Hongria

L’època d’entreguerres:

El març de 1919 es va enfonsar el règim democràtic parlamentari hongarès establert en els dies finals de la Primera Guerra Mundial, sent substituït per una dictadura revolucionària marxista, dirigida pels socialistes i el nou partit comunista hongarès. Aquesta dictadura va ser coneguda com el règim de Bela Kun, pel nom del dirigent del comunistes. Al cap de cinc mesos, el govern d’en Bela Kun va caure sota els assalts combinats dels exèrcits romanès, txecoslovac i iugoslau. Al cap de poc, l’oposició de dretes es va formar a la ciutat meridional de Szeged, dirigida pel militar de més alta graduació, l’almirall Miklos Horthy, que va establir un govern dictatorial. En Horthy va ser nombrat regent vitalici i cap de l’Estat. El sistema parlamentari liberal estilista es va tornar a restaurar, basat aquest cop en el sufragi masculí restringit. Durant aquesta època també varen sortir grups d’ultradreta que admiraven a en Benito Mussolini i varen establir relacions amb l’Adolf Hitler i l’Erich Ludendorff. El 1923 es va parlar inclús d’una marxa sobre Budapest, imitant la marxa sobre Roma d’en Mussolini de l’octubre de 1922, i es va fundar el Partit de la Independència Nacional Hongaresa. Amb l’estabilització econòmica dels anys vint varen desaparèixer totes les esperances d’un feixisme hongarès.

L’antisemitisme hongarès va sorgir després de 1918, tot i que el primer partit antisemita ja s’havia organitzat el 1883, però no va obtenir el suport popular i electoral esperat. Amb la reducció de territori després de la Primera Guerra Mundial, Hongria va passar de tenir un 1% de jueus, amb 473.000 jueus, a un 5,9% de la població total. El 1920 ja s’havien introduït un extens número de clàusules per limitar el número de jueus als que se’ls permetés l’accés a l’educació superior i a la burocràcia.

En els anys trenta, durant la depressió econòmica, ja existien quatre sectors diferents de nacionalisme antiliberal: els vells conservadors de la Unió Nacional, liderats pel comte Bethlen, que tenia el suport a la classe alta; els nous radicals de dreta, liderats pel comandant Gyula Gömbös, que varen adoptar alguns dels símbols del feixisme; els imitadors del nacionalisme alemany, que varen formar al voltant d’una dotzena de petits partits polítics nacionalsocialistes i; el moviment hongarès o de la Creu de Fletxa, liderat per en Ferenc Szalasi, que el 1939 ja era la força més popular del país. L’impacte de la depressió econòmica dels anys 30 a Hongria va ser intensa i va dur a en Horthy a buscar un dirigent més fort fora de les files del conservadorisme i, a l’octubre de 1932, va oferir a en Gömbös el càrrec de primer ministre, però el va obligar públicament a renunciar a l’antisemitisme. Com a primer ministre, en Gömbös va crear una organització juvenil i una nova Guàrdia d’Avantguarda, una espècie de milícia política que contava amb 60.000 membres. També va col·locar uns 25 homes del seu entorn en els comandaments de les forces armades i va nombrar a nombrosos seguidors seus pels alts càrrecs d’altres ministeris. En les eleccions de la primavera de 1935, el grup d’en Gömbös va obtenir una aclaparadora victòria. Immediatament després va establir la setmana laboral de 48 hores amb jornades de 8 hores per la indústria, però en Gömbös va morir sobtadament a finals de 1936.

Després de que els nazis pugessin al poder, el gener de 1933, la influència nazi va augmentar dins al govern hongarès. En Gömbös va viatjar a Berlín per establir una aliança amb els nazis, i uns acords econòmics varen lligar Hongria a Alemanya, tot i que es va poder estendre novament l’activitat econòmica. La política econòmica del govern hongarès era similar a la del nacionalsocialisme alemany, organitzat mitjançant institucions corporatives, basat parcialment en l’ideal agrari, amb l’objectiu de repartir els latifundis entre pagesos sense terra. Després de la mort d’en Gömbös, el nou primer ministre, en Kalman de Daranyi, no va acceptar cap manifestació del feixisme revolucionari. Davant del temor de trencar amb els nazis, aquests ja havien mostrat la seva preocupació a en Szalasi, el líder de la Creu de Fletxa, i aquest va mantenir contactes amb Berlín, i els seus seguidors varen organitzar milícies i es va començar a murmurar sobre la possibilitat d’efectuar un cop d’Estat contra el govern. El març de 1937, el govern hongarès, temorós davant d’aquells rumors, va dur a terme una depuració entre els militars i va empresonar a en Szalasi uns dies. També es va dissoldre el seu Partit de la Voluntat Nacional, però en Szalasi el va tornar a formar, aquest cop amb el nom de Moviment Hongarès. A l’estiu de 1937, es varen unir a ell el Partit Nacional Socialista Hongarès, liderat per en Balogh, i el nou Partit Socialista de Protecció Racial, liderat per en Laszlo Endre. Al cap d’uns mesos, altres set partits nacionalsocialistes es varen decidir unir al moviment d’en Szalasi i, a l’octubre, es va fundar un Partit Nacionalista Socialista Hongarès. De nou el govern hongarès va tornar a empresonar a en Szalasi i a altres 72 activistes el febrer de 1938. Durant els següents mesos a Hongria varen créixer els disturbis i Budapest va ser testimoni de diversos combats.

