govern va fer fortes despeses per millorar els recursos del país. Sobretot es varen fer inversions en obres públiques. Tot i la millora de l’economia, el ministre d’Economia, l’Hjalmar Schacht, va avisar a en Hitler de que havia de prendre mesures si no volia caure en bancarrota i evitar la inflació, però en Hitler mai li va voler fer cas i va promoure la necessitat de proveir la maquinària militar. A partir de llavors, i amb l’aprovació del pla quadriennal que seria dirigit per en Göering a l’agost de 1936, l’economia alemanya va quedar subordinada a la preparació per la guerra. Aquest fet explica també els notables progressos de la recuperació econòmica. El març de 1934 el govern alemany va anunciar grans augments en el pressupost militar alemany.

Amb la incessant depuració dels grups d’esquerres i dels jueus, unes 100.000 persones, la majoria d’esquerres, varen ser detingudes entre febrer i setembre de 1933, i unes 500 varen ser assassinades. Tota l’oposició estava aixafada i fragmentada. Després d’un any al poder, l’únic problema immediat d’en Hitler era l’extremisme del seu propi Partit. Les SA, que eren uns 450.000 homes quan en Hitler va entrar a la Cancelleria, varen arribar a ser 2.900.000 a la primavera de 1934. Les SA era l’organització més obrera de totes les organitzacions del Partit i tenia dirigents que parlaven de la segona revolució, en la qual els nazis tindrien que substituir a totes les elits, i les SA formarien la base d’un nou exèrcit del poble, nazi i revolucionari. Això constituïa una amenaça pel propi exèrcit alemany, l’única institució conservadora que encara podia enderrocar a en Hitler. De seguida que varen veure aquest caràcter de les SA, en Von Papen i altres membres del govern volien actuar contra elles i de pas volien intentar fer fora a en Hitler, que s’havia apoderat del poder. Conscient de que els seus aliats autoritaris de dreta encara el podien enderrocar, en Hitler va actuar decisivament per eliminar als seus rivals potencials tant de l’esquerre nazi com de la dreta autoritària no nazi. La nit del 30 de juny de 1934, la Nit dels Ganivets Llargs, en Hitler va efectuar el seu pla i va eliminar amb les SS a cent personatges polítics i als líders de les SA. En Von Papen el varen posar sota arrest domiciliari durant uns dies.

Amb la mort del president Paul von Hindenburg el 2 d’agost de 1934, el govern va aprovar la decisió d’en Hitler de fusionar els càrrecs de President i de canceller, com a Führer del poble alemany. Llavors es va exigir a tot el personal del govern i a tots els components de les forces armades que juressin públicament lleialtat a en Hitler. Després d’un plebiscit al cap d’uns dies de la mort del President, el govern va anunciar que el 85% dels electors alemanys havia aprovat aquestes decisions. En Hitler ja era el cap de l’Estat i el dictador absolut.

Una data curiosa del règim és que abans de que els nazis arribessin al poder, entre 1901 i 1932, va haver-hi a Alemanya 25 premis Nobel en física i química. Quan els nazis varen arribar al poder no en varen guanya cap. En els 50 anys posteriors a la guerra, Alemanya només ha obtingut 13 premis Nobel.

La Segona Guerra Mundial:

L’aliança nazi amb els japonesos mai va ser popular a Alemanya. Una nació a la que se li havia venut el concepte de la supremacia de la raça nòrdica, no va comprendre com els nipons podien ser considerats iguals des del punt de vista racial als teutons. Tampoc van entendre perquè les relacions íntimes amb els jueus tenien que ser castigades amb la pena de mort, i en canvi amb els japonesos no passava res.

Amb l’arribada de l’exèrcit soviètic a les fronteres orientals del Reich en l’últim any de la guerra, es va produir una enorme migració dels alemanys de Prússia Oriental. Llargues caravanes de dones, vells i nens es varen disseminar en desordre per els carreteres i trens atemorits per les històries que els hi arribaven d’assassinats, violacions, saquejos i deportacions massives contra la població civil alemany per part dels soviètics. Aquest èxode es va produir durant un dels hiverns més cruels del segle, amb temperatures que rondaven els 20 graus sota zero. Les caòtiques condicions de la fugida va provocar que la gent quedés sotmesa al fred, la gana, les malalties i molts varen morir esgotats, El debat sobre les víctimes segueix sent actualment un tema de tensa polèmica entre historiadors alemanys, russos i polonesos. Tot i que l’estimació oficial del govern alemany de víctimes mortals a causa de les expulsions se situa en 2,2 milions, els anàlisis recents fets per alguns historiadors  arriben a la conclusió que varen morir aproximadament entre 500.000 i 1,1 milions de persones. De tots els nois alemanys nascuts entre 1915 i 1924, una tercera part va morir o va desaparèixer. Al voltant de mig milió de nens alemanys varen quedar orfes.

