Iwo Jima

A l’illa d’Iwo Jima, propera a Japó, es va produir una de les últimes batalles entre els soldats nord-americans i els soldats japonesos. 70.000 marines nord-americans es varen enfrontar contra 30.000 soldats japonesos. Els marines varen patir 6.000 morts i 19.000 ferit, mentre que els japonesos varen perdre a 20.703 homes.



Katin

La massacre de Katin:

La massacre del bosc de Katin es coneix com un assassinat en massa de militar, intel·lectuals i civils polonesos duta a terme pel NKVD comandat per en Lavrenti Beria entre abril i maig de 1940, després de la invasió de Polònia per part de l’exèrcit soviètic. La proposta, feta per en Beria, va ser aprovada el 5 de març de 1940 per en Iosif Stalin i els altres membres del politburó. En la massacre varen morir 21.768 persones en el bosc de Katin, actualment territori rus, i en les ciutats pròximes com Kalinin i Khàrkiv. 8.000 de les víctimes eren militars presoners de guerra, 6.000 eren policies i la resta eren intel·lectuals presoners i acusats de ser sabotejadors, espies, terratinents, advocats. Quan tot semblava oblidat, a l’abril de 1943 les autoritats alemanyes varen anunciar el descobriment en els voltants de Katin, a l’oest de la Unió Soviètica, d’unes fosses comuns que contenien milers de cadàvers pertanyents sobretot a oficials polonesos, i varen acusar als soviètics de la seva execució. Els soviètics varen negar rotundament la seva responsabilitat i varen acusar als nazis de ser els autors de la massacre. Avui sabem que els milers de cossos trobats a Katin varen ser assassinats pel NKVD a la primavera de 1940. Fins al 1990 la Unió Soviètica no va reconèixer la seva responsabilitat en la massacre.



El Dnièper

El Dnièper és el quart riu més llarg d’Europa i el més important d’Ucraïna.

Durant la Segona Guerra Mundial, el riu va servir com a frontera geogràfica, fet que va conduir a que es produïssin diversos combats al voltant del Dnièper. El combat més important al voltant del riu va passar l’any 1943 en la batalla coneguda com la Batalla del Dnièper, on 4 milions de soldats dels dos bàndols es varen enfrontar en un front de 1.400 quilòmetres. Després de la caiguda d’Oriol i Belograd i la pèrdua definitiva de Khàrkiv, l’Adolf Hitler va acceptar la retirada de la Wehrmacht a darrera de les ribes del riu Dnièper i va ordenar fortificar la zona del riu. L’objectiu era construir un sistema defensiu que frenés l’avanç soviètic i permetés a l’exèrcit alemany recuperar-se de les impressionats pèrdues patides. Aquesta línia es va anomenar Línia Panther-Wotan, però aquest pla va ser massa ambiciós per la falta de recursos i la pressió soviètica en totes les zones del front.



Les illes Salomó

Les illes Salomó són un arxipèlag volcànic, compost per 7 grans illes i 10 de petites, que s’estenen en dues cadenes paral·leles de nord-oest a sud-est, a una distància de 600 milles des de Baku, a la punta nord-oest de la cadena, a Sant Cristòbal, a l’extrem sud-est. Guadalcanal es troba immediatament després de l’illa, en la cadena sud-est. Muntanyosa, plena de trencades i barrancs, coberta per selves, i planes tropicals amb herbes més altres que un home, el clima de Guadalcanal, vaporós i humit, és propici per la malària, el dengue, el tifus, la disenteria i de moltes malalties tropicals.

A l’agost de 1942 els nord-americans varen començar una ofensiva a Guadalcanal per conquerir l’illa, juntament amb totes les Salomó, per tal d’evitar que els japonesos poguessin atacar des d’allí Austràlia. El 1943, després d’horroroses batalles, els nord-americans es varen fer amb el control de l’illa i a partir de llavors varen començar a tenir el control del Pacífic. Els nord-americans no varen fer molts presoners japonesos en la batalla de Guadalcanal, ja que la majoria moria lluitant o es suïcidava.

Guadalcanal

Guadalcanal és una petita illa de les illes Salomó.

