El col·laboracionisme

Totes les poblacions que es trobaven sota el nazisme varen col·laborar, tant homes com dones, en diferents graus a ajudar i a sostenir el projecte nazi amb l’objectiu d’instaurar un Nou Ordre europeu. El terme col·laboracionista va tenir un significat negatiu, ja que aquestes persones varen ser considerades que tenien un comportament anti patriòtic, que traïen els seus propis conciutadans conspirant a l’ombra. Es calcula que més de 100.000 dones varen treballar pels nazis en prostíbuls i cabarets de la França col·laboracionista.

Després de l’alliberació, els sentiments de menyspreu i el desig de venjança es varen manifestar també amb rituals de degradació, humiliant al col·laboracionista obligant-lo a mostrar en públic la seva culpa i el van excloure simbòlicament de la comunitat. A moltes dones que havien col·laborat amb els nazis les hi van rapar al cap i les varen obligar a desfilar pels carrers perquè tothom les veiés. Quan els soldats soviètics es trobaven amb pobles que havien col·laborat amb els nazis, assassinaven, violaven i saquejaven als civils sense contemplacions. Al final de la guerra, els tribunals dels diferents països varen sancionar legalment l’exclusió dels col·laboracionistes castigant a casi 130.000 persones a França, 100.000 a Bèlgica, 110.000 Holanda. Tot i les dures represàlies i el sentiment d’odi cap a aquestes persones, al cap de pocs mesos el rigor del principi en castigar-los va disminuir dràsticament.

La mà d’obra, els obrers

A Alemanya: 

El moviment obrer alemany va ser il·legal sota la repressió policial de Metternick a principis del segle XIX, durant la reacció post-revolucionària de la dècada de 1850 i principis de 1860, i, sobretot, durant l’època de la Llei anti-socialista del canceller Otto von Bismarck entre 1878 i 1890.

Abans de l’arribada dels nazis al poder existien tres grups de sindicats: la Confederació General del Treball, la més poderosa; la Confederació General dels Treballadors Independents, que sumava 4.500.000 membres, i, per últim, els Sindicats Cristians, que sumaven 1.250.000 afiliats. Els sindicats alemanys posseïen els efectius més forts del món: el 85% dels treballadors estaven sindicats. La majoria dels treballadors eren contraris al militarisme recordant sempre el preu que havien pagat en la Primera Guerra Mundial. Però amb el règim nazi al poder aquesta força sindical no es va mobilitzar per lluitar contra el règim i, finalment, tots els sindicats varen ser abolits i tots els treballadors varen tenir que afiliar-se en un sindicat nazi únic, el Front del Treball, dirigit per en Robert Ley. Però no tots els obrers varen acceptar el nou règim i en molts llocs d’Alemanya, sobretot en les àrees industrials, amb una llarga tradició obrera, es varen organitzar grups clandestins. Milers d’antics activistes del SPD es varen dedicar a atacar al règim i varen mantenir contactes amb els líders del partit a l’exili de Praga.

Durant la Segona Guerra Mundial, el règim va aconseguir conduir la producció per fins bèl·lics recorrent a incentius per al treball nocturn i festiu. Quan els Aliats duien la iniciativa en el conflicte, es va substituir la falta de ma d’obra pel reclutament forçós de milions de treballadors estrangers i presoners de guerra. El 1943, els nazis varen decretar la mobilització pel treball obligatori dels homes de 16 a 45 anys que no estiguessin al front i de totes les dones d’entre 17 i 45 anys. Entre 1939 i 1944 la força laboral alemanya va baixar de 39 milions a 29 milions de persones, una baixada del 26% en un moment que era vital per la victòria un augment massiu de la producció.

Com els obrers varen viure la Segona Guerra Mundial depenen del país:

Sota un rígid control centralitzat, el sistema productiu i els recursos de cada país varen ser mobilitzats per guanyar la guerra. D’aquesta manera varen aparèixer noves indústries especialitzades en la producció de materials estratègics.

  • A la Gran Bretanya, la mà d’obra es va dedicar de forma massiva a la producció bèl·lica, i el Ministeri del Treball va prendre mesures per dirigir els treballadors segones les necessitats.
  • Als Estats Units, la War Production Board va obtenir poders casi dictatorials sobre la indústria, la producció, les matèries primes, la distribució i el racionament de béns. La gent gran, les dones i els nens varen treballar a les fàbriques en activitats i serveis col·laterals o en la preparació d’obres de defensa.
  • A la Unió Soviètica, el clima de mobilització patriòtica va dur a milions de persones a treballar sense descans per garantir les provisions destinades als soldats del front, adequant-se a les directives del règim i suportant les més dures privacions de productes de primera mà. Qui treballava per la producció bèl·lica tenia assegurat racions més grans d’aliments.

En molts països es va organitzar sistemes de defensa civil per protegir-se d’atacs aeris i garantir el funcionament de les fàbriques i les indústries. Les poblacions estaven sotmeses al racionament de productes alimentaris i carburants, productes que s’havien disparat de preu pel mercat negre. Per mantenir la moral alta de la població i de la mà d’obra, a més dels diaris i la ràdio, es va utilitzar el cinema, i es varen organitzar espectacles d’entreteniment i distracció. Actors i cantants famosos varen col·laborar-hi. Els líders polítics també es varen dirigir a aquesta massa de gent demanant la unitat nacional i reforçant l’esperança de victòria.

Els aliats d’Alemanya

Alemanya no va lluitar sola durant la Segona Guerra Mundial. El 1940 el seu aliat italià va insistir en enviar una petita flota d’avions per participar en les últimes fases de la Batalla d’Anglaterra, encara que la seva aportació va ser nul·la. Durant la primavera de 1941 els exèrcits alemanys varen lluitar al costat dels italians per conquerir Grècia. Per la invasió a la Unió Soviètica, Adolf Hitler es va assegurar tenir el suport militar d’alguns països de l’Eix. Entre novembre de 1940 i març de 1941, Hongria, Romania, Eslovàquia i Bulgària varen entrar en el pacte tripartit. D’aquests països, només Bulgària no va participar militarment en la invasió a la Unió Soviètica, però va donar el seu suport polític. Els contingents més nombrosos varen procedir d’Hongria i Romania. Els exèrcits romanesos varen lluitar sota el comandament del grup d’exèrcits alemanys sud, mentre que els hongaresos varen formar part del grup d’exèrcits centre. Benito Mussolini també va voler participar en l’Operació Barbarroja i va enviar una força expedicionària formada per tres divisions de 62.000 homes, però el 1942, sota la pressió alemanya, els italians varen incrementar la seva aportació fins a convertir-se en nou divisions de 230.000 homes i varen reorganitzar el cos fins a convertir-se en el 8è Exèrcit italià. Després de la invasió, voluntaris espanyols, la Divisió Blava, també van participar-hi igual que altres països ocupats per Alemanya. Però després de la derrota registrada a finals de 1942 i a principis de 1943 en la batalla de Stalingrad, on varen patir moltes baixes les forces romaneses, italianes i hongareses, l’aportació dels socis d’Alemanya va disminuir.

En general, les aportacions dels membres de l’Eix tenien com a objectiu incrementar la seva influència davant d’en Hitler i obtenir favors polítics.

Els gitanos

Els gitanos es consistien en grans famílies extenses que provenien d’una o diverses tribus més grans com els Romanies, els Sinti o els Lalleri i vivien en un estil nòmada. Havien arribat a l’Europa Central a finals del segle XV, alguns han afirmat que a través d’Egipte, tot i que procedien de l’Índia.

