Conferència de Ialta

La ciutat de Ialta:

Ialta és una ciutat de la Unió Soviètica encaixada en un amfiteatre natural entre el mar Negre i les muntanyes de Crimea. El 1920, per decret d’en Vladimir Lenin, es va convertir en un balneari per obrers. Durant l’Operació Barbarroja la ciutat va ser ocupada pels alemanys. Tres anys després la ciutat va ser alliberada i els soldats de l’exèrcit soviètic varen refer ràpidament la ciutat. Varen omplir els cràters de les bombes, varen re-equipar les cases desmantellades. 1.500 vagons de tren varen transportar des de Moscou catifes, vidres per les finestres.

La Conferència:

La Conferència de Ialta va ser una reunió dels tres dirigents Aliats: el primer ministre Winston Churchill, el president Franklin Delano Roosevelt i el dictador Iosif Stalin, celebrada a Crimea del 4 al 11 de febrer de 1945. Es va parlar del futur d’Alemanya davant la imminent derrota: rendició incondicional, partició d’Alemanya en quatre zones d’ocupació (Gran Bretanya, Estats Units, Unió Soviètica i França), dissolució de l’exèrcit alemany i de la seva industria d’armament, i inici de la instauració de l’ONU. Alemanya havia de ser desnazificada i els criminals de guerra havien de ser jutjats. Stalin va aconseguir que s’acceptés que la frontera soviètica fos avançada fins a la línia Curzon i que Polònia rescabalés ampliant-se cap a l’oest, fins a la línia Òder-Neisse a expenses del territori alemany. En aquest punt hi va haver fortes discussions, ja que els nord-americans i els britànics només acceptaven el Òder, no el Òder-Neisse.

Els britànics es varen allotjar en el castell Alupka, una imponent construcció del segle XIX. La regió de Crimea havia quedat tant devastada pels combats i la retirada alemanya que les autoritats soviètiques varen tenir que fer reparacions fins a última hora per aquella reunió, tot i la misèria total de la població civil. Es varen contractar xefs, cambres, donzelles de cambra i maitres, i es va comprar roba blanca, llits, cortines, plats i vaixelles de plata dels Hotels Metropol, Nacional, Splendide i Moscu. Cada nit un comboi rus buscava en granges, cases d’hostes i escoles miralls per afaitar, palanganes, penjadors, rellotges i pintures. Guixaires, lampistes, pintors, electricistes i vidriers treballaven les 24 hores del dia. 500 presoners de guerra romanesos varen plantar arbusts i flors semi-tropicals. En Churchill va atorgar a aquests palaus d’estiu el nom de La Rivera del Hades. Quatre regiments soviètics varen salvaguardar la seguretat de la zona, a més de 160 caces, diverses bateries antiaèries i 620 homes, reforçats per un cos de guarda-espatlles personal per Stalin de 12 georgians amb metralladores. A un diàmetre de 20 quilòmetres de la ciutat es varen dur a terme 74.000 controls de seguretat i es varen arrestar a 835 individus sospitosos. Tres cercles concèntrics de sentinelles rodejaven els complexes soviètic, britànic i nord-americans, i els boscos varen quedar plans d’agents. Tot i aquesta enorme seguretat posada pel govern soviètic, espies amb micròfons ocults i direccionals varen arribar també de Moscou amb el propòsit d’escoltar totes les conversacions privades.

La Divisió Carlemany

La Divisió Carlemany va ser una divisió francesa de les Waffen-SS. El febrer de 1945 la brigada francesa, que estava en formació des de l’any anterior, es va transformar en divisió agafant com a número d’unitat el d’una unitat hongaresa que havia sigut totalment aniquilada en els combats de Budapest. Aquesta divisió tenia uns 7.000 voluntaris francesos allistats sota uniforme nazi per anar a combatre contra als soviètics a la Unió Soviètica. Agrupava bàsicament els soldats de la Legió de Voluntaris Francesos contra el bolxevisme, LVF, de la brigada Frankreich, així com milicians i alguns francesos allistats a la Kriegsmarine. La divisió estava supervisada pel general Krukenberg. A mitjans de febrer de 1945, la Divisió Carlemany va ser enviada en el front de promerània i es va implicar en la batalla entre el Vístula i el Oder, en la costa bàltica. Els combats varen ser durs, i el comandant alemany es va veure obligat a enviar-hi més tropes.