Durant la guerra els Aliats varen fer uns 20 milions de presoners alemanys.

La visió del nazisme després de la guerra per part dels alemanys:

Després de la guerra, segons una enquesta d’opinió nord-americana del octubre de 1945, fins un 42% de la població pensava que la reconstrucció d’Alemanya es faria millor amb un nou Führer fort. Però després dels Judicis de Nuremberg el que quedava de la popularitat del règim nazi va caure en picat. En una enquesta posterior als judicis, en la zona de control nord-americana només un de cada vuit enquestats recordava haver confiat amb en Hitler fins al final de la guerra, un 35% va dir que no havia cregut mai amb ell i un 16% va afirmar que només va confiar amb en Hitler fins que va començar la guerra. Tot i que es començava a condemnar el nazisme, encara era ben viu el mite d’en Hitler i el nazisme; un de cada dos alemanys pensava que el nacionalsocialisme havia sigut una bona idea, però que no havia sigut portada a la pràctica com calia. El 1950, en la Alemanya Occidental, un 10% de l’opinió de la població considerava que en Hitler era l’estadista que havia aconseguit més coses per Alemanya, només superat per l’Otto von Bismarck. A l’estiu de 1952, al voltant d’una quarta part de la població tenia una bona opinió d’en Hitler, un 10% creia que en Hitler era l’home més important del segle i que la seva grandesa seria reconeguda amb el temps, i un 22% de la població pensava que en Hitler era un excel·lent cap d’Estat, però que havia comès algun error. Al voltant d’un terç dels enquestats encara s’oposava a l’atemptat contra la vida d’en Hitler del 20 de juliol de 1944 . Els anys 60, gràcies al miracle econòmic d’Alemanya, el mite d’en Hitler es va desfer. A mitjans dels 60 solament un 4% manifestava que estaria disposat a votar algú com en Hitler, i només un 2 o un 3 % pensava que en Hitler havia aconseguit més coses per Alemanya que qualsevol altre líder. Tot i aquesta forta condemna cap en Hitler, el 1967 un 32% creia que en Hitler hauria sigut un dels més grans estadistes alemanys de tots el temps si no hagués sigut per la guerra. El 1968, el 6% de l’Alemanya occidental manifestava estar disposada a tornar a votar a un home com en Hitler. A mitjans dels anys 70, l’admiració per en Hitler va ser residual i només es detectava en grups d’extrema dreta radical, els neonazis. Però amb la crisis econòmica de finals dels 70 i l’onada de publicacions sobre en Hitler varen fer augmentar de nou la seva popularitat. Entre el 1979 – 1980 un 13% dels votants de la República Federal tenia una visió d’extrema dreta, i un 14% afirmava positivament en afirmar que s’havia de tornar a tenir un líder que governés amb mà de ferro. Durant els 80 i els 90 el mite a la figura d’en Hitler va tornar a descendir i només era defensada pels neonazis.

En definitiva es pot deduir que quan la societat pateix problemes socioeconòmics sorgeix un rebrot contra les minories ètniques i es pressiona al sistema polític per no trobar les respostes adequades als problemes del ciutadà. Per això, durant la crisi del petroli de finals dels 70 va tornar a créixer l’admiració cap a una dictadura. Avui en dia, amb la crisi econòmica en que viu el món, un de cada deu alemanys estaria disposat a tornar a tenir un Führer. Tot i això, el descrèdit cap a en Hitler i el nazisme és molt més gran i sembla impensable que la població volgués tornar a tenir un govern com el del Tercer Reich amb tot el que suposa.

L’Alemanya de la postguerra:

Quan va acabar la guerra Alemanya va ser dividia en quatre zones d’ocupació militar; la zona britànica, la zona nord-americana, la zona francesa i la zona soviètica. El Rhur va ser controlat pels britànics i el Sarre va quedar sota control francès. La ciutat de Berlín va tenir un estatut quatripartit i va ser ocupat pels exèrcits Aliats. A més, Alemanya va tenir que tornar els territoris dels Sudets a Txecoslovàquia, va perdre Prússia Oriental i va tenir que renunciar els territoris a l’est de la línia Óder-Neisse.