A Alemanya:

De pell fosca, amb una llengua diferent, a Alemanya varen ser apartats del resta de la societat i se’ls havia aplicat una legislació repressiva dura fins al final de la Guerra dels Trenta Anys el 1648. A finals del segle XVI se’ls havia acusat d’haver ajudat als turcs per desestabilitzar el Sacre Imperi Romà, i durant els segles XVII i XVIII molta estats alemanys varen aprovar lleis que els atacaven. El 1734, per exemple, a Hesse-Darmstadt se’ls va prohibir l’entrada i, fins i tot, a Magnúcia el 1714 es va aprovar una ordre on exigia la seva execució. Els romàntics de començament del segle XIX els varen idealitzar com a primitius i exòtics. Però a finals de segle, amb l’auge de les idees de la biologia racial, els legisladors i administradors varen començar a excloure’ls de la societat i eren senyalats com una classe de delinqüents. Varen ser perseguits per la seva indiferència cap als valors de la propietat privada, el treball, la regularitat, la higiene… A principis del segle XX es varen aprovar una sèrie de lleis anti-gitanes per diferents estats alemanys per tal de moderar el seu comportament. El juliol de 1926, el govern bavarès va aprovar una llei especialment dura contra els gitanos, que els situava al mateix nivell que els vagabunds, i va crear una oficina central per recollir informació sobre ells. Al cap de 10 anys havien recopilat més de 20.000 expedients.

Durant el Tercer Reich:

Amb els jueus, els gitanos eren l’altra raça que els nazis volien eliminar, ja que constituïen un dels grups considerats perillosos pel Tercer Reich. Tot i que provenien de l’Índia, i per tant eren considerats aris, i que només n’hi havien 26.000 a Alemanya a principis dels anys 30, segons la classificació nazi també varen ser objecte de persecució racial en el Tercer Reich, tot i que en un primer moment no els va suposar grans canvis per als gitanos alemanys. Més tard, se’ls va aplicar les Lleis de Nuremberg i la llei sobre els asocials. Varen ser internats en camps de reagrupament, tot i la seva tradició de nomadisme i, a partir de 1936, inclús en els camps de concentració. En aquestes dates, els gitanos varen ser objecte dels primers estudis biològics-judicials. Una circular de 1938 justificava la persecució dels gitanos per raons de salut pública, afegint que tenien una herència notablement carregada, descrivint-los com a criminals, paràsits i malvats. A l’octubre de 1938, la brigada dels gitanos de Munic estava dins de la policia judicial amb el nom d’Oficina Central de lluita contra les malifetes gitanes. El decret general contra els gitanos, proposat per en Heinrich Himmler el desembre de 1938, preveia acabar amb els gitanos.

Durant la Segona Guerra Mundial:

El setembre de 1939, la direcció general de la Policia judicial es va convertir en la Secció V de l’Oficina Central de Seguretat del Reich. El gener de 1940, el doctor Leonardo Conti va preconitzar l’esterilització dels gitanos i dels Mischlinge, mestissos. Els gitanos varen ser fixats i enviats als milers de guetos de la Polònia ocupada en l’aplicació de l’ordenança del 27 d’abril de 1940, anomenada trasplantament, Umsiedlungerserlass. Posteriorment, Hans Frank, enrabiat en veure que els gauleiters enviaven al Govern General els gitanos, va aconseguir aturar la seva deportació cap el seu territori. Llavors varen enviar als gitanos de Lodz al camp de Chelmo, i varen ser els primers que varen ser assassinats en camions de gas (uns 5.000, dels quals 2.700 eren nens). Amb la suspensió de les deportacions dels gitanos el 1940, els camps de reagrupament i de treballs forçats varen passar a ser permanents, convertint-se en un autèntic infern.

El 1942, els arrests i les deportacions es feien de forma sistemàtica. A partir de la primavera de 1942, els gitanos dels territoris ocupats també varen ser perseguits, assassinats pels Einsatzgruppen o enviats en els camps. A França, el govern de Vichy els va internar en camps familiars. A Romania varen ser expulsats a Transnistria o a Ucraïna, sota ocupació romanesa, on milers d’ells varen morir de malalties, fam o maltractaments. A Croàcia varen ser assassinats pels ustachis o enviats al camp de concentració de Jasenovac. Un primer comboi de gitanos va arribar a Auschwitz el 26 de febrer de 1943. Es va crear un camp anomenat familiar, Familinlager, especialment per gitanos. Estaven classificats en la categoria d’asocials i la subcategoria de reticents al treball, Arbeitsscheue, però gaudien de condicions de detenció millor que els jueus: vivien en família i varen escapar dels treballs forçats del camp. Podien dur el cabell llarg i utilitzar roba personal, tot i que també varen ser tatuats amb el prefix Z, de Zigauner, gitano, abans del número. Varen patir el tifus, la verola, el noma i la disenteria. A més, varen patir els experiments mèdics. A Auschwitz, sota les ordres del metge Josef Mengele, de les 60 parelles de bessons censades en el camp de gitanos, només en varen quedar set d’elles quan el camp va ser liquidat. A Ravensbrück, el doctor Horst Schumann, especialista en esterilització, va usar cobais a un centenar de gitanes petites. El doctor Robert Ritter, responsable de l’Institut d’investigació per la higiene de la raça, autor d’estudis que pretenien justificar les persecucions racials contra els gitanos, va continuar exercint les seves funcions després de la guerra sense que el molestessin. Un comitè va intentar dur-lo davant la justícia, però es va suïcidar el 1951. El maig de 1944, els alemanys varen decidir liquidar el camp de gitanos d’Auschwitz, probablement per fer lloc als jueus hongaresos deportats per aquesta època, però el 16 de maig es varen trobar amb una insurrecció dels detinguts quan varen conèixer el projecte. Durant les següents setmanes, els alemanys varen treure del camp familiar a un gran número de persones i les varen enviar a altres camps. La liquidació va arribar finalment la nit del 31 de juliol, quan casi tots els 3.000 gitanos que quedaven varen ser enviats a les cambres de gas. No es coneix exactament el número de víctimes, però es creu que dels 700.000 gitanos que hi havia a Europa a l’inici de la guerra, en varen morir 240.000.

 

 

 

John Fitzgerald Kennedy, 35º president dels Estats Units d’Amèrica

La infantesa i la joventut d’en John F. Kennedy:

John Fitzgerald Kennedy va néixer a Brookline, Massachusets, el 29 de maig de 1917 en una família rica i catòlica que provenia d’Irlanda. Els seus rebesavis van emigrar d’Irlanda el segle XIX amb moltes dificultats econòmiques, però tot i així van aconseguir prosperar. Els seus dos avis van ser polítics destacats a Massachusetts. El seu pare, Joseph Kennedy, tot i ser víctima de prejudicis a Boston i a Harvard per ser catòlic, era un home ric que havia fet fortuna en el món del cinema i es va enriquir molt durant la Llei Seca dels Estats Units  perquè li van donar permís per vendre i posseir alcohol en un moment on encara no es podia. El 1932, Joseph va donar suport econòmic a la candidatura a la presidència del demòcrata Franklin Delano Roosevelt i, quan aquest es va convertir en President, Joseph va ser nombrat ambaixador de la Gran Bretanya. La seva mare, la Rose, controlava la família com un directriu d’empresa amb disciplina i rigor. Rose no va cuidar mai a en John, ni tan sols quan estava malalt, era del pare, igual que el fill gran, en Joe, deia la Rose, que era una dona molt religiosa i portava la fe a uns extrems molt elevats. Per exemple, quan va saber que el seu marit l’enganyava amb altres dones mai li va demanar el divorci perquè estava convençuda de que el divorci era una cosa mal vista per una cristiana. Quan la seva filla es va casar amb un home no creient, la Rose es va enfadar tant que no va voler anar al seu casament i quan la noia va morir de manera sobtada en un accident d’avió no va voler ni assistir en el seu funeral.