Mentrestant, per fer front tots aquells nous moviments pròxims el nacionalsocialisme, una nova legislació aprovada el 1937 va eliminar el dret del parlament a jutjar el regent, en Horthy, a la vegada que se li donava el poder de vetar noves lleis després de dues votacions successives i inclús se li donava poder per dissoldre el Parlament per convocar eleccions anticipades abans de tenir que promulgar lleis que no aprovava. D’aquesta manera en Horthy es va convertir en regent vitalici  i el règim es va apartar definitivament del liberalisme elitista conservador per entrar en un sistema autoritari. Al mateix temps, s’aprovaven lleis a favor dels treballadors urbans i amb una reforma electoral es va introduir el vot secret per homes de més de 26 anys i dones de més de 30. El 1937 l’economia hongaresa, com a la resta d’Europa, va millor considerablement però el primer ministre Daranyi va introduir un nou impost progressiu sobre la renda i es va aprofitar les millores financeres per incrementar la despesa militar. També en aquella època es varen introduir noves mesures que limitaven els drets dels jueus, i es va reduir el número de jueus en diferents professions liberals.

El 1938, el primer ministre Daranyi va ser plenament conscient de l’increment dels grups nacionalsocialistes, i va emprendre negociacions secretes amb ells. Quan en Horthy se’n va adonar es va negar a tota concessió que es pogués donar a la Creu de Fletxa i, el maig de 1938, va acomiadar a en Daranyi i va nombrar el ministre d’Economia, en Bela Imredy, com a successor. De seguida es varen produir diverses revoltes i, a l’agost, un pamflet de la Creu de Fletxa va insinuar que l’esposa d’en Horthy era parcialment jueva, cosa que va provocar que l’Imredy fes arrestar a en Szalasi, que va ser condemnat a tres anys de presó. Abans de final d’any, l’Imredy va aprovar una altra ronda de lleis antijueves i, a principis de 1939, va organitzar un nou front polític, el Moviment de Vida Hongaresa, MEM. Però aquells moviment de l’Imredy no varen agradar a en Horthy, que va nombrar primer ministre el conservador Pal Teleki. Abans de convocar eleccions pel maig de 1939, en Teleki va neutralitzar el recent nascut MEM en incorporar-lo en el partit governamental ja existent. També, novament la Creu de Fletxa va ser oficialment dissolta el febrer.

Les eleccions de 1939, les quals les va guanyar el partit del govern, varen ser les eleccions més democràtiques que havia tingut mai Hongria. La Creu de Fletxa i els demés nacionalsocialistes varen formar una coalició i varen presentar una candidatura conjunta que va obtenir casi el 25% dels vots. Varen treure uns bons resultats en els districtes obrers de les ciutats i en les zones amb nombrosos pagesos i peons i, fins a cert punt, en alguns barris de classe mitjana. A més, la campanya electoral d’aquella coalició nacionalsocialista va ser subvencionada per Alemanya. Però tot i la victòria del partit governamental, entre 1939 i 1940 i va haver forts disturbis a Budapest i a les ciutats més grans, i el govern es va tornar en un govern semiautoritari per impedir que la Creu de Fletxa es pogués fer amb el govern.