Després de la guerra va prosperar el mercat negre entre la població i els empresaris. En general, la vida a Alemanya era molt dura, durant aquells anys de la postguerra moltes dones es varen voler casar amb soldats nord-americans per poder fugir del país i poder prosperar. El 1948 a Frankfurt, la zona nord-americana i britànica, es va començar a fer evident que hi havien greus discrepàncies amb els soviètics pel futur d’Alemanya.  Moscou demanava un govern unificat a Alemanya, cosa que França rebutjava, però en canvi la Gran Bretanya, governada pels Laboristes, volia arribar a acords amb els moviments d’esquerre d’Alemanya i veia amb bons ulls les propostes soviètiques. Però la crisi econòmica de la postguerra va afectar greument a la zona del control de la Unió Soviètica, i molta gent cansada de la falta d’oportunitats va passar del sector de l’est, controlat per Moscou, cap a l’oest, controlat per les potències occidentals. Els soviètics, que no varen voler admetre aquell migració, varen tractar de criminals la gent que emigrava. Quan els nord-americans varen veure el què passava a la zona de control soviètic varen oferir ajuda econòmica i material al govern d’en Iosif Stalin perquè no volien una escalada immigratòria cap a les seves zones. Moscou va rebutjar l’ajuda perquè no volia admetre que eren ajudats pel capitalisme, i d’aquesta manera va començar la crisi entre dos blocs o dues ideologies.  La crisi entre aquests dos blocs es va eixamplar quan el 1948 els soviètics varen destruir un avió britànic que sobrevolava per la zona de control soviètic,  tot i que des de Moscou varen explicar que va ser un accident, però ningú s’ho va creure.

Per fer prosperar l’Alemanya occidental, les potències occidentals varen treure una nova moneda per la seva zona sense avisar als soviètics. Aquella maniobra va provocar que la població es volgués gastar la moneda vella a l’Alemanya occidental per adquirir la nova moneda. Molta gent de l’est anava cap a l’oest a comprar els seus productes, i així es va agreujar la crisi econòmica de la zona controlada pels soviètics. Com a resposta,  la Unió Soviètica, que controlava l’energia elèctrica d’Alemanya, va fer tancar el subministrament d’energia de Berlín, però els nord-americans ràpidament varen portar  generadors i subministraments per ajudar a la població. Els Aliats occidentals, per agreujar més la crisi amb els soviètics, varen fer molts vols cap a l’aeroport de Tempelhof per ajudar a tots els berlinesos, tant els d’un sector com els de l’altre, fet que no va agradar al govern de Stalin que pensava en dividir Berlín. En aquell clima d’inestabilitat entre els dos blocs, els soviètics varen redactar una Constitució pel seu sector en la que es dividia Alemanya en dos blocs; el comunista i el capitalista, el conegut taló d’acer. La Unió Soviètica explicava en els alemanys de l’est que la zona controlada per les potències occidentals estaven esclavitzant a la població pel capital i que per això havien hagut de dividir Alemanya.

Mentrestant, els nord-americans varen començar a alliberar els presoners alemanys de la Segona Guerra Mundial, però en canvi els soviètics els continuaven tenint a la presó, i els que alliberaven tenien molts problemes per tornar cap a casa perquè no els deixaven passar en les fronteres de Polònia i Txecoslovàquia, països on s’havia instaurat el comunisme de la Unió Soviètica.

Després d’uns anys de postguerra, Alemanya va créixer econòmicament de forma espectacular, el conegut miracle alemany. Un dels símbols de la recuperació econòmica va ser el famós cotxe escarabat de Volkswagen. Els britànics varen permetre que els alemanys comencessin a fabricar-lo a partir de 1946 per què creien que mai tindria èxit comercial. El 1960, un milió d’escarabats de la Volkswagen havien sortit de la cadena de muntatge.

El primer canceller de la República Federal Alemanya, en Konrad Adenauer, un polític catòlic de Renània que va dirigir el recent partit Unió Cristiana-Demòcrata, el CDU, va ser essencial per l’estabilització de l’Alemanya de la postguerra i la reinserció del país en el conjunt de la Comunitat Econòmica Europea. Per la seva part, el primer dirigent de la República Democràtica Alemanya constituïda el 1949 va ser el líder comunista Walter Ulbricht. Com a president del Partit Socialista Unificat, que va unir a comunistes i socialdemòcrates, va imposar moltes de les condicions del model soviètic al nou estat oriental alemany. L’Ulbricht va dominar la política de l’Alemanya oriental fins la seva mort el 1973.

Alemanya d’avui en dia:

Si Alemanya avui és una democràcia modèlica i tant pacífica en la seva política exterior en gran part és pel càstig que se li va imposar després de la guerra. Si durant la Segona Guerra Mundial no s’haguessin produït tantes baixes en territori alemany es possible que hagués nascut un moviment d’extrema dreta.

 



San Marino

San Marino és un micro-país de 61 quilòmetres quadrats situat a la península itàlica. És la cinquena nació més petita del món i la tercera més petita d’Europa després de El Vaticà i Mònaco.