Tot i viure en una de les famílies més riques i més poderoses dels Estats Units, John Kennedy no va tenir una infantesa feliç i, a més, va tenir una  salut tan dèbil que li va provocar un baix rendiment escolar. Es rebel·lava sent el més dolent de la classe i rebutjava tenir xicotes però, en canvi, volia tenir sexe ràpid. Pel seu caràcter rebel va estar a punt de ser expulsat del col·legi per una broma que va fer en el director del col·legi, però per sort seva el seu pare va evitar que fos expulsat. Joseph en aquella època no es va voler fixar en cap moment amb en John perquè seguís els seus passos dins de la política  ja que veia més futur en el seu fill gran i hereu de la família, en Joe Kennedy, que sempre va ser el preferit de la família i el varen preparar perquè arribés algun dia a la presidència dels Estats Units, una obsessió d’en Joseph, ja que el seu somni hagués sigut ser president dels Estats Units. Quan encara era un nen, Joe ja va prometre a la seva família que es convertiria en el primer president catòlic dels Estats Units, afirmació que va encantar al pare de família. Tot i les preferències d’en Joseph Kennedy cap al seu fill gran, sempre va intentar, d’alguna manera o d’una altra, ajudar als seus altres fills. Sempre els pressionava molt en el treball i insistia dient-los que treballessin del què volguessin però que siguessin els millors del món en el seu camp. Una de les frases que sempre utilitzava era:

Si voleu pica pedra, piqueu pedra, però sigueu els millors del món picant pedra.

El 1934, a en John se li va diagnosticar una leucèmia que de poc acaba amb la seva vida, però miraculosament es va salvar. El seu estat de salut va arribar a ser tan crític que fins i tot li varen preparar un taüt mentre estava ingressat a l’hospital. El 1936 va entrar a Harvard. Un cop recuperat va fer alguns viatges amb el seu pare a la Gran Bretanya i a diversos països, inclòs Alemanya. Curiosament, a l’agost de 1939 va rebre un missatge d’alt secret de guerra d’alts funcionaris alemanys perquè li entregués en el seu pare. El missatge deia:

Dintre d'una setmana començarà la guerra. 

Aquell missatge va ser entregat a en Kennedy perquè els qui li van donar tenien por de que la Gestapo interceptés aquella valuosa nota que anunciava el començament del conflicte. Va ser en aquella època que va viatjar per Europa quan es va començar a interessar per la política. De bon començament només seguia les idees del seu pare: era aïllacionista, com ell, i creia que no havien d’actuar contra els nazis.

La Segona Guerra Mundial:

Quan va començar la Segona Guerra Mundial, John F. Kennedy va canviar de postura i va creure fermament que s’havia d’acabar amb el nazisme com fos. Després de tornar d’Europa, Kennedy va continuar estudiant i cada vegada destacava més en els estudis. A finals de 1939 va escriure un llibre on criticava l’actitud de la Gran Bretanya per no fer res per aturar al nazisme. Aquell llibre va ser un èxit de vendes als Estats Units i va ser una prova de que s’havia allunyat de les idees polítiques del seu pare. Durant la guerra John defensava els països democràtics i criticava al primer ministre britànic Neville Chamberlain tot i que el seu pare va donar suport al moviment nazi nord-americà, American First, que principalment demanaven no atacar Alemanya i estava a favor de la política immobilista del primer ministre britànic. Al principi de la guerra va intentar allistar-se a l’exèrcit nord-americà, però no ho va aconseguir per la seva condició física malmesa per la mala salut i, sobretot, perquè estava massa prim. En canvi, el seu germà gran Joe sí que hi va ingressar però va morir el 1944 quan es va estavellar la seva avioneta a Europa. Durant aquella època, John es va plantejar ser escriptor o professor, però després d’ingressar per fi a l’exèrcit nord-americà l’any 1943 i després de la mort del seu germà li va canviar el destí per sempre. El seu pare, obsessionat en tenir un fill a la presidència, li va dir immediatament després de la mort del seu fill gran que optés a la presidència. Dins de l’Exèrcit, Kennedy va ser enviat a lluitar al Pacífic contra els japonesos com a tinent de la Marina. Kennedy era un addicte al perill, li encantava anar amb les llanxes de combat per l’alt risc de patir un atac. Un dels moments més importants de la seva vida el va patir en el Pacífic quan era el comandant d’una d’aquestes llanxes torpedes, la PT-109. Amb un grup de soldats nord-americans estaven fent un ronda de reconeixement en el Pacífic Sud quan, de sobte, varen ser atacats pel destructor japonès Amagiri. Al cap d’uns segons la llanxa es va partir en dos i va explotar. Kennedy va aconseguir tirar-se al mar a temps i va salvar als seus companys que havien quedat atrapats, a més de que va ajudar a un company seu malferit, i els va portar nedant durant més de quatre hores fins a una illa desèrtica. Després serien rescatats. Per culpa d’aquella gesta va patir una lesió a l’espina dorsal que el perseguiria tota la vida, però gràcies a aquesta heroïcitat va ser condecorat amb la Medalla de la Marina i del Cos de Marines, després per les seves ferides va rebre el Cor Violeta, i va ser reconegut per la premsa nord-americana. A principis de 1945 va ser donat de baixa honorable de l’Exèrcit.

Després de la Segona Guerra Mundial:

Després de la guerra el seu pare el va convèncer, amb serioses discussions, perquè es preparés per entrar dins del món de la política. Tot i que el principi semblava que no volia, o almenys així ho demostrava davant del seu incansable pare, Kennedy ja estava convençut d’entrar-hi perquè el seu avi matern, John Fitzgerald, que havia sigut alcalde de Boston, va ser el primer en donar-li suport i el va presentar a les altes esferes de Boston. El 1946 va ser escollit diputat demòcrata per Boston. El 1947, amb només 29 anys, va ser elegit representant del districte 11 de l’Estat de Massachusets a la Cambra de Representants de Washington pel Partit Demòcrata. La seva campanya política era sobretot anticomunista i crítica amb els governs dels presidents Roosevelt i Harry S. Truman . Els va acusar d’haver deixat que la Xina es tornés un país comunista. Gràcies a aquella campanya va ser molt ben vist pels nord-americans, ja que el veien com una gran persona i un gran orador que transmetia simpatia. Aquell mateix any li van detectar la malaltia d’Addison. El 1952 va ser escollit senador per l’Estat de Massachusetts.


El 12 de setembre de 1953 es va casar amb la Jacqueline Bouvier, una noia de 24 anys. Els pares de la Jacqueline, en Jack Bouvier i la Janet Lee, eren divorciats per les constants infidelitats d’en Jack. Quan es van divorciar, la Jacqueline es va sentir abandonada pel seu pare, que l’havia tractat com una reina i ella mateixa es va prometre que no tornaria a estimar tan per no patir. Jack va ser qui li va ensenyar a la Jackie com enamorar als homes mostrant-se misteriosa i enigmàtica. La seva mare, en canvi, li va donar una educació freda i convencional. El casament d’en John i la Jacqueline va ser un esdeveniment social a la costa Est nord-americana, però el matrimoni no va ser del tot feliç des del començament. En el viatge de Lluna de Mel, a Mèxic, Kennedy s’avorria tan de mirar restes arqueològiques que va obligar a la Jackie a tornar als Estats Units per reunir-se amb els seus amics i anar a jugar a golf i per poder parlar de política. A part d’aquesta anècdota, Kennedy li va ser infidel molts cops amb altres dones com la Lana Turner, la Susan Hayward, la Joan Crawford, la Marilyn Monroe…, i, a part, la deixava sola quan havia de tenir els seus fills. Es creu que la Jacqueline també va tenir alguna aventura amb algun actor de Hollywood. A més, no compartien aficions: a ella no li agradava gens la política i a ell no li agradaven les activitats de la seva esposa com pintar, llegir i muntar a cavall. El 1957, any que Kennedy va rebre el premi Pulitzer per Profiles in courage, va néixer la seva primera filla, la Caroline.