Durant la Segona Guerra Mundial:

Hongria va ser un país que va donar suport militarment a Alemanya a partir de 1941, durant l’Operació Barbarroja. En Miklos Horthy es va tornar un ferm col·laborador del nazisme. El 1944 el país va ser envaït pels soviètics i el govern hongarès va intentar capitular i declarar la guerra a Alemanya, però els nazis varen ocupar el país el 19 de març de 1944 perquè no els traïssin. Amb l’ocupació alemanya de Budapest, els jueus hongaresos, que no havien patit gaires conseqüències fins llavors, varen començar d’immediat a patir per culpa dels alemanys. Els homes de l’Adolf Eichmann varen entrar a Budapest juntament amb les tropes alemanyes i amb pocs dies ja havien detingut a 2.000 jueus. Un més després es va produir la primera deportació a Auschwitz. A principis de juny, 92 trens ja havien dut a casi 300.000 jueus hongaresos a la mort. Quan en Horthy va aturar les deportacions un mes més tard, havien sigut enviats a les cambres de gas 437.402 jueus d’Hongria, un 76% de la població jueva-hongaresa. El 1945, Hongria va caure en mans soviètiques.

Després de la guerra:

Hongria va recuperar les seves fronteres de 1939 i va tenir que tornar territoris a Iugoslàvia, Romania i Txecoslovàquia, a més, va perdre la Rutènia en benefici d’Ucraïna.

Estònia

Els jueus estonians:

Estònia havia sigut una zona de l’Imperi Rus en la que estava prohibida la immigració de jueus i el número de jueus residents en el país havia sigut sempre escàs. A principis de 1940 vivien a Estònia uns 4.500 jueus d’un total de 1.500.000 habitants, però la seva participació en l’economia del país era molt més gran. Per exemple, l’11% de la indústria estona estava en mans jueves. Tot i que els bolxevics també varen nacionalitzar les propietats privades dels jueus, aquests majoritàriament es varen quedar al capdavant de les seves antigues empreses en qualitat de directors mitjançant els seus enllaços amb el NKVD. A més, controlaven la premsa i les institucions culturals, s’introduïen a les professions liberals, i eren l’única minoria ètnica, a part de l’alemanya, que gaudia del dret d’autonomia cultural.

Davant l’avanç de les tropes alemanyes, la majoria dels jueus varen abandonar el país juntament amb els funcionaris soviètics. Només uns 2.000 jueus es varen quedar, dels quals 1.000 vivien a Tallin. De seguia els alemanys els varen tancar en guetos, i els varen començar a executar a mesura que varen prescindir d’ells en el procés econòmic.

El govern de Vichy

A la ciutat de Vichy es on es va establir el nou govern francès del mariscal Henri Philippe Pétain.  Quan França va firmar l’armistici amb Alemanya el 22 de juny de 1940 i el 11 de juliol de 1940 el mariscal Pétain va concentrar el poder legislatiu, executiu i part del judicial en la seva figura va néixer un nou govern francès aliat amb el Reich alemany. El nou govern francès es va establir a Vichy perquè es un ciutat del centre de França a Occitània, amb només 26.000 habitants i sobretot perquè la ciutat tenia molts hotels per allotjar al nou govern, a més de que la ciutat de París va quedar sota el control dels nazis.  El govern de Vichy, país satèl·lit de l’Alemanya nazi, va mantenir l’administració sobre els territoris metropolitans no ocupats i les colònies franceses i presentava moltes caracterísitques semblants a un règim feixista.  El govern de Vichy va crear una sèrie d’organismes militars feixistes a la disposició d’Alemanya com el Servei d’Ordre Legionari, el S.O.L., la Milícia Francesa i la força de policia especial destinada a lluitar contra els resistents i patriotes del interior, liderada per Joseph Darnand. El nou règim va substituir el lema republicà de llibertat, igualtat i fraternitat per el de treball, família i pàtria. Els sindicats i els partits varen ser disolts, i es va posar en marxa una política antisemita.  El règim de Vichy va expulsar els ciutadans de religió jueva de l’escola i els treballadors públics, va expropiar els seus béns, va propagar un catolicisme extrem i va permetre la seva deportació als camps d’extermini nazi. Al final de la guerra, un de cada cinc jueus que vivia en territori francès va morir.

Pétain va desitjar la integració de França en el nou ordre europeu com antiga gran potència. Però amb les derrotes alemanyes els nazis varen obligar a entregar tots els jueus francesos i varen establir el servei de treball obligatori a petició de Fritz Sauckel. Entre juny de 1942 i mitjans de 1944, 600.000 treballadors francesos varen ser enviats a Alemanya per potenciar la seva maquinària de guerra.

El govern de Pétain, a més de tenir l’oposició de la Resistència, també la va tenir de dins del seu propi govern feixista per la seva actitud sumisa cap a Alemanya com  intel·lectuals com  Robert Brasillach, els nacionalistes d’extrema dreta d’Action Française com Jacques Doriot i polítics com Pierre Laval.  