Durant la Segona Guerra Mundial:

El 1943, San Marino va declarar la guerra a Alemanya, convertint-se d’aquesta manera en el país europeu més petit en declarar la guerra a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Tot i que no suposava cap perill pels alemanys, el govern alemany no es va agafar gens bé aquella declaració de guerra i va ordenar als soldats de la Wehrmacht que envaïssin i ocupessin el país el 1943. Amb l’ordre d’ocupar el país, la Luftwaffe va llançar 23 bombes contra San Marino, que va ser derrotat per Alemanya amb només 45 minuts d’hostilitats. 63 sanmarinens varen morir en l’atac.



La República Social italiana

L’alliberació de Benito Mussolini de la presó del Gran Sasso va ajudar a la creació en el nord d’Itàlia d’un Estat satèl·lit del Reich alemany. La República Social italiana o República de Saló, en referència a la petita ciutat del llac de Garda, on es va instal·lar el seu quarter general, va néixer el 23 de setembre de 1943 dirigida per Mussolini amb el Partit Feixista República que va intentar refer el feixisme. En aquells moments, el nord d’Itàlia estava controlat per l’administració militar alemanya, i les actuacions del nou govern de Mussolini varen necessitar l’aprovació de dos consellers alemanys i dels militars alemanys, que controlaven les oficines centrals i perifèriques. A més, Adolf Hitler va decidir annexionar al Reich part de la Itàlia nord oriental. L’economia del nou govern va estar sotmesa a la producció de la maquinària bèl·lica alemanya i desenes de milers de treballadors varen ser deportats a Alemanya o destinats a treballs forçosos. Els més 650.000 militars italians que varen ser capturats després de l’armistici del 8 de setembre de 1943 varen quedar en mans alemanyes. Els poders públics es varen posar també al servei dels alemanys on varen saquejar i reprimir el moviment partisà, aterroritzant a la població amb represàlies i destrucció.

El 15 de novembre de 1943, a Verona, el congrés del partit va aprovar el manifest programàtic del nou règim, amb temes nacionalfeixistes i republicans amb continguts socialistes. Però Mussolini no estava satisfet amb només tornar a recuperar part del poder i es va voler venjar amb els jerarques que el varen trair el 25 de juliol de 1943, com el seu gendre el comte Galeazzo Ciano o Emilio de Bono que varen ser afusellats el gener de 1944.

El novembre de 1943 es va intentar reconstruir l’exèrcit italià, però només el 40% dels joves va respondre a la crida i molts varen desertar immediatament. En total varen reclutar a 200.000 homes. Els jueus varen ser considerats estrangers i enemics en el Manifest de Verona. Les autoritats feixistes varen col·laborar activament amb els nazis per deportar-los als camps d’extermini, però molts dels quals es varen salvar gràcies a l’ajudar de la població. El 30 de novembre de 1943, el ministre de l’Interior va decidir la creació de camps de concentració especials a Itàlia. Per altra part, va començar una cruel guerra civil que va enfrontar als partisans antifeixistes amb els nazis i la milícia de Mussolini. A les accions de resistència contestaven els feixistes i els alemanys amb terribles represàlies, com la matança de les coves Ardeatines, on 320 italians varen ser afusellats com a venjança a un atemptat que va costar la vida de 32 policies alemanys

Amb les derrotes alemanyes en tots els fronts, la resistència partisana i la subordinació civil a les pressions alemanyes varen destruir la República Social italiana al 1945, tot i que les potències aliades occidentals varen intentar sense èxit negociar la rendició.

El 18 d’abril de 1945, Mussolini va traslladar al govern a Milà i, al migdia del 25 d’abril de 1945, dia del aixecament nacional, Mussolini es va trobar amb els representants del CLNAI, el Comitè d’Alliberació Nacional de l’Alta Itàlia, que li varen exigir la rendició incondicional. Mussolini finalment va decidir fugir i no negociar la rendició, però va ser capturat pels partisans a prop de Dongo, a la carretera que conduïa a Suïssa, juntament amb la seva amant Clara Petacci i altres dirigents feixistes. Després varen ser ajusticiats i els seus cossos varen ser penjats pels peus a la plaça de Loreto, Milà, on casi un any abans els feixistes varen afusellar a 15 presoners.



Mèxic

Durant la Primera Guerra Mundial:

Alemanya va intentar de convèncer a Mèxic perquè li declarés la guerra als Estats Units. El 16 de gener de 1917, el ministre alemany d’Afers Exteriors, l’Arthur Zimmermann, va enviar un telegrama, que va ser interceptat per la intel·ligència britànica, a l’ambaixador a Mèxic, en Heinrich von Eckardt, amb indicacions precises per convèncer al president Venustiano Carranza de que Mèxic entrés a la guerra del costat dels Imperis Centrals si Estats Units declarava la guerra a Alemanya. A canvi, el telegrama prometia a Mèxic la restitució dels territoris annexionats pels Estats Units en la guerra de 1847-1848 pel Tractat de Guadalupe-Hidalgo. Aquest telegrama també suggeria que el president Carranza es comuniqués amb Tòquio per arribar a un acord que fes que l’Imperi japonès es passés del costat alemany. En Carranza no va acceptar l’oferta, ja que el país estava immers en la Revolució mexicana i no es trobava en condicions econòmiques adequades. A més, el President es trobava preocupat per l’Expedició Punitiva nord-americana.