El 1960, Kennedy va guanyar les primàries demòcrates per presentar-se a la presidència dels Estats Units i substituir el president republicà Dwight D. Eisenhower, que acabava el seu segon mandat. La seva elecció com a candidat va ser molt polèmica dins del partit perquè Kennedy va amenaçar en els seus companys de partit de que si no l’elegien votaria a les eleccions a en Richard Nixon, amb qui mantenia una molt bona amistat. Els dos es coneixien de molts anys enrere i coincidien en criticar durament al pla New Deal d’en Roosevelt i per ser anticomunistes. Aquell any va néixer el seu primer fill, en John John.

La presidència:

El novembre de 1960 va guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units derrotant al seu adversari i amic del Partit Republicà, Richard Nixon, fins llavors vicepresident dels Estats Units. Varen ser una de les eleccions més ajustades de la història dels Estats Units. D’aquesta manera John Fitzgerald Kennedy es va convertir en el 35º president dels Estats Units i el primer President catòlic. Amb 43 anys es va convertir en el més jove a guanyar unes eleccions presidencials (el més jove a prendre possessió va ser el president republicà Theodore Roosevelt, que va pujar a la presidència després de l’assassinat del president William McKinley el 1901.)  Una anècdota d’aquella campanya electoral es va produir quan varen fer el debat electoral entre els dos candidats, el primer que es va fer davant les càmeres de televisió. La gent que el va escoltar per la ràdio va afirmar que el debat l’havia guanyat Nixon, però la gent que el va veure per la televisió (aquella època ja era molt comú que totes les llars nord-americanes en tinguessin) va afirmar que l’havia guanyat en Kennedy. Això va ser degut sobretot a que Kennedy transmetia físicament més seguretat i ambició que el seu contrincant. El seu missatge electoral s’articulava al voltant del concepte de Nova Frontera, un programa basat en la rehabilitació del mite de la frontera: llibertat, individualisme, terra d’oportunitats i orgull nord-americà. En el seu discurs d’investidura, Kennedy va dir una frase que va passar a la història nord-americana:

No preguntis què pot fer Amèrica per tu, sinó què pots fer tu per Amèrica.

En el primer dia d’en Kennedy a la Casa Blanca va nombrar al seu germà petit, Robert Kennedy, fiscal general. La seva presidència, tot i ser breu (només va durar 1.000 dies) va ser marcada per l’intent de millorar la sanitat pública, per una gran millora econòmica que va permetre augmentar la inversió en ciència i tecnologia de cara a la carrera especial, sobretot en el projecte Apol·lo, i pels nous aires de joventut a la Casa Blanca. Tant John com Jacqueline veien la residència oficial com un espai dedicat a celebrar la història, la cultura i les arts nord-americanes i, per això, es convidaven a músics, actors i escriptors. La Jacqueline, que va precintar la seva personalitat i va decidir ser perfecte en la seva imatge externa, va impulsar la restauració de totes les sales de la llar presidencial perquè reflectissin la història i la creativitat nord-americana, i va convertir la Casa Blanca en centre de grans vetllades. Es va gastar molts diners en el seu look personal i va contractar al dissenyador de Hollywood Oleg Cassini perquè la vestís. Jackie va trobar-se amb el dissenyador de roba Oleg Cassini a l’hospital on acabava de tenir al seu fill John John. Cassini li va fer més de 100 vestits el primer any i més de 300 en tot el temps que va estar a la Casa Blanca, convertint a la Jackie en una icona de moda internacional. Els seus vestits eren imitats a tot arreu i, fins i tot, els grans magatzems feien servir maniquins amb el seu cabell.

Però si per una cosa es recorda al president Kennedy, a part del seu assassinat, és per haver ajudat ha eliminar la segregació racial donant suport a la formulació dels drets civils dels negres. El principi de la seva presidència Kennedy no estava interessat en els problemes racials i amb la lluita dels drets civils, ja que sempre havia viscut al nord del país i no coneixia realment els problemes reals de la segregació racial. Però Kennedy va anar canviant d’opinió quan es va tenir que enfrontar amb polítics del sud del país, que actuaven indiscriminadament contra la gent de color. No acceptava la violència que utilitzava la policia contra els negres i va demanar enèrgicament canviar les polítiques del sud. A més, va veure que el cap de la CIA, J. Edgar Hoover, que acabaria sent un seu enemic, perseguia activament al líder del moviment pro drets civils Martin Luther King, el qual Kennedy havia fet alliberar el 1961 i sentia certa simpatia per les seves idees de llibertat i tolerància. A partir d’aquell moment, Kennedy, que ja s’havia enemistat amb en Hoover, es va interessar cada cop més pels problemes racials que vivia el país, especialment en els Estats del sud, i en una reunió a la Casa Blanca amb en Luther King el va avisar del perill que suposava Hoover i li va recomanar que s’allunyés dels moviments comunistes amb els quals donava suport. Després de la reunió, Kennedy volia solucionar com fos aquell greuja que perseguia la història dels Estats Units després de la Guerra de Secessió i el 1963 va decidir que eliminaria per llei la segregació racial. Finalment, després de molts debats i manifestacions, el somni d’en Kennedy es va fer realitat amb la llei dels Drets Civils aprovada el 1964 amb el president Lyndon B. Johnson. Altres fets que varen marcar la seva presidència varen ser la invasió per part de la CIA de la Badia de Cochinos (tot i que ell mai va aprovar aquella operació, ja que va ser un llegat del president Eisenhower), la construcció del mur de Berlín i la seva estada a la ciutat alemanya el juny de 1963, on va dir la seva famosa frase davant de la Porta de Brandenburg;

Ich bin ein Berliner.

També cal remarcar que va impulsar l’exploració a l’espai prometen que arribarien aquella dècada a trepitjar la Lluna. Objectiu que es va aconseguir el 1969 quan Neil Armstrong va trepitjar per primer cop la Lluna. A més, Kennedy es va oposar a una guerra contra el Vietnam, tot i que va ser el primer President en enviar homes a l’antiga Conxinxina, i va intentar frenar el bel·licisme contra la Unió Soviètica. Aquesta postura antibel·licista segurament no va agradar gens als caps militars i a les empreses d’armament. Un dels punts més calents del seu mandat es va produir durant la Crisi dels míssils de Cuba. El 22 d’octubre de 1962, Kennedy va anunciar per televisió que els seus avions espia havien descobert l’existència de bases míssils nuclears soviètics a Cuba que apuntaven cap a Miami i, davant d’aquella amenaça directe, va ordenar el bloqueig naval a l’illa, a la vegada que exigia el desmantellament immediat d’aquesta base. Abans d’imposar el bloqueig va demanar que li compressin per ell cigars havans. Com a contrapartida, el següent dia, a Ankara, Turquia, varen començar a instal·lar-se els primers míssils nuclears nord-americans que apuntaven cap a Moscou. Ràpidament, desenes de governs es varen mostrar preocupats davant d’aquella greu crisi nuclear i alguns es varen oferir com a mediadors per evitar un holocaust nuclear. Durant els següents sis dies hi varen haver amenaces constants entre les dues potències, fins que el 28 d’octubre la crisi va ser solucionada per un acord directe entre en Kennedy i en Nikita Kruschev, el líder soviètic, que varen cedir a les seves demandes i varen permetre resoldre la pitjor crisi nuclear de la història. A nivell intern, Kennedy va intentar reduir els controls del FBI sobre els ciutadans nord-americans i, a mitjans de 1963, va plantejar la lleva de poder d’emissió de dòlars a la Reserva Federal. Gràcies als seus canvis, que varen ser més propostes que fets, Kennedy es va convertir en un President molt estimat pels nord-americans i era comú que la gent tingués a casa seva una fotografia penjada del president Kennedy. Però tot i ser molt estimat, les seves idees i aprovacions li varen provocar que tingués enemics poderosos. Una de les polèmiques del seu mandat varen ser les seves conegudes i sonores relacions extramatrimonials, sobretot va ser famosa la seva relació amb l’actriu Marilyn Monroe, tot i que només varen intimar un cop, morta en estranyes circumstàncies. Aparentment un suïcidi el maig de 1962. A més, va ser durant el seu mandat quan es varen donar les primeres accions directes dels nord-americans al Vietnam.