 El govern de Pétain  no va ser mai reconegut pels aliats. Quan a l’agost de 1944 les tropes aliades varen alliberar França, el govern de Vichy va quedar dissolt.

Curiositats:

La ciutat de Vichy es coneguda a més de per el govern de Pétain del 1940 al 1944  per les seves aigües termals, els romans l’anomenaven Aquae Calidae,  i en pren el nom una aigua mineral, l’aigua de Vichy.

Luxemburg

Luxemburg era un país monàrquic regit per la Duquessa Charlotte Aldegonde Élise Marie Wilhelmine durant la Segona Guerra Mundial. Tenia una població durant els anys 30 i 40 de 290.000 habitants, dels quals uns 17.000 eren d’ascendència alemanya i 3.500 eren jueus, i no disposava d’exèrcit des del tractat de Londres de 1867, quan França i la Gran Bretanya havien obligat a la seva dissolució a canvi d’assegurar la seva neutralitat. Dins la minoria alemanya hi havia un moviment, el Volksdeutsche, que demanava que Luxemburg tornés a Alemanya.

Al principi de la Segona Guerra Mundial, Luxemburg era un país neutral, però amb la Batalla de França, el maig de 1940, els alemanys varen ocupar el país i es va convertir en un territori ocupat. El gauleiter Gustav Simon va instigar un extens programa de germanització i va aplicar les Lleis de Nuremberg des del mes de setembre de 1940 i va urgir als jueus a emigrar a França i, durant la tardor de 1940, els nazis varen senyalar diverses dates límit en les que volien que tots els jueus haguessin marxat del país. A alguns els varen dur fins la frontera i els varen abandonar allí. Després de la guerra, Luxemburg va recuperar la seva independència.

Bèlgica

Al principi de la Segona Guerra Mundial, Bèlgica es va declarar un país neutral però el maig de 1940 els alemanys varen envair al país en la Batalla de França, i el rei Leopold III va capitular al cap de pocs dies d’haver començar l’ofensiva alemanya. D’aquesta manera Bèlgica es va convertir en un territori ocupat pels nazis fins al setembre de 1944, quan va ser alliberat per les tropes occidentals. El rei va viure durant tota l’ocupació al país en arrest domiciliari. El govern belga va fugir a Londres, on va tenir un paper influent dirigit per en Hubert Pierlot.

En el moment en que els alemanys varen ocupar el país hi vivien a Bèlgica uns 65.000 jueus d’una població de 8,3 milions de persones. La majoria d’aquests jueus no tenien la ciutadania belga perquè eren refugiats que fugien d’Alemanya o d’altres països de l‘Europa de l’Est. Els alemanys no varen intentar expulsar els jueus del país i tampoc varen produir escenes de violència, però des de l’octubre de 1940 varen imposar lleis antisemites i des de novembre es varen arianitzar les empreses jueves. Molts belgues varen aprovar les mesures i lleis antisemites com els rexistes dirigits per en Léon Degrelle. A la primavera de 1941 es va realitzar un pogrom.

Després de la guerra Bèlgica va recuperar Eupen i Malmedy.

Holanda

Quan va començar la Segona Guerra Mundial, Holanda era un país neutral, però l’Adolf Hitler no va voler respectar la seva neutralitat i el 10 de maig de 1940 la va envair. Holanda, davant de la superioritat alemanya, es va tenir que rendir i va passar a ser un país sota el control alemany. Com tots els països controlats pels nazis, es va veure afectats per les batudes en busca de jueus i opositors al règim.

Quan es varen produir les grans batudes, el juny de 1942, els neerlandesos varen reaccionar amb vagues i protestes, que al final només varen servir per augmentar la repressió alemanya. De 126.000 deportats, només varen ser repatriats 11.000. Dels 1.700 jueus d’Arnhem, més de 1.500 varen ser deportats a camps de concentració on hi varen morir. Molta gent va intentar ajudar als jueus amagant-los de les autoritats alemanyes. La Resistència els va ajudar a escapar a Bèlgica i França per després dirigir-los a Espanya. Els alemanys varen enrabiar-se molt amb els holandesos perquè els consideraven uns traïdors per no col·laborar suficientment amb el Reich, ja que a més els veien aris com ells. Els estudiants que no varen declarar el seu suport al règim varen ser perseguits i prop de 400.000 neerlandesos varen enviats al Reich per treballar com esclaus. Els alemanys també varen saquejar sistemàticament les reserves de queviures i varen inundar moltes terres de cultiu destruint els dics que els protegien del mar. Aquest atac als holandesos va provocar que durant l’hivern de 1944-1945 morissin d’inanició 16.000 holandesos, la majoria nens. A més, es va propagar el tifus i la diftèria.