Durant la Segona Guerra Mundial:

El maig de 1942, Alemanya va enfonsar dues embarcacions petrolieres mexicanes, el Potrero del Llano i el Faja de Oro, fet que va iniciar la participació de Mèxic a la Segona Guerra Mundial. Davant de la descortesia de l’Eix de no contestar la nota de protesta enviada pel govern mexicà, el Congrés mexicà va declarar la guerra a Alemanya el 22 de maig de 1942, sent el tercer i últim país nord-americà en entrar en guerra. Des de finals de juny a principis de setembre, els submarins alemanys varen enfonsar a quatre embarcacions mexicanes més: El Túxpam, l’Oxaca, Las Choapas i l’Amatlán. Però no només contra als alemanys els mexicans varen lluitar, l’aviació mexicana conformada pel 201º Esquadró va participar en la guerra del Pacífic.

El 1943, una colònia al sud de la Ciutat de Mèxic va canviar el seu nom d’Aculco a Lídice en record a la massacre total de la vila txecoslovaca el 1942, on tots els seus habitants; homes, dones i nens varen ser assassinats. Cada any, el 10 de juny, els habitants de San Jerónimo Lídice fan un petit homenatge en record a la ciutat esborrada del mapa pels nazis.

Els alemanys a Mèxic:

Les emigracions alemanyes en quantitat a Mèxic es varen donar entre 1865 i 1950. Aquests eren alemanys procedents de Baviera, Baden, Saxònia i Prússia, i varen ser ben rebuts pel govern mexicà, tot i que els hi varen donar terres no adequades pel tipus d’ús agrícola que hi volien donar els alemanys. La següents onada d’immigracions es va donar durant les dues guerres mundials, els períodes de crisis. Els polítics del NSDAP varen buscar suport en certs grups mexicans alemanys. Els descendents dels alemanys a Mèxic varen contribuir en el camp científic, econòmic, artístic i acadèmic. Actualment i a aproximadament dos milions de descendents alemanys a Mèxic.

Veneçuela

Durant la Segona Guerra Mundial:

Com a conseqüència de l’atac de Pearl Harbor, Veneçuela va trencar relacions amb les potències de l’Eix el desembre de 1941. El 16 de febrer de 1942, els tanquers veneçolans Monagas i Tía Juana varen ser enfonsats pels submarins alemanys en aigües del Golf de Veneçuela, fet que va dur al govern del president Isaías Medina Angarita a passar a cooperar amb l’esforç Aliat de forma més estreta. Per exemple, es va autoritzar a l’ús temporal de bases militar veneçolanes per l’Exèrcit i l’Armada nord-americana, així com es va garantir el subministrament de combustible a aquestes forces, però el país no va declarar la guerra a l’Eix. Durant aquell any, el 1942, Veneçuela es va convertir en el primer exportador de petroli de tot el món i el principal proveïdor de les necessitats energètiques de la Gran Bretanya i els Estats Units. Amb l’atac del febrer, els alemanys varen aconseguir paralitzar per tot un mes les exportacions de cru des del Llac de Maracaibo ja que els tripulants es varen negar a sortir a la mar pel risc de ser atacats.

Panamà

Durant la Segona Guerra Mundial:

Davant d’un possible atac de Japó o d’Alemanya al Canal de Panamà, el govern panameny va organitzar simulacres de prevenció davant d’un atac aeri. S’apagaven les llums de la ciutat de Panamà, Portobelo i Colón a partir de les vuit de a nit. Llavors, s’activaven les alarmes i tots els habitants havien de tancar-se a casa fins al dia següent. A prop del Canal de Panamà es varen col·locar canons antiaeris. L’11 de desembre de 1941, després de l’atac de Pearl Harbor, Panamà va declarar la guerra a Alemanya i Japó.

Cuba

En la Primera Guerra Mundial, el 6 d’abril de 1917 Cuba va declarar la guerra a Alemanya i mesos més tard també la va declarar a l’imperi Austro-Hongarès.

En la Segona Guerra Mundial:

El desembre de 1941, després de l’atac de Pearl Harbor, Cuba va ser l’únic país independent antillà que li va declarar la guerra a l’Eix. En el país varen ser arrestats diversos agents alemanys i es va convertir en el principal proveïdor de sucre dels Aliats. Alemanya va enfonsar 5 embarcacions mercantils cubanes causant 82 morts. Per la seva part, els caçasubmarins cubans varen enfonsar al submarí alemany U-176.