La majoria dels voluntaris de la Divisió Carlemany varen arribar en trens, molt sovint bombardejats, fins a Hammerstein sota un fred glacial per rellevar posicions abandonades. Les seves pèrdues varen ser enormes. Alguns d’aquests francesos es varen reagrupar a Neustettin abans de llançar-se a accions, sovint mortals, contra als soviètics. Molts pocs varen arribar fins al Oder i els que varen sobreviure es varen barrejar amb els refugiats del Bàltic i en ocasions varen ser evacuats per mar. Els pocs que varen sobreviure i tenien ganes de lluitar varen defensar Berlín contra els atacs Aliats de la primavera de 1945 sota les ordres de Fenet i Krukenberg. Durant la Batalla de Berlín varen ser dels pocs que varen lluitar amb fanatisme pel Tercer Reich.

El Zeppelin Rammer, el Wundewaffe

El Zeppelin Rammer o Rammjäger va ser un projecte fallit d’un interceptor encarregat a la companyia Luftschiffbau Zeppelin amb la capacitat d’embestir bombarders enemics i sortir il·lès. Era un avió miniatura relativament convencional amb ales rectes de corda constant que seria remolcat o transportat per un avió nodriu per després ser llançat en veure un esquadró de bombarders. Encenent el seu coet Schmidding 533 de combustible sòlid, iniciaria el seu atac amb una passada en la que llançaria els seus 14 coets R4M de 55 mil·límetres des del llançador muntat en el morro, per després llançar-se directament contra les ales i cues dels bombarders. S’esperava que el petit avió sobrevisqués a l’embestida contra el bombarder gràcies a les seves ales blindades, per després allunyar-se planejant i aterrant sobre un patí retràctil. Però la fàbrica que tenia els 16 prototips construïts va ser destruïda per bombarders nord-americans el març de 1945 acabant amb tot el treball realitzat en els prototips que va dur a la cancel·lació del projecte.

El Pershing M26

El Pershing M26 va ser un carro de combat pesat nord-americà produït des de 1945 fins a començaments dels anys 50. Va ser utilitzat en les etapes finals de la Segona Guerra Mundial i durant la Guerra de Corea, va rebre el seu nom en honor del general John Pershing, que va dirigir la Força Expedicionària nord-americana a Europa durant la Primera Guerra Mundial.

Les marxes de la mort

Les llargues marxes de jueus i altres presoners varen començar ja a finals de 1939, al principi de la guerra, i varen acabar al final del conflicte. Quan en els últims dies de la guerra els exèrcits Aliats es varen apropar als camps de concentracióHeinrich Himmler va ordenar que s’evacués aquests camps i s’esborressin les proves d’extermini. Deseners de milers de presoners varen tenir que abandonar els camps de Flossenbürg, Sachsenhausen, Neuengamme, Magdeburg, Mauthausen, Ravensbrück i els camps satèl·lits de Dachau, sense menjar ni sense beure en marxes inacabades cap a altres camps. Molts varen morir pel camí, la majoria de gana o d’esgotament. Els que no podien continuar eren executats d’un tret a la nuca a una banda del camí. Segons algunes estimacions, 25.000 persones varen marxar en les marxes del final de la guerra. Les pròpies víctimes varen denominar aquestes marxes com Todesmärsche, marxes de la mort. L’última marxa de la mort va sortir la nit del 7 de maig, quan pràcticament tota Alemanya ja estava ocupada i menys de 24 hores abans de la rendició oficial.

