L’Ordre Neró

L’Ordre Neró va ser una ordre promulgada per l’Adolf Hitler el 19 de març de 1945 per practicar la política de terra cremada a Alemanya amb l’objectiu de que els seus enemics no poguessin aprofitar el potencial econòmic del Tercer Reich. L’Ordre només va ser complerta a mitges i molts alts càrrecs, com l’Albert Speer, no varen estar d’acord amb aquesta ordre i varen fer tot el què varen poder perquè no es complís.



Conferència de Ialta

La ciutat de Ialta:

Ialta és una ciutat de la Unió Soviètica encaixada en un amfiteatre natural entre el mar Negre i les muntanyes de Crimea. El 1920, per decret d’en Vladimir Lenin, es va convertir en un balneari per obrers. Durant l’Operació Barbarroja la ciutat va ser ocupada pels alemanys. Tres anys després la ciutat va ser alliberada i els soldats de l’exèrcit soviètic varen refer ràpidament la ciutat. Varen omplir els cràters de les bombes, varen re-equipar les cases desmantellades. 1.500 vagons de tren varen transportar des de Moscou catifes, vidres per les finestres.

La Conferència:

La Conferència de Ialta va ser una reunió dels tres dirigents Aliats: el primer ministre Winston Churchill, el president Franklin Delano Roosevelt i el dictador Iosif Stalin, celebrada a Crimea del 4 al 11 de febrer de 1945. Es va parlar del futur d’Alemanya davant la imminent derrota: rendició incondicional, partició d’Alemanya en quatre zones d’ocupació (Gran Bretanya, Estats Units, Unió Soviètica i França), dissolució de l’exèrcit alemany i de la seva industria d’armament, i inici de la instauració de l’ONU. Alemanya havia de ser desnazificada i els criminals de guerra havien de ser jutjats. Stalin va aconseguir que s’acceptés que la frontera soviètica fos avançada fins a la línia Curzon i que Polònia rescabalés ampliant-se cap a l’oest, fins a la línia Òder-Neisse a expenses del territori alemany. En aquest punt hi va haver fortes discussions, ja que els nord-americans i els britànics només acceptaven el Òder, no el Òder-Neisse.

Els britànics es varen allotjar en el castell Alupka, una imponent construcció del segle XIX. La regió de Crimea havia quedat tant devastada pels combats i la retirada alemanya que les autoritats soviètiques varen tenir que fer reparacions fins a última hora per aquella reunió, tot i la misèria total de la població civil. Es varen contractar xefs, cambres, donzelles de cambra i maitres, i es va comprar roba blanca, llits, cortines, plats i vaixelles de plata dels Hotels Metropol, Nacional, Splendide i Moscu. Cada nit un comboi rus buscava en granges, cases d’hostes i escoles miralls per afaitar, palanganes, penjadors, rellotges i pintures. Guixaires, lampistes, pintors, electricistes i vidriers treballaven les 24 hores del dia. 500 presoners de guerra romanesos varen plantar arbusts i flors semi-tropicals. En Churchill va atorgar a aquests palaus d’estiu el nom de La Rivera del Hades. Quatre regiments soviètics varen salvaguardar la seguretat de la zona, a més de 160 caces, diverses bateries antiaèries i 620 homes, reforçats per un cos de guarda-espatlles personal per Stalin de 12 georgians amb metralladores. A un diàmetre de 20 quilòmetres de la ciutat es varen dur a terme 74.000 controls de seguretat i es varen arrestar a 835 individus sospitosos. Tres cercles concèntrics de sentinelles rodejaven els complexes soviètic, britànic i nord-americans, i els boscos varen quedar plans d’agents. Tot i aquesta enorme seguretat posada pel govern soviètic, espies amb micròfons ocults i direccionals varen arribar també de Moscou amb el propòsit d’escoltar totes les conversacions privades.



Les Nacions Unides

El terme Nacions Unides va ser utilitzat per primer cop durant la Segona Guerra Mundial per referir-se a aquells països que s’havien aliat encontra les potències de l’Eix: Alemanya, Itàlia i Japó. El primer intent d’establir de manera permanent les Nacions Unides va ser en una conferència a Dumbarton Oaks, Washington D.C., on representants de les quatre grans potències, els Estats Units, la Unió Soviètica, la Gran Bretanya i la Xina, es varen reunir entre el 21 d’agost fins al 7 d’octubre de 1944 per fer uns esborranys dels projectes preliminars del món després de la guerra. Aquests projectes pel món de postguerra es varen discutir amb més detall en la Conferència de Ialta, el febrer de 1945, i les decisions preses en aquella reunió varen constituir la base de les negociacions en la Conferència de les Nacions Unides, celebrada a San Francisco, dos mesos després. La Carta de les Nacions Unides va ser firmada per 51 Estats el juny, i va entrar en vigor el 24 d’octubre de 1945.