A nivell personal, Kennedy no va viure moments gaire feliços a la Casa Blanca: el 1963 va néixer el seu tercer fill, però va morir dos dies després. Amb el seu pare, tot i que l’ajudava enèrgicament a dirigir la presidència, van tenir una forta discussió política. A mig mandat, Joseph va patir un infart cerebral que el va deixar amb la part esquerre del seu cos paralitzat i no va poder parlar mai més.

La seva mort:

El 5 de juny de 1963, durant una trobada a la localitat texana d’El Paso, John Fitzgerald Kennedy, el vicepresident Lyndon B. Johnson i el governador de Texas, el demòcrata John Connally, van organitzar una visita presidencial de dos dies a l’Estat de Texas per obtenir fons per la campanya electoral de 1964. El 21 de novembre de 1963, Kennedy va aterrar a Texas en una vista que el va portar a San Antonio, Houston i Forth Worth. L’endemà, el 22 de novembre de 1963, Kennedy va morir assassinat a trets. Juntament amb la seva esposa i el governador Connally, es van traslladar amb una limusina descapotable des de l’aeroport de Love Field fins a Dallas Market Center, un centre comercial de grans dimensions on l’esperaven prop de 2.600 persones. Però la limusina no va arribar al seu destí, ja que a dos quarts d’una del migdia, a la plaça Dealy, Kennedy va rebre l’impacte de dues bales que van acabar amb la seva vida. El primer tret, disparat des d’una finestra del sisè pis del Dipòsit de Llibres de Texas, va impactar a l’esquena del President i la bala li va sortir per la gola. El segon, que el va matar, li va travessar el cap. El seu assassinat ha sigut objecte de molts debats, ja que mai s’ha aclarit ni les causes, ni qui ho va fer, ni per què ho va fer.  A més, el secretisme de la investigació va provocar desenes de teories com la de l’anomenada teoria de la bala màgica, que diu que una sola bala hauria tocat a en Kennedy i ferit a en Connolly en traçar una trajectòria impossible. Els investigadors van culpar de seguida al jove Lee Harvey Oswald, un antic franctirador de la Marina amb fortes connexions amb la Unió Soviètica (va ser detingut després d’assassinar un policia). La versió oficial i la versió de la comissió Warren (entre els seus membres de la comissió hi havia el futur president Gerald Ford) varen culpar de l’assassinat només a l’Oswald, que va morir uns dies després de l’assassinat quan era traslladat a una presó a mans d’un suposat admirador d’en Kennedy, en Jack Ruby, que molts creuen que va ser contractat per la màfia. Ruby sempre va negar està vinculat amb la màfia i fins i tot va passar les proves del polígraf. Mentre era detingut, Oswald sempre va negar haver assassinat al President i, inclús, va dir amb calma que al cap de pocs dies tothom s’oblidaria d’en Kennedy i que hi hauria un altre President.

Les hores després de la seva mort:

Quan Kennedy va rebre els trets mortals se’l va dur encara en vida a un hospital de Dallas, però el metge que el va atendre va veure que no podia fer res perquè clínicament ja era mort. Li faltava la meitat del cervell a causa del segon tret que va rebre al cap. Finalment, Kennedy va morir al cap d’uns minuts a l’hospital mentre la seva esposa Jacqueline Kennedy s’esperava sola en una habitació tètrica coberta de la sang del seu marit. Quan es va notificar la mort del President, els agents del govern nord-americà es volien emportar el seu cadàver de seguida i no volien deixar que la policia de Dallas autoritzés una autòpsia. Dins l’hospital es varen viure moments molt tensos entre la policia i els agents de Washington pel cos del President. Finalment els agents de Washington es varen emportar el cos del President al Air Force One per anar directament cap a Washington. Mentrestant, el vicepresident Lyndon B. Johnson, que també es trobava a Dallas (ell era de Texas i segons algunes informacions estava sent investigat per presumpte corrupció i es donava per acabada la seva carrera política després de les eleccions que s’havien de celebrar el novembre de 1964) volia jurar al càrrec de president dels Estats Units, tal i com li tocava segons la Constitució, i va fer totes les gestions possibles perquè el nombressin President aquell mateix dia. Johnson, que volia l’aprovació de la família Kennedy, tot i que no la necessitava ja que la Constitució nord-americana deixava clar que en cas de mort del President el vicepresident passa a ser el President, va trucar al germà d’en John, Robert Kennedy, que era en aquells moments Secretari d’Hisenda, perquè acceptés la seva presidència. Però Robert, que sempre va desconfiar d’en Johnson, tenia molt mala relació amb el vicepresident i no en va voler saber res i li va penjar el telèfon enfadat perquè no entenia aquella falta de tacte. Més tard, Robert va dir que quan Hoover el va trucar per notificar-li la mort del seu germà, aquest li va notificar mig rient. Davant d’aquella primera frustració, Johnson va amagar la veritat i va dir a tothom que tenia el consentiment d’en Robert per ser nombrat President aquell mateix dia.

Mentre Johnson feia tots aquells preparatius, en el Air Force One, amb el cos del president Kennedy a dins, es tenien ordres d’esperar al vicepresident Johnson, tot i que la majoria de la tripulació volia marxar perquè desconfiaven d’ell i era malvist per la majoria. Quan el vicepresident va arribar a l’avió, amb ell i anava una jutgessa i amiga de Johnson de Dallas, Sarah T. Hughes, per tal de que jurés oficialment el càrrec de President. Però Johnson, que no podia tenir més falta de tacte, no va voler jurar el càrrec de President sense  l’esposa d’en John Kennedy, la Jacqueline Kennedy,  ja que volia que les càmeres filmessin el jurament amb Jackie per demostrar que tenia el consentiment del clan Kennedy. Jacqueline va acceptar l’oferiment d’en Johnson a disgust. Encara portava el vestit rosa de Channel tacat de sang del seu marit.  Després de jurar el càrrec damunt la Bíblia, l’avió va poder enlairar-se cap a Washington. Durant aquelles hores de vol a dins l’aparell hi havia mal ambient perquè tothom considerava que el nou president havia sigut indecent.