El Focke-Wulf Ta 152

El Focke-Wulf Ta 152 va ser un caça interceptor alemany de gran altitud utilitzat al final de la Segona Guerra Mundial. El Ta 152 va ser desenvolupat a partir dels últims models del Focke-Wulf Fw 190D, però el prefix va ser canviat de Fw a Ta amb la intenció de reconèixer les contribucions d’en Kurt Tank, qui va dirigir l’equip de disseny. Estava previst que fos fabricat en al menys tres versions: el Ta 152H Höhenjäger, un caça de gran altitud, el Ta 152C dissenyat per operacions a cota baixa i d’atac a terra utilitzant un motor diferent i ales més petites, i el caça-avió de reconeixement Ta 152E, que era igual que el model C però amb el motor del model H. El primer Ta 152H va entrar en servei amb la Luftwaffe el gener de 1945. La producció total del Ta 152 incloent els prototips i exemplars de preproducció va ser segons els alemanys de 220, però segons fonts més fiables només se’n varen produir 43 abans del final de la guerra. Aquest aparell no va tenir cap impacte en la guerra perquè va entrar-hi massa tard.

El Heinkel He-162 A, el Salamander, la Salamandra

El He-162 va ser un monoplaça alemany que va efectuar el seu primer vol el 16 de desembre de 1944. Tenia un motor a reactor BMW de 800 quilograms d’empenta. L’aparell pesava 2.700 quilograms, podia anar a una velocitat màxima de 835 quilograms per hora i portava 2 canons de 30. En total se’n varen construir 116.

El camp de concentració de Schlesiersee

El camp de concentració de Schlesiersee era un dels quatre camps satèl·lits del camp de Gross-Rosen i només tenia presoneres, la majoria jueves. El camp es va construir entre octubre i novembre de 1944 al llarg de la frontera nord-est de la Silèsia inferior i hi varen viure unes 1.000 dones joves que procedien d’Auschwitz. La majoria eren hongareses de les regions fronteres de Txecoslovàquia i poloneses. Els alemanys les varen obligar a cavar tanques antitancs en unes condicions espantoses per culpa de la meteorologia, amb unes temperatures gèlides, i per la crueltat dels seus carcelleres, que les colpejaven a la més mínima. El gener, davant l’arribada dels soviètics, els alemanys varen decidir evacuar el camp i les 970 dones jueves que quedaven varen ser obligades a caminar durant uns vuit dies fins arribar al camp de Grünberg. Durant la marxa varen morir 150 dones.

La Unitat d’Atac Especial Shinten

La Unitat d’Atac Especial Shinten va ser una unitat kamikaze japonesa creada després de l’aparició dels B-29 en els cels de Tòquio a partir de l’1 de novembre de 1944 per iniciativa del general de Divisió Kihachiro Yoshida, el comandant de la 10º Divisió de Caça, que defensava l’àrea de Tòquio. Per defensar-se dels nord-americans, cada unitat havia de formar una secció de quatre avions per envestir als B-29. Amb aquest objectiu kamikaze, els caces retiraven tot l’equip necessari, el blindatge i l’armament per augmentar el sostre operatiu. Més endavant, després d’estudiar informes de combat, es va demanar als comandants que doblessin el número de Unitat Shinten per augmentar les possibilitats d’èxit. El nom d’aquestes seccions es tradueix com El tremolor dels cels.

La Volkssturm

La Volkssturm va ser una milícia popular formada per homes i nens alemanys que fins llavors no havien sigut reclutats per anar a lluitar al front. Va ser creada a l’octubre de 1944 per l’Adolf Hitler amb l’objectiu de defensar Alemanya davant de l’imminent arribada dels Aliats. El seu valor militar va ser mínim, ja que la majoria eren menors d’edat o homes grans que no servien pel combat i no tenien equipaments militars. Alguns eren ex-combatents de la Primera Guerra Mundial. Aquests tropes estaven dirigides pels caps del NSDAP i el seu comandant era en Heinrich Himmler.

Els homes cridats a files tenien que dur-se la seva pròpia roba, així com els estris per cuinar i beure, el material de cuina, una motxilla i una manta. A més, l’armament era molt escàs. Aquest fet, i el fet de que la guerra estigués pràcticament perduda, va fer que la Volkssturm fos enormement impopular. Per la defensa de Berlín, en Hitler va utilitzar aquesta milícia per defensar-se dels soviètics, que van quedar molt impressionats quan varen veure que lluitaven contra nens i homes grans. El seu suport militar va ser casi nul. En total, 175.000 ciutadans de la Volkssturm varen morir.

« Previous PageNext Page »