Els objectius bàsics de les Nacions Unides varen ser el manteniment de la pau i la seguretat internacional, el desenvolupament de relacions amistoses entre els Estats basant-se en els principis de drets iguals davant la llei i d’autodeterminació, i el fonament de la cooperació internacional per resoldre problemes internacionals, socials, econòmics, culturals i humanitaris. La idea era fomentar una organització que tingués més èxit que l’antiga Societat de Nacions que havia fracassat estrepitosament. Un cop firmat els objectius es va crear un consell permanent on 5 països tenien dret a veto sobre certes decisions: Estats Units, la Unió Soviètica, França, Gran Bretanya i la Xina. La idea del veto era per intentar equilibrar certes relacions de poder, tot i que les tensions es varen desenvolupar igual en el futur. El 1950 la seu de les Nacions Unides es va instal·lar definitivament a Nova York i des d’allí els Estats membres de l’ONU i altres organismes vinculats deliberen i decideixen sobre temes signiicatius i administratius en reunions periòdiques celebrades durant l’any. Des de bon principi, el número de països membres va créixer ràpidament fins arribar a casi la totalitat del món. Actualment l’ONU compte amb 196 membres, entre ells Palestina que és un Estat observador, i els sis són els idiomes oficials: l’àrab, el xinès, el mandarí, l’espanyol, el francès, l’anglès i el rus. En els últims anys ha tingut dos debats intensos sobre el final al bloqueig de Cuba i el reconeixement de Palestina com Estat sobirà.  Les Nacions Unides té un número considerable de soldats anomenats els Cascs Blaus i són les forces que han participat en diverses accions humanitàries a zones de caos a l’Àfrica, Haití i en els Balcans.



NSFO

La NSFO, la Nationalsozialistischer Führungsoffizier, varen ser uns oficials nacionalsocialistes d’entrenament psicològic. Aquesta cos va ser creat el desembre de 1943 per ordres de l’Adolf Hitler per reforçar la moral de les tropes alemanyes.

Faisans Daurats, Goldfasanien

Els Faisans Daurats sobrenom donat als oficials nazis que duien un uniforme rogenc, encarregats de l’administració dels territoris de l’Est. Per extensió, es coneixien així als dirigents nazis que s’aprofitaven del sistema per traficar en un mercat negre en plena expansió. Aquests privilegiats vivien en un luxe insultant, que va ser vist cada cop pitjor per la població a mesura que avançava la guerra.

L’Ordre Nou

El tema de l’Ordre Nou va aparèixer per primer cop a l’estiu de 1940 després de la caiguda de França, quan el 27 de setembre de 1940 el pacte tripartit va proclamar oficialment la constitució d’un Ordre Nou dirigit per Alemanya i Itàlia. Aquest ordre, absolutament desigual, va crear una Europa política, econòmica i socialment sotmesa al Reich alemany.

Políticament aquest ordre desigual garantia a Alemanya l’hegemonia sobre Europa a la vegada que imposava als països dominats diferents estatus que anaven des del protectorat, a l’Estat vassall ocupat, passant per l’Estat vassall amb administració pròpia i de països aliats transformats generalment en satèl·lits. El novembre de 1942, tot i dominar tot Europa, l’Adolf Hitler no va donar en els territoris conquerits més que estatuts temporals, retardant l’Ordre Nou per després de la victòria.

Econòmicament, en Hitler pensava fer a Europa autosuficient gràcies a una divisió del treball que reservava a la indústria i a les finances per Alemanya i als països annexionats de raça superior, relegant els demés països ocupats i les races inferiors, entre ells els francesos, a la activitats agrícoles. El Reichsmark havia de ser la moneda de referència. Berlín havia de substituir Londres i París com a centre de la borsa. Les indústries pesades havien de passar a la tutela del complex de les Fàbriques Hermann Göering.

En l’aspecte racial es tractava d’aplicar els criteris nazis al conjunt d’Europa: eliminació dels no desitjables i, a canvi, traslladar a Alemanys els joves de tipus ari.

La Llei de Préstec i Arrendament

Després de la caiguda de França el juny de 1940, en Franklin Delano Roosevelt va seguir una política de subministrament a la Gran Bretanya de material militar que requeria per lluitar contra Alemanya. Com que la dependència d’aquestes importacions creixia, el desembre de 1940 en Winston Churchill va proposar un acord per què les nacions aliades obtinguessin mercaderies essencials i material dels Estats Units que ho pagarien després de la guerra. El març de 1941, el Congrés va aprovar la Llei de Préstec i Arrendament i va concedir a en Roosevelt plens poders per proporcionar béns i serveis a qualsevol país que el President considerés vital per la defensa dels Estats Units. El novembre de 1941 es varen assignar casi 13.000 milions de dòlars. Tot i que la Gran Bretanya tenia l’oportunitat d’incrementar la quantitat d’importacions nord-americanes, la seva pròpia producció de guerra havia sigut incrementada durant aquest període, però els aliments i el petroli procedents dels Estats Units eren crucials per la seva supervivència.