A les 5:03 de la tarda, el Air Force One va arribar a Washington. Al cap d’una hora, a Dallas, el presumpte assassí d’en Kennedy, l’Oswald, va dir davant de la policia que era innocent i que només era un cap de turc. Tot i això, va confessar que va estar a l’edifici des d’on es va disparar al President perquè treballava allí. Després va cometre l’error de confessar que va viure durant un temps a la Unió Soviètica. Aquella nit, la FBI el va acusar formalment d’assassinar al president Kennedy i de ser membre del moviment comunista de Cuba, però l’Oswald va tornar a reiterar que era innocent i va demanar tenir assistència legal. L’endemà de l’assassinat, el 23 de novembre de 1963, va aparèixer pels mitjans de comunicació la dona de l’Oswald amb el seu fill per explicar que el seu marit tenia una arma igual que amb la que es va disparar al President i va assegurar que estava convençuda de que ell era l’assassí. Després, la FBI va explicar que el rifle amb el qual es va disparar al President era el de l’Oswald. Es va descobrir també aquell dia que la FBI va detenir a l’Oswald dues setmanes abans de l’assassinat per interrogar-lo sobre els seus moviments comunistes. Mentrestant, des de la presó de Dallas, l’Oswald es va queixar de que estava constantment davant de les càmeres de la televisió i va demanar que el deixessin canviar de roba. Aquell vespre, la policia de Dallas va anunciar que havia decidit traslladar a l’Oswald a una altra presó l’endemà, tot i que la policia no estava segura de que l’Oswald hagués actuat sol. A les 11:10 del matí del 24 de setembre de 1963, els policies de Dallas varen treure a l’Oswald de la comissaria per portar-lo a la presó municipal de l’Estat. A fora de la comissaria l’esperaven molts periodistes per gravar el moment del trasllat. Quan l’Oswald va sortir de la porta de la comissaria amb els policies, Jack Ruby, que es feia passar per periodista, li va disparar un tret i l’Oswald  va caure a terra mal ferit. De seguida es va cridar una ambulància  i se’l va traslladar cap a un hospital, on finalment va morir. Jack Ruby va estar tota l’estona vigilant a l’Oswald des de que havia sigut detingut el mateix dia.

L’enterrament:

Jacqueline Kennedy es va cuidar de tots els detalls de l’enterrament perquè tothom sabés que aquella era una tragèdia planetària: la col·locació de les autoritats, els gestos dels seu fills John John i Caroline, el vel que cobria el seu rostre… Pel seu desig, el fèretre del seu marit va ser transportat en el mateix carruatge que havia dut el fèretre del president Abraham Lincoln, President amb qui sempre se’l ha comparat. Kennedy va ser enterrat al cementiri d’Arlington, Washington. En canvi, l’Oswald va ser enterrat en una cerimònia íntima on només hi van assistir uns quants familiars i uns quants periodistes que van portar el fèretre.

Pels nord-americans John Fitzgerald Kennedy és el tercer president dels Estats Units més ben valorat, només per darrere dels presidents George Washington i Abraham Lincoln. El seu mite és tan gran que actualment és una de les figures més recordades de la història dels Estats Units.

Qui va assassinar al President?:

Un 55% de la població nord-americana creu que el govern nord-americà amaga informació sobre l’assassinat del President, un 89% dels nord-americans creuen que mai sabrem la veritat i el 71% dels nord-americans creu que l’Oswald no va actuar sol.

Sembla clar que l’Oswald va cometre al menys un tret aquell 22 de novembre de 1963. No tenim cap prova de que l’Oswald hagués treballat per la CIA, tal i com s’ha especulat, però s’ha de tenir en compte que unes setmanes abans havia intentat ingressar al DRE, un grup de cubans que volien lluitar contra el règim del dictador Fidel Castro i que estava en contacte amb la CIA. Oswald va viure a la Unió Soviètica des de 1959 fins al 1962, i va ser vigilat pel KGB. Quan va tornar als Estats Units ho va fer amb la seva esposa, que era russa. L’arma que va utilitzar la va comprar per correu amb un nom fals. Oswald era capaç de disparar tres trets amb 5,5 segons, tal i com es va disparar aquell dia, i per tant era possible que ho hagués pogut fer. Però per aconseguir disparar amb aquell temps s’havia de tenir, a més de l’habilitat, una sang fred impressionant i una precisió molt gran, que s’ha posat en dubte que tingués. Però s’ha de tenir en compte que l’Oswald, un expert amb el control de les armes, havia servit a la Marina i ja havia intentat assassinar abans quan a l’abril de 1963 va provar d’assassinar a un general nord-americà. A més, quatre hores després d’assassinar pressumptament al President va assassinar a un policia quan el volia interrogar. Oswald no va dubtar en disparar-li quatre trets, un d’aquests va ser en el cap mentre el policia estava a terra abatut. Al cap d’unes hores, Oswald va ser detingut en un teatre de Dallas on va posar resistència i va estar a punt de tornar a disparar a un altre policia. Quan la mare de l’Oswald va saber que el seu fill estava empresonat va anar a la policia per dir que si el seu fill havia comès aquell crim era perquè el govern li havia ordenat. Tot i aquesta afirmació, l’Oswald tenia molt mala relació amb la seva mare. Quan el va anar a visitar a la presó juntament amb la seva esposa, l’Oswald no va voler parlar amb la seva mare perquè l’odiava. Els policies que van interrogar a l’Oswald es van estranyar que estigués tan calmat i tranquil, i els va semblar que sabia el què havia de dir i fer en tot moment, com si algú li hagués ensenyat. Per tant continua sent un misteri si l’Oswald va actuar sol o ho va fer acompanyat o ho va fer sota les ordres d’algú.

L’autòpsia que li van fer en el cos del president Kennedy a Washington l’endemà de la seva mort no es va fer amb gaire rigor, i els metges de Dallas, que van tractar amb el cos del President minuts després de l’assassinat i amb el President encara viu, no coincideix amb l’autòpsia dels metges de Washington. Els metges de Dallas van dir que el tret que va rebre al cap li havien fet des de l’esquena i, per tant, era impossible que fos l’Oswald qui efectués aquell fatídic tret perquè ell va disparar des de l’edifici que estava davant del President. Aquesta teoria afirmaria que hi havia un segon tirador, però també s’ha de dir que els metges de Dallas no van investigar gaire perquè quan Kennedy estava a l’hospital de Dallas encara es trobava en vida i tenien alguna esperança de poder-li salvar la vida. Els metges de Washington, en canvi, van afirmar que el tret que va rebre al cap va ser disparat des de davant i, per tant, trencar amb la teoria d’un segon disparador, però també s’ha de dir que aquests metges quan inspeccionaven el cos tenien tota l’estona a uns quants generals que els vigilaven. També s’ha de dir que tots els investigadors i experts militars que van investigar el cas varen afirmar que els trets es van fer des de davant, però més tard altres investigadors i experts asseguren que el tret que li va tocar al cap es va fer des de darrere.

La Comissió Warren, una Comissió que es va crear més tard per esbrinar qui hi havia darrere de l’assassinat, va concloure que l’Oswald va actuar sol en l’assassinat, però se sap que la Comissió va cometre molts errors alhora d’investigar el cas, cosa que va fer créixer més teories de conspiracions. El 1979, el Comitè Selecte de la Cambra sobre Assassinats va creure que podia existir una conspiració. A més, la CIA va destruir algunes cartes de l’Oswald. Els principals conspiradors creuen que Kennedy va ser assassinat perquè no volia la guerra del Vietnam, tot el contrari que el seu vicepresident, que acabaria sent el President i que gràcies a la mort del president Kennedy va tenir tot el suport de les dues cambres, el Senat i el Congrés, i del poble nord-americà. Un cop assassinat el president Kennedy i amb Lyndon B. Johnson a la presidència, la guerra del Vietnam es va intensificar, fet que donaria molts milions de dòlars a la indústria militar.