Iugoslàvia

El 1919, Iugoslàvia era un Estat multiètnic amb un govern nominalment parlamentari, dominat en gran part pels partits serbis i pel rei Alexandre, que era serbi. Els conflictes polítics eren freqüents i cada vegada més resultava més complicat per les elits sèrbies dominar el sistema, cosa que va conduir a Alexandre a establir una dictadura sota la monarquia el gener de 1929. Alexandre va nombrar un govern per ocupar-se de l’administració, mentre buscava una doctrina i una nova forma política. Finalment, el rei va decidir promulgar una nova Constitució semiliberal que, de fet, li donava molt més poder personal. El feixisme va ser una de les diverses fonts en què es va inspirar, però Alexandre no va aconseguir desenvolupar una ideologia o una nova organització política. L’assassinat del rei el 1934 va induir a una suavització del sistema i el 1937 aquest havia tornat virtualment a un cert pluralisme parlamentari.

Entre el poble de Iugoslàvia varen aparèixer diversos grups nacionalistes, alguns d’ells molt extremistes. Els més notables varen ser els Ustashi de Croàcia i el moviment Zbor de Ljotic a Sèrbia, tots d’ells es varen posar durant la Segona Guerra Mundial al costat d’Alemanya.

Quan Iugoslàvia va donar suport als nazis el 1941, el poble iugoslau es va revoltar contraris aquell pacte i va enderrocar el govern i el rei. Adolf Hitler, emprenyat per perdre un seu aliat, va envair al país. El 1944 el país va ser alliberat pels soviètics i per Josip Broz, Tito, que va encapçalar el nou govern.

Després de la guerra, Iugoslàvia va recuperar la seva unitat i el seu territori dividit en 1941. Es va annexionar Fiume i Istra, i també va obtenir Dalmàcia.

Romania

A finals del segle XIX, el nacionalisme romanès conservador era molt crític amb el liberalisme i el socialisme europeu, i proposaven un camí romanès que es dirigís a una nació més forta i més moderna, en la que l’elit la governaria una societat agrària. Com a conseqüència, el 1907 hi va tenir lloc una gran rebel·lió agrària.

Durant la Primera Guerra Mundial, el desembre de 1916, tres terços del país varen ser ocupats per les forces alemanyes, búlgars, otomanes i austro-hongareses un cop el país va entrar en la guerra al costat de l’Entente aquell mateix any. Després de la Gran Guerra va doblar aproximadament el seu territori en annexionar-se Transilvània en el nord-oest, Bukovina en el nord, Besaràbia en el nord-est i la Dobrudja meridional en el sud-est. Així, Romania es va convertir en un Estat multinacional, amb una nombrosa minoria hongaresa en el nord-oest, i petites minories ucraïnesa i turca a l’est. Tot i això, la societat romanesa era de les més pobres i endarrerides de l’Europa oriental, amb casi el 50% d’analfabets. El seu sistema polític havia estat dominat per dos partits polítics elitistes, el liberal i el conservador, les seves eleccions eren manipulades i el govern i la política eren de les més corruptes d’Europa. A més, la classe mitjana romanesa era reduïda i dèbil, parcialment incrementada en el segle XIX per l’afluència de jueus de l’imperi tsarista i d’Àustria i d’Hongria. Era comú, ja abans de la guerra, entre els romanesos un sentiment antisemita.

El Partit Nacional Pagès es va convertir en aquella època en una organització de masses i va impedir en els liberals urbans la majoria en les primeres eleccions que es varen celebrar amb el sufragi universal masculí. Amb la derrota dels liberals, es va crear el Partit del Poble del general Averescu, que va intentar crear un govern populista d’organització ultranacionalista. Quan el varen nombrar primer ministre el 1920, va formar coalició amb les velles elits i va aixafar una temptativa de vaga general declarada pels socialistes. El desembre de 1921, després de que les reformes del seu govern no donessin els resultats esperats, l’Averescu va dimitir. El 1923 es va escriure una nova Constitució democràtica en què es reconeixia per primer cop els drets civils a tots els romanesos. La força majoritària del país, el Partit Pagès, va guanyar les eleccions de 1928 i va formar el primer govern democràtic i representatiu de la història de Romania. Però, al cap de poc, el Partit Pagès es va dividir, i per culpa d’això el govern no va poder dur a terme cap reforma important.