L’acord de Préstec i Arrendament va ser suspès per en Harry S. Truman el 24 d’agost de 1945, tot i que la Gran Bretanya encara estava sota contracte per rebre grans quantitats de productes nord-americans pels que tenia que pagar en dòlars. Gran Bretanya no va ser l’única beneficiària del decret llei, la Commonwealth i la Unió Soviètica i altres nacions aliades també es varen convertir en destinatàries de l’ajuda nord-americana. Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units varen entregar tecnologia militar als països Aliats per la suma de 46.000 milions de dòlars. Gran Bretanya va rebre 30.300 milions. La Unió Soviètica va rebre tecnologia de defensa per la suma de 9.800 milions, França 1.400 milions i Xina 631 milions. En total, Estats Units va subministrar armes a 42 països. Del 22 de juny de 1941 fins al 20 de setembre de 1945, Estats Units va entregar 14.798 avions, 3.364 tancs lleugers, 10.748 tancs mitjans, més de 5.000 canons autopropulsats. 43.728 jeeps i més de 409.526 camions de tots tipus.

L’ajuda nord-americana a la Unió Soviètica:

Tres mesos després de que comencés l’Operació Barbarroja, els nord-americans varen començar l’enviament massiu d’ajuda a la Unió Soviètica. Els soviètics varen rebre, per exemple, una quantitat de carn enllaunada tant gran com per donar de menjar a tots els seus soldats, 13 milions de botes i, el més important, vehicles com camions i jeeps. Una curiositat va passar amb les USA pintades en les capotes d’alguns vehicles. Els soviètics varen aprovar que aquell material portés aquelles lletres perquè per ells serien les sigles de Ubliyat Sukensyna Adolfa, o sigui, Mata a aquest fill de puta d’Adolf. Tot i la gran importància que va tenir aquella ajuda, els soviètics varen intentar denigrar la rellevància del Préstec i Arrendament per sostenir l’esforç de guerra soviètic.

Parell de botes: 15.000.000.

Avions: 14.795.

Canons AA: 8.218.

Tractors: 8.700

Metralladores: 131.633.

Locomotores: 1.981.

Vagons de ferrocarril: 11.155.

Tones de vies ferroviàries: 540.000.

Tones de petroli: 2.670.000.

Tones de cuir: 49.000.

Camions de tot tipus: 375.883.

Rodes: 3.786.000.

Cable telefònic: 1 milió de quilòmetres.

 

 

Els paràsits o els Volksschädlinge

Els paràsits varen ser una categoria d’indesitjables perseguits legalment pels nazi a partir d’un decret del 5 de novembre de 1939. Es consideraven paràsits als que s’aprofitaven de la comunitat alemanya sense cap contrapartida: vagabunds, criminals, traficants, però també minusvàlids i jueus arruïnats en la Nit dels Vidres Trencats.

El Cercle Kreisau

El Cercle Kreisau va ser un grup clandestí de tendència socialista contrari al nazisme que es reunia tant a la ciutat de Kreisau com a Berlín. El Cercle s’inspirava molt en l’idealisme del moviment juvenil alemany, els filòsofs socialistes i cristianes, i de les experiències de la postguerra i l’auge del nacionalsocialisme. En Helmuth James Graf von Moltke i en Peter Graf Yorck von Wartenburg varen ser els principals actius del Cercle i, a diferència del grup d’en Karl Goerdeler, no tenien cap desig de mantenir l’hegemonia alemanya en el continent. Pensaven en un futur en el que les sobiranies nacionals cedirien pas a una Europa federal que seguiria el model dels Estats Units. Eren molt conscients de que Alemanya hauria de fer concessions territorials, a més de pagar indemnitzacions pels crims que havia comès el règim nazi. El seu concepte d’Estat es basava principalment en els ideals socials i cristians alemanys, i aspiraven a la democratització des de baix a través de comunitats amb autogovern basades en la justícia social garantida per un Estat central que fos com una organització pels interessos localitzats d’una estructura federal. Però les idees del Cercle Kreisau eren excessivament utòpiques i no tenien armes per defensar-les i tampoc tenien accés a l’Adolf Hitler per eliminar-lo. A més, no tots pensaven de la mateixa manera sobre com havien d’acabar amb en Hitler. En Von Moltke, per exemple, s’oposava a assassinar-lo. Després de l’atemptat del 20 de juliol de 1944, els nazis varen perseguir els membres del Cercle, com en Von Moltke, que la majoria varen ser assassinats.

Govern General

Part de Polònia que ni el Reich ni la Unió Soviètica es varen annexar, el govern general per les províncies de la Polònia ocupada es varen convertir en una unitat territorial administrativa civil alemanya d’octubre de 1939 fins el gener de 1945, i varen comprendre cinc districtes: Cracòvia, Varsòvia, Radom i Lublin, als que a partir d’agost de 1941 s’hi va afegir la província ucraïnesa de Lemberg.

Next Page »