La Segona Guerra Mundial:

Durant la guerra l’illa ser molt important pels japonesos perquè des d’allà es podia bombardejar Austràlia. Veient que els japonesos es volien apoderar de Guadalcanal per construir-hi una base per la posterior invasió d’Austràlia, 10.000 marines nord-americans varen desembarcar l’illa el 7 d’agost de 1942 començant una sagnant i brutal batalla. Tot i l’èxit del desembarcament, els nord-americans no varen aconseguir obtenir la superioritat naval de tota la zona, fet que provocarà que els japonesos tornin a lluitar en la jungla de l’illa. La batalla va ser brutal no només per les elevades baixes dels dos bàndols, sinó pels factors extres com el clima infernal, els mosquits, els centenars de serps verinoses, les pluges i la densa vegetació. El combat, protagonitzat per 60.000 nord-americans i 36.000 japonesos, es va allargar fins al febrer de 1943, on més de 7.000 nord-americans i 31.000 japonesos varen perdre la vida. El triomf de Guadalcanal per part dels Estats Units va ser vital perquè varen poder passar a la contraofensiva en el Pacífic, mentre que els japonesos varen tenir que anar abandonant les seves idees expansionistes sobre Austràlia

Saint-Pierre i Miquelon

Saint-Pierre i Miquelon és un arxipèlag de l’Amèrica del Nord compost per dues illes principals i més d’una desena de petits illots, situat a l’entrada del golf de Sant Llorenç, davant la costa canadenca de Terranova, a l’Atlàntic nord. Aquest territori havia sigut pretès tan pels Estats Units com per Canadà, tot i que històricament aquestes illes havien estat en disputa entre França i la Gran Bretanya, sent els francesos els qui més temps les varen ocupar. Les illes depenien de la pesca del bacallà durant els últims quatre segles, i en les últimes dècades es va començar a desenvolupar el turisme. La seva bandera conté una embarcació groga o daurada que representa la nau Grande Hermine en la qual va arribar en Jacques Cartier a l’Illa de Saint Pierre i tres banderes més: la bandera del País Basc, ja que els pesquers bascos paraven en aquestes illes per realitzar les seves activitats, la bandera de Bretanya i de Normandia fent referència a la gran influència que varen tenir a les illes aquests territoris.

El 24 de desembre de 1941, una petita flota de la França Lliure guiada pel submarí Surcouf va agafar el control de les illes sense trobar resistència. En seguit, en Charles de Gaulle va organitzar un referèndum, que li va ser favorable, i Saint-Pierre i Miquelon es va convertir en el primer territori en unir-se a la França Lliure. Aquest succés va dur a una llarga desconfiança entre en De Gaulle i el president Franklin Delano Roosevelt, que va insistir perquè els francesos deixessin les illes. Actualment, Saint-Pierre i Miquelon segueix sent territori francès i juntament amb Sant Bartomolé, Sant Martí, Guadalupe, la Guaiana Francesa i Martinica, és un dels sis territoris francesos a Amèrica i l’única d’Amèrica del Nord.

 

El Pacífic

L’atac japonès a Pearl Harbour el desembre de 1941 va provocar l’entrada dels Estats Units a la segona guerra mundial i l’inici de la batalla pel Pacífic, que en un principi va començar amb clares victòries japoneses. Exactament vuit mesos després del desastre de Pearl Harbour, en el mes d’agost de 1942, va començar la reconquesta nord-americana del Pacífic sud-oest, començant en l’extremitat de l’arxipèlag de les illes Salomó, que estava en mans dels Aliats. L’objectiu primordial era la gran illa de Guadalcanal on els marines nord-americans varen tenir que combatre durant sis mesos abans de conquerir-la.

Després d’aconseguir aturar l’avanç japonès, a l’octubre de 1942, que amenaçava l’important Port Moresby, a Àustràlia, els australians, ajudats després pels desembarcaments nord-americans, varen iniciar el gener de 1943 la conquesta de la gran illa de Nova Guinea, que no va ser conquerida fins l’agost de 1944. Els Aliats varen aconseguir avançar amb molta dificultat per l’arxipèlag de les illes Salomó, i la seva conquesta es va acabar pràcticament després de la batalla de Nova Geòrgia i pel triomf dels nord-americans a Bougainville, en els primers dies de l’any 1944.