En acabar la guerra, els Aliats varen tenir que fer un dipòsit de 220.000 lliures esterlines a nom de les autoritats dels Països Baixos només pels saquejos que es varen produir a Nimega per part de les forces anglosaxones.

Dinamarca

Durant la Primera Guerra Mundial Dinamarca es va declarar país neutral.

Durant la Segona Guerra Mundial:

L’exitosa política de neutralitat de Dinamarca durant la Primera Guerra Mundial va animar al govern danès a mantenir-la durant la Segona Guerra Mundial. No volent provocar als alemanys, es va reduir l’exèrcit danès de 30.000 efectius a menys de 15.000, però els alemanys estaven decidits a envair el país al mateix temps que envaïen Noruega. Dinamarca representava un excel·lent camp per llançar atacs aeris contra la Gran Bretanya i per garantir el subministrament de ferro de Suècia. A més, ocupava una posició estratègica molt important, ja que des de les seves bases aèries podien enlairar-se avions a Noruega. L’interès més gran dels alemanys se centrava en fer-se amb el control dels aeròdroms d’Aalborg, a Jutlàndia. Amb ell s’aconseguiria estendre el sistema alemany de defensa aèria i fer-se més complexes els bombardejos britànics sobre el nord d’Alemanya. Tot i l’interès per Dinamarca, se sap que fins al febrer de 1940 la decisió d’envair el país no estava presa. També existien parts del territori danès que havien sigut alemanyes, però l’Adolf Hitler no havia tingut molt d’interès en reclamar-les. La captura d’un vaixell alemany per part dels britànics en aigües noruegues va dur a Hitler a la conclusió de que la Gran Bretanya no respectaria la neutralitat de Noruega i va decidir ocupar el país i, això, implicava al mateix temps la necessària ocupació de Dinamarca.

Finalment, la invasió de Dinamarca per Alemanya va ser part de l’Operació Weserbung, executada el 9 d’abril de 1940, quan els alemanys varen creuar la frontera danesa violant la seva neutralitat. Els danesos no tenien cap possibilitat de victòria, només disposaven de 14.500 soldats, dels quals 8.000 eren reclutes i només 2.000 estaven aquarterats en els sud de Jutlàndia. Els soldats danesos estaven dividits entre la Divisió Zeeland i la Divisió Jutland, i en total eren 8 regiments d’infanteria, 2 de cavalleria i 3 regiments d’artilleria. La Divisió Zeelnad només tenia dos tanquetes Landsverk comprades a Suècia i que de poc varen servir davant dels Panzers alemanys. El general alemany Nikolaus von Falkenhorst estava al comandament de les 170º i 198º divisions d’infanteria de la Wehrmacht, i va planejar que la 198º Divisió ocupés Selàndia i les illes del sud, així com Copenhaguen, al mateix temps que paracaigudistes ocuparien la fortalesa de Masneso i un pont proper. Per la seva part, la 170º Divisió i dues companyies Panzer, amb 36 carros en total, travessarien de sud a nord la costa est de Jutlàndia. Uns altres cossos avançarien de forma paral·lela per la costa nord de Jutlàndia per assistir als paracaigudistes. Com a suport, avançarien uns 70 Panzer, diversos batallons de metralladores, artilleria pesada i bateries antiaèries, a més de tres trens blindats. La Luftwaffe va proporcionar 10 esquadrons de caces i 10 esquadrons de bombarders, amb un total de 527 aparells. Veient que era impossible una victòria i per tal d’evitar que es produïssin combats i morts inútilment, el govern danès es va rendir aquell mateix dia i, com a recompensa, se’ls va respectar la seva autonomia i se’ls va permetre deixar escapar la comunitat jueva danesa, que tant sols representava el 0,2% de la població, unes 7.500 persones. La xifra de jueus era tan baixa en part perquè els danesos s’havien negat a ajudar als milers de jueus que durant la dècada de 1930 havien buscat refugi davant dels nazis. La campanya alemanya contra Dinamarca va ser la més ràpida de la història militar.