Un 27% dels nord-americans creuen que qui està darrera de la mort del president és la màfia per la política del President, sobretot del seu germà i Fiscal del Estat Robert Kennedy contra ells. La teoria diu que la màfia van contractar primer a l’Oswald perquè matés al president i després van contractar a en Jack Ruby perquè el fes callar. Un cop va ser detingut Ruby va negar haver estat en contacte amb ells, i fins i tot va passar les proves del polígraf quan li van preguntar sobre la seva relació amb la màfia. Ruby va explicar que es pensava que si matava a l’Oswald no li dirien res. A més, el pare d’en John, en Joseph, estava en contacte amb la màfia i varen ajudar econòmicament al seu fill perquè fos president. A la màfia no li va fer gens de gràcia veure com aquell home a qui havien ajudat ara els perseguia a través del seu germà.

Un altre teoria diu que qui va assassinar realment el president nord-americà va ser el dictador cubà Fidel Castro. Castro va amenaçar al president Kennedy de que podia rebre un atac que acabés amb la seva vida. Però Castro va dir més tard que valorava molt al President i que, fins i tot, va admetre que havia sentit la seva pèrdua. Kennedy odiava a Castro, l’operació de la Badia de Cochinos li va fer molt de mal al President, i Castro odiava a Kennedy perquè havia volgut acabar amb ell. Però és molt complicat pensar que el dictador cubà hagués arribat a matar al President.

DSCF2085

Curiositats:

  • Kennedy era addicte al perill perquè es pensava que moriria aviat pel seu estat de salut i arriscava sense temor la seva vida. Aquesta addicció li va salvar la vida a ell i als seus companys durant la Segona Guerra Mundial quan una embarcació japonesa va partir per la meitat la seva embarcació i Kennedy va saltar l’aigua i va ajudar als seus companys a nadar durant quatre hores fins a una illa deserta. Gràcies a la seva heroica actuació Kennedy va ser condecorat i va ser reconegut als Estats Units, i es podria dir que va ser el seu primer pas cap a la presidència dels Estats Units.
  • Kennedy va tenir que prendre esteroides per guanyar pes, ja que era molt prim.
  • Tot i ser el President més jove de la història dels Estats Units i tenir un aspecte saludable, Kennedy tenia una salut molt dèbil, i segurament va ser dels presidents més malalts de tots.
  • En el seu diari, Kennedy va escriure que no hi havien evidència completa de que el cos que s’havia trobat a Berlín en acabar la Segona Guerra Mundial fos el de l’Adolf Hitler.
  • Kennedy es va comprar 1.200 cigarros havans poques hores abans de firmar l’embargament contra Cuba.
  • Quan va ser President va utilitzar Hisenda per atacar als seus enemics polítics.
  • Kennedy va comprar un gos de la Unió Soviètica pel seu fill John Kennedy Jr.
  • Es diu que el moment més feliç entre la Jacqueline i en John va ser quan varen ocupar la Casa Blanca. Sobretot després de la mort de la Marilyn Monroe el 1962.
  • Jacqueline Kennedy no va suportar mai que tiressin fotografies als seus fills perquè no volia que els utilitzessin per la política, però quan Jacqueline estava de viatge Kennedy demanava en els seus serveis secrets que portessin als seus fills per tirar-los fotografies.
  • Kennedy admirava al compositor Pau Casals per l’actitud del violoncel·lista català davant les restriccions a la llibertat. Quan va ser escollit president el 8 de novembre de 1960, el compositor català li va escriure una carta per felicitar-lo, seria la primera que rebria el jove president. Els dos es varen continuar enviant cartes i el músic va ser convidat a la Casa Blanca. La vetllada va ser retransmesa en directe per la ràdio i enregistrada en disc, i va suposar una fita personal per al català Pau Casals i tot un èxit mediàtic. El cap de 50 anys d’aquella trobada, en el Kennedy Center de Washington es va retre homenatge al músic català. Kennedy li va concedir la Medalla Presidencial de la Llibertat, però no li va poder entregar personalment en ser assassinat.
  • En un viatge oficial a París de la parella, el president Charles de Gaulle va quedar enlluernat per la Jacqueline, però en canvi considerava a en John com un aprenent de perruquer. Jackie no li va agradar gens a l’antic coronel francès.
  • Encara avui en dia no està clar si Jacqueline duia a Dallas el 22 de novembre de 1963 un car Channel autèntic o una còpia per evitar les crítiques que l’acusaven de malbaratament.
  • Dies després de l’assassinat, el fundador d’aquest bloc, el vigatà Josep Romeu Bisbé, va enviar una carta a la delegació nord-americana expressant el seu condol i admiració cap al desaparegut president nord-americà.

Vasili Ivánovich Chuikov, tinent general de l’exèrcit soviètic

Vasili Ivánovich Chuikov va néixer el 12 de febrer de 1900 en una  família pagesa. Va treballar com de botons i d’aprenent de botiguer. El 1917 va participar en la revolució bolxevic, es va allistar a l’exèrcit roig el 1918 i va ingressar al partit comunista el 1919. Pocs mesos després va lluitar en la guerra civil com a cap d’un regiment i en la guerra entre Rússia i Polònia. Un cop acabat el conflicte es va assistir a l’elitista Acadèmia Militar Frunze, i a partir del 1926 va treballar com a agregat militar a Xina durant els següents 11 anys.

Durant la Segona Guerra Mundial va ser tinent general de l’exèrcit soviètic i va ser nombrat dos cops heroi de la Unió Soviètica, el 1944 i el 1945. En Chuikov va ser un dels protegits d’en Gregory Zhukov i va combatre en la polonesa i va comandar un exèrcit en la invasió a Finlàndia. La invasió alemanya el va agafar a Chungking, la Xina, on estava intentant esbrinar les intriges al voltant del líder xinès Chiang Kai-Shek. A la primavera de 1942 va tornar a la Unió Soviètica i durant sis setmanes va actuar en el 64ª Exèrcit del general Shumilov mentre lluitaven contra el 4ª Exèrcit Panzer alemanya a l’estepa del sud-oest de Stalingrad. Tot i les retirades, en Chuikov sempre va confiar en la victòria i va comandar el 62è Exèrcit soviètic a la batalla de Stalingrad defensant la banda dreta del riu Volga. Després, amb l’ofensiva soviètica, va alliberar el sud d’Ucraïna i, al capdavant del 8ª Exèrcit va envair Polònia i va conduir les seves tropes fins a Berlín. En Chuikov va destacar per la seva extrema violència amb els seus companys, havia arribat a colpejar amb un gran pal que sempre portava a aquells oficials que el disgustaven. També era una persona molt descuidada en si mateix i sovint el confonien amb un soldat ras d’infanteria perquè no es vestia com un comandant i sempre anava despentinat.

Després de la guerra va ser recompensat amb les condecoracions més importants i va ser nombrat Mariscal de la Unió Soviètica, i del 1948 al 1953 va ser comandant de les forces soviètiques d’ocupació a Alemanya. El 1969 va volar a Washington per representar a la Unió Soviètica en els funerals d’en Dwight D. Eisenhower. Retirat de la vida professional, va passar als seus últims dies a la seva datxa en el camp a prop de Moscou. En Vasili Chuikov va morir el 18 de març de 1982 i va ser enterrat en el Memorial de la Batalla de Stalingrad, el Mamáyeu Kurgán.

William Bullit, l’ambaixador nord-americà a França

William Bullit va néixer el 25 de gener de 1891 a Filadèlfia. Per part del seu pare descendia d’emigrants  protestants francesos del segle XVII que portaven el cognom de Boulet. Bullit estava emparentat amb George Washington, Patrick Henry i la princesa índia Pocahontes. Per part de la seva mare els seus avantpassats eren alemanys i jueus, entre ells Samuel Gross. Els Bullit tenien una categoria social i un nivell de vida alt. De ben jove Bullit va aprendre alemany a Munic i francès a casa seva perquè la seva mare li parlava amb aquesta llengua.