De seguida, com a la majoria dels països de l‘Europa Oriental, varen sortir partits i organitzacions properes al feixisme italià, com el Partit Feixista Nacional, la Fascia Nationala Romana i el Partit Socialista Nacional Cristià. Però el partit feixista més importat va ser el nou partit nacionalista de dreta i antisemita del professor A. Cuza, que va adoptar el nom de Lliga de Defensa Nacional Cristiana, LANC. En Cornelius Zelea Codrenau va sortir de les files de la LANC, però després de veure que era massa conservadora va fundar, el 1927, la Legió de l’Arcàngel Miquel, que va desenvolupar una variant romanesa del feixisme, afirmant la seva plena identitat amb l’Església ortodoxa romana. El seu objectiu consistia en regenerar el país i salvar l’ànima de tots els romanesos, vius o morts. El 1930, la Legió saludava amb la salutació romana, però amb la diferència que col·locaven primer la mà dreta sobre el cor. Els seus afiliats duien camises verdes per simbolitzar la vida i el renaixement de la pàtria. Aquell mateix any varen fundar una espècie de milícia que havia d’incloure a tots els legionaris d’entre 18 i 20 anys anomenats la Guàrdia d’Acer. A principi de 1931, el govern va dissoldre formalment tant la Legió com la Guàrdia, però va continuar amb un nom diferent i el 1933 se’ls va tornar a permetre operar dins la legalitat.

A més del feixisme, a Romania hi havia un antisemitisme romanès que tenia una base intel·lectual i popular molt forta. La minoria jueva era relativament àmplia, el 4,2% de la població total el 1930, i molt variada. Una petita minoria destacava en l’elit econòmica i financera romanesa i en nombroses professions de la classe mitjana. Tot i això, existia un profund odi popular contra els jueus, i l’antisemitisme era respectat entre les elits socials i culturals.

Amb l’arribada de la depressió econòmica de 1930, la política romanesa es va veure alterada amb el retorn del rei Carol, que havia abdicat cinc anys abans. Els partits polítics no es varen revoltar davant d’aquell retorn perquè el rei els va prometre que respectaria la Constitució. Però en Carol, un admirador d’en Benito Mussolini, va intervenir en el procés polític amb una actitud anticonstitucional i va aconseguir dividir el Partit Pagès, al que va desplaçar del poder el 1931. Durant el següent any, un govern minoritari de notables va ser presidit pel nacionalista Nicolae Iorga, el principal historiador de Romania. Llavors, un altre govern dels nacional pagesos va durar del 1932 al 1933 per la divisió interna del partit. Aquell any, el 1933, el sistema polític havia arribat en un procés de descomposició total, però el Partit Liberal va obtenir una majoria nominal en els comicis, i va permetre una successió de governs liberals durant els següents quatre anys.

Per llavors, el principal ideòleg del neoliberalisme era en Mihai Manoilescu, un enginyer de professió, que va ser posat en el càrrec del banc nacional. Durant els següents anys, Romania va experimentar un avanç en la industrialització, finançada majoritàriament pel banc nacional i altres fonts estatals. Però, tot i aquell avanç, no es va aconseguir mitigar el patiment de les masses pageses. En Manoilescu finalment va dirigir-se per un sistema corporatiu de partit únic que dirigiria la industrialització tecnocràtica. A partir de llavors, els contactes nazis a Romania varen augmentar i es va fundar en el país una organització nazi. També els feixistes italians varen establir contactes amb la Legió en el curs del programa de Feixisme Universal de 1933-1934.

Amb la influència dels nazis, el 29 de desembre de 1933 un dels membres de la Legió va assassinar al primer ministre neoliberal Ion Duca, que va portar la detenció de milers de legionaris, que finalment no varen ser sentenciats. No hi varen haver sentències perquè tant el rei Carol com el nou primer ministre, en Gheorge Tatarescu, esperaven domar i utilitzar la Legió, que reconeixia la monarquia. El propi govern va intentar formar un nou grup juvenil prefeixista, els Straja Tarii, la Guàrdia de la Pàtria, que no va aconseguir obtenir cap suport. El juliol de 1935, el LANC del professor Cuza i el Partit Agrari Nacional d’Octavià Goga es varen fusionar i varen formar el Partit Nacional Cristià, un nou moviment autoritari i antisemita. Els seus dirigents estaven disposats a governar sota la Constitució existent, però volien crear una cambra alta corporativa i un parlament menys nombrós i més limitat. Durant el 1935 també es varen formar un Partit Pagès Nacional Socialista Cristià, una Lliga Santa Romana i un Front Nacionalista Militar. Però el 1936 es varen prohibir que els grups polítics portessin a terme els seus projectes.