La conquesta nord-americana en el centre del Pacífic va començar amb els atacs als atols de la Micronèsia, defensats pels japonesos. Les illes Gilbert varen ser conquerides el desembre de 1943, i el febrer de 1944 va acabar l’ocupació de les illes Marshall. L’objectiu principal d’aquesta campanya consistia en aïllar per complet la gran base japonesa de Raubal, que dominava tot el sud-est del Pacífic. Per aconseguir aquest objectiu es va començar per un desembarcament a la Nova Bretanya, el desembre de 1943, i per la seva conquesta el març de 1944.

A finals de 1944, els nord-americans es varen començar a apropar al Japó, i varen aconseguir establir bases aèries que permetien atacar al país nipó. L’establiment d’aquestes bases va ser possible gràcies a la conquesta de Saipan, Tianian i Guam, totes elles ocupades a l’agost de 1944. El 1945, els nord-americans varen desembarcar a les illes d’Iwo Jima i Okinawa, les últimes bases japoneses. Però els japonesos no estaven disposats a rendir-se i varen lluitar fins la mort, però quan els nord-americans varen tirar a l’agost de 1945 dues bombes atòmiques contra les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, els japonesos, alarmats pel potencial de la nova arma, varen capitular el setembre de 1945 i d’aquesta manera va acabar la batalla pel Pacífic i la segona guerra mundial.

L’illa de Guam

L’illa de Guam, part del grup que composen les illes Marianes, va ser nord-americana després de la seva guerra contra Espanya el 1898. El 1941, després de l’atac de Pearl Harbor, va ser atacada pels japonesos, però les forces nord-americanes no estaven preparades per les hostilitats i la resistència es va acabar el 10 de desembre de 1941. Tretze nord-americans varen morir a la batalla. La recuperació de les Marianes va ser un dels objectius prioritaris de les forces aliades en el Pacífic. El juliol i l’agost de 1944 els nord-americans varen tornar a desembarcar a l’illa, que tenia una important base naval i aèria. En la primera setmana d’agost ja havien fora els japonesos. Els nord-americans varen perdre 1.500 homes en front a les 18.000 baixes japoneses.

Les illes Gilbert

Les illes Gilbert es troben a 1.100 milles al nord-est de Guadalcanal i a 2.500 milles al sud-est de Hawai. Eren una colònia de la Corona britànica ocupada pels japonesos pocs dies després de l’atac de Pearl Harbor. Llavors els nipons hi varen construir una base d’hidros en el atol de Makin i un camp d’aviació a la petita illeta de Betio, a l’extrem sud-oest de l’atol de Tarawa. En els següents quinze mesos els japonesos varen convertir aquella zona en un laberint de fortificacions.

Les illes Marianes

A unes 1.350 milles al sud de Tòquio, les Marianes formaven una cadena de 17 illes, però només les quatre més meridionals ( Guam, Tinian, Rota i Saipan ) eren importants estratègicament. El Japó havia agafat d’Alemanya la majoria d’aquestes illes durant la Primera Guerra Mundial i va formalitzar la seva conquesta a través d’un mandat de la Societat de Nacions. Guam, comprada pels Estats Units el 1898 a Espanya, va ser conquerida pel Japó després de Pearl Harbor.

A mitjans de la Segona Guerra Mundial, amb bases aèries i navals avançades a les Marianes, Chester W. Nimitz va poder dirigir la seva penetració cap a l’oest sobre les Palau i les Filipines i cap el nord contra el perímetre defensiu final dels japonesos, les illes Bonin i Ryukyu, i finalment contra les pròpies illes nipones. En conquerir les Marianes no només es tallava l’última ruta de provisions i comunicacions de Truk, procedent del nord, sinó que també s’aconseguien els aeròdroms que posaven Tòquio en el seu abast. Però les Marianes també tenien problemes. En elles s’hi combinaven un terreny extens i rugós, aprofitat per la defensa, uns 3.000 natius xamorros i una població civil lleia als japonesos. Nimitz va enviar la Task Force 58 al comandament de l’almirall Raymond A. Spruance per conquerir les illes Marianes, que finalment varen ser conquerides.

Next Page »