En general, sobretot el principi, el tracte alemany cap als danesos va ser amable. Aquest tracte s’explica bàsicament en la ideologia nazi de la superioritat nòrdica, que assegurava que els pobles de Noruega, Suècia i Dinamarca eren inclús més purs racialment que els alemanys, i per això els nazis volien unir-los a la seva causa de forma pacífica enlloc d’obligar-los per la força. A més, els alemanys no volien posar en perill la importació de productes agrícoles danesos. El mateix Adolf Hitler va considerar Dinamarca un protectorat, permetent que el Parlament danès seguís funcionant i es va mantenir en llibertat al rei Cristià X, tot i que es va imposar la censura de premsa i es controlar cada aspecte de la vida política i econòmica del país. Però l‘ocupació alemanya es va tornar hostil a l’estiu de 1942 quan els danesos varen començar a fer sabotatges. A partir de 1943 els ocupants alemanys varen imposar mesures repressives contra els danesos. En el període final de la guerra, els nazis intentaven convèncer als danesos i a les demés nacions escandinaves per unir-se a ells en els últims combats, però no varen utilitzar la força per obligar-los a lluitar. L’ocupació alemanya va durar fins al 5 de maig de 1945, quan les últimes tropes alemanyes aquarterades en el país es varen rendir als exèrcits britànics sense posar resistència.

Després de la Segona Guerra Mundial:

En acabar la Segona Guerra Mundial, a Dinamarca hi havia 2,2 milions de mines anti-persones col·locades pels nazis a la seva costa occidental per si els Aliats haguessin elegit aquesta zona per desembarcar a Europa. Per desactivar-les i retirar-les varen utilitzar presoners alemanys. Molts moririen o serien ferits de gravetat amb amputacions per les explosions. Dinamarca va netejar l’últim camp de mines el juliol de 2012.

Brasil

Brasil, com com molts altres països d’Amèrica Llatina, no va mostrar cap interès en participar en la Segona Guerra Mundial, tot i que el president Franklin Delano Roosevelt insistia en el president Getúlio Vargas, que amb anterioritat havia flirtejat amb el feixisme, de que Brasil se’ls unís i entrés en guerra. Però no va ser fins l’any 1942, quan un U-Boot va atacar i enfonsar algunes embarcacions brasileres, que Brasil va entrar a la guerra. Aquell mateix any, el govern nord-americà va discutir de quina manera utilitzaria l’exèrcit brasiler. El punt més important on lluitaven era al nord de l’Àfrica, però no es tenia planejat utilitzar els brasilers en aquesta batalla i Brasil no va participar activament en la guerra fins l’any 1943. A finals de gener de 1943, el president Vargas es va trobar amb el president Roosevelt per discutir la participació de Brasil perquè el país fos més actiu. Primerament, els brasilers no tenia recursos com per equipar-se i el president nord-americà volia enviar els brasilers a unes illes portugueses per substituir unes forces. El president brasiler va acceptar l’oferta, però a canvi els nord-americans varen tenir que equipar a tots els homes amb uniformes i armes. Aquest pla posteriorment es va cancel·lar, i els brasilers no varen rebre l’equipament suficient, però varen crear la Força Expedicionària Brasilera, que consistia en tres divisions terrestres denominades DEI i un esquadró anomenat FAB, les quals conformaven a la FAB. El seu escut representava una serp fumant una pipa, que era una resposta a aquells que havien assegurat que era més fàcil que una serp fumés a que Brasil entrés en guerra. El president Roosevelt tenia pensat enviar 60.000 homes brasilers a la guerra, però el Dia D va canviar els plans. Amb el desembarcament de Normandia, Brasil va enviar al voltant de 25.334 soldats a Europa durant la Segona Guerra Mundial, concretament a Itàlia, on varen destacar en la dura batalla de Monte Catello, de novembre de 1944 a febrer de 1945, per lluitar contra Alemanya i Itàlia. Tot i que els nord-americans no esperaven gaire dels brasilers, aquests varen aconseguir grans victòries. La premsa brasilera i la població va batejar als seus compatriotes destinats a Europa amb la paraula Pracinha, diminutiu de plaça o soldat ras. Conforme avançava la guerra, la FEB va començar a rebre cada cop més armament. A la DEI se li varen donar blindats i caça-carros i a la FAB se li varen donar caces d’atac. Brasil va guanyar gran popularitat entre Amèrica Llatina i els Aliats. La intervenció brasilera va costar 459 baixes. Com a premi a la intervenció brasilera, el maig de 1945 es va convidar a la Força Expedicionària Brasilera a unir-se a les forces d’ocupació aliades a Àustria, però el govern brasiler va rebutjar l’oferta.