Bullit va estudiar a la Universitat de Yale, però quan va morir el seu pare va estudiar Dret a Harvard. Quan va començar la primera guerra mundial va treballar de periodista i quan va acabar la guerra treballava en el Departament d’Estat, on es va convertir en especialista en assumptes europeus i de la Rússia revolucionària. Bullit va viatjar amb el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, a Versalles per celebrar les conversacions de pau. Quan es va firmar la pau, Bullit va viatjar a Moscou per avaluar el nou règim soviètic. Durant aquell temps va fer molts viatges, però per culpa d’aquella intensa vida es va divorciar i es va casar amb la viuda del comunista John Reed. Els seus enfrontaments amb el govern nord-americà li varen portar a no ser una figura rellevant durant aquell temps.

El 1932 va treballar en la campanya electoral de Franklin Delano Roosevelt i es va convertir en el conseller d’assumptes exteriors del nou president. Les seves amistats amb el règim soviètic i la seva admiració per la Revolució d’Octubre el va portar a ser ambaixador de la Unió Soviètica del 1933 al 1936, però va estar en desacord amb el govern de Iosif Stalin. Quan va abandonar l’ambaixada va quedar horroritzat del règim de Stalin. El 1936 va ser nombrat ambaixador de França pel seu antifeixisme i per les seves connexions. Bullit va ser el primer ambaixador nord-americà que era capaç d’expressar-se amb la llengua local.

A França, Bullit va viure d’una manera luxosa, els francesos el coneixien com l’ambaixador champagne degut a les seves luxoses recepcions que es pagava de la seva butxaca. El 1938 Bullit estava disposat a negociar amb els nazis, però quan va esclatar la guerra va informar al president dels Estats Units de la invasió a França i va demanar entrar a la guerra contra Alemanya. Quan les tropes alemanyes varen conquerir Paris, Bullit va deixar l’ambaixada. Del 1942 al 1943 va ser ajudant del secretari d’Estat de la Marina, i del 1944 al 1945 es va allistar en el 1er exèrcit francès amb el grau de comandant.

Quan va deixar l’ambaixada va escriure llibres en què explicava els perills del feixisme i del comunisme. El 1954 va escriure un article on demanava als Estats Units que ataquessin a la Xina comunista i a la Unió Soviètica amb bombes.

William Bullit va morir a Neuilly, França, el 15 de febrer de 1967.

Dwight D. Eisenhower

En Dwight David Eisenhower va néixer el 14 d’octubre de 1890 a Denison, Texas. Els seus avantpassats provenien d’Alemanya i varen emigrar el 1741 cap a Pennsilvània. La seva mare era testimoni de Jehovà i a la seva casa es reunien membres del grup entre 1896 i 1915. De ben jove, Eisenhower va ingressar a l’Acadèmia Militar dels Estats Units de West Point. Durant la seva joventut semblava que es dedicaria al futbol americà, inclús va sortir a la premsa per un espectacular touchdown que va fer el 1912, però aquell mateix any va patir una greu lesió en el genoll esquerre quan jugava un partit entre l’Exèrcit contra el Tufts, fet que el va apartar dels terrenys de joc després d’ingressar set vegades a l’hospital durant uns quants anys. A partir de llavors va dedicar la seva vida a la formació militar. Eisenhower va participar el 1917 en la Primera Guerra Mundial en un nou cos de blindats. Després de la guerra es va fer molt amic d’en George Patton per les seves aficions amb els tancs i per les seves idees de la guerra mòbil.

Durant la Segona Guerra Mundial va ocupar diversos càrrec, entre ells el de cap d’Estat Major, càrrec que ocupava en Douglas MacArthur a Filipines, i general el 1941. Després de l’atac de Pearl Harbor va desenvolupar un important paper en la intervenció aliada a Europa i el juny de 1942 es va traslladar a Londres i va ser el responsable d’organitzar el desembarcament al nord de l’Àfrica el novembre de 1942, la conquesta de Tunísia, la invasió a Sicília i Itàlia l’Operació de Normandia el 6 de juny de 1944. Gràcies a la seva habilitat diplomàtica va frenar els enfrontaments entre comandaments britànics i nord-americans i va ser elegit amb el càrrec de comandant suprem de les tropes aliades en el front occidental. El president Franklin Delano Roosevelt el va elegir com a comandant suprem entre prop de 1.300 generals de l’exèrcit nord-americà perquè no només era un líder natural segons el President, sinó que també era un militar dotat d’un instint polític excepcional. L’última setmana de desembre de 1944 va ser elegit per la revista Time com el seu Home de l’Any.

Al final de la guerra molts dels jerarques nazis com en Heinrich Himmler o en Hermann Göering van voler negociar amb ell una aliança per lluitar contra els soldats soviètics, però Eisenhower mai va acceptar entrevistar-se amb ells. Es diu que l’Otto Skorzeny tenia un pla per assassinar-lo, però el mateix Skorzeny ho va negar. Curiosament, Eisenhower va considerar que no tenia importància la conquesta de Berlín i va deixar abandonada la capital del Reich als soviètics. El maig de 1945 va rebre a Reims la capitulació dels alemanys. Durant la seva estada a Europa va estar acompanyat sempre per la seva fidel secretària i confident Kay Summersby, que se li va insinuar en més d’una ocasió i, segons sembla, Eisenhower no la va acceptar mai com a amant i en retornar als Estats Units va tornar amb la seva esposa.

Després de la guerra , tot i que havia confessat que el seu Pla número 1 era seure a la riba d’un tranquil riu per pescar, va ser successivament cap d’Estat Major de l’exèrcit nord-americà, president del comitè de caps d’Estat Major, president de la Universitat de Colúmbia i cap suprem de les forces de l’OTAN. Gràcies a la fama que va aconseguir durant el conflicte va començar la seva carrera política dins de les files del Partit Republicà, tot i que el Partit Demòcrata també el volia dins de les seves files. El novembre de 1952, en Dwight Eisenhower va guanya les eleccions presidencial i va ser elegit  34º president dels Estats Units d’Amèrica , càrrec que va exercir del 1953 al 1961, se’n reelegit el 1956 . Els seus dos mandats són coneguts per ser molt conservadors, pels seus enfrontaments amb la Unió Soviètica, que ja havien començat amb l’administració del president Harry S. Truman, per posar fi a la guerra de Corea, per la posada en marxa del Pla Marshall, per la intervenció militar en tots els països de l’Extrem Orient amenaçats pel comunisme i per acceptar una política coneguda com la cacera de bruixes, la persecució de comunistes als Estats Units impulsada pel senador Joseph McCarthy. En els últims anys del seu mandat encara es varen tensar més les relacions amb la Unió Soviètica per culpa de Cuba després del cop d’Estat del revolucionari Fidel Castro. Després del seu mandat va ser substituït per en John Fitzgerald Kennedy. Abans d’abandonar al càrrec de President va dir que el país tenia que estar en alerta per l’augment de poder de la indústria militar. En Dwight D. Eisenhower va morir el 28 de març de 1969 a Washington.

Curiositats:

Abans de ser comandant en cap de les forces aliades, Eisenhower no havia disparat mai una pistola.

Eisenhower va ser conegut popularment com a Ike.

Durant tota la seva vida va ser admirador d’Aníbal,

Eisenhower no havia agafat mai un telèfon fins després de la seva presidència, i quan en va agafar un per primer cop va preguntar que era el soroll que feia quan es despenjava.

Quan era President va contractar un famós actor de Hollywood de westerns perquè actués per la festa privada del seu net.

Sempre portava a la seva butxaca set monedes de la sort que sovint tocava perquè li portessin la buscada sort.