A l’agost de 1935, el govern va dissoldre oficialment totes les milícies polítiques. En els primers mesos de 1937, el rei ja havia començat a adornar-se de que no podia controlar la Legió. A la primavera es varen prendre mesures per acabar amb els projectes de la Legió. Però, aquell any, la influència alemanya va augmentar considerablement, i la Legió, amb en Codreanu al capdavant, varen veure que els seus èxits dependrien del suport dels nazis. En les eleccions del desembre de 1937, unes eleccions corruptes i parcialment manipulades, varen donar una pluralitat en el Parlament amb un 35,9% dels vots per l’aliança neoliberal, el 20,4% pels pagesos, el 15,58% pel TPT, la Legió, i el 9,15% pels nacionals cristians. El rei Carol va elegir a l’Octaviano Goga, el dirigent dels nacional cristians, per presidir un nou govern minoritari de coalició amb el suport d’un antic sector del Partit Pagès i la participació del general Ion Antonescu com a ministre de Guerra.  Però aquest nou govern només va durar un mes ja que a finals de gener de 1938 el rei va dissoldre el Parlament i va convocar noves eleccions pel març.

El 10 de febrer de 1938, el rei va canviar d’opinió i va eliminar el sistema parlamentari i va crear un nou Ministeri liderat pel patriarca Miron Cristea, el cap de l’Església ortodoxa romanesa, al qui li va donar poders per governar a través de decrets. Al cap d’uns dies el nou govern va aprovar una nova Constitució, semblant a la de 1923, però la nova Constitució concentrava el poder en mans del rei. El Ministeri d’en Cristea va crear d’immediat un nou front polític, el Frontul Renasterii Nationalee, FRN, i els altres partits polítics varen ser prohibits, tot i que el rei Carol va seguir negociant amb les principals figures per atreure’ls cap al FRN. En Codrenau, el líder de la Legió, va ser empresonat i després assassinat per por de que pogués cometre accions violentes contra el nou govern. La pressió dels alemanys cap a Romania va acabar duent el país en convertir-se en un satèl·lit econòmic d’Alemanya, fet que es va confirmar amb el tractat que varen firmar el març de 1939 que garantia a Alemanya l’accés crucial al petroli i el blat romanès en el cas de que es produïssin hostilitats.

Romania durant la Segona Guerra Mundial:

Romania estava governada durant la Segona Guerra Mundial pel dictador Ion Antonescu. El seu govern va donar suport als nazis i varen ajudar-los enviant tropes durant l’Operació Barbarroja. El tracte dels oficials romanesos caps als seus soldats era brutal. Els romanesos encara podien ser castigats amb la pena d’assots pels seus oficials. A finals de l’estiu de 1941, els romanesos varen perdre a 98.000 homes en el bloqueig d’Odessa. Pocs soldats romanesos entenien perquè tenien que continuar avançant a l’est del Dniéster un cop havien conquerit Bersaràbia. El 1944, a mesura que els soviètics avançaven cap a Alemanya, el poble romanès i el rei Miquel varen enderrocar el govern d’Antonescu i varen ajudar als soviètics a ocupar el país.

Romania després de la Segona Guerra Mundial:

Després de la guerra, Romania va perdre Bucovina del nord i Moldàvia, però va recuperar l’altiplà de transilvània cedit a la força a Hongria el 1941.

Bulgària

Bulgària va ser el país més petit derrotat en la Primera Guerra Mundial. Durant aquell temps la corona, l’elit urbana i els militars dominaven el funcionament de l’Estat búlgar. Després de la derrota, la Unió Agrària, un ampli moviment pagès dirigit per Alexander Stamboliski, va guanyar les eleccions i va dirigir el govern de 1919 a 1923, i va ser un govern progressista. Va fomentar el desenvolupament econòmic, els interessos del camp i va invertir en la tradicional política exterior búlgar, promulgant la pau i la col·laboració amb els altres països. La Unió Agrària, imitant les camises negres, va formar la seva pròpia milícia pagesa, coneguda com camises taronges, pel seu color de l’uniforme. Per la seva part, els conservadors també varen formar el seu propi cos de guàrdies blancs, mentre que els polítics urbans varen organitzar, a començaments de 1922, un nou grup anomenat Aliança Nacional, que expressava la seva admiració pel feixisme italià. El juny de 1923, una conspiració d’activistes de la Lliga Militar i de l’organització terrorista IMRO, Organització Revolucionària Interior Macedònia, va desembocar en un cop d’Estat, que va destronar a Stamboliski, al qui varen torturar i executar. Tot i que Bulgària va fer veure que continuava sent un Estat parlamentari, la seva política ara estava dominada pel rei Boris, els militars i els successors dels antics partits urbans minoritaris. Els conservadors es varen ocupar del govern, seguint els models d’avanç de la guerra.

Bulgària va ser a partir de 1941, durant l’operació Barbarroja, un aliat d’Alemanya. El 1944 el país va ser envaït pels soviètics en el seu avanç cap a Berlín. Després de la guerra, Bulgària va tenir que tornar Tràcia a Grècia i Macedònia a Iugoslàvia.

Next Page »