Els alemanys a Brasil:

L’emigració en quantitat d’alemany a Brasil es va dur a terme entre els anys 1816 a 1950, sent aquest país el que té la comunitat més gran de descendents alemany de tota l’Amèrica Llatina. Brasil va acollir alemanys de Prússia, Renània, Saxònia, Àustria i Rússia. Els primers colons varen ser 365 famílies de pagesos, professionals i artesans que varen ocupar camps buits i el govern brasiler els va facilitar la seva instal·lació. Els colons varen participar activament en la industrialització, el desenvolupament de l’agricultura i el desenvolupament de les grans ciutats de Brasil. A diferència d’altres colons, els alemanys varen mantenir bones relacions amb els brasilers. Brasil va rebre una altra gran onada d’immigrants alemanys entre els anys de les dues guerres mundials i les crisis alemanyes. Entre aquests hi havia gent de la noblesa i reialesa alemanya. Els descendents dels alemanys varen contribuir en tots els camps de la vida, des del militar fins les arts. Actualment, a Brasil hi han uns 18 milions de descendents alemanys, la gran majoria prussians i renans.

Argentina

Tot i tractar-se d’un país neutral en els primers anys de la Segona Guerra Mundial, un grup d’aviador argentins es va allistar com a voluntaris dins les files de la RAF, donant lloc al 164º Esquadró de la RAF de voluntaris argentins, el qual va combatre en el nord de França i Bèlgica. Es varen presentar un total de 776 argentins voluntaris en les forces aèries de la Gran Bretanya i 4.000 argentins varen combatre com a soldats durant la guerra com a voluntaris dels Aliats. Però no va ser fins al 27 de març de 1945 quan el ministre de Guerra, el coronel Juan Domingo Perón, que Argentina va declarar la guerra a les potències de l’Eix després de que les potències aliades hi insistissin molt. Des de feia temps el govern nord-americà exercia pressió sobre Argentina per què declarés la guerra a Alemanya ja que juntament amb Xile era l’únic país de Sud-Amèrica que encara no l’hi havia declarat la guerra. Washington inclús els va amenaçar amb un embargament, fet que va acabar provocant que el govern del president Edelmiro Farrell cedís.

Els alemanys a Argentina:

La emigració d’alemanys ètnics a Argentina va tenir lloc entre 1853 i 1950. A partir de 1870 es varen iniciar les emigracions en massa. Aquests eren originaris de Baviera, Prússia, Àustria, Saxònia, Hesse i Rússia, entre altres llocs. El primer alemany registrat a Argentina va ser un militar anomenat Ulrico Schmidt. Els argentins estaven contents amb els nouvinguts per la seva austeritat, sinceritat, honradesa i els seus costums laborals. Gent com August Krause, Miguel Stoessel, Andrés Fischer i Hugo Stroeder varen fundar els primers assentaments de colons. L’any 1877 varen arribar els primers alemanys russos que eren coneguts com els alemanys del Volga. Amb l’arribada d’aquests primers colons, l’agricultura i la ramaderia argentina varen millora i, d’aquesta manera, el desenvolupament agrícola va dur a la primera expansió significativa industrial.

Els alemanys que varen emigrar a Argentina des del 1914 fins al 1950 buscaven allunyar-se de la Primera Guerra Mundial, d’escapar de la crisi de la República de Weimar, del Tercer Reich o eren expulsats del NSDAP i alemanys que fugien del desastre de la Segona Guerra Mundial. En aquest últim grup hi havia criminals nazis de les SS com en Kurt Tank, que arribaria a treballar amb l?Estat argentí en l’aviació, en Josef Mengele o l’Adolf Eichmann i ex-militars del NSDAP, així com militars deslligats del nazisme, que varen passar des d’Espanya fins Argentina amb passaports falsos de la Creu Roja i del Vaticà en l’Operació Odessa. Els alemanys varen contribuir en el camp científic, acadèmic, militar, artístic, polític, esportiu i gastronòmic, a part de que també varen influir en l’arquitectura argentina. Actualment a Argentina i a 4 milions d’argentins descendents d’alemanys.

Polònia

El període d’entreguerres:

Polònia es va independitzar de Rússia després de la Primera Guerra Mundial i en aquells moments mesurava 389.700 quilòmetres de territori. Els dirigents del nou Estat independent, encapçalats per en Josef Pilsudski, varen intentar entre el 1919 i el 1920 restaurar una Gran Polònia i, en part, ho varen aconseguir. Des de 1921, Polònia estava lligada per diferents tractats d’ajuda mútua i de no agressió amb les seves nacions veïnes o amigues. Les firmes de França i de la Unió Soviètica semblaven garantir la República polonesa contra qualsevol atac del seu tradicional enemic, Alemanya. El cens de 1923 va registrar una població de 28 milions de persones, dels quals 8 milions eren membres de minories no poloneses. Però el país vivia en una caos polític i el primer president elegit va ser assassinat. El 1926 hi havia 26 partits polítics polonesos i 33 de diverses minories.

El maig de 1926, en Josef Pilsudski va intentar superar la divisió i l’estancament polític mitjançant un cop militar amb el suport d’un cert número de dissidents. En Pilsudski, tot i ser un conservador autoritari, no era ni antisemita ni admirava a en Benito Mussolini. Després d’establir-se en el poder, el nou govern s’aguantava gràcies als sectors nacionalistes de l’Exèrcit i a antics voluntaris. El resultat va ser un govern de coronels que va constituir un règim militar moderat. Durant el crac del 29, el govern d’en Pilsudski es va tornar cada cop més restrictiu i just abans de la mort d’en Pilsudski es va firmar un pacte de no agressió amb l’Alemanya hitleriana i es va introduir una Constitució més autoritària. La junta militar de coronels que va substituir al difunt Pilsudski va posar tots els obstacles a la conclusió d’acords amb els països democràtics, en particular amb Txecoslovàquia, i durant la conquesta alemanya dels Sudets de l’octubre de 1938 Polònia va ocupar la zona txecoslovaca de Teschen. Però tot i l’aliança amb els nazis, els alemany desitjaven el retorn de la ciutat de Danzig.

Durant la Segona Guerra Mundial:

Polònia va ser la primera víctima dels nazis quan l’1 de setembre de 1939 va envair el país. Després d’una desfeta general, el 27 de setembre de 1939, quan ja s’havia perdut Varsòvia, Polònia deixava d’existir com a nació sent ocupada pels alemanys i pels soviètics. Durant aquesta campanya, Polònia va perdre a 40.000 homes vestits amb l’uniforme Aliat; 20.000 més varen ser ferits, 6.000 varen ser mutilats i 17.000 varen ser fets presoners o desapareguts. Les baixes alemanyes ascendien a uns 11.000 morts, amb 30.000 ferits i 3.400 desapareguts. Després de la conquesta alemanya, el govern polonès se’n va anar a l’exili a Londres per continuar representant el poble polonès i per ajudar als Aliats a combatre el nazisme.

Els invasors alemanys varen començar en seguit a reprimir de manera sistemàtica la llengua i la cultura polonesa, tancant biblioteques i institucions culturals, i destruint els seus monuments. Mig milió de polonesos varen ser arrestats i enviats en camps de treballs forçats i presons, en la que molts d’ells seran maltractats i assassinats. A part, es varen afusellar a uns 20.000 oficials i presumptes nacionalistes polonesos, es va detenir també a un milió i mig d’intel·lectuals. Els alemanys varen traslladar mig milió de germans ètnic de Polònia oriental, Romania, la Unió Soviètica i altres parts de l’Europa oriental per ocupar l’espai que havia deixat a la força un número similar de grangers polonesos. Els invasors soviètics tenien la intenció de començar una revolució semblant a la de Rússia i per aquest fet no els varen atacar per motius de raça sinó de classe, a través del programa paral·lel al dut a terme a Rússia el 1918.

Després de les derrotes alemanyes i a mesura que els soviètics avançaven cap a Alemanya, el govern soviètic va crear un govern provisional polonès pro-soviètic que no va ser acceptat pel govern a l’exili perquè ja veien que tot era un pla dissenyat pel dictador Iosif Stalin per controlar el país amb un govern titella dirigit des de Moscou. Quan va acabar la guerra, Polònia tenia més de 200.000 homes en armes Varsòvia va quedar en ruïnes.

En total, Polònia va perdre durant la guerra a 6.000.000 persones, dels quals 3.200.000 eren jueus, el que representa un 28% de la població. Va ser el país amb el percentatge més alt de baixes de la Segona Guerra Mundial. A més, tres milions de persones varen ser deportats com esclaus cap a l’oest i 800.000 polonesos varen perdre la vida en els combats de la clandestinitat. A part, 700.000 soldats polonesos varen ser fets presoners de guerra.

Després de la guerra:

Polònia va recuperar la seva independència i es va engrandir per l’oest annexionant-se una part de Pomerània i de Sibèria, el sud de Prússia Oriental, així com el territori de Danzig, però va quedar lligada a la Unió Soviètica.

« Previous PageNext Page »